Escòcia i la perspectiva històrica
La perspectiva històrica sempre va bé. Fets: el 1914, fa un segle, Escòcia estava feliçment integrada en l’Imperi britànic, un dels estats més poderosos de la terra, si no el que més, i Rovira i Virgili podia dir que el moviment escocès era “incomplet o rudimentari”. Però els imperis es ponen i, al llarg del segle XX, seguint aquest declivi però en sentit contrari, l’independentisme escocès anava guanyant posicions. Fins que arribem a l’any 1979.
El 1979, per si algú no se’n recorda, el poble escocès va dir que no en referèndum a la “devolution”; és a dir, a l’establiment d’una autonomia sense poders fiscals. Mala campanya del sí, arguments destructius del no… El que vulgueu, però Escòcia va dir que no (o, més precisament, massa poca gent va dir que sí: no es va arribar al 40% del cens electoral requerit).
Però les mentalitats evolucionen, i el mateix poble escocès que divuit anys abans havia dit que no va dir que sí el 1997 a una autonomia més gran que la proposada el 1979, i ho va dir amb més força percentual. Hi havia dues preguntes: la primera era si hom volia un parlament escocès i la segona, si hom volia que aquest parlament tingués poders fiscals. El sí va guanyar en ambdós casos (més clarament en el primer) i en tots dos casos va arrasar a Glasgow (la segona circumscripció més partidària del sí en la primera pregunta i la primera en la segona; no és d’ara la força del fet nacional en aquesta ciutat, doncs).
Enguany, a cent anys del 1914 i trenta-cinc del 1979, la independència s’ha proposat sense embuts al poble escocès. I un 45% l’ha volguda. Bé, caldrà esperar una mica més. Perspectiva…