Fa anys que no visc al País Valencià, però continue censada allà per la idea romàntica de què el meu vot fa més falta a casa que a cap altre lloc. Però això implica que també pague els impostos allà, i que fa anys que subvencione, d’aquesta manera, visites del Papa, fórmula 1, copes Amèrica i demés mandangues.
I fins ara he aguantat. Però crec que estic arribant al límit. Em negue, em negue a què manipulen les dones (i xiquetes!) per tindre fills que no volen tindre, a què imposen la moral de la secta beata i a què vulguen tindre ells el dret de decidir per nosaltres (no, senyors: som les dones les que hem de decidir-ho, això, cadascuna en el seu cas i segons les seues circumstàncies!).
I em negue a què, fins i tot, subvencionen organitzacions que es dediquen “a dissuadir a qui pensa avortar”. (Com ho faran? Amb pancartes a les portes de les clíniques? Els crec més que capaços…). Tot això és el que entenc jo que faran amb la “llei de protecció a la maternitat i la paternitat” que estan maquinant a la conselleria de Cotino, que ja sabem que és de l’Opus de tota la vida. (I ha de ser ell, un home que, a més, si és que segueix les normes sectàries, ni tan sols folla, qui diga res sobre l’avortament??? Va, home, va! Grrrrr.).
Em negue. Ja està bé. No puc més. Potser és hora d’emigrar del tot. També fiscalment. Encara que això no solucionarà res. Però jo ja no sé què més fer.
I la ràbia em pot.
(I jo em pregunte: si ens deixem portar per anar enrere d’aquesta manera, per a quan l’abolició del divorci? Tornarà a ser un crim l’adulteri de les dones? Sonarà exagerat, però el camí que porten és aquest!!!)
I en Camps, segons la wikipedia en espanyol, és membre dels legionarios de Cristo. Com bé dius, després de l’avortament, el divorci, i després….