JordiMayoral |
dilluns, 9 de gener de 2012 | 22:56h
Catalunya com a nació té dret a tenir seleccions pròpies i tots els que saben que les pilotes solen ser rodones, no dubten de l'alt nivell que tindrien si competissin amb normalitat les seleccions amb més suport popular com són el futbol, el bàsquet, l'handbol i l'hoquei, ja que tenim esportistes de primer nivell mundial i a més, milers de nens i nenes que practiquen aquests esports en garanteixen la continuïtat en un futur proper.
Per tot plegat, fa uns anys es van recollir poble a poble i barri a barri 521.249 signatures per assolir l'oficialitat de les seleccions catalanes. Actualment, ningú en parla d'aquella fita que va començar a despertar el sobiranisme i a convertir-lo en un fenomen de masses, però cal tenir-ho ben present, ja que aquella mobilització popular va ser un moment àlgid que ha marcat el rumb i la gran base social d'avui.
Després de recollir les 521.249 signatures, s'omplien estadis jugant partits amistosos amb una il·lusió desbordant, semblava que el somni era viable, però aquell capital, aquell suport increïble ha quedat congelat -enumerarem tots els factors possibles- per desídia general, per manca de capacitat política o per la impossibilitat de poder aconseguir el repte de l'oficilalitat sense tenir un estat propi.
I és que, més enllà de la voluntat de ser i de tenir presència en el panorama internacional, més enllà dels centenars de milers de signatures i del suport de la majoria del Parlament de Catalunya, més enllà de l'entusiasme de la gran majoria d'esportistes, topem amb la realitat feixuga d'un estat que no ens regalarà mai res, que no fa mai vacances per impedir espais de sobirania i que té l'esport com un dels pocs emblemes que li queden per mostrar-se al món com un teòric projecte d'èxit.
Ara hem de tornar-nos a preguntar què volem ser quan siguem grans: si ja ens va bé els partits de costellada de Nadal o si ens conformem a criticar aquests partits de pa sucat amb oli; si volem algun dia competir internacionalment o pleguem veles; si ens hi tornem a posar, què hem de fer i quins passos cal dur a terme per obtenir el reconeixement de les federacions més importants, qui s'ha de mullar, quan cal fer-ho...Al final, quan un col·lectiu (o un poble o una nació), vol una cosa i ho demana democràticament res pot impedir-ho, oi?
Hem de ser lúcids, valents i capaços per dur a terme aquest repte que fa anys que s'ha encatllat i sembla que ja formi part del paisatge. Cal remoure-ho, cal tornar a fer vibrar la gent, perquè com diu la frase, l'única lluita que es perd és la que s'abadona.
Però no, no ens enganyem, els catalans no podem defensar les seleccions catalanes perquè no tenim gairebé res a defensar, sinó que ho tenim tot gairebé per vèncer. Nosaltres les hem d'impulsar i promoure fins que les tinguem totes reconegudes. Cal tornar al carrer, al Parlament i als estadis, cal tornar a visitar cada federació internacional, cal insistir fins que guanyem. Les seleccions catalanes depenen de nosaltres, de la nostra determinació i encert, del nostre esperit i compromís, de la nostra perseverança.
Sempre és l'hora de fer realitat els somnis, sempre és el moment de tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi.
JordiMayoral |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:19h
Quan pot arribar a semblar, o alguns intenten, que la trajectòria d'un dels millors equips de futbol de tots els temps afluixa, quan pot arribar a semblar, o alguns intenten, que s'acabi el periple triomfant, memorable i gloriós d'aquest Barça entrenat per Guardiola, la realitat, la dura realitat pels que la pateixen, esclafa qualsevol de les miops hipòtesis. Aquestes hipòtesis són fruit del desig i no de la raó, han nascut de la voluntat que l'hegemonia colosssal del Barça s'acabi d'una reial vegada, però no. El camí continua.
Aquest Barça, crec que ja es pot afirmar amb tota la tranquil·litat, no morirà mai. I no morirà perquè té un passat inoblidable per la temporada de les sis copes, el 2 a 6 al Bernabéu i tants i tants partits llegendaris. Aquest equip no morirà mai per les dues Champions guanyades contra el Manchester United, pel mundial de clubs, per futbolistes com Messi, Iniesta, Xavi, Piqué, Valdés, Puyol, Alves.... Aquest equip no morirà mai perquè el present és tot aquest talent i Cesc i Alexis i el bagatge de molta pedra picada, perquè tot sembla indicar que l'excel·lència forma part de l'esperit d'aquest conjunt, perquè aquest any també fa la sensació que guanyarem més títols. Aquest equip no morirà mai perquè ha d'omplir el guió de la utopia, un futur esplendorós per escriure, perque arriben Thiago, Cuenca, Sergi Roberto, Deulofeu, Rafinha i Bartra i desenes de nois i de nens que la toquen com si haguessin nascut amb l'ADN incorporat, perquè el model de la Masia és sens dubte, una de les fites més destacades de l'esport contemporani.
Aquest equip no morirà i potser ja toca trobar les metàfores, la forma d'explicar més enllà de l'estadística i de sobrenoms curiosos, que significarà pel futur aquest Barça de primers de segle XXI. La compració del Barça i el Real Madrid és la mateixa que la de Mozart i Salieri, també és molt similar la campanya d'intoxicació (acusacions de dopatge i compra de partits) que va rebre el Barça la temporada passada a la que va patir Ferran Adrià fa uns anys. Recentment, a Itàlia s'ha publicat Il Barça. Tutti i segreti della squadra più forte del mondo, en què l'escriptor Sandro Modeo defineix l'equip de Guardiola de líquid i l'inscriu en la tradició artísticocientífica catalana de Gaudí, Miró i Dalí i compara el seu joc a les obres d'art de l'expressionisme abstracte de Jackson Pollock i les geometries de Piet Mondrian. Aquest equip té alguna cosa vinculada a l'art, un diàleg artístic, una nova lectura de l'esport rei.
I bé, hem de tenir en compte, que de tant en tant, hi haurà moments difícils, en què el pessismisme tornarà a aflorar, ja que es perdran alguns partits i algunes competicions, es lesionarà algun futbolista, hi haurà alguna crisi institucional, però no, la mirada general, el balanç just i el sentit comú, avalen que aquest equip no pot morir mai, perquè ha tocat sostre, el segueix tocant i és molt probable que el toqui durant un lustre més. I certament, quan finalitzi aquest període, naixerà el record d'aquest Barça meravellós, que haurà de ser inspirador de nous equips culers que aniran sorgint amb el pas dels anys.
JordiMayoral |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:10h
Arreu hi ha manifestacions reclamant democràcia o una democràcia més autèntica, són demandes socials de la gent fatigada de governs totalitaris, de governs poc democràtics, de poders fàctics que decideixen i on la població té la sensació que només pot aplaudir o xiular, riure o queixar-se. Com a solució han sorgit, una vegada més, manifestacions per canviar les coses amb l'objectiu que sigui les persones les que decideixen el destí de les nacions. Aquest fenomen el formen indignats, moviments de base, grups heterogenis, gent emprenyada amb l'statu quo, persones que potser encara no ha fet el pas de sortir al carrer, perquè tampoc se senten identificades amb els que es queixen... Tot plegat, podríem resumir-ho amb un concepte clar, en un dels fenòmens del moment, el moviment We are the 99 percent. Aquest és un eslògan que evidencia que hi ha un minúscul grup d'individus que mou els fils de la humanitat i la resta balla, com pot, les seves cançons.
En l'àmbit Barça tot això és extrapolable, però aquesta mancança democràtica només té presència mediàtica i interès en el període d'eleccions. I sí, potser un dia també hi haurà un moviment de base, de socis que mostraran la seva estupefacció per no poder ser part dels membres decisioris que marquen el rumb de l'entitat. Cal recordar-ho, és l'existència de l'aval, el famós argument per tal de garantir bones gestions de la corresponent junta directiva, però que realment és un impediment salvatge pel 99% de socis, que no disposen de l'immens patrimoni necessari per poder concòrrer a unes eleccions, pervertint així l'esglògan del 'Més que un club'.
A més, l'aval, com diu l'Evarist Murtra, inocula el virus del retorn, allò que tot nou directiu li ha de passar pel cap veient la que s'atansa: si jo poso el meu patrimoni en perill, m'ho haig de pagar d'alguna manera...Alguns diuen que la qüestió de l'aval només interessa als que es volen presentar a les eleccions del Barça, que la resta de socis, senzillament volen que la pilota entri, gaudir de l'equip de futbol i alguns d'ells també, de les seccions, sobretot desitgen que el Messi estigui endollat i que el Guardiola tingui lucidesa, sentir l'últim disbarat del Mourinho, llegir qui serà el proper fitxatge, pensar si trobarà entrades per a la final de la Champions que aquest anys es juga a Munic, quina és la nova perla de la Masia. Pot ser que aquestes siguin les coses que sobretot interessen als socis, però els propietaris del club, han de ser conscients que deixen en mans d'una petítissima minoria les regnes del Barça, convertint l'entitat en una govern comandat per força per una elit econòmica molt concreta.
Cal canviar-ho i tots els presidents i presidenciables diuen que volen eliminar l'aval, però mai ningú sembla que si hagi esmerçat gaire. Caldria saber quins moviments ha fet Sandro Rosell de bracet del Real Madrid (l'altre gran club amb aquest immensa injustícia antidemocràtica), per tal de canviar la llei estatal que regula el despropòsit. Esperem notícies sobre això, si pot ser abans de la convocatòria de les properes eleccions, d'aquí a quatre anys i mig. Esperem que l'aval passi a la història i el Barça sigui encara més democràtic, un club també exemplar i pioner mundialment en aquest aspecte.
JordiMayoral |
diumenge, 18 de desembre de 2011 | 18:01h
Darrerament, hi ha hagut un fort debat entre l'anterior junta directiva i l'actual sobre si l'estat econòmic del Barça era bo o dolent: que si la caixa era buida o no, que si el club estava i està en la millor situació econòmica de la seva història, que si s'han fet bones o males inversions, que si la due dilligence... Ara bé, el que és segur és que el Barça ha tingut i tindrà sempre necessitat de fer créixer els ingresos, perquè la resta de grans equips europeus com el Real Madrid i el Milan ho faran i fins i tot, perquè l'arribada de multimilionaris que posen diners extra de la seva butxaca gegant en clubs com el Manchester City i el Chelsea, fan que sigui inviable optar només per retallar les despeses. Si només s'eliminen despeses estèrils s'assoleix treure elements innecessaris que et fan ser més operatiu, però també cal, evidentment, augmentar els ingressos per seguir pagant les nòmines del millor entrenador del món i la dels jugadors d'elit del Barça i també per poder realitzar fitxatges clau com el de Cesc Fàbregas.
D'aquesta manera, cal esmerçar tota la maquinària per fer créixer els diners que el Barça ingressa anualment. Així ho pensem els socis que formem la plataforma Èxit Blaugrana que ens hem posat mans a l'obra, presentant una proposta innovadora per fer créixer els ingressos i la marca Barça arreu del món. Modestament, hem ideat la creació de centres temàtics amb botiga, cafeteria, museu i hotel on a més, es promocionaria la identitat, la cultura i la gastronomia catalana.
M'explicaré, el conjunt de socis del club i segur que també la junta directiva estem d'acord que el Barça precisa augmentar els ingressos i ser pioner per fer forta la marca mundialment. El club té una gran oportunitat de créixer en els mercats emergents com el del sud-est asiàtic, concretament en països com Xina i també al Japó i als països àrabs. D'aquesta manera, proposem desenvolupar un nou concepte de centres temàtics en ciutats com Xangai, Pequín, Hong Kong, Tòquio, Doha, Abu Dhabi i Dubai. Aquest nous centres temàtics, com dèiem, podrien desenvolupar-se a través d'una gran botiga singular i més experimental que les que hi ha actualment a Catalunya, una cafeteria on es podrien visualitzar en directe partits del Barça i es podria oferir elements de la gastronomia catalana, un museu participatiu amb les icones del Barça i un hotel amb habitacions amb valor afegit, que complementarien l'experiència.
Fer créixer els ingressos del Club i la marca Barça mundialment ha de ser una de les prioritats principals per l'entitat amb vista als propers anys. Cal realitzar aquesta tasca emprenedora com abans millor, per seguir posicionant el Barça com l'entitat esportiva més destacada. Així, la creació de centres temàtics del Barça és una proposta econòmicament sòlida i faria créixer els seguidors, tot apropant als fans la realitat del Barça.
Fonamentalment, és cert que ha de ser l'equip liderat per Sandro Rosell que dibuixi estratègies i que les exucti, però també és bo que tots els barcelonistes ens impliquem en la cerca del futur més pròsper pel club, com fem amb aquesta proposta per fer més gran el Barça mundialment.
JordiMayoral |
dijous, 3 de novembre de 2011 | 21:59h
De tots és sabut que quan algú es compromet i s'endinsa en la gestió d'una gran empresa o d'una gran entitat, és probable que a banda de tenir grans satisfaccions pugui tenir grans problemes. És el cas del Barça, que tot ho sobredimensiona i magnifica i que, per exemple, en l'aspecte esportiu quan la pilota entra els nostres futbolistes són els millors del món i tots es mereixen una estàtua a l'entrada del Camp Nou i quan els resultats no acompanyen, els dubtes i les crítiques creixen exponencialment i els socis ens recordem de les mares dels futbolistes, de forma exagerada i poc reflexiva. Però aquest fenomen no només succeeix en l'àmbit esportiu, sinó que es pot extrapolar a totes les dinàmiques del club, també en les persones que dirigeixen o han dirigit l'entitat.
El Barça ha sigut sempre un club plural i gairebé mai hi ha hagut adhesions unànimes a l’hora de valorar cap protagonista. Per exemple, els últims presidents sempre han tingut una oposició clara: Josep Lluís Núñez amb l’Elefant Blau de Joan Laporta, Joan Gaspart que amb les seves decisions ell mateix es feia d’opositor, i Joan Laporta que va tenir una oposició soterrada amb Sandro Rosell. Així, tots els mandataris han tingut crítiques ferotges, algunes justificades i d’altres que el temps han anat esvaint per irrellevants o per la seva impossibilitat de demostrar-se com a certes.
Tot i això, recentment el conflicte social va a l’alça i estem immersos en una judicialització creixent d'exdirectius i expresidents i també de directius i del president actuals, que sovintegen les demandes, les aparicions als jutjats i les notícies relacionades amb possibles fraus. Tot plegat, fa créixer la incertesa i l'ambient es va tensant internament i externament d'una forma que fa por que tot pugui petar, si no és que els resultats ens tornen a alegrar o bé, les coses de l’entorn s’endrecen o es realitivitzen.
Cal recordar que tres dels últims quatre presidents tenen situacions si més no problemàtiques amb la justícia, certament cadascú amb diferències evidents. El cas de Josep Lluís Núñez, el president que va governar el Barça durant més de 20 anys, que va ser condemnat per problemes amb hisenda és el més concret, perquè ja hi ha una resolució judicial, que tot i no ser definitiva si que és precisa.
És el cas també de l'expresident Joan Laporta, que sembla que passarà bona part dels propers anys en judicis de diversa índole, aquesta vegada sí, emmarcats en el seu mandat: cas Tutumlu i els efectes de la due dilligence. El cas més recent, és la imputació de Sandro Rosell al Brasil per suposat frau fiscal.
A vegades no saps si el Barça, o com el Barça qualsevol empresa o entitat de grans dimensions, és un imant per a tots aquells que busquen la glòria i els diners fàcils o bé, que la dinàmica d’enemics, odis i enveges que es generen embruten sense remei persones netes que han destinat o donen el que poden per causes tan nobles com fer créixer l’entitat més important de Catalunya. El que és evident és que entre tots, hauríem d'intentar reduir el foc amic, no dividir-nos més i que la justícia faci el seu camí.
(Article publicat a El 9 Esportiu el 31 d'octubre de 2011)
JordiMayoral |
dijous, 20 d'octubre de 2011 | 00:17h
De tant en tant surten fornades estel·lars que marquen el curs de la història. Són aquells grups, normalment liderats per una persona amb un talent fora de sèrie, que canvien paradigmes i després de la seva activitat tot té una altra dimensió.
En el futbol hi ha hagut generacions cèlebres i inobilidables, per exemple la famosa quinta del Buitre del Real Madrid amb Butragueño, Michel, Sanchis, Martín Vázquez i Pardeza. El Barça va tenir fa uns anys una altra lleva que prometia, però que finalment no va fer fortuna, la lleva del Mini amb De la Peña, Celades, Toni Velamazán, Rufete... Recentment, s'ha popularitzat la generació del 1987 formada per Piqué, Messi, Cesc, entre d'altres, que l'any 2001 van formar un espectacular cadet del FC Barcelona i que ara brilla mundialment al primer equip.
Ara bé, el futbol no només són protagonistes els futbolistes i en menor mesura els entrenadors, sinó que també els directius i el president tenen un pes específic, tot marcant el rumb de l'entitat, prenent decisions que poden fer que el blub opti a la glòria o s'ensorri social, econòmica i esportivament. Aquest és el cas del Barça, que va viure l'any 2003, un moment clau en la victòria de la candidatura encapçalada per Joan Laporta i amb la presència destacada de Sandro Rosell, Ferran Soriano, Marc Ingla, Jaume Ferrer i Alfons Godall, formant una proposta que va arrasar amb l'anomenat cercle virtuós i amb la voluntat de dedicar “els millors anys de la seva vida” al Barça.
Són Laporta, Rosell, Soriano, Ingla, Ferrer i Godall els responsables del passat més recent, del present més vibrant i del futur més imminent de l'entorn. El “cercle virtuós” amb el compromís i l'entrega de tots els protagonistes esmentats va fer excel·lir l'entitat, passant d'una mediocritiat generalitzada abans de les eleccions de 2003 a convertir el Barça en el millor club del món a dia d'avui. Tot i això, aquella generació, aquell equip de persones preparades que va guanyar unes eleccions contra pronòstic ha acabat totalment dinamitada per problemes personals i lluites pel poder. I, sobretot, els problemes personals i les lluites pel poder han ressucitats els ismes típics a Can Barça, fragmentant el Club en una guerra freda contínua que com més avança més mala pinta fa.
Potser cal recordar, que ningú guanya mai cap guerra, sinó que un bàndol la perd i l'altre queda si més no, greument tocat i triga un temps llarg en recuperar-se. Més enllà de judicis externs (Tutumlu, per exemple) els conflictes generats al llarg d'aquests “millors anys de la seva vida” entre els múltiples bàndols, la guerra soterrada que a vegades emergeix, pot desembocar en un conflicte etern que desgasti el prestigi del club i l'esforç que caldria destinar a sumar es desviï a disputes que poc afavoriran el funcionament del Barça.
La generositat i l'altura de mires són bones conselleres. Totes les parts haurien d'evitar el joc més infantil dels polítics: “El tu encara ets pitjor”, per no crear un “cercle viciós” diabòlic que es carregui el moment més dolç de la història del Barça. I és que només l'autodestrucció social pot posar fi a aquesta etapa i trencar així amb l'hegemonia mundial més gran que ha protagonitzat el club.
JordiMayoral |
dilluns, 10 d'octubre de 2011 | 22:36h
Guardiola liderant una generació brillant de futbolistes ha generat el futbol creatiu per excel·lència, la recuperació dels valors més genuïns, ha fet possible el millor Barça de la història amb partits màgics i títols llegendaris que ja formen part del llegat esportiu del segle XXI. Evidentment, gràcies també a Laporta (qui el va designar) i també gràcies a Rosell (qui l'ha convençut perquè continuï fins avui) tot això ha estat possible. Aquesta és la clau de volta dels moviments públics d’aquests últims dies per part de l’entrenador blaugrana.
Tots sabíem que Guardiola no només és l'entrenador del Barça, sinó que és moltes coses més: l'entrenador més important dels més de 110 anys del Club, un símbol del barcelonisme i gairebé d'un país sencer, l'home central de l'entitat, però tot plegat ha agafat una nova volada, ja que s'ha acabat de definir el nou rol del de Santpedor. I és que Guardiola s'ha posat el Club a l'esquena i ha creat l'escenari que precisava el barcelonisme: ha canviat les inèrcies de massa mesos de pim-pam-pum mediàtic entre bàndols irreconciliables, amb l’esperit de Nelson Mandela invocat durant el procés electoral i oblidat durant el dia a dia. Ha hagut de ser l'entrenador qui posés la primera pedra de la pau d'una guerra soterrada, però clarament existent.
És veritat que en un Club normal, de cap de les maneres hauria de ser Guardiola qui sortís amb la carta de la reconciliació, encara que aquesta sigui momentània. Però el Barça és molt més complex i l’actual entrenador era l’únic capaç d’aportar el què feia falta per pacificar el panorama culer. No cal ser ingenus, el Barça és improbable que tingui una pau total, fins i tot si aquesta existís seria senyal que el Club ha perdut pes en l'esfera econòmica, social i mediàtica. El Barça genera debat i discrepància perquè és l'entitat més rellevant de Catalunya, però una cosa és la discrepància i l’altra la guerra freda que calia apaivagar urgentment.
Avui, elogiar Guardiola s'ha convertit en l'esport nacional, però deixar-ho de fer per reiteratiu seria d'una injustícia còsmica. Mentre alguns volien reduir el seu paper al d'empleat, fet que xocava directament amb qualsevol signe de lucidesa, ell ha canviat el paradigma i ha fet encara més gran la seva figura. De fet, amb Guardiola sembla que tot quadra, envoltat d'un equip exemplar i assessorat per Evarist Murtra (un dels barcelonistes més importants de l'últim mig segle), l’entrenador ha manifestat que Laporta i Rosell no són tan diferents i una vegada més té raó. Laporta i Rosell es complementen, perquè moltes vegades sembla que l’un sigui l'antònim de l'altre. Més enllà dels interessos personals i la rancúnia, més enllà dels retrets i els cops de colze, cal per part dels dos bàndols certa generositat i visió de Club gran, fet que l’equip i la massa social necessiten. Sobretot, els que ho poden arreglar que no ho espatillin, ja que posar fi a aquest període d’èxit per obsessions del passat tindria efectes nocius pel futur.
Guardiola, si ho vol, pot seguir sent l’entrenador del Barça més gloriós, pot esdevenir president per aclamació, pot ser el símbol enyorat, pot ser el que vulgui. Avui és l'home més destacat en tots els camps d'aquest país per talent i projecció internacional. Ell ha demostrat que és conscient de la seva força i de la seva influència i és positiu que l'usi per fomentar la unitat.
JordiMayoral |
dissabte, 1 d'octubre de 2011 | 11:35h
El Barça ha guanyat un munt de Lligues espanyoles, però s’ha acabat el bròquil. S’ha d’intentar guanyar-ne les màximes que es pugui en les pròximes temporades, per cloure una etapa que s’acaba, però no, no es pot seguir perdent el temps intentant conciliar-se amb la lliga, perquè aquesta competició ha quedat superada pels temps globals. És una qüestió de lucidesa que la fi o la transformació d’aquest torneig es dugui a terme i, és que no té cap sentit destinar la majoria de la temporada a disputar partits sense gaire emoció, amb rivals manifestament inferiors, amb l'única gràcia d’esperar els clàssics i entretenir-nos amb algun derbi amb l’Espanyol i descobrir qui fa la golejada més grossa, si el Barça o el Real Madrid.
A més, ara els culers ens sentim amenaçats per presidents d’equips respectables, però d’una altra escala que la del Barça, demanant uns diners que no generen, volent impulsar un model falsament igualitari: ni el Vila-real ni el Sevilla tenen un 1% de la massa social del Barça a nivell mundial. Certament, la lliga és bipolar, com l’escocesa, però la solució no és donar a qui no genera, sinó canviar el model i enfrontar-se com més vegades millor amb equips d’un gran nivell. I és que si els presidents del Vila-real i del Sevilla se surten amb la seva, els culers patirien el “dèficit fiscal del Barça” (el Club regalaria diners a altres equips, fent-los competitius, tot perdent pistonada pròpia).
És cert que la gent del Barça ens ho hem passat molt bé guanyant les lligues de Tenerife, que hem viscut moments irrepetibles com la lliga de l’Urruti, que hem xalat amb els 5 a 0 al Real Madrid i també que hem passat vergonya quan hem rebut golejades esperpèntiques. Però el futur ens espera i no hem d’encallar-nos en un torneig desfassat per la història: la lliga espanyola s’acaba tal i com l’hem conegut.
La solució és la lucidesa
La solució és tan senzilla que qualsevol la pot intuir: es diu lliga Europea i es basa a crear un torneig apassionant i competitiu. Senzillament, seria impulsar l’actual lliga de campions, fent-la encara més gran. Primer de tot, els partits de la Lliga europea s’haurien de jugar en cap de setmana, fet que potenciaria abismalment els desplaçaments de seguidors (fins ara els aficionats han de viatjar entre setmana), dinamitzant el turisme i així les economies locals.
Siguem seriosos. ¿Algú està en contra de crear una lliga europea de 20 equips potentíssims com el Milan, l’Inter, el Chelsea, el Manchester United i el Manchester City, el Bayer de Munic, el Porto, el Real Madrid i el Barça i altres conjunts de primer nivell? ¿Quant queda perquè puguem gaudir amb regularitat de partits plens d’emoció i posem fi a la manca de competivitat actual? A banda de la lliga europea, seria viable que els dimarts i els dimecres es disputés una competició estatal, que sumés la copa i la lliga actuals, una lligueta d’un àmbit local, entretinguda i distreta.
Europa i el món són el camí i no només en el futbol, tot condueix per internacionalitzar-nos de valent. Els catalans hem d’internacionalitzar l’economia, la cultura, la mirada i també l’esport i, concretament, el futbol. Algú encara no ho té clar? Que la UEFA i els grans clubs d’Europa s’hi posin quan puguin, perquè és evident que a les televisions i la resta de mitjans de comunicació els interessen esdeveniments singulars i mediàtics com la lliga europea. A més, els aficionats volen gaudir de partits de màxim nivell, i ja no diguem els futbolistes. Els professionals com més bé s’ho passen és jugant contra els millors.
Que la lliga europea esdevingui una realitat no és ja una proposta, sinó un objectiu lògic que segur que comparteixen la majoria de socis i aficionats del Barça, com també dels altres clubs d'elit europeus. Veient aquest panorama, tenim dues opcions: o badem o som pioners. Ara és el moment que els dirigents del Barça vegin la lliga europea com una gran oportunitat per al club i també pel país, trencant marcs de referència caducats, apostant pel futur d’una forma decidida.
(Publicat a El 9 Esportiu el 5 de setembre de 2011)
JordiMayoral |
dimarts, 20 de setembre de 2011 | 00:34h
No, aquest no és el típic escrit sobre Qatar Foundation. Els prometo que no em centraré en respondre la pregunta: el Barça precisa més diners per seguir liderant l'elit del futbol mundial? Tots ho sabem, perquè la resposta és evident: sí, com més ingressos tingui el Club millor, així podrem seguir fent créixer el model d'èxit actual, renovar als millors futbolistes, fitxar dos o tres cracs cada temporada i donar corda al model de La Masia. Per tant, el moll de l’os no és si ens agrada que el Barça tingui patrocini a la samarreta (malgrat fos en menor representivitat, Nike ja era patrocinador) i tampoc la qüestió central és si Qatar Foundation és l’esponsoritzador ideal, perquè francament no ho és i també és cert que si ens posem estupends, potser no trobaríem mai el princep blau del patrocini.
El tema principal tampoc és si s'ha perdut el valor d'Unicef brillant al pit de les samarretes del Barça, ni tampoc rebatre fàcilment els discursos apocalítpics de Javier Faus si l'Assemblea no aprova el patrocini de Qatar: que si la pujada de carnets, que si la venda de Messi, que si la fi de la glòria. No, aquest no és el típic escrit sobre Qatar Foundation, així que em permetran que aquests debats per entretindre la massa social mentre la piloteta entra, els deixi de banda i em centri en allò cabdal i que no s'ha explicat fins avui. Som-hi, que dissabte és l'Assemblea...
Mai es pot acusar ningú sense proves i menys un culer ho pot fer al president del Barça, així que de cap manera es pot insinuar coses si no se sap la veritat, però aquest és alhora el gran problema, el quid de la qüestió: no sabem la veritat. Cal saber la veritat per la votació de dissabte i cal saber-la com a precedent pels cinc anys que resten de mandat de l’actual president. I per això cal ser ferms i clamar a Sandro Rosell que pugi el nivell i no caigui en la temptació d’apuntar-se a la tramparència de massa polítics, que actuiï i, per tant, expliqui tota la seqüència dels fets.
Per què es va arribar a un acord amb Qatar Foundation? Quines eren les altres opcions d'esponsorització, si és que algú va obrir un procés d'adjudicació amb diverses ofertes? O és que cap altra empresa del món pagaria 30 milions d'euros a l'any per patrocinar la samarreta oficial i la d'entrenament, un munt de tanques al Camp Nou, entre d’altres coses, al Club més important del planeta?
Necessitem llum en la tenebra i conèixer si l'actual junta directiva ja havia decidit posar Qatar a la samarreta abans de les eleccions de l'estiu de 2010 i, en aquell context, no ho va explicar al soci per por de perdre una presidència que tenia guanyada silenciant el pacte. Un altre punt és si tot estava ben lligat abans de l'assemblea de 2010 i ningú va dir res, per poder realitzar un acord de fets consumats poques setmanes després i votar-l’ho, ara sí, d'aquí uns dies amb tota la parsimònia.
Ara bé, sobretot, el debat més potent i clarificador més enllà de possibles silencis electoralistes, és si és cert que el Manchester United cobra 34 milions d’euros, bastant diners més que el Barça, pel patrocini de les samarretes (l'oficial i la d'entrenament). En aquest cas i tal com apunten les dades tindríem un problema greu: els dirigents de l'equip anglès tindrien més talent que els d'aquí, quan és el Barça el millor equip del món.
Tot plegat caldria debatre-ho de forma sincera, serena, valenta, tranquila, però sempre sol passar que qui mana vol aferrar-se al poder i no transmet la informació necessària i l’oposició sol veure malament totes les decisions de la Junta. Finalment, l’adéu o no de Qatar Foundation a la samarreta del Barça dependrà dels compromissaris. Dissabte sabrem fins a quins nivell d’exigència s’haurà d’afrontar la directiva de Sandro Rosell d’ara en endavant, mentre la conjuntura actual de títols i espectacle continuï.
JordiMayoral |
dimarts, 23 d'agost de 2011 | 23:50h
S'anima el sector dels museus o això sembla llegint la creació del Doraemon Museum a Tòquio que s'obrirà el 3 de setembre. Tal i com informa Nació Digital "Els que visitin el museu hi podran trobar més de 50.000 articles relacionats amb el gat còsmic; dibuixos originals del seu creador o l'escriptori on el dibuixant treballava. La dona de Fujio, el dibuixant de Doraemon que va morir l'any 1996, explica que "el fet que els nens de tot el món llegeixin i es diverteixin amb en Doraemon demostra que siguin d'on siguin, els nens són nens".
La sèrie Doraemon s'ha traduït en més de 30 idiomes i segueix sent un dels dibuixos animats més vistos del món.
JordiMayoral |
dissabte, 6 d'agost de 2011 | 11:28h
Avui fa 75 anys de l'assassinat de Josep Sunyol i Garriga, qui fou president del Barça durant l'època republicana. Val la pena llegir sobre la seva vida ("La memòria de Josep Sunyol" d'Antoni Segura) i conèixer qui fou i alhora, pensar quins deuen ser els motius del seu gran oblit en la història del FC Barcelona.
Tot i això, som milers els culers i catalans que prosseguirem el seu llegat, sense anar més lluny, persones com les que formem Èxit Blaugrana ens sentim plenament vinculats a la seva memòria i al seu record. Seguim i seguirem cultivant l'esport i la ciutadania.
JordiMayoral |
dilluns, 1 d'agost de 2011 | 20:34h
Em faria molta il·lusió saber que vostè ja té un viatge programat a Londres abans de l'11 de setembre, o bé que està pensant anar-hi. Si s'ho estava rumiant i no ho acaba de veure clar, si li fa certa mandra, no dubti més i compri un vol i intenti anar-hi amb més gent. Ara és el millor moment, perquè en gaudirà d'una forma especial. Sí, sempre val la pena viatjar i, en concret, anar a Londres, però actualment hi ha una cosa que no es pot perdre.
Permeti'm la confiança. Els catalans som majoritàriament com la resta de la gent del món, però amb un trets específics: ens agrada voltar, ens agrada viure bé, però encara no tenim l'autoestima en plena forma i necessitem grans alegries, victòries col·lectives, moments que ens retornin la decència que a vegades perdem per por. Per això ara hem d'anar a Londres, el cor financer de mig món i punt de trobada de moltíssimes coses, la ciutat on el Barça va proclamar-se campió d'Europa per quarta vegada. Hem d'anar a Londres, perquè ens retrobarem amb un dels nostres artistes bandera, Joan Miró, i no només tornarem a trobar-nos l'artista, sinó que també ens tornarem a trobar amb nosaltres mateixos...
Miró a la TATE Modern és una exposició amb més de 150 obres de les sis dècades de la seva carrera, on es quedarà astorat davant d'una mostra dedicada a un dels grans del segle XX. Segurament ja ho sabíem, que Miró era un mestre, probablement ja hem visitat la seva Fundació a Barcelona, però no li ve de gust constar-ho a la capital d'Anglaterra? No té unes ganes immenses d'anar-hi a fer el tomb? Pensi-hi, Miró és el nostre home: un artista que, optant per la poesia, pessiga el cor de la gent; un geni compromès amb el seu país sempre, fins al final. Joan Miró és l'exemple més clar que el camí més curt per ser universal és ser local, que pintant la masia de Mont-roig es pot arribar a ser venerat per mig planeta.
La mostra constata una altra cosa, que hem d'internacionalitzar-ho tot: les empreses, les universitats i també la cultura. Així, hem d'abandonar les llàgrimes que ens cauen quan recordem el que vam ser i hem d'espolsar-nos la mandra, sortir a fora i vendre el que tenim. Més que mai hem de fer-ho amb qualitat i desacomplexament, ressaltant el nostre origen d'una manera natural, per la senzilla raó que, per exemple, si les desenes de milers de persones que visitin la mostra a Londres saben que Miró va ser català i en va exercir profundament, ens és negoci divulgar-ho: una bona promoció dels nostres genis a l'exterior pot fer créixer el turisme del país, un turisme que seria de bon nivell, per cert.
L'exposició que es mostra a la Tate Modern de Londres fins a l'11 de setembre s'exhibirà també a partir de l'octubre a Barcelona. I és cert que viatjar val calés, però jo no m'esperaria, perquè si té l'oportunitat de veure la mostra ara tindrà uns mesos d'avantatge i podrà adquirir –abans que pugin els preus– alguna peça de l'artista. Quan torni compri un cartell o una litografia, un dibuix o una tela de Miró i gaudeixi'n cada dia. I sobretot, com que també hem d'internacionalitzar les nostres inversions (comprar una obra de Miró és una garantia global), guardi l'adquisició. Els seus néts, ben segur, l'hi agrairan.
(Article publicat al diari AVUI el 26 de juliol de 2011)
JordiMayoral |
diumenge, 29 de maig de 2011 | 15:20h
El Barça s'ha proclamat no només el millor equip del moment, sinó que ha fet el pas decisiu per entrar a la memòria col·lectiva. Aquest és un equip fenomenal, lliçó de valors amb identitat pròpia, manual de bones maneres, l'exemple a seguir, l'ambició ben entesa...
Tornem a ser campions d'Europa omplint de contingut la història de l'esport. Avui els carrers de Barcelona tornaran a vibrar, plens de gent i d'il·lusions, perquè el Barça tot ho atrapa, perquè el nostre poble necessita un estel. És l'estel que capitaneja Pep Guardiola i que a la perfecció fan brillar genis del futbol com Piqué, Xavi, Iniesta i un fora de sèrie que es diu Leo Messi.
La història l'escriuen els guanyadors i la subratllen els lúcids. És hora de celebrar-ho i recordar que no podem malbaratar la millor generació de futbolistes que hem tingut mai.
JordiMayoral |
dijous, 12 de maig de 2011 | 23:08h
Després d'haver rebut a Verdú, més de 140.000 visitants, després de llegir elogis meravellosos com el d'avui de l'Elisenda Roca, la nova aventura al Museu de Joguets diu així...
"Mariscal, un dels grans artistes del moment, exhibirà al Museu de
Joguets de Verdú obres de la seva brillant trajectòria en una exposició
memorable "Mariscal a Verdú". Més que una exposició serà un
gran diàleg, una connexió, una trobada inoblidable entre dos mons: el
de Mariscal i el dels joguets.
Dos mons que s'enllaçaran, es miraran, es tocaran. Dos mons
preciosos, distints, però basats de la mateixa bareta màgica: la bareta
de la il·lusió i la fantasia, del talent, del record de la infància i
la projecció d'un passat que no volem deixar escapar.
Dibuixos, pintures i escultures. Seran més de 40 obres que es
mostraran al Museu de Joguets de Verdú, que s'exposaran davant i
darrere, a sobre i a sota dels joguets i els autòmats antics que fa
gairebé 7 anys que han omplert Verdú de romanticisme, en un espai únic
a Europa.
Mariscal desembarca al Museu de Joguets de Verdú amb una
exposició que serà la mostra més destacada de l'any a les Terres de
Lleida".
JordiMayoral |
dissabte, 30 d'abril de 2011 | 17:50h
Patim perquè les coses no són com voldríem, perquè podem perdre la
feina o no en trobem, perquè bona part de la facturació i del volum de
negoci s'ha reduït, però no, el que no podem perdre mai és l'esperança.
Fa molts mesos que sembla que no s'acabarà mai el túnel negre de la
crisi i potser ja és hora d'aixecar les persianes i afirmar que
qualsevol nit pot sortir el sol, que el món no s'acaba, que és moment
de l'atreviment, de la intuïció i també de l'observació i de l'anàlisi,
de la trempera i la paciència, de l'enginy i de treure tot el suc de la
taronja, de fer equilibris, del dinamisme i d'arriscar, de convèncer i
de lluitar pel que somiem.
Com a societat, ens fan falta els més
visionaris i també els que promouen les idees i els gestors, per evitar
que quedem aturats, ja que no podem permetre'ns el luxe de seguir amb
un posat impotent, trist i decebut. Certament, sembla que qualsevol
temps passat va ser més gloriós, però hem d'abandonar el paper de vídua
que fa el dol i agafar aire i energia. Si no el tenim, inventem-nos el
nostre ofici, si el tenim animem-nos a excel·lir i convertim-nos en
elements dinamitzadors. És època d'incentius i necessitem els que volen
deixar petjada, els que volen sortir en vida a l'Enciclopèdia catalana.
A ells, els més valents de tots, els hem d'animar a desatendre els
cants de sirena del conformisme aristòcrata que tot ho vol quiet,
caducat i provincià, i encoratjar-los. Si es volen menjar el món,
fantàstic i endavant, perquè necessitem persones sòlides que se la
juguin, es posin el país a l'esquena i intentin tirar endavant, creant
feina i prosperitat.
És el cas de Vicent Partal i l'Assumpta
Maresme, impulsors ja fa 15 anys de Vilaweb, i també és el cas del Pau
Garcia-Milà i del Marc Cercós, dos nois d'Olesa de Montserrat que van
idear Eyeos i és un èxit internacional. És el cas del Josep Piqué de
Cardedeu, que amb els seus creuers crearà una gran empresa; del Toni
Aira, que escriurà el relat del futur polític; del Ferran Pallàs i el
Maiol Sanaüja, que faran vibrar aquest país; dels cosins Baches, que
són els reis del Twitter. És el cas dels supermercats Bonpreu i
Veritas; de les sabates Munich, que s'han reinventat i són fashion;
dels establiments Viena, on fa molt temps que es pot menjar “bé, bo i
ràpid”. És el cas d'un grup mític que torna com els Sopa de Cabra i que
ha venut més de 35.000 entrades per a dos concerts al Palau Sant Jordi,
i un altre grup, els Manel, que van idear el profètic “ens en sortim” i
són ja un colossal fenomen de masses. És el cas del Marc Vidal,
emprenedor i far contra el poltronisme, que volta per mig món intentant
expandir negocis, somnis i oportunitats.
Més que mai és moment de
posar-s'hi, cadascú realitzant allò que cregui, endegant accions
d'emprenedoria col·lectiva, connectant idees, creant aliances,
expandint l'activitat. Cal incentivar l'esperit crític des de ben
petits i pensar que la situació actual farà sortir la millor versió de
cadascú. Més enllà de retallar tot allò que sobra, eliminant els gerros
decoratius de l'antic règim que mai més tindran sentit, és l'hora de
pensar què necessitem per avançar i destinar tot el talent social per
assolir-ho. Tenim el gran repte de crear de Catalunya un país pròsper i
pioner i és facultat de tots posar-hi tota la determinació possible.
JordiMayoral |
divendres, 22 d'abril de 2011 | 16:13h
L’any 2010 ha estat època de queixes, lamentacions i de nostàlgia de temps millors. L’any 2010 han brillat els problemes, els moments difícils, alguns moments dramàtics, també a les empreses turístiques, també a les iniciatives valentes amb l’objectiu que gent d’arreu descobreixen els encants del territori. Però l’any 2010 no ha acabat amb nosaltres i malgrat pintava negre, no ha suposat l’apocalipsi. L’any 2010 és el moment des del qual podem volar a través de l’Aeroport de Lleida-Alguaire. I ja tenim un tren i un avió i un paisatge i una gent i una gastronomia i un encant i una identitat pròpia.
Ens ho podem mirar com vulguem, però som en un moment que cal estratègia i tenacitat, cal lucidesa i talent, cal coratge i fer-se valer. És el moment de propostes sòlides, d’una plani cació decidida i d’una execució entusiasta. Es pot fer i ho farem si posem en valor el que tenim i som innovadors i les administracions, els emprenedors i la universitat creem les sinergies que ho facin possible. Un exemple molt concret, el Museu de Joguets de Verdú i el Museu de Lleida han col·laborat aquest 2010 estretament per tirar endavant l’exposició ‘De Picasso a Barceló’. Una mostra històrica que exhibeix peces de Picasso, Miró, Dalí, Tàpies, Chillida, Plensa, Valdés, Barceló... Una constatació que si som ambiciosos i generosos, si sumem i deixem enrere el que ens separa, plegats, podem assolir grans reptes per un turisme de qualitat.
Tenim el dret a somiar que l’anuari del ‘Bondia’ de 2015 tindrà molt bones notícies. En gran part depèn de tu i de mi, de tots nosaltres. Tenim el deure d’intentar-ho.
Tots els manuals en parlen, tothom hi està a favor: cal internacionalitzar-se. Cal obrir fronteres, descobrir nous camins. I certament és difícil, tan difícil com necessari. Però cal posar-s'hi, cal provar nous mercats i intentar consolidar-los.
Amb Mayoral Galeria d'Art sempre hem fet fires a Barcelona i a Madrid, després a Brussel·les, a Milà, a Bolonya i a Colònia. Ara hem fet dues fires a París i aquesta mateixa setmana n'encetem una de nova a Lisboa i repetim a Milà.
I no només cal internacionalitzar l'activitat, sinó que precisament com que t'internacionalitzes, s'ha de disposar d'un estoc internacional. Un producte global, partint com és lògic de l'àmbit local i més en el camp de l'art d'on tenim alguns dels grans talents universals: Miró, Picasso, Dalí, Tàpies, Barceló, Plensa..
És moment de triar, fonamentalment, entre l'expansió o la rendició. Entre quedar-se a casa comptant les engrunes i les possibilitats esquifides que tenim amb una economia greument tocada o encetar aventures, que són costoses, però poden ser fructíferes.
JordiMayoral |
diumenge, 13 de març de 2011 | 16:26h
Recomano fervorosament mirar el vídeo i entrar al web de JR, un artista francès de tan sols 28 anys, que està emergint d'una forma considerable. Alhora, val la pena llegir l'article del Telegraph i d'El Pais sobre JR i el seu esclat.
JordiMayoral |
divendres, 4 de març de 2011 | 21:59h
El Twitter ja s'ha convertit en el fenomen del moment, abans encara que hi aterri la gran majoria de persones que van fer cap al Facebook.
Malgrat siguin dues eines ben diferents, de ben segur moltíssima gent més s'hi acabarà registrant, trobarà gràcia a l'invent i s'enganxarà a les piulades. És el meu cas des de que tinc mòbil amb internet, fet que ha propiciat que les meves intervencions al Twitter siguin molt i molt sovintejades. Tot plegat, fins al punt que em trobo a la llista dels 50 més influents a la xarxa social dels que marquem Catalunya com el nostre espai de referència.
JordiMayoral |
dimarts, 22 de febrer de 2011 | 23:08h
Una de les grans il·lusions del Museu de Joguets de Verdú ha estat sempre innovar, aportar valor afegit, arriscar i ser valents. Ho hem aconseguit amb la gran novetat que tenim el goig d'exposar (en parla avui el web del FC Barcelona i ho han fet desenes de mitjans nacionals i internacionals) al renovat espai dedicat al futbol: les botes dels reconeguts com els tres millors futbolistes del planeta.
Les botes cèlebres d'Iniesta que van fer el gol contra el Chelsea a Stamford Bridge i que han ajudat a sufragar el tractament del Javier, el nen amb paràlisi cerebral i que és l'origen de tot plegat. Les botes de Messi amb què va jugar la final d'Abu Dhabi i també les botes de Xavi d'alguns dels partits del triplet.
Tot això, amb samarretes i cartells de grans ídols de la història del futbol, tot això dialogant amb botes antigues i pilotes d'altres generacions. Un espai màgic, històric i emocionant que posa la pell de gallina i a més d'un, fa vessar les llàgrimes. Un espai que converteix el Museu de Joguets de Verdú en destí de preferència dels amants del futbol.
S'anima el sector dels museus o això sembla llegint la creació del 
El Barça s'ha proclamat no només el millor equip del moment, sinó que ha fet el pas decisiu per entrar a la memòria col·lectiva. Aquest és un equip fenomenal, lliçó de valors amb identitat pròpia, manual de bones maneres, l'exemple a seguir, l'ambició ben entesa...
Després d'haver rebut a Verdú, més de 140.000 visitants, després de llegir 
Tots els manuals en parlen, tothom hi està a favor: cal internacionalitzar-se. Cal obrir fronteres, descobrir nous camins. I certament és difícil, tan difícil com necessari. Però cal posar-s'hi, cal provar nous mercats i intentar consolidar-los.
El Twitter ja s'ha convertit en el fenomen del moment, abans encara que hi aterri la gran majoria de persones que van fer cap al Facebook. 
Una de les grans il·lusions del 
.jpg){kind=logo}
