Es parla i parla del que cal perquè el cinema espanyol torni a recuperar el públic que ha perdut i que semblava haver recuperat, o almenys intentar semblar-nos al cinema francès, que aquest sí que sap guanyar-se al seu públic fent cinema "de gènere" o "d'autor", una cosa que no interessa pas als de la dreta espanyola, més partidaris del cinema "d'Hollywood", que tenen molt idealitzat.

Això últim, ho dic perquè tant acusar directors i actors espanyols de ser lacais del Govern d’en Zapatero, quan tenen en un altar al José Luis Garci, a qui van voler utilitzar com a model per a tot el cinema espanyol, quan en Mariano Rajoy, ves per on Ministre de Cultura, el va acompanyar cap a Hollywood quan va ser nominat a l'Óscar per "El abuelo". O quan l’hi van encarregar dirigir "Sangre de Mayo", la superproducció de 15 milions d'euros subvencionada al 100% per la Comunitat de Madrid per al bicentenari del 2 de Maig del 1808. Aquesta última, per cert, només va recaptar als cinemes el 5% del seu pressupost.

Tant queixar-se de les subvencions públiques al cinema, que si això hauria de fer-se com a Hollywood, i van i en subvencionen això en gran. Ni tant sols la pel·lícula d’en Woody Allen a Barcelona va tenir tants milions de subvenció (un i mig, i això entre diverses Conselleries). I això que el cineasta madrileny no té cap culpa d'això, i el novaiorquès tampoc. Cada persona té la seva "teoria" per ressuscitar el cinema de l'Estat espanyol i fer que en tingui més interès per al públic. N'hi ha uns que prefereixen allò d'Hollywood, d'altres el cinema d'acció, d'altres el cinema amb estrelles...

El cinema francès ha estat posat com a exemple de gairebé tot això, sense deixar de tenir mai el seu estil personal i intransferible. Però com a molts només hi veuen bé una pel·lícula segons el que recapti a la taquilla o si els afavoreix als seus interessos, polítics o el que sigui, és difícil trobar-hi un bon punt de partida. Això sí, reivindico que cal arribar al gran públic, no només a "selectes minories" que ara t'adoren i en dos anys s'obliden de tu, ni tampoc fent coses molt comercials però artísticament detestables.

Els Garci i Almodóvar hi han tingut problemes amb l'Acadèmia espanyola i se’n van sortir d'ella, encara que per diferents raons: el primer, cansat de sentir-se marginat i insultat des que va guanyar el seu Óscar, i el segon perquè no van omplir de premis una pel·lícula seva, sense dubtar dels seus talents. Però les seves recents baralles amb el diari "El País", un acusant-lo del relatiu fracàs de la seva pel·lícula "Los abrazos rotos" i l'altre de "cacera" contra ell, sembla més propi d'egos desbocats que no pas lamentar-se perquè ja no siguin tan estimats, en el fons.

A més, les subvencions públiques les té el cinema europeu en general, no és pas un "vici" exclusiu d'aquest país. Seria aconsellable un cinema de tot tipus, no nomès coproduccions amb els Estats Units, sinó també amb França, amb Itàlia, amb Alemanya... ¿Qué no n’hi ha algú que no ha somiat amb veure en Gerard Depardieu a una espanyola?

El cinema català, més obert a arribar d’altres països, ja ha fet diverses coproduccions gràcies a la seva política de telefilms per a Televisió de Catalunya. A més d'un cinema diferent de la resta, com el d’en Ventura Pons.

Que no es queixin els senyors que tant es queixen de les subvencions. La dreta espanyola cau en un error: no hi ha cineastes de la seva ideologia en aquest país amb el suficient carisma a la taquilla. Els Sáenz De Heredia, Rafael Gil i d'altres no han tingut substituts. En farien un error, si tractessin de desfer-se d'Almodóvar per a encumbrar a d'altres: això només s'aconsegueix si en surt algú que tingui molt d’èxit, perquè agradi al públic, no pas per ser d’algun partit.

Això que hi veieu, és una gamberrada que els meus companys de feina em van fer avui, arrencant-se una foto del gran Groucho Marx que jo tenia penjada en la porta de la meva taquilla.
El sentit d’alguns és ben lamentable.
I la seva educació, també.
Grolleria cent per cent.

Un amic meu va opinar d'això:

"No hagas ni puto caso Julían, piensa que es como en el cole, hay gente que no se desarrolla con normalidad y no maduran, siguen siendo niños atrapados en cuerpos de hombres...

Desde luego el sentido poético, artístico, literario y escolástico se puede resumir en un solo número: "0"

Y encima la fotocopia la hiciste tú... son unos mamones a la par que besugos, ¿dónde se ha visto un besugo mamífero?, joer, está claro, en tu trabajo Julían..."

Fa uns dies vaig posar com un mal exemple a l'inefable personatge que es diu Florentino Pérez, ara desgraciadament erigit de nou com a President del Reial Madrid, des d'on exerceix la seva nefasta influència sobre la Humanitat amb la seva vanitat sense fi i la seva prepotència, que deixa a qualsevol Emperador romà com un personatge inofensiu...

Doncs n’hi ha d’altres personatges, humils, senzills, lliurats de debò a la Humanitat. Com a Vicente Ferrer, l’ex jesuïta català que s'ha anat d'aquest món a l'Índia, envoltat de la gent humil i desafortunada a la qual va ajudar desinteressadament durant tant de temps. Avui dia, hi trobes molt poca gent així, a no ser que doni que parlar per coses molt poc de nobles. I si té a veure amb causes que no donin diners, ni t'enriqueixin, ni puguis viure com el Maharajà de Ranxipur... no sembla que tingui gaire, d’interès.

La prova és l'interès enorme que va haver l’any 1997 al voltant de la mort de la Diana de Gal·les, comparada amb el de la Mare Teresa de Calcuta una setmana després. Molta expectació al voltant del funeral de la primera, i més discret el de la segona. Ja se sap... els calers atreuen encara més. És a dir: el viure per a gent humil, que no té gens, no per a arribar a fi de mes, sinó ni tan sols per a arribar a aquesta mateixa nit. Quan escric això, em vaig assabentar de la notícia de la sobtada mort d’en Michael Jackson. Jo admirava aquest cantant pel seu gran talent i li odiava pel seu ridícul exhibicionisme, que tant ha fet que ens fixéssim en ell, encara que fóra per la més absurda i surrealista extravagància, al més pur estil Salvador Dalí.

En Vicente Ferrer mai no va necessitar cridar l'atenció amb pallassades com les d’en Jackson, portades al límit de l'absurd, li ha dut a aquest final. Una altra raó per a tenir por que, com va passar en el que vaig dir abans de la Lady Di i la Teresa de Calcuta, en Vicente Ferrer passarà a un segon pla, més encara que abans. Els calers i les aparences semblen vendre en aquest món més que no pas la humilitat i la generositat. Descansi en pau.

26/6/2009 L’AUTOR DE ‘THRILLER’ VA SER TRASLLADAT A L’HOSPITAL INCONSCIENT

Michael Jackson mor als 50 anys d’una aturada cardíaca

El rei del pop ha mort. Michael Jackson, el cantant de Thriller amb una vida que va experimentar alts i baixos dignes d’una tragèdia clàssica, ha mort la matinada passada (hora espanyola) en un hospital de Los Angeles, on ha arribat en coma profund després de patir una parada cardíaca.
Amb Jackson se’n va un artista capital de la música pop, nen prodigi i revolucionari de la indústria musical els 80. Se’n va també una figura controvertida, objectiu de tabloides, sobretot a partir del judici del qual va ser absolt per abusos sexuals a un menor. Però malgrat la decadència, la cridòria dels paparazzis mai va aconseguir fer callar els acords de Thriller o Billy Jean.
Segons va informar el diari Los Angeles Times, els serveis d’emergència van rebre una trucada ahir al migdia des de la casa on Jackson vivia, a Holmby Hills (Los Angeles). Quan els metges van arribar es van trobar l’artista, que el 29 d’agost hauria complert 51 anys, inconscient. Els parametges li van practicar reanimació cardiorespiratòria abans de ser traslladat a l’hospital de la Universitat de Califòrnia, on va ingressar ja sense respirar per morir hores després. Al tancament d’aquesta edició l’hospital encara no havia emès el comunicat que havia anunciat.
Les xifres fredes parlen per si mateixes de l’impacte de Jackson en la història de la música: 18 premis grammys i al voltant de 750 milions de discos venuts en la seva carrera. Malgrat el silenci dels últims anys (el seu últim disc amb material inèdit va ser Invincible, el 2001), Jackson planejava un retorn sense estar-se de res el mes vinent amb 50 concerts a Londres, per als quals les entrades ja s’havien esgotat. Però el seu impacte en la cultura popular va més enllà de les xifres: la música pop des dels 80 no s’entén sense ell i sense les seves dues grans obres: Off the Wall (1979) i, sobretot, Thriller (1982).

NEN PRODIGI / Per desgràcia, l’últim Jackson va devorar el nen prodigi dels Jackson Five. Arruïnat, assetjat pels tabloides i amb greus problemes legals (les acusacions de pederàstia), físics (deia que patia una estranya malaltia que causa despigmentació) i mentals (la seva conducta va passar de ser excèntrica a simplement inclassificable), Jacko es va embarcar en una fugida cap endavant, amb contínues operacions d’estètica, canviant contínuament de casa i de país i arrossegant amb ell els seus tres fills, dos d’ells fruit de dos matrimonis peculiars (amb Lisa Marie Presley, filla de Elvis Presley, i la infermera Deborah Rowe) i el tercer, concebut per una mare de lloguer. Ja no es parlava de la seva música, i la seva figura generava o pena o mofa.
La matinada passada, a mesura que s’ha anat coneixent la notícia de la mort de Jackson, desenes de persones, algunes d’elles disfressades com el seu ídol, s’han anat concentrar davant de l’hospital de Los Angeles on el cantant va morir. Morta la persona, l’ídol té via lliure per convertir-se en mite.

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=624485&idseccio_PK=1028

26/6/2009 11:30 h

Michael Jackson, entre la polèmica i la genialitat

• El cantant era ja una estrella en declivi que tornava als escenaris per pagar els deutes

La mort de Michael Jackson ha elevat el rei del pop a l'olimp dels mites musicals desapareguts abans d'hora, un destí que també van seguir Elvis Presley, John Lennon, Bob Marley o Freddie Mercury. Reconegut de manera indiscutible en la seva genialitat com artista, les seves excentricitats, la sospita de la pederàstia, la seva turbulenta vida privada i les operacions de cirurgia estètica el van fer antipàtic a molts dels seus fans del principi.

Arruïnat, ara es preparava per tornar als escenaris per salvar les propietats i pagar els advocats. Els problemes judicials van fer que la seva estrella s'anés apagant durant els últims anys, especialment des que va ser acusat de pederàstia i va haver d'anar a judici el 2005.

No obstant, els seguidors li van mostrar el seu suport incondicional fins i tot en els moments més difícils, quan estava assetjat per les acusacions d'abús infantil, i que finalment va ser declarat innocent; l'opinió pública criticava les seves excentricitats.

Famós des de la infància

Amb la seva mort, el pop ha quedat orfe de rei i sense un hereu clar, igual que li va passar al rock quan Elvis Presley va desaparèixer després de patir un infart el 1977 als 42 anys, o quan John Lennon va morir als 40 anys d'un tret el 1980.

Michael Jackson, famós des de la infància com a integrant dels Jackson Five --el grup que va formar amb els seus germans-- i un mite en vida, prevaldrà a la història per la seva herència artística, en la qual figuren 13 premis Grammy, el primer aconseguit quan tenia 20 anys.

Famós des de la infantesa, la glòria li va arribar ja en solitari amb el disc Thriller (1982), àlbum que va revolucionar el pop, no només per les cançons, produïdes per Quincy Jones, sinó també pels vídeos musicals, que va dirigir John Landis.

Ball universal

La coreografia de zombis de la cançó que va donar nom a l'LP o el, tantes vegades imitat, pas de ball "moonwalk" que Jackson va fer seu en la presentació del tema Billie Jean, segueixen sent, actualment, un referent de la música pop.

Thriller, que es va reeditar el 2008, any que commemorava els 25 anys del seu llançament, és el treball discogràfic més venut en la història, amb més de 100 milions de còpies en tot el món, vuit Grammy i gairebé 60 discos de platí, fet que li va valer la corona de monarca absolut de la música pop.

Però Jackson va deixar altres discos memorables com Bad (1987) o Dangerous (1991), i fins i tot era coautor de la famosa cançó We are the world, juntament amb Lionel Richie el 1985, que es va gravar per un grup d'estrelles de la música mundial que es va denominar USA for Africa i que va donar els guanys de les vendes aconseguides per intentar acabar amb la fam a Etiòpia.

Excentricitats vàries

Les últimes imatges de l'estrella, no obstant, ja no estan tan relacionades amb la música sinó amb els seus problemes de salut --es rumorejava que tenia un càncer-- o amb fotografies com ara ensenyar el seu nadó penjant d'un balcó en un hotel de París, o les nombroses màscares i barrets que feia servir quan sortia al carrer per lluitar, afirmava, contra el vitiligen, que decolorava la seva pell.

També les relacions amb la seva família eren objecte de polèmica, especialment amb els seus pares, a qui va acusar d'haver-li robat la infància perquè l'havien fet actuar amb els seus germans als Jackson Five, o amb les seves germanes Latoya i Janet, amb qui tenia relacions desiguals. Amb la primera van estar temps sense parlar-se després que ella donés suport a les acusacions de pederàstia que va fer el jutge. Ahir a la nit, no obstant, va ser la primera a anar a la clínica. Janet, per la seva banda, que lluitava per fer-se una carrera en solitari, no permetia a les entrevistes que es preguntés sobre el seu famós germà.

Personalitat inadaptada

El seu progressiu interès per semblar l'etern Peter Pan --fins i tot el ranxo es deia Neverland, Mai més en anglès-- i per envoltar-se de nens es va veure com una excentricitat més, fins que van sortir les primeres acusacions judicials, però finalment va ser declarat innocent. En plena allau, va arribar a pactar acords extrajudicials amb algunes de les víctimes.

I, encara que mai va renegar de la seva pertinença a la comunitat negra, el seu blanquejament progressiu es va veure amb recel per molts sectors. Especialment perquè anava acompanyat de les cada vegada més freqüents operacions de cirurgia estètica, que li van polir el nas ample, les galtes que lluïa en temps dels Jackson Five li i van afinar els seus trets fins a fer-lo semblar blanc, però gairebé deforme.

Jo admirava a aquest cantant pel seu gran talent i li odiava pel seu ridícul exhibicionisme, que tant ha fet que ens fixéssim en ell, encara que fóra per la més absurda i surrealista extravagancia, al més pur estil Salvador Dalí.

Hi pensava parlar nomès d'aquest acudit de la Família Tipus, però em vaig assabentar aquesta nit de la mort del Michael Jackson. Descansi en pau.

Continuem amb la via. Per això hi deso allò de la Família, com tenia del tot previst.

Anit, perquè hi resideixo a Madrid, no vaig poder viure la Nit de Sant Joan com ho feia quan jo era un nen, però en veure ara d’aquestes imatges a Internet i a la Premsa catalana, m’ha acudit novament, la nostalgia.

A Madrid van fer d’algunes festes semblants, però que, tot i la seva voluntat, no poden pas ser el mateix que la nostra Nit de Sant Joan.

Saluts per part meva pels amics i amigues que han pogut gaudir de la festa.

20/6/2009 MOR EL PREMI CATALÀ DE L’ANY 2008|HONORS FÚNEBRES A ANANTAPUR

Desfilada de multituds a l’Índia per dir adéu a Vicente Ferrer

• El funeral serà dilluns, mentre la campanya pel Nobel de la pau suma suports

• Més de 100.000 persones emocionades abarroten el recinte de la fundació

Més de 100.000 persones van anar ahir a Anantapur a la Fundació Vicente Ferrer per donar el primer adéu al cooperant en una jornada d’intenses emocions. Des de molt de matí, el recinte va rebre una allau de gent que va anar a retre-li un commovedor comiat que no va veure el final fins ben entrada la nit. Però el clamor popular no es va limitar només a l’Índia. Institucions d’arreu del món, des de governs fins a oenagés, persones anònimes i, és clar, els fidels col·laboradors del projecte impulsat per aquest barceloní van alçar la veu no només per expressar el seu condol, el seu suport i la seva admiració. També perquè la seva tasca sigui reconeguda amb el merescut premi Nobel de la pau.
Vicente Ferrer va morir ahir a la matinada als 89 anys, tres mesos després d’haver patit una embòlia de la qual no va aconseguir restablir-se. La notícia va omplir de tristesa els habitants d’Anantapur, que acte seguit van sucumbir a la por. Perquè el cos de Vicente fos repatriat a Espanya. Temor i preocupació que es van dissipar poc després al donar-se a conèixer els desitjos del cooperant català de ser enterrat a l’Índia, a Bathalapalli, a pocs quilòmetres de la central d’operacions de la missió. Al costat del principal hospital que va poder construir amb els diners de la iniciativa.

CERIMÒNIA A BARCELONA / A les oficines de la fundació hi regnava ahir una activitat frenètica. «Dels tres anys que fa que treballo aquí, avui és el dia més especial», deia, emocionada, una jove cooperant. S’acosten dies de molta feina per poder respondre a l’afecte bolcat des de tots els racons del món. A Barcelona, per exemple, desenes de persones es van dirigir ahir a la seu de la fundació per anunciar que planejaven viatjar fins a l’Índia per assistir al funeral, que se celebrarà dilluns a Bathalapalli. Tot i això, és impossible entrar al país sense visat, i per això es va decidir celebrar una cerimònia en record de Ferrer a la capital catalana, en una data encara per determinar.

155.000 COL·LABORADORS / La mort del cooperant va disparar també l’interès per la campanya impulsada a través de Facebook per proposar la seva fundació per al premi Nobel de la pau. A la iniciativa, que ja ha rebut el suport de l’Ajuntament de Barcelona, entre molts altres, i que també promou EL PERIÓDICO, ja s’hi havien adherit ahir a la nit gairebé 15.000 persones. I tot apunta que la xifra creixerà exponencialment en els pròxims dies, ja que el seu projecte a Anantapur comptaamb 155.000 col·laboradors i socis, que amb les seves aportacions i les de diverses institucions van donar com a resultat els 39,8 milions d’euros recaptats el 2007.
I mentre la mobilització a través d’internet començava a agafar un ritme vertiginós, desenes d’autobusos plens de nens vestits amb colorida indumentària seguien arribant al lloc on reposen les restes mortals de Ferrer. En una senzilla sala sense símbols religiosos, adornada tan sols amb flors, encens de gessamí i música índia, la seva dona, Anna, i el seu fill Moncho, acompanyats de familiars i altres persones pròximes a la família, estaven al costat del cos d’un home que, des que va arribar el 1953, va donar una mica de llum a una de les zones més pobres de l’Índia. Fins a tal punt que es va convertir gairebé en una deïtat.

REUNIR-SE AMB EL DE DALT / «L’home que s’ha encarregat de nosaltres i dels nostres nens durant dècades se n’ha anat per sempre», es lamentava Rajiv Murthi mentre una pantalla col·locada al campus exhibia les espectaculars imatges gravades durant la jornada al recinte.
«Ha arribat l’hora que es reuneixi amb el de dalt», comentava el seu fill Moncho. El successor del Català de l’Any 2008 estava cansat, però també molt tranquil. I agraït per la solidaritat (aquella mateixa que tant va exercitar el seu pare) rebuda des de tots els confins. El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va ressaltar que gràcies a ell, «milions de persones poden mirar al futur amb esperança». El president de la Generalitat, José Montilla, el va definir com un «català universal» i com «un exemple de treball en favor dels altres», els Reis i els Prínceps també van enviar telegrames de suport, així com tots els partits polítics, alguns dels quals ja es van sumar a la campanya que promou la candidatura al Nobel de la pau d’un home que «no se n’ha anat, sinó que viu a cada racó d’Anantapur i a cada part del treball a les aldees» a les quals prestava el seu suport. Així de convençuda es mostrava la seva dona, Anna Perry, en el missatge d’agraïment que va deixar a la web de la fundació (www.fundacionvicenteferrer.org). «Ha arribat el seu moment de descansar en pau, i el nostre, de continuar amb la gran tasca que ell va començar, així com també de difondre els seus ideals de compromís amb els més desafavorits i l’acció per posar remei al patiment d’aquest món.

20/6/2009 MOR EL PREMI CATALÀ DE L’ANY 2008|PROTAGONISTA D’UNA REVOLUCIÓ SILENCIOSA

89 anys miraculosos

• Ferrer va entregar la seva llarga vida als ‘intocables’, els més pobres entre els pobres. “Seguirà viu a cada racó d’Anantapur”, diu la seva viuda

Era un home bo, molt bo. I ho continuarà sent. Així ho va afirmar ahir la seva viuda, Anne Perry, en un emotiu missatge de co­miat: “Per a mi, el meu marit no se n’ha anat, sinó que viu a cada racó d’Anantapur i en cada part del treball dels nostres poblets”. Que són molts poblets, 1.800 a la paupèrrima Índia meridional.
A Vicente Ferrer, cooperant, exjesuïta, barceloní, pobre entre els pobres, ric en la seva humanitat, generós en la seva vida, ja li plovien elogis abans de morir, multiplicats ara amb el dolor per la pèrdua. “És l’equivalent espanyol a la mare Teresa de Calcuta,” va equiparar ahir l’agència France Presse.
El cos de Ferrer no serà incinerat, tot i haver viscut durant 56 anys de prop aquest costum hindú d’acabar en cendra. Serà enterrat al costat de l’hospital de la seva fundació, a Bathalapalli, mitja hora al sud del campus del Rural Development Trust, l’organització que va fundar el 1969. «Descansarà en un lloc ampli, per on passa molta gent, un lloc molt seu, respectuós i discret», explica Inés Milà, directora de comunicació de la fundació.
Camí sense retorn
De veu pausada i intensa, de mirada seductora i incisiva, d’aspecte prim i poderós, Ferrer va enlluernar totes les persones que va trobar en el seu camí, sobretot des que, als 33 anys, el destí el va portar fins a l’Índia. Un camí que va resultar ser sense retorn, un viatge d’anada a la felicitat construïda sobre la misèria. Una revolució silenciosa. Una sendera en què a la part final va necessitar l’ajuda d’altres, l’ajuda que ell durant tants anys havia ofert als altres.
L’esperit altruista el va tenir des de molt jove, quan amb 18 anys va ser reclutat durant la guerra civil per l’Exèrcit republicà per a la batalla de l’Ebre. L’experiència a la quinta del biberó, «sense disparar cap tret», el va portar després a la Companyia de Jesús, i d’allà gairebé directe cap a l’Índia, on la seva tasca no sempre va ser entesa.
El ‘boig de Manmad’
Els seus primers 15 anys els va passar a Bombai i Manmad, on alguns el van anomenar el boig de Manmad. Boig, perquè no havien vist mai un occidental bolcar-se tant en els més pobres, en els dalit, els intocables. Tan boig, que les autoritats van veure en ell una amenaça i van ordenar la seva expulsió. 30.000 pagesos van sortir al carrer per impedir-ho i Indira Gandhi va revocar l’ordre: «El senyor Ferrer només se n’ha anat de vacances; serà benvingut al seu retorn».
Va tornar el 1969, any en què va penjar els hàbits, i es va instal·lar a Anantapur, en una de les zones més àrides i empobrides de l’Índia, on va començar a aplicar la seva filosofia: «La pobresa no està per ser entesa, sinó per ser eradicada». I va posar mans a l’obra, amb la seva inseparable Anne. Uns el comparaven amb Moisès, liderant un poble sencer per aconseguir un futur millor. Ell mateix es ­veia a vegades com un Don Quixot: «El meu descans és lluitar».
Ara descansarà. Després d’haver ajudat més de dos milions de persones; després d’haver construït 26.000 vivendes, 1.700 escoles i 19 centres hospitalaris i sanitaris; després d’haver obert un compte bancari a milers de nens d’Anantapur que així tindran alguns diners quan siguin grans; després d’haver aconseguit un suport incondicional a Espanya de 155.000 socis –persones i institucions, padrins dels seus nois indis– que van contribuir el 2007 amb gairebé 40 milions d’euros, el 90,95% dels quals es van dedicar a projectes d’educació, sanitat, ecologia, vivenda, dona i discapacitats.
Vicente Ferrer deia: «De petit volia llançar-me al món imitant els grans herois de la nostra civilització que van donar la seva vida pels altres». Ell va donar la seva vida, la seva llarga vida. 89 anys. 89 anys miraculosos.

Tot el contrari de l'exemple que ens dóna en Florentino Pérez:

en Vicente Ferrer, un home humil, senzill i lliurat del tot als pobres i pàries de un país amb tanta pobresa com l’Índia, que ens ha deixat sense cap soroll, amb la senzillesa amb la qual sempre hi havia viscut.

Ah, i la meva repulsa a l'assasinat d'ETA.

Per falta de rivals davant la Presidència del Reial Madrid, aquest club ha tornat a caure en les mans d'un personatge tan sinistre, tan manipulador i tan perillós com en Florentino Pérez.

Sinistre per l’exemple ben dolent que ha demostrat al món de l'esport, en esdevenir la llotja de l'Estadi Santiago Bernabéu en una mena de mercat persa (molts negocis seus s’hi feien amb els convidats a tal o qual partit, la majoria empresaris rics) o pagar milionades per jugadors que després no mereixen tants diners (sobretot per com es recupera allò invertit).

Manipulador perquè quan alguna cosa no li sortia bé o algú li criticava la seva prepotència, trobava alguna cosa amb que desviar l'atenció o denunciava presumptes campanyes de persecució contra ell o contra el Reial Madrid, per atreure l’“adhesión inquebrantable”, com deia un altre.

I perillós per que ara, amb la crisi econòmica que hi ha, a part la presència d'algú molt més perillós amb el nom d’en Silvio Berlusconi, també propietari d'un club important de futbol (el Milan), ha aconseguit que molta gent rica s'embulli a invertir milionades en el seu projecte de “ressuscitar” al Reial Madrid, la mateixa que critica al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero per no saber dur bé la crisi a l’Estat espanyol i els quatre milions de desocupats.

Al seu equip se li pot “ressuscitar”, crec jo, d'una altra manera, com ha fet el Barça, que sense cap necessitat de gastar-se milionades, una cosa en el que va caure fa anys (encara que mai arribant als extrems que denuncio aquí). El curiós d’això és que ell es va presentar fent una presumpta autocrítica, més falsa que un bitllet de 317 euros, ja que no va reconèixer, ni reconeixerà mai, el seu error immens el 2003 en fer fora als Vicente Del Bosque i Fernando Ferro per considerar-los “antiquats” i sense cap glamour. Com vaig dir abans, no se li va ocórrer més que buscar suposades persecucions cada cop que li feien de crítiques.

Ell hi veurà què fa, però jugadors tan cars va a ser dificilíssim rendibilitzar-los només amb vendre samarretes amb els seus noms. Al Barça han donat un exemple clar de que si algun jugador surt amb absurdes pretensions de pujar-se el sou fins a l'inimaginable, li diuen que tant no li pagaran mai, encara que sigui un jugador imprescindible. Així se li baixen els fums al jugador més egocèntric de la Terra. I com al Reial Madrid hi ha un d'ells, i es diu Raúl, doncs ara que arriben dos fitxatges nous i ultramilionaris... ¿Podrà evitar emprenyar-se perquè aquests li poguessin llevar el lloc?

Això és el que en Pep Guardiola, al Barça, ha dut exemplarment: els egocèntrics i esteletes, no li serveixen per res, a l'equip.