carme.laura |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 09:30h
Mit Romney, exgovernador de Massachusetts i possible candidat republicà a la presidència d'EEUU, multimilionari, ha afirmat que "la gent més pobra no em preocupa". Fou aplaudit, el que reafirma la meva convicció que és impossible voler avaluar la política americana des dels meus principis socials.
Les crues paraules de Romney corresponen al capitalisme més dur, al rostre d'una ideologia que admet l'existència de la pobresa com un fet endèmic consubstancial del sistema i que menysprea els pobres en considerar que ho són perquè no s'han esforçat en no ser-ho. L'afirmació del polític republicà ha estat dita amb naturalitat, com si formés part del discurs habitual i de la conversa familiar.
Colpeja i esfereeix l'individualisme salvatge, el credo de la supervivència del més apte.
carme.laura |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 09:22h
Una nova paraula forma part del vocabulari político-castís espanyol, "Chaconear". Paraula que vol dir: renegar de qui t'ha criat, abjurar de la religió política practicada, negar la corresponsabilitat dels actes del Govern a què pertanyies i fer llenya de l'arbre caigut que t'aixoplugà.
Carme Chacón és nascuda a Catalunya, aquest fet que ella no elegí és un obstacle per a les seves ambicions malgrat li hagi servit de trampolí per a anar a Espanya; el PSC espanyolitzat fou la seva primera escola, el que la convertí en una política amb identitat espanyola, sense arrels ni experiència ni coneixements del que és Catalunya. Chacon es vanta que no és nacionalista catalana però no gosa de proclamar que és nacionalista espanyola; la seva última autodefinició és la de "socialista", socialista espanyola, esclar. Chacón ha volgut, quan els vents eren favorables al PSOE i al PSC, jugar amb una doble identitat, la del naixement i la veritable, la que la dugué al govern espanyol.
carme.laura |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 09:17h
Tot govern té un model de ciutadà i sap o creu que l'educació és l'eina per a aconseguir-ho. L'educació és un àmbit polític i en ell res no és innocent : l'estructura del sistema, l'ordenació del currículum, la tria de continguts, el mètode d'avaluació ... El sistema educatiu pot ésser elitista o social, la seva ideologia pot ésser conservadora o progressista, pot tenir encerts o desencerts però mai no és neutre.
Tot responsable de l'educació vol innovar, fer canvis, cerca models aliens o en el passat i sovint torna a descobrir la Mediterrània per un temps oblidada. Malauradament no abunda el responsable visionari. No tardarem en constatar la veracitat d'aquesta afirmació. De moment tenim un lamentable tast de la política educativa del PP : un canvi substitutiu d'allò que fou projectat pel PSOE, sense èxit pel seu origen maldestre i la cavernària reacció, com el tret ideològic socialista del currículum escolar. El Ministre del ram ha anunciat per a gaudi del seu públic que la matèria "Educación para la Ciudadania" serà substituïda per la novedosa "Educación cívica i constitucional". Victòria pírrica, nou afegitó ideològic de partit.
carme.laura |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 22:36h
Estimada Sílvia, que trist fou el teu adéu, el diumenge que vas escriure per última vegada al bloc em deixares sense alè. Hi he tornat cada dia per retrobar-te, ha estat debades.
Ens digueres adéu , no volia creure-ho i avui em costa acceptar-ho. Amiga, recordo el teu primer escrit quan demanaves suggeriments sobre el nom que havies donat al bloc, "Indústries i caminars", un nom difícil, enginyós, personal, atípic, com els teus escrits. Escrits plens d'amor de distintes tonalitats.
T'he vist una altra vegada en la teva fotografia, el somriure als llavis i la serenor als ulls profunds. I he rellegit un altre cop el teu últim escrit. El teu adéu, el teu dolor, el cansament de la teva ànima, el teu amor .
Estimada Sílvia, no sé si perderes l'esperança o si vas creure que la perdies, allà on siguis has de saber que gràcies a tu mantenim la nostra i que els teus caminars i les teves indústries formen part de les nostres i que per sempre seguiras estimada per nosaltres.
carme.laura |
dimarts, 31 de gener de 2012 | 09:19h
Fa gairebé 2.500 anys en un lloc de l'Índia en què la religiositat de la societat admetia la creació del món del no-res, es publica el text "Lokavibhaga" ("Les parts de l'Univers") on es troba escrit per primera vegada el nom del buit, el "sunya"; el no-res s'ha cosificat, es pot pensar i dir, ocupa un lloc buit; entre els nombres el sunya és un nombre sense unitats. El sunya, el zero, no és només una invenció d'enorme abast sinó una revolució cultural que democratitzarà el saber , la seva història és la del llarg combat, durant tota l'Edat Mitjana, del progrés contra les forces resistents de l'església i dels comptables abaquistes.
Al segle IX, cap a l'any 850, a Bagdad, el matemàtic persa Al Khuwârizmi escriu el "Llibre de l'addició i substracció segons el càlcul dels hindús", l'obra que assegura la pervivència de l'escriptura de posició de les xifres, el zero i el nou sistema de càlcul que un segle més tard, des de la culta universitat de l'andalusina Còrdova es transmet a Europa. 500 anys tardà en imposar-se el nou sistema, el que no s'aconsegui fins a la invenció de la nostra modernitat, la impremta.
carme.laura |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 08:56h
Un xic distreta escoltava una conversa mantinguda amb un pagès, ja gran, dins d'un programa de la TVC. L'home, parc de paraules, explicava que havia treballat gairebé tots els anys de la seva vida fent de "tallador" d'arbres, de troncs. En ser preguntat quantes hores al dia treballava, el llenyataire respongué amb una frase senzilla : "d'una claror a l'altra".
La mesura del temps del vell llenyataire és tan antiga com la història de la humanitat, el rellotge de l'arc diürn del sol, de la claror del naixement a la claror de l'ocàs. Així entenien el temps èpic els oïdors grecs de la vella història de la caiguda d'Ilió, quan Homer cantà : "Era l'hora en què l'aurora es lleva del llit per a dur la llum als immortals i als homes ", la primera claror. "Era quan la fúlgida llum del sol s'enfonsa en l'ocàs", l'última claror. I el bell mig del dia fou cantat així, "Era l'hora en què el llenyataire prepara l'esmorzar en l'espessor del bosc".
carme.laura |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 09:45h
Ahir una altra dona fou assassinada pel seu company, la sisena dona morta violentament aquest mes de gener a Catalunya. Una estadística que esgarrifa i avergonyeix.
Més d'un cop he pensat que potser l'espai del bloc , el forat negre que recorda les víctimes de la violència de gènere, havia de desaparèixer, que havia perdut utilitat o exemplaritat, que per la seva repetitiva intenció s'havia convertit en un acte banal. Ahir, la lectura d'una entrevista a la criminòloga Barberet ha reforçat la meva voluntat, Barberet deia que fer el recompte públic de dones assassinades per les seves parelles feia que la societat prengués consciència de l'horror. Ha estat sempre aquesta la meva intenció.
Malauradament l'horror segueix i "el forat negre" segueix essent l'espai necessari per a publicar la denúncia i manifestar el condol.
carme.laura |
divendres, 27 de gener de 2012 | 09:11h
Anne Marguerite du Noyer, nascuda Petit, era a Voorburg amb les dues filles, sense diners. Exiliada , hugonota. Havia anat uns mesos a Londres, creient que hi seria ben acullida pels exiliats francesos, no és així, és l'objectiu de la calúmnia d'aquells. Per aquesta raó tornà a Holanda, el país de la tolerància en front de la França absolutista, dóna, diu, "l'esquena a la tirania". La seva vida ha estat una aventura des d'aquell dia que per primer cop fugí de França vestida de cuiner. Per a viure ha hagut de vendre les joies i ha acabat els diners que li quedaven, no té por. Ha casat les filles, la gran es convertí al catolicisme , el que causà un gran dolor a Anne Marguerite, els dos matrimonis són un fracàs. És una dona gran quan comença la gran aventura de l'escriptura. Té 44 anys.
carme.laura |
dijous, 26 de gener de 2012 | 09:13h
Era una hugonota. No sabia perquè a la seva França deien hugonots als francesos que tenien com a religió el calvinisme. Però era una hugonota i per aquestl fet era perseguida; els temps són hostils per a la diferència, el monarca , LLuís XIV, és absolutista, centralista, "cuius regio, eius religio" és un dels seus lemes. i l'Estat francés ha d'ésser un i catòlic, sense discrepàncies religioses. Els hugonots fan perillar la unitat del país. Anne Marguerite Petit, havia nascut l'any 1663 a la ciutat de Nimes, no conegué la mare que morí uns dies després del part ni gairebé el pare que l'abandonà ben aviat, orfe, doncs, fou acollida i adoptada per la seva tia, Madame Saporte, a Orange, qui l'educà en la religió calvinista.
Anne Marguerite, calvinista, creia profundament en la religió protestant reformista , no vulgué acceptar que tot hagués canviat, que la tènue llibertat de què fins llavors els hugonots havien gaudit s'havia acabat, que se'ls desproveís dels seus drets, que es prohibissin els matrimonis mixtes i que els infants fills de calvinistes fossin obligats a ser batejats. El cercle d'aïllament es tornà massa estret per a ser suportable, fins que l'any 1687 arribà al seu extrem més angoixant amb la promulgació de l'edicte de Fontainebleau.
carme.laura |
dimecres, 25 de gener de 2012 | 09:13h
Carme Chacón necessita vots socialistes andalusos que recolzin la seva candidatura a la Secretaria General del PSOE, té ja segurs els vots dels socialistes catalans després que Pere Navarro, cap "visible" del PSC i dels socialistes espanyolitzats, els li donés de manera gratuïta, amb l'argument poc convincent que amb Chacón al capdavant del PSOE els socialistes catalans tindrien més protagonisme. Per raons, doncs, de "suma i guanya com sigui" Chacón envià dijous proppassat a diversos diaris digitals andalusos una carta en què desmentia haver recolzat mai el pacte fiscal i afirmava que sempre "havia combatut amb ungles i dents la proposta de pacte fiscal defensada per CiU, entre d'altres formacions nacionalistes".
La carta no ha estat ben rebuda del tot a Andalusia, de tal manera que els socialistes andalusos s'han afanyat a dir que al PSC ha guanyat la facció menys nacionalista en què s'enquadra Chacón, sense gaire fortuna ja que al Diari de Sevilla digital s'ha recordat que a les eleccions espanyoles Chacón defensava a Catalunya un sistema de finançament que s'assemblés al "cupo" i que volia per a totes les Comunitats Autònomes.
carme.laura |
dimarts, 24 de gener de 2012 | 09:16h
He anat a plaça, a la parada de l'herbolària a comprar-me un bon grapat de til·la. Sembla ser que, segons n'Oriol Pujol, n'hauré de prendre molt sovint i durant un llarg temps. Així ho ha dit en una entrevista no massa reeixida a un diari espanyol el flamant proper Secretari General de CDC : els catalans i catalanes que volen la independència i tenen certa pressa han de prendre til·la, perquè la cosa va per llarg. Per això avui he anat a plaça, per a preparar-me, encara que les infusions em donen basca des que, de petita, mamare intentés debades asserenar-me l'estómac amb una tasseta de maria lluïsa.
Unes quantes perles ha deixat anar n'Oriol a l'entrevista. Amb una mostra de clarividència política, que no d'astúcia, admet, sobre la seva coneguda ambició d'arribar a convertir-se en President de la Generalitat, que "ara per ara" no ho serà. Recomano til·la per a impacients i una segadora per a tallar els herbots que creixeran pel camí i bons llibres per a llegir.
carme.laura |
dilluns, 23 de gener de 2012 | 09:20h
No vaig tardar molt en saber que la llengua catalana era la meva pàtria, fou quan ells deien que nosaltres mai no n'haviem tinguda i que la seva havia estat sempre la nostra. La llengua és el tresor que mai no m'abandona, que és amb mi allà on jo sigui, que conforma la meva manera d'entendre el món, que és l'essència que m'identifica. És la meva pàtria.
A la meva llengua hi ha la geografia del nostre país, els seus rius, boscos, valls, les planures i les arenes que el blau mar acarona, hi ha la nostra història comuna, les cançons de bressol que encara perduren, és música d'acords dolços i també forts i heroics, és poesia i prosa que enamoren i omplen les pàgines de la nostra literatura, és els colors antics i nous dels nostres pintors, la pedra dels nostres masos, un atmetller florit, un núvol color de suc de taronja ... És la nostra pàtria comuna.
La llengua catalana és la nostra pàtria, indestructible, vigorosa. És el passat i el futur dels Països Catalans, per això volen rebaixar-la, domesticar-la i convertir-la en una llengua arqueològica, en una llengua morta. No han entès encara que no es pot destruir, anihilar una pàtria.
