carme.laura |
dissabte, 4 de juliol de 2009 | 09:59h
Jano era una deessa de tercer rang, era més aviat un esperit de dues cares, guardià de les portes, adorat pels romans.
IC-V té dues cares. Amb un dels rostres forma part indestructible del Govern català, sap bé que el socialisme governant en minoria, necessitat dels seus vots, és la seva única oportunitat d'ocupar algunes conselleries; amb l'altra cara mira cap al carrer, cercant-hi els antics amics i intentant revifar el caliu de la gairebé extingida flama de quan eren una esquerra contestatària a l'oposició.
És difícil dir-se IC-V i governar amb el socialisme aburgesat, és contradictori fer d'IC-V i governar amb un PSC-PSOE domesticat. El socialisme al Govern és neosocialista, un híbrid de PSC engolit pel PSOE, abandonat per la gauche divine desenganyada i envellida i cercant desesperadament el secret de la integració pujolina al cor del país.
carme.laura |
divendres, 3 de juliol de 2009 | 08:50h
He vist caminar pel Raval una taca negra, una dona dins d'un mantell-presó, la burka. Se m'ha revoltat l'ànima. He sentit ràbia i compassió per la dona , obligada en nom d'una religió a una pública condemna pel fet de der dona.
Sarkozy ha titllat la burka de signe de subjugació de la dona i ha manifestat solemnement que no és benvinguda al territori francès. Hem sentit alguna veu contrària a les paraules del president de França, veus que excusen l´ús de la terrible vestidura en un afer cultural i religiós islàmic que cal respectar, tot acusant Sarkozy de voler perseguir i estigmatitzar l'Islam.
carme.laura |
dijous, 2 de juliol de 2009 | 08:54h
La Llei d'Educació ha estat aprovada pel Parlament; els aplaudiments de la cambra contrastaven amb les manifestacions de rebuig dels Sindicats del professorat.
La llei té un ampli consens polític però ha concitat el rebuig, la desconfiança i la indiferència de la comunitat educativa. Ha nascut enormement debilitada malgrat el gran esforç polític de CiU i del PSC per a formalitzar-ne l'acord.
carme.laura |
dijous, 2 de juliol de 2009 | 08:52h
Passà uns anys de la seva vida al voltant de la vida d'ells; quan eren malalts no dormia, quan eren de viatge tenia cura dels nens, sempre al seu costat, sempre vetllant-llos. Ara desmunten el pis, ells han mort i ella els ha sobreviscut.
En els prestatges abans plens de llibres hi ha abandonats uns vells àlbums de fotografies polsosos. Imatges de viatges, batejos, casaments, Nadals, Reis, aniversaris... ella n'havia format part important, els nens l'adoraven i ella els estimava com si fossin els seus fills.
carme.laura |
dimecres, 1 de juliol de 2009 | 23:08h
Crec recordar que la primera obra que llegí de Porcel fou "Difunts sota els ametllers en flor", feia temps que es parlava d'ell , el jove escriptor, com un nou Pla. No, no era pas en Pla, era ben diferent. No era escriptor de secà, era novelista de mar i sol, mediterrani, mallorquí. Amb els anys la seva prosa prengué mil colors, mots oblidats hi revivien, les seves noveles es feien tremendament apassionades, tòrrides, desmesurades amb mesura comptada, com la seva prosa agressiva, exuberant, colpejadora, inimitable. Ell digué que els escriptors són paraules. I són també compromís i talent. I geni. Porcel ha mort; irònicament ens digué adéu des de la seva columna a "La Vanguardia". L'escriptor ens ha llegat la seva obra, la seva magnífica, fonamental prosa seguirà viva per sempre.
carme.laura |
dimarts, 30 de juny de 2009 | 08:03h
Els cossos, llums, focs celestes viuen des dels inicis a l'imaginari de la humanitat, fets inexplicables que perduren avui amb el nom realista i poc somniador d'Objectes Voladors No Identificats. L'Antic Testament bíblic testimonia llums, focs i carros al cel, textos històrics com "La Història Natural" de Plini o l'obra de poetes ens ho reporten i també antigues memòries com la de la Misteriosa Llum de Manresa o el diari de Jeroni Pujades.
Jeroni Pujades, advocat, historiador i dietarista, nasqué a Barcelona el 1569 i morí a Castelló d'Empúries el 1635. El seu "Dietari"ens ofereix una detallada i interessant informació de la vida política i social del Principat i d'alguns fets extraordiaris com el que succeí el dia 30 de setembre de l'any 1604. Diu així:
carme.laura |
dilluns, 29 de juny de 2009 | 08:56h
Un gat miolava. Ha saltat al terrat, es digué. Els miols no s'aturaven, creixien com el plor insistent d'un nen. Se sentí trist, no pas per l'absència del pare ni per la indiferència de la mare, era un sentiment estrany, com un nus arrapat al pit. Sortí a l'eixida. Una ombra corregué entre els testos i es féu fonedissa. L'estiu acabava. Se sentia una olor llefiscosa que pujava del carrer, el cel tenia color de plom. L'aire del mar el refrescà.
Encara no feia un any que tot havia canviat, el general havia declarat l'estat de guerra a Catalunya i fet el cop d'Estat. No hi havia Mancomunitat, el català havia estat foragitat de l'escola i de les institucions i la senyera era prohibida. Fins i tot ha prohibit la Santa Espina, com si la seva lletra i música es poguessin arrencar del cor, pensà, i amb veu baixa cantà "som i serem gent catalana, tant si es vol com si...". Avergonyit, com un nen que fa una malifeta, callà... Calia treballar Catalunya endins, com clamava la consigna.
carme.laura |
dissabte, 27 de juny de 2009 | 09:15h
Quan era un nen negre no volia ser rei, potser només volia ser un nen, poder jugar al carrer, empastifar-se amb el fang, aprendre i aprendre de lletra, ser el millor llençador de pedres del barri, ser un fill estimat pel pare; era un nen delicat, sensible, lligat a la mare protectora a qui cantava , gairebé malaltís. Als cinc anys es convertí en l'estrella del grup musical que havia format el pare amb els germans. Era un nen superdotat, donava vida a la música, la veu era fresca i plena de registres, el cos era una baldufa, una línia en moviment, ritme creatiu de figures impossibles...
Michael cresqué en una família d'artistes mediocres, en què l'unic artista era ell. I era tan sols un nen, un nen de cinc anys que no tingué joguines ni temps ni traça per a fer un tirador amb les agulles d'estendre la roba de la mare. De lluny veia els parcs d'Orlando i de Los Angeles... adorava Micky Mouse, el ratolí dels guants blancs, però el treball imposat pel pare-amo autoritari l'obligava a assajar, actuar, viatjar sense descans.
carme.laura |
divendres, 26 de juny de 2009 | 09:16h
Potser és l'estiu, les altes temperatures, la xafogor que em deixa apaïsada, que fan que se m'emboteixin les neurones. llegir la secció de política als diaris m'origina una mena de catalèpsia neuronal . CiU desafina i em desconcerta.
CiU camina, pensa i opina per separat i contradictòriament:
Mas considera que seria preferible una sentència del TC sobre l'Estatut que declarés inconstitucionals determinats articles a una sentència interpretativa que lleva allò essencial del text deixant-n'hi una carcassa sense contingut. (Hi estic d'acord). Duran opina que una interpretació descafeïnadora seria menys nociva. (No hi estic d'acord).
El dia de focs i coets no ha deixat sentir els espetecs sorollosos de la pirotècnia social de la setmana.
* Vicenç Ferrer ha estat enterrat al lloc de la seva vida, l'Índia, però l'home sant mai no oblidà ni el seu origen ni la seva llengua i malgrat això ha estat absorbit en la seva mort per Espanya. Als seus funerals hi assistí el president del Congrés espanyol, Bono, que hi pronuncià les paraules d'homenatge i comiat en nom d'Espanya. No hi assistí Benach, el president del Parlament català, no hi portà la veu i sentiment de tots els catalans. No hi assistí Carod, vicepresident del Govern, malgrat volta per tot el món desconegut i conegut. La tomba de Ferrer s'omplí de flors, no n'hi hagué de catalanes. Un fet lamentable. Com lamentable i escandalosa ha estat el mutisme de l'església catalana que ha demostrat la seva esclerosa visió del món i la seva incapacitat per a copsar i compartir el sentiment de la societat catalana.
carme.laura |
dimecres, 24 de juny de 2009 | 09:17h
2009 és ben bé a la meitat, la gent sàvia ja diu que de sant Joan a Nadal, mig any cabal.
I és per aquesta raó que sant Joan escurça els dies i el Nadal els estira.
Avui ja ens podem vestir d'estiu, escoltant els qui diuen que fins per sant Joan, no et treguis el saial, si no vols que et vagi mal.
I si no fa molta caloreta, no ens preocupem perquè si no escalfa el Joanet, ja escalfarà el Peret.
I a mitja nit ens hem rentat devotament la cara amb el prec miracler que resa sant Joan Baptista, apòstol i evangelista, per la virtut que Déu us ha dat feu-me tornar més maco o maca que l'any passat!
Bon dia de Sant Joan. Demà tornarem a treballar...
carme.laura |
dimarts, 23 de juny de 2009 | 08:49h
Tres dies abans del sant va pels pisos la canalla, recollint els trastos vells, canyes i manats de palla, i aprofiten la diada, del que tenen molts veïns, que desembarassen casa de mobles vells i roïns.
La cançó popular recull la memòria d'una tradició gairebé perduda. Ja no es veuen fogueres a les cruïlles de la ciutat, no hi ha la terra al terra esperant-les. Des de fa anys la canalla no passa per les cases de veïns demanant trastos de fusta i mobles vells per a cremar-los a la foguera de la nit de sant Joan.
carme.laura |
dilluns, 22 de juny de 2009 | 09:13h
Regirant en les capses d'un altell, hi he trobat velles coses de quan era petita; una medalla ennegrida de filla de Maria amb la cinta blava, les trenes escarransides, dibuixos, la primera ploma estilogràfica, una llibreta d'autògrafs amb una dedicatòria del mestre Toldrà i també un llibre amb tapes verdes i lletres daurades "Mi diario" amb un petit candau i claueta.
Eren els finals dels temps en què allò privat s'escrivia en un diari tancat amb candau. El privat guardat amb clau. Era quan s'esbrinava la vida d'altri amb la vista i l'oïda, calia estar amatent però com la memòria és curta i imperfecta la impressió o representació rebuda s'esprimatxava fins a desaparèixer o convertir-se en un record borrós. La tecnologia era l´home, ara la tecnologia és la màquina.
carme.laura |
diumenge, 21 de juny de 2009 | 11:25h
Ahir una dona ha mort assassinada pel seu ex-marit a ganivetades. Sembla la mateixa notícia, és el mateix crim. La dona víctima de la violència de gènere. Ella només ha viscut 22 anys, l'esperava una vida millor, una mort tranquil·la entre gent estimada i el seu home l'ha matada. Cap manifestació, cap gest d'indignació, tan sols una notícia morbosa. Diuen les estadístiques oficials que són 27 les dones assassinades enguany a l'Estat espanyol, 5 d'elles a Catalunya. Esgarrifosa hauria de ser l'estadística que registrés les víctimes mortals de la violència de gènere al món, però menys esgarrifosa que la manca d'instruments i voluntats per a vèncer-la. Al forat negre del plany i denúncia hi ha el record de les 27 dones mortes.
