carme.laura |
dimarts, 9 de febrer de 2010 | 08:54h
Un conegut membre de l'aparell del PSC-PSOE, en una conversa informal sobre les properes eleccions, mussità , en un parèntesi fugisser, "em pregunto si no ens convindria perdre les eleccions". Fou un comentari sincer. El PSC és plenament conscient que , emmarcada pel Govern tripartit, Catalunya es troba en un atzucac, en un túnel que no deixa veure la llum de la sortida, en una situació econòmica dramàtica, l'esperit cansat i la moral de superació enormement debilitada. Aquell important, influent home del PSC-PSOE digué amb veu baixa el que creu la cúpula socialista , espanyola i catalana: "i després d'un hipotètic guany electoral , què?". No es pregunta el partit socialista què hem fet malament?, com hem arribat fins a aquest punt que sembla sense retorn?, com i per què Espanya és l'Estat cuer de la Unió Europea i Catalunya és a la cua d'aquell?... El PSC-PSOE no s'ho pregunta , no vol fer-ho perquè en sap la resposta, el Govern tripartit ha seguit les passes perdudes del Govern espanyol, ha acceptat lleis i ordres espanyoles contràries als interessos de Catalunya i un acord de finançament que ofega qualsevulla expectativa de creixement del benestar de la societat catalana i ha situat Catalunya al pitjor escenari imaginable.
carme.laura |
dilluns, 8 de febrer de 2010 | 09:07h
Garry Kasparov ha dit que el nombre de moviments possibles al joc d'escacs és 10120.
Ha quedat estabornida. Una xifra inabastable, com el nombre d'estrelles al cel o el d'àtoms del creat o el dels grans de sorra de tots els mars o com la quantitat de grans de blat que dipositats a les caselles del tauler de joc el savi Sessa demanà humilment al rajà.
El pare era un gran jugador d'escacs, l'oncle un campió de fama de resolució de problemes. El pare n'ensenyà la nena i el germà, era un joc dels dies de vacances d'estiu, ella no era ni constant ni pacient, la pressa era la seva enemiga i sovint perdia la partida, "escac i mat!", la paraula temuda, el moment final. Però se sentia atreta per l'estratègia i les opcions obertes del joc sistèmic.
carme.laura |
dissabte, 6 de febrer de 2010 | 09:44h
Ha vist moltes pel·lícules del "Far West" produïdes a Hollywood i arribades els anys '50 als cinemes per a substituir les seqüeles d'"Iwo Jima", fou així com els americans crearen un imaginari èpic blancocèntric sobre la protohistòria del seu país. Les pel·lícules i les noveles de Zane Grey li proporcionaren el coneixement dels herois i mites americans que ocuparen el buit de la seva ignorància escolar, cinematogràfica i literària de la història col·lectiva del seu propi país. Eren les històries de "rostres pàl·lids i indis"; en aquella època , malgrat o a causa de la seva ingenuïtat, el seu cor era al costat dels indis i encara ho segueix estant .
Per aquesta raó, i per moltes d'altres, li han semblat genials les paraules de Rodríguez Z. pronunciades a l'Esmorzar Nacional d'Oració, per a no publicar que no sap anglès, davant d'Obama i el més granat de la família ultradretana americana, en especial les impressionants frases : "permítanme que les hable en castellano, la lengua en que por primera vez se rezó al Dios del evangelio en esta tierra", una espanyolada sense maquillatge. I també: "por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres ", que, amb el degut respecte per Cervantes, és també una altra espanyolada.
carme.laura |
divendres, 5 de febrer de 2010 | 08:51h
Era al llit, dormida, endormiscada, no ho sabrem, és rellevant?. Els fills, joves adolescents, eren a casa, dormien. La porta tancada amb clau, la balda passada, com cada dia i cada nit des de feia molt de temps. Des que el va denunciar per amenaces, des que trobà forces per a demanar el divorci, "et divorciaràs?, abans et mato!"... Els fills dormien. Ell tenia claus de la porta, l'obrí en silenci, com un lladre amb la tarja de plàstic va fer saltar la balda i entrà al dormitori. Potser dormia o es despertà de sobte per la bafarada de l'alè temut... Això importa, senyor jutge?...
carme.laura |
dijous, 4 de febrer de 2010 | 09:05h
La literatura catalana és una illa al bell mig d'un mar cultural que no és el nostre. Un mar cultural de costums, imaginaris, models espanyols i models estrangers tamisats per la traducció espanyola que ha engolit la cultura nostra amb excepció de l'àmbit de la creació literària. L' illa de l'ADN.
carme.laura |
dimecres, 3 de febrer de 2010 | 08:40h
Enguany, per la crisi, l'economia ecològica sostenible o la facilitat del tenyit, s'han posat de moda les jaquetes, abrics o armilles de pell de conill.
carme.laura |
dimarts, 2 de febrer de 2010 | 08:52h
Vull veure cinema en català o subtitulat en català, vull escoltar o llegir les pel·lícules en la llengua del meu país, la pròpia i oficial. Vull viure el cinema en i amb normalitat, com passa als altres països. No vull buscar més a la cartellera l'estrena en català d'un film i acabar-ne la recerca amb un sentiment d'humiliació. No vull continuar essent obligada a veure el cinema en castellà, abans per la voluntat del dictador feixista ara per la dictadura econòmica d'unes empreses privades que menyspreen la meva llengua i els meus drets.
carme.laura |
dilluns, 1 de febrer de 2010 | 08:54h
El crit socialista del segle XX fou "proletaris de tot el món, uniu-vos !", calia fer la revolució, el canvi, iniciar una nova època, no reeixiren del tot llurs propòsits però propiciaren grans canvis de costums, de pensament, econòmics.
Nosaltres, els nacionalistes catalans, hem d'aprendre les lliçons del passat, del nostre i del d'altres nacions del món, si és cert que el que volem, desitgem, ambicionem és el ple benestar del nostre país i creiem que només podrà aconseguir-se amb la llibertat política. Però els catalans som gent refractària a la unió, a la generositat, al compromís lleial amb la nació; ens fa vergonya anomenar pàtria a la nostra pàtria, ens fa basarda dir que l'estimem i rebutgem enamorar-nos d'ella, Catalunya.
carme.laura |
dissabte, 30 de gener de 2010 | 09:35h
L'esclava Madruy, la del rostre maltractat, sense nas ni orelles, sempre callada com si mantingués vot de silenci durant el seu captiveri, ajudava els servents de l'amo a carregar les saques de cotó al carro del seu oncle, el comerciant. En un moment de descuit dels sarraïns, els mariners que acompanyaven el mercader barceloní amagaren Marduy en un dels sacs llaners que amb la resta de càrrega embarcaren al lleny que esperava al port. Els soldats sarraïns escorcollaren la càrrega del vaixell, punjant amb llances de llargues astes les saques, per cinc cops feriren Madruy que no proferí ni un xiscle, ni un lament malgrat el seu gran dolor. No hi fou descoberta. Quan el lleny salpà del port i s'allunyà per la mar fonda li curaren les ferides que no deixaren de sagnar dolorosament.
carme.laura |
divendres, 29 de gener de 2010 | 09:16h
El pageset que cuidava els bous i el bestiar menut del monestir de Sant Pere pujà al capdamunt de l'alta torre on niaven els ocells, fora del clos emmurallat, guaità la llunyania del mar i res no hi veié. Madruy, l'abadessa, havia tingut un mal pressentiment; l'astrònom ,des del capvesprol a la matinada, com cada divendres del mes, des de dalt de la torre interrogà el cel , amb el vidre fumat escodrinyà les muntanyes de la lluna rodona i observà la resplendor dels astres reflectida en l'aigua neta i clara de la palangana i quan desplegà el mocador de seda vermella plegat amb set dobles, un per cada planeta, veié amb terror que el núvol de color d'ala de mosca que semblava adormit es despertà de sobte i entelà de negre la lluna tornant-la creixent. Mal averany. El senyal sarraí!
Madruy sentí un calfred mentre dirigia el rés davant l'altar i les dotze joves monges el contestaven amb veu tremolosa.
Ledovic, el bon fill de l'emperador de Roma i rei de França Carles Magne, ordenà construir el bell monestir de benedictines de Sant Pere a un pla de la ciutat de Barcelona, prop del portal. Dotze donzelles de noble llinatge amb la digna i bella abadessa Madruy Ermintuit l'habitaren i donaren el nom de les Puelles.
carme.laura |
dijous, 28 de gener de 2010 | 08:59h
"To Zinsser" és un nou modisme emprat per professors d'escoles de periodisme a les classes de redacció, significa quelcom semblant a "expurgar del text l'apilonament". El nou verb té el seu origen en la doctrina del professor William Zinsser, reconegut escriptor, periodista, editor i professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Columbia. La seva recomanació als estudiants de periodisme en moments de desesperació redactora (en anglès) és que es repeteixin el següent:
carme.laura |
dimecres, 27 de gener de 2010 | 09:14h
Ascó ha posat en evidència, un cop més, les contradiccions d'un sistema i la feblesa d'un Govern sense Estat. És una contradicció que un Ajuntament tingui autonomia per a decidir que el seu municipi aculli un "cementiri nuclear" i no la tingui per a fer una consulta al poble sobre el "dret a decidir" i ni tan sols per a proporcionar la logística necessària per a realitzar-la. És una contradicció que el Govern català no tingui o no es plantegi autonomia per a decidir si un municipi català pot o no acullir una instal·lació de matèria nuclear.
Les grans decisions d'un país les ha de prendre el seu Govern, assumint els riscos i també satisfaccions que l'exercici de governar comporta. La instal·lació d'un magatzem de residus de matèria imperecedera com la nuclear en territori de Catalunya és una decisió important que correspon prendre al seu Govern i no a un govern municipal. Quan el President de la Generalitat, Montilla, afirma que el Govern no vol el magatzem però que la decisió correspon a l'autonomia d'un govern local, el de l'Ajuntament d'Ascó, admet sense embuts que es renta les mans i que Ascó, abans que un municipi català és un municipi espanyol. Així ho havia decidit el mateix Montilla.
carme.laura |
dimarts, 26 de gener de 2010 | 09:00h
Llegia una mena d'assaig de comprensió fàcil. Una raresa. Ha mirat per la finestra, el blau del cel s'entelava, de sobte grisejà. Eren els instants breus del capvesprol. La vesprada. Ha recordat uns versos que eren amagats, enfonsats al seu endins; la mare els hi havia ensenyat quan era ella era molt, molt xiqueta, els aprengué de cor sense entendre'ls. Una poesia religiosa que la mare aprengué també de petita, versos del "Roser de tot l'any" verdaguerià apresos fa cent anys a un poble de la Ribera. Quan la nena es va fer dona i aprengué a escriure la seva llengua, el poema havia estat oblidat; recordà els versos quan la mare moria i els hi recità amb veu baixeta, com una carícia. Mama, te'n recordes?...
