Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció del Baix Empordà i del Berguedà coordinats per construir l'estat català. Les opinions expressades en aquest blog són personals.
empordaaccio |
dijous, 11 de març de 2010 | 12:27h
Des de Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, província de Girona, avui, 11 de març del 2010 faig aquest escrit perquè tothom sàpiga el que està passant.
El dilluns a les 11:30 protecció civil va avisar que la gent no sortís al carrer per causes metereològiques, quan tothom ja estava a la feina i els nens a l'escola. La previsió del temps de TV3 ja havia avisat amb molta claretat que això que venia era molt fort. Onades properes als 7 metres a la costa i gran risc de gras nevades a tot Catalunya inclús a la costa.
Per posar un exemple que jo he viscut (n'hi ha molts i molts i més dramàtics), la meva parella va sortir de la feina de Riudellots i després de mirar a la pàgina de la generalitat www.gencat.cat/transit per veure l'estat de les carreteres, confiat en poder arribar a casa, ja que de camí a la pàgina web posava que no hi havia cap incidència, va quedar sitiat de camí a Cassà de la Selva. La carretera estava plena de cotxes en els dos sentits de la marxa a causa de la neu. A les 3 encara no s'havia mogut del lloc i vaig trucar al 112 d'emergències. Vaig explicar que encara a aquella hora la carretera en concret no figurava com a problemàtica a la pàgina del gencat i de la manera en què estava. Em varen dir que passaven la informació als mossos. Cap a les 7 de la tarda varen arribar els mossos a portar a la gent a un pavelló, quan la gent de les masies dels voltants havia començat a treure neu amb les seves màquines (a l'aeroport de Girona hi havien 7 màquines llevaneus). Ell va haver de tornar al taller d'on havia sortit com va poder, després de gastar tota la gasolina que tenia per fer 200 km, i passar la nit allà. Va aconseguir arribar a casa a la 1 de l'endemà.
Sé de gent deseperada buscant hotel per Girona i tots plens, inclús gent dormint als halls dels hotels.
Abans de les 5 de la tarda va marxar la llum, no hi havia cobertura al mòbils, feia molta fred i no podiem posar estufes elèctiques ni cuinar amb les vitroceràmiques. Qui no tenia butano no es podia dutxar... i molta gent d'altres pobles sense aigua. Això a dia d'avui a molts llocs encara dura.
Ahir, aprop de casa meva, varen posar un grup de corrent i avui n'han arribat uns quants més, però segueixen havent-hi pobles sencers sense llum. La majoria de les urbanitzacions que conec estàn incomunicades, a més, perquè fan pujada i els terres estàn glaçats i la gent no pot sortir de casa.
Això és un desaste. Han caigut desenes de torres elèctriques i molts arbres entre d'altres coses a camins i carreteres com a molts altres llocs.
El dimarts, l'hospital de Palamós, que té un grup de llum d'emergències per les operacions, va tenir sort de la solidaritat dels pescadors que varen buidar les seves barques per omplenar els grups, perquè s'estaven quedant sense benzina.
Benzineres esgotades, cues de dues hores per compar grups de llum sense èxit perquè s'esgoten, etc.
Això que diuen a la tele de que hi havia ahir només 20.000 abonats sense llum és totalment mentida. N'hi ha molts més. I penseu que a cada abonat li corresponen varies persones visquent en aquella casa (en general).
Cada vegada que hi ha qualsevol desastre sigui on sigui del món, sóm els primers en anar a l'ajuda, sigui amb el xapapote a Galícia, sigui a Haití o a Xile, i aquí ens sentim totalmen abandonats, indignats i ja molt emprenyats. Això no pot quedar així.
Hi ha gent gran passant fred, nens... Al meu parer el principal culpable és Fecsa Endesa, que també podria demanar ajudes a altres empreses per tenir més personal i reinstaurar la llum amb més celeritat. Però els seveis d'emergència tampoc han funcionat tal com deurien. Què feien 7 màquines llevaneus a l'aeroport de Girona si tampoc podien volar els avions, i a les carreteres on hi havia gent no? Molta gent segueix incomunicada i possiblement sense prou menjar a casa. I el govern diu que està tot controlat? De què? A on?
Una ciutadana molt emprenyada.
Esther Pugnau.
---------------------------
NOTÍCIA, MOLT GREU, DE DARRERA HORA DE VILAWEB:
Una dona perd la vida a Ultramort per inhalació de fum d'un generador
Hi ha, pel cap baix, un centenar d'intoxicats per la mateixa causa
Una
dona de quaranta anys va perdre la vida ahir al vespre a Ultramort
(Baix Empordà), per inhalació de fum d'un generador. També un matrimoni
de setanta anys, que vivia a la mateixa casa, va intoxicar-se greument.
Encara hi ha un centenar d'intoxicats més a l'Empordà, al Gironès i a
la Selva per la mateixa causa. Els veïns dels municipis d'aquestes
comarques, que no tenen servei elèctric des de la nevada de dilluns,
s'han de procurar electricitat amb mitjans alternatius.
Des de
dilluns al migdia, hi ha hagut a les comarques gironines 101 persones
que han estat ateses per intoxicacions per monòxid de carboni, tres de
les quals continuen ingressades en aquests moments a l’Hospital de
Palamós, amb pronòstic reservat. Dels intoxicats, sis van haver de ser
tractats a la cambra hiperbàrica de l’Hospital de Palamós.
Protecció Civil recomana
a les persones que utilitzin aparells o brasers per escalfar els
habitatges que procurin en tot moment assegurar la ventilació i que, en
el cas dels generadors domèstics, els instal·lin en llocs exteriors.
empordaaccio |
dijous, 11 de març de 2010 | 00:48h
“Joan Fiveller. Model de caràcter”
A càrrec de Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
(Vegi's la fotografia)
-----------------------------
La Conferència com a Acte de Presentació del llibre “Joan Fiveller. Model de caràcter” es va fer al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona, el 15 d’abril de 2004
--------------------
“Joan Fiveller. Model de caràcter”
L’any 1844 la ciutat de Barcelona va decidir que calia dignificar aquest esplèndid edifici on ens trobem, i el batlle d’aquell moment, en Josep Parladé, va fer construir l’actual façana neoclàssica, que avui és un dels elements formals que més distingeixen la nostra Casa Gran. Segurament, aquest fet per si sol no mereixeria ara la nostra atenció (més enllà de la purament arquitectònica) si no fos perquè amb aquella remodelació, en Parladé i la resta del consistori, conscients de la importància que per a un poble significa perpetuar l’exemple cívic de les seves figures més destacades, van decidir substituir l’estàtua d’una figura purament mitològica com la d’Hèrcules per la d’aquell que va jugar-se la vida en defensa de les llibertats, els drets i la dignitat del cap i casal de Catalunya: l’insigne conseller Joan Fiveller.
La seva famosa gesta va consistir a encarar-se amb el primer rei castellà que la nostra nació va patir amb motiu de la negativa del monarca a pagar els impostos de la ciutat. El desenllaç de l’enfrontament ha merescut unes valoracions històriques com pocs catalans han pogut recollir mai. Des del cronista italià de l’època, Lorenzo de Valla, que va escriure que la seva gesta “fou superior a quantes hom pot llegir dels antics romans” fins a Rovira i Virgili, que va dir que “el seu capteniment ha esdevingut un alt exemple de coratge cívic, d’infatigable adhesió als drets públics i a les llibertats de la terra”. Sense oblidar els mots que l’historiador Robert Hughes li va dedicar dins el seu pregó de les festes de la Mercè de l’any 2000:
“Joan Fiveller, en el seu paper de conseller forçà la comitiva del primer rei castellà de Catalunya i Aragó a pagar els impostos municipals del bacallà que menjaven. Això és un heroi!”
No és estrany, doncs, que els homes que regien la Barcelona del segle xix tinguessin clar el que suposen els arquetipus de patriotisme per a la capital de la nostra nació. Plantar amb pedra picada la figura d’en Fiveller custodiant l’entrada d’aquesta noble casa és la millor manera d’immortalitzar el seu exemple. Un model a seguir, un model de caràcter. I és que ens ho mirem per on ens ho mirem, arribarem sempre a la conclusió que, sense caràcter, no es pot regenerar res. Fins i tot les institucions en paguen les conseqüències, d’aquesta mancança, perquè és allà on es concreta l’acció política dels homes que les governen. O algú pensa que l’antic Consell de Cent gaudiria del prestigi històric que té si en Fiveller hagués claudicat davant l’actitud despòtica d’en Ferran d’Antequera?
No ens enganyem. Des del llegendari Senat romà fins a l’actual Pparlament anglès, les institucions polítiques s’han guanyat una reputació en funció del caràcter que han tingut els homes que les representen. Són ells els qui, amb la seva determinació a l’hora de prendre decisions, els configuren un renom. Si això ho traslladem al nostre ajuntament, haurem de reconèixer que queden lluny els temps, per exemple, d’un doctor Robert. Naturalment, un home del seu caràcter (que va dimitir abans que cometre una injustícia contra els barcelonins) mai no podria tolerar tenir encara en el solemne Saló de Cent d’aquest edifici una placa que honora el tirà d’en Franco amb motiu del Congrés Eucarístic del 1952. Perquè al marge de la ignomínia que suposa per a la memòria dels milers i milers de barcelonins assassinats per aquell monstre, jo em pregunto la cara que han de posar les personalitats estrangeres que sovint visiten aquesta històrica sala tot veient un govern municipal socialista que no ha tingut la decència d’esborrar el nom d’aquell que va voler aniquilar-nos. Com tampoc un ajuntament amb caràcter no permetria que es perpetués el franquisme a través de mantenir el nom de carrer Ferran, que va substituir al de carrer d’en Fiveller quan Barcelona va caure el 1939.
En efecte, la manca o la feblesa de caràcter dels nostres dirigents ens comporta aquestes nefastes conseqüències. Aleshores, no ha de sorprendre que el poble es pregunti com diantre podem aspirar a alguna cosa important si els homes que ens representen no tenen ni el coratge de treure o posar una simple placa per restituir-nos la dignitat col·lectiva. És per això que vull demanar-li al senyor Jordi Portabella, que és al meu costat i que ha tingut la deferència de presidir aquest acte, que com a representant de la ciutat de Barcelona i també com a descendent polític d’un altre model de caràcter com ho fou el president Macià, col·labori a restablir la bona imatge de la nostra capital tot fent esborrar la placa franquista del Saló de Cent i tot restituint-li el carrer al nostre admirat Joan Fiveller.
D’altra banda, senyor Portabella, ara que la nostra ciutat s’ha declarat antitaurina (cosa que no ens desagrada perquè, a part de demostrar que els barcelonins som gent civilitzada, col·labora a desempallegar-nos d’un dels símbols més tronats de l’espanyolisme), seria lògic que el seu partit, ERC, conseqüent amb l’independentisme que diu defensar, el concreti i presenti en el plenari municipal la moció que cinquanta dos ajuntaments catalans ja han aprovat i que exigeix al nostre Parlament la convocatòria d’un plebiscit on tots els catalans puguem respondre amb un sí o un no la pregunta següent:
“Voleu una Catalunya independent i vinculada a Europa bo i separant-se d’un Estat intermediari que duplica els impostos dels ciutadans i dificulta la nostra peculiar vida política?”
Perquè es podria donar la grotesca i patètica situació que el govern del nostre cap i casal salvi abans els toros que el dret democràtic del poble català a triar el seu futur polític.
El nostre esdevenidor, per molts pegats federalistes o plurinacionals que hi vulguin posar, només té dos camins: mantenir-nos dins l’actual estatus colonial o bé independitzar-nos. Tres-cents anys d’obligada pertinença a l’Estat espanyol és un període suficient per poder valorar el que més ens convé. A més, estic convençut que els catalans sabrem, arribat el moment, defensar els drets d’aquesta terra que tantes vegades ens han esclafat. I per sobre de les nostres claudicacions, traïdories i febleses internes sempre surarà l’esperit insubornable i el caràcter dels Fiveller.
Moltes gràcies.
Santiago Espot,
President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.
------------------------------
(Discurs publicat al Llibre Discursos a la Nació "De Catalunya Acció a Força Catalunya")
empordaaccio |
dilluns, 8 de març de 2010 | 12:37h
02/03/2010
" “23-F, el dia més difícil del Rei” és una pel•lícula produïda amb l’única finalitat de promoure la figura del rei d’Espanya, d’oferir-ne un retrat idíl•lic del personatge"
Dies enrere, coincidint amb el 29è aniversari de l’intent de cop d’estat que va tenir lloc al país veí, Televisió de Catalunya va projectar “23-F, el dia més difícil del Rei”, una minisèrie produïda per la mateixa cadena amb la participació de Televisió Espanyola. Dirigida per Sílvia Quer i protagonitzada per Lluís Homar, Mónica López, Emilio Gutiérrez Caba, Juan Luis Galiardo, Pepe Sancho, Jordi Dauder, Manel Barceló i Pep Munné, la minisèrie narra els fets del 23 de febrer de 1981 al Congrés espanyol, quan el tinent coronel Antonio Tejero va irrompre violentament a l’hemicicle amb efectius de la Guàrdia Civil. Fins aquí, res a dir. No deixa de ser un tema com un altre. El problema és que en cap moment no ofereix el més mínim element de reflexió sobre la baixa cultura democràtica d’Espanya, que, amb aquell esperpent, es va convertir en portada de tots els telenotícies del món. Res d’això. Tampoc no entra a fons en els punts foscos de la trama, àmpliament comentats però mai no aclarits, relacionats amb el monarca, i encara menys en les conseqüències del cop d’estat, que, com sabem, va triomfar en molts aspectes. Recordem, en aquest sentit, la ràpida subordinació del PSOE a la monarquia i als poders fàctics espanyols i l’immediat retall de les llibertats nacionals de Catalunya en forma de LOAPA encoberta. Des d’aleshores, ja res no ha estat igual. De fet, aquesta producció de TV3 és hereva d’aquell triomf. Fixem-nos que no es tracta només d’una pel•lícula amb una visió espanyolitzada de la qüestió –cosa, ja en si mateixa, impròpia d’una televisió nacional catalana–, sinó també descaradament espanyolitzadora.
“23-F, el dia més difícil del Rei” és una pel•lícula produïda amb l’única finalitat de promoure la figura del rei d’Espanya, d’oferir-ne un retrat idíl•lic del personatge i de lloar sibil•linament la monarquia tot mostrant-la com la base de la democràcia espanyola. Ho veiem en el contingut, totalment apologètic –si el guió l’hagués escrit la casa reial no hauria canviat absolutament res–, i ho veiem en l’enfocament dels fets, induint l’espectador a la identificació amb l’heroi, l’heroi de la història en minúscules –la del film– i l’heroi de la història en majúscules –la d’Espanya. La intenció, per tant, per bé que revestida de document històric, és clara: fer que l’espectador sacralitzi la figura del Borbó i, per extensió, la de la monarquia espanyola. Cosa que en termes col•loquials es sintetitzaria en aquesta frase: “Què seria de nosaltres, sense la monarquia?”. Aquesta frase, tanmateix, no és res més que una versió adaptada d’aquella altra –“què seria de nosaltres, els catalans, sense Espanya?”– i que resumeix tota la política informativa de TV3 i bona part de la programàtica. És a dir, la marginació de l’independentisme, l’ocultació de tot allò que aporti consciència nacional i la discriminació de les veus i dels fets que puguin enfortir el pensament i la reflexió en aquest sentit. Això sí, la rentada de cervell ens la fa en català per tal que els nostres filtres preventius no s’activin com ho fan quan veiem una cadena espanyola.
El mateix títol de la minisèrie ja és tota una declaració de principis: “23-F, el dia més difícil del Rei”. El rei? Quin rei?, es preguntaran un francès, un italià o un alemany i, en bona lògica, s’ho preguntarà també un català catalanocèntric. Es refereix TV3 a aquell rei que els catalans i els bascos xiulen sonorament quan entra en un recinte esportiu? Doncs sí, sí que es refereix a aquest, perquè en l’expressió “el rei” hi ha aquest parany subliminar: si interioritzo que “el rei” (d’Espanya) és “el meu rei”, estic interioritzant que sóc espanyol i, si sóc espanyol, he de sentir com a propis tots els seus símbols i rebutjar tot allò que qüestioni la indivisibilitat de la meva pàtria, que és Espanya. En altres paraules, per què hauria de voler jo la independència de Catalunya? Arribats aquí, només cal amanir-ho tot amb un premi que faci creure a la gent que s’ha fet una obra mestra ben progre, ben d’esquerres i ben defensora dels valors de l’Espanya plural. És la cirereta que fa encara més immaculada l’apologia, una apologia rodada en espanyol i pagada amb els nostres diners. El doblatge també.
empordaaccio |
dilluns, 8 de març de 2010 | 12:32h
És molt encertada la petició de dimissió de l'alcaldessa socialista de Cunit, Judith Alberich, per part de CiU, d'Esquerra i d'ICV pel seu comportament inadmissible en el cas de Fàtima Ghailan, la mediadora cultural de l'Ajuntament d'aquella població. Com sabem, Fàtima Ghailan ha denunciat haver estat víctima d'un assetjament promogut per l'imam local, Mohamed Benbrahim, la seva dona, Zhora Ahmaddach, la seva filla, Haffsa Benbrahim, i el president de l'Associació Islàmica de Cunit, Abderraman el-Osri, per als quals el fiscal demana cinc anys de presó per al primer, dos per a les dues dones i quatre per a Osri. La petició de dimissió dels partits de l'oposició al consistori cunitenc es fonamenta en què l'alcaldessa no els va comunicar "l'escrit de queixa amb la recollida de signatures ni la resposta de l'Ajuntament a aquest escrit" ni tampoc no els va "informar de les presumptes amenaces, coaccions i calúmnies que va rebre Fàtima fins que ella mateixa ens va fer saber els fets".
Recordem que l'any 2008 Fàtima Ghailan, de 31 anys d'edat i d'origen marroquí, va denunciar que els líders de la comunitat islàmica no sols no van acceptar el seu paper sinó que van ordir un conjunt d'accions a fi d'aïllar-la, tant a ella com a la seva família, perquè deixés la feina i la van amenaçar perquè no duia el vel islàmic i es relacionava amb persones no musulmanes. Fins i tot va ser víctima d'un intent d'agressió. Davant d'aquests fets, Fàtima va demanar ajuda a l'alcaldessa, però aquesta no sols li va tombar l'esquena sinó que li va demanar que retirés la denúncia. I quan el jutge va decretar ordre d'allunyament per a l'imam, l'alcaldessa Alberich va permetre'n el trencament reunint-se amb aquest personatge a només uns metres del lloc de treball de la Fàtima. Ara, a més, segons ha fet saber la víctima, l'alcaldessa intenta acomiadar-la de l'Ajuntament.
Són fets molt greus, aquests. Ho és l'assetjament per part d'uns individus masclistes que no accepten que els drets civils de Catalunya estan per damunt de qualsevol religió i que aquí les dones, els agradi o no, no són éssers inferiors subordinats a la voluntat i als capricis de l'home, i ho és el comportament de l'alcaldessa menyspreant l'ajuda i protecció que la mediadora li suplicava. Com diuen els partits de l'oposició, "L'alcaldessa no podia demanar a una treballadora de l'Ajuntament que retirés una denúncia davant uns presumptes fets delictius. És la justícia qui ha d'actuar. Els problemes de la Fàtima no eren un tema d'àmbit personal sinó que es van produir per la seva feina com a treballadora a l'Ajuntament i com a tal havia de tenir el suport legal de la institució".
L'alcaldessa Alberich, que es va negar a fer declaracions quan es va destapar el cas, ara, espantada pel ressò mediàtic de la seva actuació, es dedica a intentar desacreditar Fàtima Ghailan negant els fets a través del seu blog per mitjà de comunicats que signa "Judith Alberich Cano, alcaldessa de Cunit". Comunicats, per cert, que escriu en espanyol. I és que la llengua catalana, per a ella, és una llengua -ai, uix!- que fa més nosa que servei. Per fer-nos una idea del perfil ideològic d'aquesta senyora, tanmateix, n'hi ha prou de saber que està sota la protecció de Joan Ferran, l'hispanoaddicte diputat i portaveu adjunt del PSOE de Catalunya.
empordaaccio |
dilluns, 8 de març de 2010 | 12:18h
Queixa feta per en Joaquim Pugnau Vidal, membre de Catalunya Acció, al centre de salut de Palamós per el tema de la normalització lingüística.
Cal obrir els arxius per ordre per tal de veure el procés de la queixa, la resposta de l'hospital i els reiterats intents del síndic de contactar amb ells.
El que segueix és la transcripció de la queixa feta a l'hospital de Palamós (primer arxiu adjunt).
(ESCRIT DE LA QUEIXA A L’HOSPITAL DE PALAMÓS)
Catalunya, nació sense estat unilingüe, i ara desgraciadament bilingüe per la força de les armes. Vull fer constar que no tinc l’obligació de parlar en la llengua dels conqueridors perquè m’entenguin. Ens cal parlar el català als nouvinguts perquè s’integrin. Per tant, exigeixo que se m’entengui i que se m’atengui quan parlo en català. Jo entenc el castellà i ells m’han d’entendre en català.
Per deixar-ne constància faig la corresponent queixa i m’agradaria que parlin per megafonia preferentment en català.
Atentament.
Joaquim Pugnau Vidal. (Signat)
15 – febrer - 2009
Arxius:Queixa- Queixa feta a l'hospital e Palamós|Resposta- Resposta de l'hospital de Palamós|Acús- Acús de rebut del síndic de greuges|1a- 1a resposta del síndic de greuges|2a- 2a resposta del síndic de greuges|3a- 3a resposta del síndic de greuges|4a- 4a resposta del síndic de greuges|5a- 5a resposta i última del síndic de greuges