Joaquim Pugnau i Salvador Molins, membres de Catalunya Acció del Baix Empordà i del Berguedà coordinats per a la unitat i la vertebració de l'independentisme i per la urgent construcció del nou estat català.
empordaaccio |
dimecres, 8 de febrer de 2012 | 23:09h
El català és hi ha de ser l'única llengua oficial de Catalunya, i també l'única llengua oficial del proper nou Estat Català!
Cadascuna de les persones que viuen a Catalunya tenen naturalment la seva llengua materna pròpia, alguns la catalana, altres l'amazic, altres el castellà, altres l'aranès, i molts més col·lectius dins de Catalunya tenen les seves llengües maternes, el mandarí, els africans, alguns pocs l'anglès, l'alemany o el francès, alguns la llengua gallega, alguns l'eusquera, alguns el portuguès, l'italià, el romanès, el polonès, el rus, ... etc. gràcies a Déu o gràcies a la sort gal·làctica hi ha moltes llengües maternes a Catalunya però l'única oficial ha de ser el català i a qui no li agradi haurà d'entendre que no és millor la seva llengua materna que la dels altres.
Salvador Molins, BIC-CA
---------------------
Amb Escola en Català
Rubèn Novoa
El passat 23 de desembre de 2010 es van fer públiques tres sentències del Tribunal Suprem que, emparant-se en la nova jurisprudència constitucional ──fruït del recurs que el PP va interposar contra l'Estatut de Catalunya── obliguen a reintroducir el español al model educatiu català. La nova doctrina suposa a la Generalitat posar punt i final al model d'immersió lingüística en llengua catalana que caracteritzava el nostre sistema educatiu fins ara, afegint l'espanyol com a llengua vehicular en iguales proporciones que el catalán.
Davant d'aquest embat tan greu contra un dels puntals del nostre ──ja de per sí── minso autogovern es va articular una resposta per part de diverses entitats en defensa de la llengua i que apleguen la comunitat educativa sota el paraigües d'Òmnium Cultural amb el nom de Som Escola. Les seves activitats fins ara han estat recollir signatures a través d'internet per avalar un manifest en suport de la immersió lingüística i proposar als ajuntaments l'aprovació de mocions de suport. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en executòries, va requerir a la Generalitat complir la llei i les sentències judicials també van organitzar concentracions davant dels ajuntaments catalans com a forma de protesta.
En paral·lel a aquestes actuacions, un grup de professors va constatar que calia abordar el problema d'arrel. El diagnòstic que es va fer és inapel·lable: no ens trobem davant d'un problema de voluntat política i que actuacions de pressió per part de la societat civil o el govern de Catalunya davant dels poders espanyols puguin aturar. Ens trobem davant d'un problema molt més greu, ja que és d'índole legal. La desprotecció que pateix en aquests moments el català com a llengua vehicular de l'ensenyament és fruït d'un corpus legislatiu advers a la nostra llengua. I això només es pot esmenar donant una solució legislativa. De fet, la mateixa Generalitat de Catalunya i el seu president han reconegut al TSJC ──o més recentment a La Moncloa── que “el castellà també és llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya” i “qui vol estudiar en castellà a Catalunya pot fer-ho ja que se li dóna una atenció personalitzada”.
Això és el que de cap manera pot acceptar la societat civil. I per aquests motius, per obrir un nou flanc d’acció contra les intencions espanyoles compatible amb les actuacions de Som Escola ──que fins ara no van més enllà de tenir mobilitzada la comunitat educativa en suport del model d'immersió── va néixer
l'Associació Cultural Escola en Català, que vol traçar una estratègia que va de barraca a l’arrel del problema, això és, provocar un canvi legislatiu
que doti alcatalà de l'status legald'única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya.
La primera acció duta a terme per Escola en Català va ser presentar una ILP al Parlament de Catalunya perquè els diputats catalans aprovessin una llei de blindatge del català a l'escola, i, d'aquesta manera, donar a la Generalitat un element legal vàlid on agafar-se per no complir les sentències del Suprem. Tanmateix, la ceguesa política d'una Mesa del Parlament amb majoria absoluta de Convergència i Unió, autoerigida en Tribunal Constitucional per a l'ocasió, va bloquejar la tramitació parlamentària d'aquesta ILP.
Davant del bloqueig autonomista, Escola en català es va adreçar en auxili als diversos grups polítics de l'arc parlamentari català. El subgrup parlamentari de Solidaritat es va oferir a presentar com a proposició de llei el mateix text que Escola en Català havia redactat com a ILP amb una condició. Des de Solidaritat es va demanar que per evitar que aquesta iniciativa fos vista com a partidista i exclusiva d'un sol grup parlamentari, des d'Escola en Català s'exercís el dret de petició que preveu el reglament del Parlament de Catalunya. Això significa recollir signatures en suport d'aquesta llei per fer-les arribar a la Mesa del Parlament i als il·lustres diputats de la cambra catalana per palesar als nostres electes el compromís de tot un poble amb la seva llengua i el seu model educatiu.
La generositat de Solidaritat de no voler capitalitzar aquesta línia d'actuació i cedir el protagonisme de la defensa de la nostra llengua al poble de Catalunya ens ha dut avui on som. Ens trobem en un moment on s'anuncia imminent una sentència contra la Generalitat de Catalunya per desacatament i no complir la legalitat vigent que imposa reintroducir el español a l'escola catalana. Un govern que, cal dir-ho, ha posat pals a les rodes a una llei que podria servir-li de coartada per ignorar les sentències espanyoles que busquen anorrear el català del nostre ensenyament.
Així les coses, és el moment que el poble de Catalunya hi digui la seva. Cal assistir massivament a la concentració que el proper diumenge 12 de febrer a les 12 del migdia es realitzarà davant del TSJC per dir-li amb fermesa als tribunals espanyols que el poble català no acatarà les seves sentències. I també cal que el poble de Catalunya reculli centenars de milers de signatures per obligar moralment a tots els grups polítics d'obediència política no-espanyola del Parlament a blindar el català a l'escola per llei.
Només així podrem aturar momentàniament aquest embat a la nostra línia de flotació més essencial i, no perdent de vista que, només amb el nostre Estat català podrem oferir la protecció que s'escau a la nostra llengua sense ingerències foranes que en cerquen llur desaparició.
empordaaccio |
dissabte, 4 de febrer de 2012 | 22:40h
Ja hem arribat a una situació de devessament colonial.
Santiago Espot i el seu mestre Carles Muñoz Espinalt des de fa anys ens obren els ulls davant el fet de la situació colonial que pateix Catalunya de facto en referència a Espanya. Pressió militar, pressió legal d'una democràcia a mitges i falsa, espoliació fiscal extrema ... però ara ja la metròpoli espanyola va desbocada a escanyar Catalunya amb el conegut "ni pa, ni aigua".
La situació de devessament colonial ja es fa insostenible, trenta anys sobrepassant "l'impost colonial" concepte tècnicament acceptat arreu com el que sobrepassa el 4% del PIB d'un territori, sobrepassant-lo com escrivia pel cap baix en 5,6 punts, quan no en 7 punts, o sigui del 9,6 a l'11% del PIB català es perd a Madrid -cor de l'Espanya castellanitzada o castellana-.
Aquest devessament colonial d'ara, espoliació esmentada, aeroport de BCN, vies de tren tercermundistes a tot l'eix mediterrani, incomunicació entre Alacant, València, Castelló i Barcelona, ample de via escanyat als Pirineus, impagament dels deutes de l'estat a la Generalitat, marxa de les principals empreses a Madrid, obligació d'anar a Madrid a fer cursets de lampista -per posar un exemple- etc., etc. ...
Aquest devessament colonial reprodueix aquella manera de fer i els seu efectes que es van esdevenir quan les potències colonials europees van posar els seus peus a l'Àfrica i a orient com Vietnam, L'Índia, La Xina, Cambodja, o per exemple Sud-Àfrica, o encara actualment alguns països sud-americans en els que grans extensions de terreny regentades per multinacionals estrangeres produeixen plàtans i blat de moro dels quals la població autòctona no en sent ni la olor. A Sud-Àfrica els "blancs" regentaven els despatxos i els beneficis i els negres treballaven com negres en les riques mines de diamants, el mateix els països i les seves multinacionals del Petroli engreixaven els Xeics, entengui's col·laboracionistes de facto mentre la pobalció en quedava al marge ...
Aquest devessament colonial, avui l'està patint greument Catalunya amb retallades a dojo i espoliació material i espiritual continua per no arribar enlloc en la contenció del deute propi, amb la incapacitat d'encarar el futur amb millores de les infraestructures i la investigació seriosa i mentrestant observan com els nostres fills més preparats han de marxar a l'estranger com a immigrants i els que no tenen capacitat per marxar s'ofeguen en la situació d'atur incontrolable.
Aquest devessament colonial ens portarà i ens està portant a un cercle viciós generador de deute que molt aviat ens esclafarà. D'ací a poc serem com aquells països del tercer món que no poden aixecar el cap perquè els interessos que han de pagar els ofeguen. Què és, sinó, anar al Banc de Sabadell i generar deute per poder pagar als funcionaris o el sou dels propis treballadors? Els interessos cada vegada es fan més grossos, es crea la bola de neu i Catalunya en sortirà greument hipotecada costant molts anys eixugar aquest monstruós deute.
A l'hora que es dóna aquest devessament colonial desbocat és molt vergonyós veure com els nostres colonitzadors continuen el seu camí d'obres faraòniques com el tren d'alta velocitat de la via de galicia, ho fan quan Europa demana contenció i ho fan amb els impostos que ens roben i nosaltres ens deixem robar.
A l'hora que es dóna aquest devessament colonial desbocat és molt vergonyós veure com alguns tecnòcrates catalans denunciats en un article d'Alfons Quinta i un d'Hèctor Lòpex Bofill cobren sous multimilionaris de tres o quatre bandes a ala vegada mentre quasi tots els polítics catalans de tots colors i la mateixa premsa catalana mantenen un pacte de silenci mafiós i es tapen els draps bruts els uns als altres. recordo allò del 3% d'en Maragall que ben aviaty van córrer tots a silenciar-ho.
Estem en una situació de greu perill, en un cul de sac, en un atzucac; només hi ha una sortida i és emprendre el camí de la Independència de la nostra nació abans no ens trobem amb aquest deute tercermundista que ofega i ha ofegat tantes economies.
No estem davant d'un fet ideològic o un fet tècnic, de si jo ho faria més bé o tu ho vas fer més malament, ni en una qüestió de dretes o esquerres, estem davant la urgència d'esdevenir una nació lliure mestressa dels seus recursos materials i espirituals.
Som capaços, tenim l'obligació de ser lliures, fem-ho pels nostres fills i fins i tot pel futur del món, en som responsables!
És d'una gran indignitat, niciesa i irresponsabilitat acceptar aquestes condicions adverses fruit de la dependència de la nostra nació que encara avui és esclava.
La culpa només és nostra! Seria molt trist que féssim com el Sr. Roca, pare d'aquella constitució enemiga nostra, i d'aquí ha 30 anys diguéssim "ens vàrem equivocar de no marxar d'Espanya pels volts del 2014 i edificar el nostre propi estat".
Solidaritat valora la reunió d’ahir entre Rajoy i Mas com la més negativa quant a resultats de les dels darrers 32 anys
Solidaritat Catalana per la Independència ha valorat aquest matí des del Parlament la reunió que van celebrar ahir el president espanyol Mariano Rajoy i el president de la Generalitat Artur Mas. El diputat Uriel Bertran ha estat constatat “que els resultats d’aquesta trobada són els més negatius de les reunions realitzades en els darrers 32 anys ja que Artur Mas torna amb les mans buides, i no només això, sinó que Rajoy s’emporta les mans plenes en arrencar el suport incondicional a les polítiques del PP que aniran contra els interessos de Catalunya”.
El diputat independentista ha estat contundent amb aquesta afirmació: “Espanya ens roba els diners, ens roba els aeroports, ens vol robar la nostra llengua i l’aigua de l’Ebre” i s’ha preguntat “què fa Artur Mas al respecte” per contestar “doncs li dóna suport incondicional només a canvi de ser escoltat”.
Des de Solidaritat es considera que ens trobem al final d’un trajecte que ens va prometre CiU i que l’agenda catalana ha quedat en un no-res. Uriel Bertran ho ha exemplificat amb un “la casa gran que prometia Artur Mas és el Palacio de la Moncloa i ara el PP podrà imposar tota la seva agenda espanyola a Catalunya amb el suport explícit de Convergència i Unió”.
“La mateixa actitud de covardia política que el va dur a retallar l’Estatut amb Zapatero a la Moncloa és la que el va dur ahir a no abordar cap dels atacs sistemàtics que rep el nostre país i avalar l’agenda política espanyola incondicionalment” ha reblat Bertran.
En definitiva, la valoració que es fa des de Solidaritat de la trobada d’ahir no pot ser una altra que “molt negativa” ja que Artur Mas “està actuant com un lacai al servei d’Espanya”. Bertran ha afirmat que Mas “ha tornat amb la cua entre les cames i Catalunya es troba avui més indefensa que mai”. I ho ha exemplificat en diverses de les qüestions abordades: pel que fa als deutes pendents “no es va obtenir cap compromís i ni tan sols va reclamar el pagament immediat” per vaticinar que la capacitat d’interlocució amb el govern espanyol d’Alícia Sánchez Camacho serà superior que la que té Artur Mas.
Finalment Uriel Bertran ha copsat que tampoc s’ha obtingut cap acord ni compromís en referència al pacte fiscal, a l’execució dels traspassos encara pendents o la capacitat de la Generalitat per emetre deute “tenint present que al maig vencen els primers bons patriòtics”. El resultat és “molt insatisfactori i situa Catalunya en una posició més difícil i complexa”. Front a la covardia política de Convergència i Unió, Solidaritat reclama actituds valentes i fermes.
empordaaccio |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 21:57h
El Consell Comarcal de l’Urgell se suma a l’Associació de Municipis per la Independència
Arran d’una moció de Santi Costa, conseller comarcal de SI
El Consell Comarcal de l'Urgell s'ha adherit a l'Associació de Municipis per la Independència, després que en el ple que va celebrar aquest ens el passat divendres 27 de gener, va aprovar la moció que el conseller (membre de Solidaritat) i portaveu al Consell Comarcal de l'Urgell de la coalició Sumem per Tàrrega, Santi Costa, va presentar perquè aquest Consell s'adherís a l'esmentada associació independentista.
L'aprovació, molt majoritària, va comptar amb els vots favorables de CiU, ERC i SI+Rcat, mentre que l'únic representant present d'AIPN-PSC, es va abstenir (altres dos membres d’aquesta formació no hi eren presents). El representant del PP va ser l’únic que va votar en contra.
El portaveu de la coalició Sumem per Tàrrega, formada per Solidaritat i Reagrupament, Santi Costa, va manifestar en la presentació de la moció, que “aquest és un pas més que marca el camí del nostre poble i de les nostres institucions vers la plena llibertat nacional, cap a la independència política, econòmica i a tots els nivells que reclama ja una gran majoria de la societat civil de Catalunya”.
Santi Costa va dir que “moltes de les discussions que es tenen en els organismes públics del nostre país, com els propis ajuntaments, degut a l’asfíxia econòmica i les retallades que s’estan aplicant per no agreujar més l’endeutament de les institucions, no caldrien si poguéssim administrar els diners de tots els catalans que se’n van del territori i ja no tornen mai més”, que es calculen actualment en uns 20.000 milions d’euros anuals d’espoli fiscal, un 9,8 % del PIB català. En aquest sentit, va recordar sense embuts que “Espanya ens roba”, i va apostar per acabar amb aquesta situació, “o la situació acabarà amb les nostres empreses, les nostres famílies i, en definitiva, amb la supervivència del nostre poble com a nació”.
-------------------
En la part expositiva de la moció es fa referència a l’article 6 dels Estatuts de l’Associació de Municipis per la Independència, on es descriuen l’objecte i finalitats de l’entitat, com són:
1) Esdevenir un ampli espai de debaton compartir idees, iniciatives, experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per a dur al poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals.
2) Fomentar i defensar els drets nacionals.
3) Conscienciar a la ciutadania de la necessitat que Catalunya pugui exercir el seu dret a l’autodeterminació.
4) Crear una xarxa depromoció exterior, principalment dins del marc de la Unió Europea.
5) Promoure el finançament dels propis municipis.
6) Buscar sinergies en d’altres àmbits com l’empresarial o el financer.
Per últim, cal dir que altres ens comarcals ja s’han començat a adherir a aquesta entitat, encara que l’Urgell és una de les primeres comarques de Catalunya que s’ha sumat a l’Associació de Municipis per la Independència.
Cal recordar que Santi Costa és coordinador regional a Ponent de SI, regidor de Serveis Municipals i 4rt. Tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Tàrrega, i conseller comarcal de l’Urgell.
empordaaccio |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 10:07h
L'avenç de la segona fase del Pla Independència 2014: El lobby, la suma de tots els interessats i defensors de la Independència.
El braç del Poble i el Braç polític per a la Independència s'han de recolzar!
El braç del Poble avança i us certifico que és rupturista! Queda feina per fer, molta! però la farem! estigueu-ne ben segurs! (Salvador Molins, BIC-CA)
Adjunto article de l'Isabel Clara Simó (Ull de Peix, El Punt Avui+):
L'ANC
Estic atònita de la capacitat del poble català per estructurar-se, a una velocitat i amb un rigor que, als de la nostra generació, ens semblava una utopia. Divendres passat vaig assistir a la constitució de l'Assemblea Nacional Catalana de l'Alt Empordà, comarca amb la qual em sento estretament vinculada. Va ser literalment perfecte. I la participació, enorme i entusiasta.
Què és l'Assemblea Nacional Catalana? Doncs un moviment ciutadà, fill de les consultes per la independència, obert, democràtic i transversal, que té com a objectiu empènyer els gran partits catalans perquè al Parlament hi hagi la majoria suficient per convocar un referèndum i, com a resultat d'aquest, proclamar la independència. Si no és la gent qui empeny, els gran partits no ho faran, i els partits petits, que tant hi treballen, no poden ells sols aconseguir aquesta majoria. Doncs bé, cada comarca, cada poble, i amb un creixement exponencial, està constituint el seu propi Consell Nacional. Els adherits i simpatitzants són una multitud.
La seva filosofia és que hi cabem tots, que no hi ha partidismes i que tenim fins a la tardor d'enguany per acabar de consolidar aquest formidable moviment ciutadà.
Ho he dit sempre: quan alguns clamen “unitat”, referint-se als partits polítics, s'equivoquen; la unitat entre els partits independentistes seria bona, no hi ha dubte, i ara tindríem com a màxim deu parlamentaris. I què? El que és imprescindible és la unitat de la gent. La gent, en democràcia, tenim molta més importància que la que ens volen encolomar. Podem capgirar el món, si som molts i si tenim eines per demostrar al món que som pacífics, que som demòcrates i que som europeus.
Tenim històricament dues alternatives: o ens deixem anorrear com a nació i ens assimilem sense piular a Espanya, o la independència. Qualsevol somni federalista o de reforçar un autonomisme que ja és mort (el va matar el Tribunal Constitucional quan va dictar l'ominosa sentència sobre l'Estatut de Catalunya relegant-nos a “províncies” espanyoles), és somiar truites.
La gent. La llibertat. El dret a l'autodeterminació. La vindicació dels drets fonamentals. Això és tot. I som moltíssims.
Isabel Clara Simó (Ull de Peix, El Punt Avui+)
Darrera actualització ( Dimarts, 31 de gener del 2012 02:00 )
----------------
El braç del Poble avança i us certifico que és rupturista! Queda feina per fer, molta! però la farem! estigueu-ne ben segurs! (Salvador Molins, BIC-CA)
empordaaccio |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 01:41h
Ara ens toca recolzar l'ANC i SCI.
Haurem de treure Ciu del Palau de la Generalitat, primer de tot del nostre cap.
Els independentistes hem d'entendre que amb Convergència no hi haurà independència!
Hem d'expulsar Ciu del nostre cap i demostrar a totthom la caducitat del Projecte de Jordi Pujol i de Duran i Lleida..
És molt difícil que CDC i Ciu enfoquin la seva acció política vers la Independència, més que difícil és pràcticament impossible, si no es reciclen en aquest sentit CDC i Ciu són un tap i un obstacle per l'alliberament i maduració del nostre Poble.
Desbancar Ciu és possible. Quan van néixer CDC i Unió democràtica no crec que tinguessin el suport del 53% que avui té la Independència, a més molts catalans que han votat Ciu no ho són pas de Ciu.
També hem de tenir en compte que hi ha molta gent a l'abstenció i sols es mouran quan vegin un capdavanter que de veritat va per feina amb la Independència com a únic objectiu immediat.
empordaaccio |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 01:12h
La raó de la força
" De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència."
Alfons López Tena
Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou.
No n’han mancat veus lúcides catalanes advertint de la inanitat del propòsit d’entesa amb Espanya, que com tots els dominadors mai no ha volgut ni vol ni voldrà pactar sinó manar. Advertia Rossell i Vilar el 1931: “L’error fonamental dels polítics i escriptors, catalans i espanyols, que, fins ara, han dialogat de les relacions entre Espanya i Catalunya, ha estat la pretensió de voler-se entendre a base de convèncer l’interlocutor...el punt de partida de les negociacions, ha de ser el de discòrdia, el franc reconeixement de no entendre’s, de renunciar a entendre’s en allò que és primordial i íntim.”
Una i altra vegada, però, els catalans s’han entestat i entesten majoritàriament en el pacte amb un amo espanyol depredador i dominant que com més sent els precs de pacte més en menysprea qui només se’n plany.
És la lliçó dels clàssics romans i xinesos. Conta Titus Livi que quan els gals comandats per Brennus havien ja pres i arrasat Roma i només el Capitoli assetjat encara es resistia, els afamats defensors proposaren als gals un pacte, negociat per Quintus Sulpicius per compte del Senat i acceptat per Brennus, mil lliures d’or a canvi de la retirada dels gals. Pesant l’or, però, els romans advertiren que a la balança els pesos duts pels gals estaven trucats i protestaren, rebent del cap gal la humiliació suplementària de afegir als pesos trucats la pròpia espasa i exigint-ne més, d’or, tot etzibant-los “Ai dels vençuts!”.
A l’altra banda del món Han Fei conta: “Davant l’imminent atac del Regne de Qi, el Regne de Lu envià Zi Gong per tal que els convencés, però els de Qi li respongueren: ‘Ens commou la teva oratòria i entenem els teus arguments, però no volem oratòria ni arguments, volem territoris’, atacaren Qi i el conqueriren. Veieu, doncs, com confiar en l’oratòria duu a la pèrdua de territoris, com li esdevingué a Lu, i fiar-se de la benvolença duu a la destrucció de Regnes sencers, com és sabut que li passà al famós Rei Yen de Xu. I és així perquè ni la benvolença, ni la rectitud, ni la saviesa, ni l’oratòria, són mètodes adients per la subsistència dels Estats. La força sí, però: si els Regnes de Xu i de Lu se n’haguessin servit per atacar els grans Regnes de Qi i de Qing, potser no n’haguessin sucumbit.”
Recomanaven els romans “aut consilio aut ense”, que al Xile lluitador per la seva independència d’Espanya traduïren magistralment: “Por la fuerza de la razón o la razón de la fuerza”. De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.
A partir de la Crida per una Assemblea Nacional Catalana de l'abril de 2011, s'ha tirat endavant la seua constitució d'una manera molt estructurada, la qual ja és ben present en moltes poblacions i comarques d'arreu de la nació catalana. Una nació que porta una llarga història de resistència i de lluita en moments històrics determinats des de les dissortades dates del 25 d'abril de 1707 i l'11 de setembre de 1714, en les quals ens van arrabassar les nostres llibertats nacionals. Els anys finals de la dictadura feixista van veure la formació de l'Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària de les formacions polítiques catalanes antifeixistes, que s'ha convertit en un model exemplar a reivindicar. Una dictadura que havia intentat un genocidi cultural al país, però que en canvi va comprovar com esclatava el veritable segle d'or de les nostres lletres.
La significativa resistència ciutadana va permetre reafirmar la catalanitat i refermar la nostra ambició nacional.
*Amb el pas dels anys, i ja entrat el segle XXI, la Plataforma pel dret a decidir i les Consultes per la independència van liderar al camí cap a la multitudinària manifestació del juliol del 2010 a Barcelona, organitzada per Òmnium Cultural, novament pal i paller de les reivindicacions nacionals.
L'independentisme català ha crescut en nombre i en capacitat organitzativa, ha experimentat una revifalla importantíssima.
Tanmateix, l'autonomisme ha caigut en un veritable atzucac des del fracàs estrepitós de la reforma estatutària.
El pacte ZP-Mas (La sentència del TC espanyol) va enterrar l'estatut i les possibilitats de relectura de l'estat autonòmic.
Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'estatut?
A part de la greu crisi econòmica que atravessa el país, la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades.
L'espoli econòmic que patim és un dels drames nacionals. La política imperant des de la transició amb l'anomenat cafè per a tots ha suposat una sagnia financera inassumible des de Catalunya.
Sense un estat propi, ni la cultura de l'esforç ens permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena al país, i un estat que mai no ens ha entès. A més, en un món globalitzat la catalanitat roman feble davant de les estructures perennes d'un estat tants cops advers als nostres interessos ciutadans i nacionals.
Ens encaminem cap a la celebració d'una Conferència Nacional Catalana per l’Estat Propi , amb l'ideari de construir una majoria social favorable a la constitució d’un Estat català i rebre el suport internacional al respecte. Una Conferència importantíssima que ha de tenir lloc el 30 d'abril a la capital catalana.
A les Terres de l'Ebre s'ha constituït l'Assemblea nacional catalana a nivell comarcal i en diferents poblacions. L'11 de febrer se celebrarà un acte public a l'auditori de Tortosa. Som les comarques cruïlla dels Països Catalans, el territori amb més alt nivell de catalanoparlants, i amb una població amb una creixent consciència nacional, tal com es demostra tant en resultats electorals com en l'ús lingüístic oral i escrit i en la nostra constant reafirmació catalana.
L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col·laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament
www.youtube.com20120127 - Santiago Espot al Catalunya Opina Debat al programa Catalunya Opina del Canal Català, amb el presentador Carlos Fuentes i la participació de Santiago Espot, president de Catalunya Acció, emès el divendres 27 de gener del 2012.
El diari El País entrevistava fa pocs dies a Oriol Pujol on afirmava que el sobiranisme s’ha de tractar “amb til·les”. A la família Pujol es veu que els agrada receptar. És clar, l’expresident va estudiar medicina i els seu fill Oriol veterinària. El pare Pujol va passar-se vint-i-tres anys receptant paciència als catalans i ara el seu hereu ens diu als independentistes que preguem til·la. Caram amb els remeis de can Pujol! Si tingués un gos malalt segur que no el portava a que me’l guarís l’actual diputat convergent. Amb diagnòstics tant encertats com els que ens ha fet als independentistes segur que em quedaria sense animal de companyia.
De fet, les seves paraules ja indiquen que considera l’independentisme com una mena d'alteració que requereix prendre la coneguda infusió. Es veu que el bon estat físic i anímic dels catalans ha de ser el vinclar constantment l’esquena davant el robatori i els insults d’Espanya. Per a Oriol Pujol els símptomes de la nostra normalitat han de ser aguantar estoicament les retallades del seu Govern mentre Espanya continua practicant sense descans la rapinya amb els nostres diners. O sigui, la normalitat de l’esclau que paga i calla.
El dirigent de CiU ens recomana pau i tranquil·litat i pensa que tots els catalans tenim la seva mateixa sang d’orxata que fa que ni s'immuti quan veu l’empobriment de Catalunya. En realitat, el que passa, és que ell està dominat pel pànic d’enfrontar-se a l’Estat que ens massacra en tots els ordres. Quan l’escolto em ve a la memòria aquella frase de Carles M. Espinalt: “la por té la capacitat d’idiotitzar”.
Amb tot, no cal haver estudiat medicina per veure que el fill Pujol necessita també un tractament per combatre la seva vocació (potser hereditària?) de criat. No és que sigui censurable la figura del servent, però tenir-la quan hom es dedica a la política es converteix en una tara que amenaça la col·lectivitat i la solució per posar-hi remei no és tant senzilla com fer bullir la til·la. Unes bones dosis de dignitat i valentia sempre ajuden a superar la pusil·lanimitat que la caracteritza. També algunes pastilles de patriotisme col·laboren a deixar de banda la propensió malaltissa a voler pactar amb el lladre que li roba als teus compatriotes. I per finalitzar el tractament res millor que algun xarop que contingui “visió de futur”. Aquest ingredient té la facultat de fer-te veure que la independència no és un caprici d’impacients sinó la solució que s’apliquen els pobles colonitzats. Des de Catalunya Acció o des de Solidaritat Catalana podem facilitar-li com aconseguir aquests medicaments. De tota manera, el seu cas no és fàcil de resoldre. La patologia que mostra indica que el seu complex d’esclau està molt avançat. Ara bé, si fallen les nostres recomanacions sempre li quedarà un tractament hormonal.
empordaaccio |
dijous, 26 de gener de 2012 | 05:05h
Sobre la unitat independentista: Unitat per a què?
----------------------
López Tena: 'La independència de Catalunya no la farà un sol partit'
López Tena va parlar de les relacions de Solidaritat amb altres partits sobiranistes i del camí a fer cap a la independència amb els membres de +VilaWeb, dins el cicle 'Implicats'
López Tena: 'La independència de Catalunya no la farà un sol partit'
Va parlar de les relacions de Solidaritat amb altres partits sobiranistes i del camí a fer cap a la independència amb els membres de +VilaWeb, dins el cicle 'Implicats'
El diputat de Solidaritat Alfons López Tena fou ahir al vespre el protagonista del cicle 'Implicats', que reuneix cada mes els membres de +VilaWeb amb personalitats de l'actualitat política i cultural. Va parlar de les relacions de la seva formació amb altres partits sobiranistes i nacionalistes, especialment amb ERC i CiU, i del camí cap a la independència, per la qual cosa va dir que calia una gran mobilització social. Perquè, segons el seu parer, la independència de Catalunya no la farà un sol partit, sinó una suma de partits' (vídeo).
'De la mateixa manera que els autonomistes tenen diverses cistelles per ficar els seus ouets, i els espanyolistes també, els independentistes han de poder tenir diferents altermatives també, i no entregar-se a un sol partit, i que la independència no sigui patrimoni d'un sol partit, va explicar López Tena.
Per què la majoria independentista no es tradueix al parlament?
I va exposar la seva opinió sobre el fet que la majoria social que les enquestes diuen que hi ha sobre la independència no es trasllada en diputats al parlament. 'Hi ha dues ofertes. Una és la de sempre, des de les Bases de Manresa, que és la que diu voteu-nos per plantar cara, perquè som els de casa, perquè o bé aconseguim coses o aconseguirem la línia d'ara de quedar-me com estic. La crida que fan ara CiU i ERC és la de resistir en front d'un govern del PP, de resistir tots junts, arraulits, per aguantar el xàfec, perquè ja tornarà a sortir el sol. I l'altra opció és dir que ja n'hi ha prou d'aquest color, volem la independència. La gent majoritàriament vota encara la primera opció, perquè la proposta política de la independència immediata encara és molt recent i necessita el seu temps'.
Ahir vaig llegir les perles d'aquest fals i porc i impur que va gosar posar una estelada al jardí de casa seva poc abans de les darreres eleccions.
I els babaus votants convergents van caure en el seu fals i traïdor parany.
Sr. Oriol, fill del gran home d'ecspanya, no enganyi als catalans, vosté és un dependentista compulsiu! Potser, vostè, es refia de succeir al delfí del seu propi pare del qui deu haver après l'art de l'engany als tanoques votants que sempre s'enpasen aquesta falsa catalanitat que a vostè i al seu pare els inspira i els dona tants rendiments i privilegis.
La tristesa que m'inspira el seu soufflè de catalanitat és deguda a que porta al meu país i a la seva gent a la més absoluta misèria material i espiritual, ben lluny de l'excel·lència a que aspirava la riquesa material i espiritual de la llibertat nacional que anhelava i per la qual mai va parar de lluitar Francesc Macià, un President veritablement honorable i mil vegades més digne. Macià llueix amb lletres d'or, vosaltres feu pudor de podrit i de negra suja.
Salvador Molins, BIC-CA
--------------------
"Als homes els coneixereu pels seus actes, per la seva manera de fer"
Ahir, o fa pocs dies, l'Oriol Pujol va ficar la pota dins la galleda i ens va ensenyar la seva mesquinesa, vegem-ho ací:
"Oriol Pujol recepta "til·les" a l'independentisme
Lamenta que "els més purs desitgen que no aconseguim un pacte fiscal perquè baixaria el suflé del sobiranisme"
Oriol Pujol, amb Xavier Trias, votant la consulta sobiranista a Barcelona
El president del grup de CiU al Parlament, Oriol Pujol, ha assegurat que "els més purs desitgen que no aconseguim un pacte fiscal com el concert, perquè baixaria el suflé del sobiranisme". Per al fill de l'expresident, el sobiranisme s'ha de tractar "amb til·les: una til·la, una mica de paciència" perquè "els nostres plantejaments no volen massa urgència ni focs artificials. Si no, són un generador de frustracions".
En una entrevista a El País, el diputat de la federació nacionalista ha dit que "l'Estatut és qüestió de diners" i ha reconegut que "es van produir moltíssims errors, perquè no hi havia prou musculatura interior. Perquè, de veritat de veritat, amb l'Estatut de què estàvem parlant? Parlàvem de diners. I li vam ficar no sé quants articles, i un preàmbul, i vinga, i competències exclusives, i competències de gestió... però parlàvem de diners. Doncs diguem-ho sense embuts. Aquest és el principal problema que arrossega Catalunya".
D'altra banda, sobre l'acostament entre el PP i CiU, Pujol expressa que "algú pot creure que cridem, però que ens sotmetrem", però recorda que "a Rajoy no el vam votar en la investidura. El president Mas ho és gràcies als vots del partit socialista i el pacte fiscal l'estem empenyent amb Esquerra Republicana".
Oriol Pujol reconeix que s'ha portat "moltes bronques" del seu pare i admet que "això de fill de és el que em pot fer de veritat mal en les meves ànsies de fer una carrera amb vocació de servei a aquest país". En aquest sentit, afegeix que li "genera un problema" que el seu pare digui que té grans qualitats per presidir la Generalitat perquè "no he optat mai a aquest lloc, i ara per ara no hi optaré, ja que tenim un gran president"."
---------------------------
Final del meu comentari:
Aquest pamplines va posar l'estelada al jardí. Potser hauria valgut més que hi posés l'estanquera amb l'aligot!
Molta gent com ell només saben parlar de pactes fiscals enganyosos i concerts de fireta que traeixen l'endemà.
Els souflés català i espanyols són comunicants, quin vol que baixi Sr. Pujolet?
empordaaccio |
dilluns, 23 de gener de 2012 | 02:14h
No podem votar qui enfonsi Catalunya a la dependència i a la submissió. No podem votar qui permeti l'espoliació que pateix Catalunya, qui no tingui valor per optar per l'alliberament.
Recordaré sempre aquella nit en la que Mas va anunciar la seva traïció i per a més INRI a canvi de res. El Pujol (ex president) era tres passos enrera amb un pullòver beig d'estar per casa, -devia anar a la roda de premsatot corrent- tot es va fer amb "alevosía" i nocturnitat.
S'ha de ser ruc, mesell, vinclat i claudicant, amb finor en diuen "subaltern" en Broggi i en Renyer!
Hi ha una altra cosa que sempre recordaré del delfí de Jordi Pujol, el dia que es va amagar com un covard i un virrei espanyol mentre dins el Parlament es dicutia la proposició de Llei de la Independència.
Avui fa sis anys de la reunió al palau de la Moncloa entre l'allavòrens president del govern espanyol José Luís Rodríguez Zapatero i Artur Mas, líder de CIU per tal de pactar les retallades al projecte d'Estatut d'Autonomia que havia aprovat el Parlament de Catalunya el 30 de setembre del 2005. És per tant una bona ocasió per valorar els efectes d'aquells pactes i les conseqüències que han tingut.
L'Estatut del 30 de setembre fou el resultat d'un fals compromís imputable als mateixos partits que el van fer possible. L'endemà mateix el PSC ja se'n va desvincular amb l'anunci de José Montilla advertint que el seu grup al Congrés dels Diputats (és a dir, el PSOE) l'esmenaria per tal de rebaixar-lo. Per la seva part, CIU perpetuant la tradició claudicant que caracteritza la seva actuació política envers l'ordre estatal, també va mostrar-se predisposada a vulnerar el principi segons el qual allò aprovat amb voluntat de sobirania pel Parlament de Catalunya és irrenunciable. ICV, i ERC, un cop conegut el pacte Mas-Zapatero també s'hi van avenir, immediatament els tardo-comunistes autòctons, amb retard els pseudo-independentistes nostrats. En resum, la classe política autonòmica va evidenciar la seva mentalitat subalterna precisament quan aflorava al carrer la força del sobiranisme cívic amb la manifestació el 18 de febrer -convocada per la PDD- en contra d'aquest pacte claudicant. Una divergència que encara es manté hores d'ara.
Recordaré sempre aquella nit en la que Mas va anunciar la seva traïció i per a més INRI a canvi de res. El Pujol (ex president) era tres passos enrera amb un pullòver beig d'estar per casa, -devia anar a la roda de premsa corrents- tot es va fer amb "alevosía" i nocturnitat.
S'ha de ser ruc, mesell, vinclat i claudicant, amb finor en diuen "subaltern" en Broggi i en Renyer!
Hi ha una altra cosa que sempre recordaré del delfí de Jordi Pujol, el dia que es va amagar com un covard i un virrei espanyol mentre dins el Parlament es dicutia la proposició de Llei de la Independència.
"els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics"
diumenge, 22 de gener de 2012 | 15:26h
El braç del Poble per a la Independència de Catalunya troba una potent eina d'unitat en la naixent ANC (Assemblea Nacional Catalana) plenament determinada a empenyer Catalunya vers la plenitut nacional.
Ahir, a Berga, es va fer una diada prèvia a la Presentació pública de "Berga per la Independència! que tindrà lloc dissabte vinent 28 de gener del 2012. Va ser com una festa popular d'unitat i fermesa independentista, unitat significada per la venda de banderes de 60 x 90 cm. per penjar als balcons, banderes de tres tipus -senyera, estelada blava i estelada vermella- que signifiquen totes les sensibilitats d'aquesta nova unitat hereva de les recents Consultes per a la Independència de Catalunya. També es va informar sobre tot el referent a l'ANC. També es va fer la promoció de la Campanya "Dóna la cara per la Independèncicia"
Així, doncs, l'ANC, amb el seu fer i el seu pensar, és testimoni de la unitat de tots els catalans que ja es deleixen per esdevenir homes lliures d'una nova Catalunya Lliure.
Ja ho sabeu, en tota independència hi ha d'haver bàsicament dos braços, dues voluntats, la del Poble i la voluntat política dels capdavanters i de les institucions genuïnes d'aquest nostre Poble -aquestes institucions, si no hi són s'han de crear, si no fan bé la feina s'han de recrear-. Els catalans no inventem res, ja n'hi han hagut moltes d'independències, és un procés natural de creixement i d'alliberament que en molts trets ja ha sigut experimentat manta vegades.
El braç polític també malda per avançar, reprodueixo altra vegada un escrit recent de Jaume Renyer, llegiu-lo i us adonareu de com és de convenient una taula rodona on s'asseguin molt sovint els caps dels partits polítics catalans per dissenyar la seva part de Full de Ruta.
Com més ben coordinats i acompassats es moguin els dos braços, les dues grans Divisions, Poble i estaments polítics, més aviat assolirem el nostre legítim objectiu.
enric carreter| Adreça electrònica | diumenge, 22 de gener de 2012 | 10:57h
Perdona però em sembla que ERC mai no es va avenir a aquell pacte que desnaturalitzava un text amb moltíssimes aportacions d'ERC (d'en Joan Ridao en concret). Després vindria la sentència famosa del TCE i el començament de la fi de la comèdia. Segueixo pensant que si ens féssim menys retrets entre nosaltres potser podríém avançar molt més. Per exemple, divendres a Celrà (Gironès), amb gent de tota mena, de totes les ideologies, de tots els partits i també de cap, vam constituir Celrà per la independència, que confluirà en l'Assemblea nacional Catalana que es presentarà a l'auditori de Girona el 12 de febrer i el 10 de març a Barcelona. L'enemic és massa fort com per matxacar-nos tant entre nosaltres. Em sembla.
empordaaccio |
dimecres, 18 de gener de 2012 | 21:01h
Text escrit després de llegir i agrair el post que us adjunto tot seguit extret del blog d'Ignasi Badia i Capdevila
Text de Salvador Molins:
En la creació d'una independència mai se sap com quedaran les fronteres fins al final del procés d'emancipació nacional. Per això és de total irresponsabilitat rendir-se abans d'hora sota cap mena de por, coacció o raonament reduccionista. Masses vegades els catalans hem fet l'il·lús i el talòs i amb massa facilitat callem o amaguem la condició segona del nostre fet nacional, després de la llengua naturalment, l'espai geogràfic que conforma la nostra nació: des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó. El Carxe, l'Alguer, Andorra ...
Ara mateix la naixent Assemblea Nacional Catalana, ANC, amaga amb excés de prudència els símbols territorials dels Països Catalans, encarnats de manera preeminent i especial en les sigles "PPCC" i el perfil del mapa de tota la nació en les seves diferents modalitats: Ombres gràfiques, mapes Google, mapa d'estelades sobre el territori, territori en forma d'estelada, ... etc.
No hem de tenir por de paralar de Catalunya -digueu-li Catalunya-. No hem de tenir por de parlar dels PPCC a tort i dret, aqui no li agradi que s'hi posi fulles! No hem de tenir miraments pels espanyolíssims que governen el país valencià.
La darrera paraula ha de ser la nostra, la nació és la nostra nació! no ens deixem atemorir!
Felicito de d'aquest blog als creadors de la nova web "dona la cara per la independència" per que han sabut integrar-hi el mapa complert de tota la nació.
Els límits de la nostra nació són, a grans trets, clars per a tothom des de ja fa una pila d'anys, i la difusió que n'ha fet, per exemple, la Gran Enciclopèdia Catalana ha estat ben fructífera. Sabem que la llengua és l'element definidor del país i que, per tant, la nostra base territorial primera és el domini de la llengua catalana. Però no hi ha una coincidència absoluta entre límit lingüístic i límit polític -com no n'hi ha gairebé mai- i, de la mateixa manera que hi ha contrades catalanòfones que no formen part de la nació, també n'hi ha de no catalanòfones que hom hi considera incorporades per motius històrics, polítics, econòmics, etc. A l'hora d'establir els límits de la nostra república caldrà tenir en compte tot això, i potser hi haurà d'haver modificacions. (I, d'altra banda, tot plegat ha de restar sempre subjecte a la decisió del poble, és clar.)
De territoris de llengua catalana que no formen part de la nació n'hi ha dos: l'Alguer i el Carxe. Tant la ciutat sarda com la petita comarca murciana van ser poblats -als segles XIV i XIX, respectivament- amb gent nostra, sí, però estan situats dins altres nacions, Sardenya i Espanya. No formaran part, per tant, de la República, encara que això no exclou, evidentment, que hi puguem mantenir intenses relacions lingüístiques, culturals, econòmiques i, en general, humanes.
Així mateix, hi ha el cas d'Andorra. Andorra és un país català, per situació geogràfica, cultura, llengua i dret; ara bé, una trajectòria històrica singular l'ha dotada d'una estatalitat que constitueix el factor principal de la identitat andorrana actual. No haurà pas, doncs, d'integrar-se a la República, amb la qual, això sí, probablement establirà els mateixos lligams que hi ha ara entre Liechtensteini Suïssa o entre San Marino i Itàlia.
La voluntat dels habitants de les comarques de llengua castellana o occitana que habitualment s'inclouen en el nostre àmbit nacional s'haurà de tenir en compte d'una manera especial a l'hora d'establir les fronteres de la República, atès que, naturalment, podrien voler-ne restar fora. Cal distingir-hi les comarques lligades tradicionalment al nostre país de les que hi van ser afegides tardanament quan ja no érem sobirans.
Les primeres són la Vall d'Aran, pel cantó occità, integrada al Principat el 1313, i la majoria de comarques castellanòfones del País Valencià (en què la presència del castellà data de temps més reculats o menys, segons les circumstàncies de cada cas), que ja a l'edat mitjana formaven part del Regne de València.
També cal considerar inclòs en aquest grup, malgrat que presenta una realitat lingüística diferent, el cas de la vall de Benasc, amb una identitat particular que es reflecteix en el seu parlar, atribuït per certs lingüistes al català i per d'altres a l'aragonès, mentre que n'hi ha que en defensen l'autonomia lingüística.
Les segones són la Fenolleda, comarca occitanòfona que formà, amb les catalanes annexades a França el 1659, el nou departament dels Pirineus Orientals (1790) -aquesta comarca, però, ja havia tingut forts lligams amb el Principat abans de la intrusió francesa a Occitània al segle XIII- i les valencianes de la Plana d'Utiel (tret de Sinarques i Xera), incorporada voluntàriament a la província de València el 1851, i la part majoritària de l'Alt Vinalopó, és a dir, Villena i Saix, municipis incorporats a la província d'Alacant el 1836.
Per acabar, s'haurà de consultar també als habitants del municipi castellanoparlant de Cabdet, valencià de sempre però integrat després de la guerra de Successió al regne castellà de Múrcia (actual província d'Albacete, a Castella-la Manxa), sobre la seva pertinença a la nostra república.
empordaaccio |
diumenge, 15 de gener de 2012 | 20:28h
Èxit rotund de la caravana per l'estat propi
Ha recorregut el Maresme · Hi han participat mig miler de vehicles i força batlles de la comarca
La marxa reivindicativa de vehicles, batejada amb el nom de 'Caravana per l'estat propi', que ha recorregut avui la N-2 del Maresme ha estat un èxit de participació. Tant és així que a Canet, punt final de la marxa, s'han retardat més d'una hora els parlaments previstos per l'arribada contínua de vehicles i s'han hagut d'habilitar aparcaments alternatius perquè la presència s'han desbordat les instal·lacions previstes. Segons dades de Trànsit hi han participat 470 turismes, una vuitantena de motos i més de vint tractors, col·lapsant durant unes quantes hores la N-2 al Maresme a l'altura d'Arenys i de Canet. Els organitzadors, per la seva banda, xifren la participació en un miler de vehicles. Al Twitter, l'etiqueta #caravanaperlestatpropi ha esdevingut una de les més utilitzades. Ha estat la primera gran acció de l'Assemblea Nacional Catalana, que es constituirà oficialment el 10 de març.
La caravana ha començat a les deu del matí simultàniament a dos punts de la comarca. Els vehicles han sortit puntualment des de Montgat, al sud, i Tordera, al nord, per recórrer amb estelades i senyeres la carretera N-2 fins a Canet de Mar.
Segons que ha explicat Toni Llimona, membre del secretariat de l'Assemblea, molts assistents a la caravana s'han anat afegint durant la marxa, desbordant les seves previsions, però també les de la policia, que ha hagut de demanar reforços. Cap a les onze del matí, la N-2 en sentit nord acumulava vuit quilòmetres de cua.
Entre les dotze i la una del migdia, els vehicles han anat arribant al punt indicat de Canet de Mar, on els organitzadors han convocat l'acte central.
La 'primera gran manifestació' de l'Assemblea
El primer a parlar ha estat Pep Riera, ex-coordinador general del sindicat Unió de Pagesos i impulsor de 'Pagesos per la independència'. Riera ha remarcat que l'Assemblea és un 'moviment unitari que no pretén ocupar l'espai de cap partit polític ni crear-ne cap cap de nou'. L'únic que vol, ha dit, és aconseguir 'a curt termini' crear un estat propi i, sobretot, 'conscienciar la ciutadania i mobilitzar-la' amb aquest propòsit.
Aquesta caravana, ha afegit, és només 'la primera gran manifestació' de moltes més que l'Assemblea portarà a terme. És l'inici, afegeix, d'un procés perquè l'Assemblea esdevingui un veritable 'moviment de masses'. Erò no volem, ha dit, ser 'la Irlanda independent però arruïnada del segle XX, sinó la Catalunya rica i plena del segle XXI'.
En aquest sentit, els organitzadors estan convençuts que la caravana de Canet durà a moltes altres comarques a portar a terme iniciatives semblants. Segons Llimona, la propera cita d'aquest moviment transversal que aplega representants de plataformes sobiranistes, polítics de l'òrbita nacionalista i independentista i bona part de les persones implicades en les consultes sobiranistes serà el proper 25 de febrer, a Mataró, on se celebrarà la 'Festa de la Independència'.
Durant els parlaments dels assistents a l'acte s'ha destacat l'èxit d'aquesta convocatòria que demostra que d'independentisme és una opció cada vegada més present entre la ciutadania. Hi han participat diversos batlles de la comarca: les batllesses de Sant Pol de Mar i Cabrils i els batlles de Vilassar de Dalt, Alella, Canet de Mar, Arenys de Mar i Arenys de Munt, i el tinent batlle de Calella.
120 assemblees territorials adherides
L'Assemblea ja compta actualment amb 120 assemblees territorials adherides, entre comarcals i locals, al conjunt del territori i català, i entre 70 i 80 més estan ja en procés de constitució, segons ha confirmat Llimona. La dada és significativa perquè s'apropa a les 241 assemblees que l'Assemblea aspira a tenir abans de constituir-se formalment al març.
L'Assemblea pretén aglutinar el conjunt de l'independentisme català i ser un òrgan popular i social que capitanegi el procés per recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d'un estat de dret. L'organització es va crear (vídeo) el 30 d'abril del 2011 a Barcelona en la 'Conferència Nacional per l'Estat Propi' i vol culminar el procés amb la celebració d'un referèndum vinculant convocat pel govern o la cambra catalana el 2014, coincidint amb els 300 anys de la caiguda de Catalunya en mans de les tropes borbòniques.
Uriel Bertran es pregunta si hem de mirar-nos el melic el 2014 quan Escòcia faci el seu referèndum nacional
El secretari general de Solidaritat, Uriel Bertran ha presentat avui el seu informe polític al Consell Nacional que ha celebrat la coalició independentista a Barcelona en el que hi destaca la ponència política i estratègica que se sotmetrà a ratificació de la militància en l’Assemblea Nacional que es realitzarà el proper 19 de febrer a Barcelona. Bertran ha constatat que “s’estan acumulant i aflorant totes les contradiccions que vam predir quan vam decidir forjar la Solidaritat Catalana per la Independència” i ha estat contundent en la descripció del moment polític actual: “l’autonomisme s’està col·lapsant de manera flagrant i per més impostos i retallades que es facin, persisteix l’increment del dèficit i del deute perquè ens trobem davant d’un problema estructural: que Espanya ens roba”.
El diputat també ha recordat com “CiU va prometre el concert econòmic i una transició nacional cap al dret a decidir sense límits” i ha denunciat l’engany orquestrat que suposa “portar Catalunya al precipici del PP” per, encabat, recriminar a CiU que hagi votat a Madrid les mesures d’asfíxia premeditada que denuncien a Catalunya i que “ho facin a canvi de res”.
Per tot això, Bertran ha afirmat que “l’independentisme transversal que representa SI es carrega de raons” animant la ciutadania de Catalunya a tornar-se a engrescar en un projecte polític mentre “les altres forces polítiques volen seguir formant part d’aquest entramat de la misèria autonomista” oferint-se per pactar els pressupostos de l’espoli. “Ens hem quedat sols defensant la transició nacional a la independència” ha afirmat per preguntar-se si “ens hem de mirar el melic el 2014 quan Escòcia faci el seu referèndum d’independència?”. “És l’obligació del catalanisme fer una transició nacional cap a la independència” ha proposat amb contundència Bertran.
Protestes dels Mossos d’Esquadra
SI també s’ha pronunciat sobre les protestes legítimes del Cos de Mossos d’Esquadra i a les quals ha donat recolzament parlamentari però ha censurat la deriva que ha pres la protesta amb l’ús del castellà com a mesura de força davant del Departament d’Interior. Per Bertran no és legítim de cap manera l’ús del castellà ja que la policia catalana no pot vulnerar drets i ha comminat als sindicats policials a exercir la protesta usant només la llengua catalana. “Que la usin entre ells, amb els seus comandaments, en les relacions amb el Cuerpo Nacional de Policia i la Guardia Civil, etc... si és que volen guanyar-se la simpatia de la societat catalana i que els recolzi en les seves legítimes demandes.
No hi ha nació més trista ni miserable que la que assoleix la independència política, però és incapaç de descolonitzar-se mentalment, psíquicament, culturalment i lingüística.
La història en va plena. Una ullada ens permet veureu com aquestes nacions han esdevingut corruptes, febles, caòtiques, incapaces de trobar el seu lloc. Han esdevingut preses fàcils tant dels oportunistes interns com de les antigues metròpolis o d’altres nacions poderoses. I això, perquè han estat incapaces de regenerar el seu cos nacional, corromput per la colonització. No s’han volgut adonar que per tenir un lloc en la història cal retrobar i retornar al centre de la vida nacional, la seva pròpia manera de ser, la seva idiosincràsia, en tots els àmbits. Qui no és ell mateix, només pot ser un fracàs. Sigui home o nació.
Aquesta capacitat de retornar-se la pròpia manera de ser i de pensar és el repte més gran a què s’enfronta qualsevol nació que encara un procés d’independència. Perquè la submissió política, sempre, sempre, va de la mà d’un procés de colonització que cerca en darrera instància esborrar del mapa la nació sotmesa i transformar-la en un apèndix de la metròpolis.
El processos de colonització són fenòmens profunds de manipulació històrica, mental i psíquica, en els quals els colonitzadors no han demostrat mai escrúpols per emprar l’eina que se’ls fa més útil per al seu objectiu últim: l’assimilació de la nació sotmesa. L’ús de la força militar, la imposició legal, la substitució demogràfica, la manipulació i la mentida a través dels mitjans de comunicació…..
La nació catalana ha iniciat el seu procés cap a la independència i ha de posar sobre la taula sense embuts i amb urgència la necessitat de la descolonització, el repte de la regeneració nacional profunda, que garanteixi l’emergència d’una Catalunya genuïnament catalana.
Hi ha unes forces poderosíssimes que volen frenar aquesta regeneració, aquesta descolonització. Més poderoses encara que les que cerquen de frenar el procés d’independència política. Unes forces que s’alimenten de la mentida i la negació que l’estat espanyol i totes i cada una de les organitzacions polítiques i culturals col·laboracionistes alimenten en no voler reconèixer ni denunciar l’arrel dels nostres mals. Als colonitzadors, la negació de la colonització els permet amb total impunitat eternitzar-se al lloc que han usurpat, i als col·laboracionistes, emmascarats amb el títol de catalanistes i, fins i tot, d’independentistes, els permet passar per alt el seu vassallatge, justificar una praxis política que no mira més enllà de la legislatura, i ignorar la vexació a què la seva inconsciència i feblesa condemna la nació catalana.
El més greu de tot és que el poble català, en la seva gran majoria, és incapaç de discriminar els veritables patriotes, d’aquells oportunistes que utilitzen Catalunya per a les seves finalitats personals. Aquesta incapacitat de veure més enllà de les paraules, aquesta confusió, aquest infantilisme polític de gran part del nostre poble ha estat conscientment conreat i propiciat sobretot en condemnar a l’oblit, en ignorar i negar els dos conceptes cabdals que ha de fer conscient el poble català de la situació real en què viu: La colonització i la negació del conflicte que aquesta colonització comporta.
Tant la classe política que exerceix a Catalunya com gran part del nostre poble ha oblidat, tot reduint a l’inconscient que la situació de submissió a Espanya i de decadència actual no és cosa de l’atzar, sinó la conseqüència lògica i inevitable d’un procés d’assimilació que va començar ja fa segles i que s’ha mostrat amb tota la seva brutalitat repetidament al llarg de la història des del 1714. Aquells qui neguen que visquem en un procés de colonització perquè som a L’Europa del segle XXI i tenim una democràcia formal, farien bé de recordar que aquesta democràcia ha servit per rentar la cara a l’estat espanyol i li ha fornit les eines per a finalitzar el procés d’assimilació que va començar ja fa segles: mitjans de comunicació massius en llengua castellana(i francesa a la Catalunya del Nord) i un aparell d’etat beneït internacionalment, amb poders com el judicial, que fa la tasca d’aniquilació nacional que abans feien els exercits. Ara no maten els homes, maten l’ànima de la nació. La democràcia en cap moment ha propiciat que es reconegués, ni es passessin comptes, ni s’invertís el procés assimilacionista que és un dels trets definidors de tota colonització. La colonització s’ha fet tant subtil i eficient que fins poden permetre’s la barra de negar-la.
Si es nega la colonització és nega lògicament l’existència del conflicte. En lloc de reconèixer la magnitud de la tragèdia que està vivint la nostra nació en aquestes etapes finals del procés colonitzador, tot es redueix a un joc on els polítics de Catalunya s’acontenten a salvar les estovalles, mentre la casa se’ns ensorra.
La negació d’aquest conflicte entre la nació catalana i la castellana i francesa ha infectat tota la nostra vida política, l’ha feta falsa, superficial i la condemna al fracàs una vegada i una altra. Que aquesta actitud poruga sigui el segell de les forces regionalistes és comprensible. La seva por ha ressonat i ha reforçat la por de molts catalans que estan disposats a reduir la seva catalanitat a folklore, i com deia un bon amic, a ser catalans de diumenge, si poden anar fent la viu-viu sense haver-se d’enfrontar a qui cal enfrontar-se. Aquesta por ha reduït el seu objectiu només a administrar la colònia i saben perfectament que no poden, i de fet, no volen salvar la pàtria catalana. La seva por al conflicte els ha fet girar-se d’esquena a la realitat de la nació i vendre oasis que s’han demostrat clavegueres. Però quan aquesta negació del conflicte es reprodueix en les persones i les noves forces polítiques que diuen voler la independència per la nació Catalana entrem en un terreny realment perillós. Si el poble català no és capaç d’adonar-se de l’error fonamental que consisteix a parlar d’independència ignorant la necessitat de regeneració nacional/descolonització, si es continua en el camí cap a la independència amb aquesta frivolitat i manca de visió que estant demostrant els protagonistes polítics que postulen la independència, el fracàs està servit.
Per a evitar un procés d’independència de baixa intensitat que desemboqui irremeiablement en una independència borda en la qual tot allò que se’ns ha pres pel camí no ens sigui retituït, cal primer de tot reconèixer la por al conflicte que rau amagada a l’inconscient col.lectiu del nostre poble. Una por al conflicte que neix de l’experiència històrica de massacres i traïcions repetides i patides en la pròpia carn per generacions de catalans. No hem de negar la nostra por al conflicte. L’hem de reconèixer i patir-la i plorar-la i integrar-la . Només quan un nombre crític de catalans i catalanes hàgim estat capaços d’integrar aquesta ombra tant poderosa del poble català, començarem a parlar amb absoluta naturalitat de colonització i conflicte amb els estats espanyols i francés, percebrem amb claredat el qui encara parla des de la por i el sabrem inútil per a la tasca d’alliberament per molta cobertura mediàtica i poder econòmic que l’embolcalli i, sobretot trobarem la força que ara ens roba la por per a encarar el conflicte i els qui ens volen submisos i assimilats.
Només aquell que es complert, aquell que s’ha retrobat amb la seva ombra, amb la seva por, amb la seva negació veu amb una claredat meridiana aquells que encara estan governats per la por que rau al seu inconscient i no són capaços de visualitzar per a la nació catalana lliure res que vagi més enllà del benestar material. No tenen el tremp per parlar de l’esperit de la nació ni de l’ànima que anhela cavalcar senyora i mestressa de la seva pàtria. Són capats, incomplerts i no poden oferir la visió d’una nació plena, tant sols el miratge d’una província amb papers d’estat.
Solidaritat Castellonenca per la Independència som un moviment independentista, transversal, progressista, democràtic, que té per objectius que:
El País Valencià esdevingui un Estat d’Europa a través de la declaració d’independència des del les Corts Valencianes i l’extensió progressiva de la independència al conjunt dels Països Catalans (fins ara mai una força política s'ha presentat al les Corts Valencianes ni ha treballat des de les institucions valencianes amb l’objectiu prioritari de la independència).
La defensa del benestar, l’economia, el medi ambient, el territori i els interessos dels ciutadans castellonencs i valencians.
La regeneració democràtica i la participació de la ciutadania en la política i les institucions.
Solidaritat Castellonenca per la Independència forma part de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) i està constituïda pels adherits de Castelló de SI País Valencià...
“La lliçó definitiva de la història és que els homes i les seves societats poden suportar i superar qualsevol dificultat, excepte una situació desproveïda de sentit” Lauren Van der Post.
“Perquè qualsevol iniciativa triomfi no n'hi ha prou amb tenir els mitjans necessaris i el motiu legítim, cal també encertar el moment precís i comptar amb la persona adient” dita xinesa.
Ara que els representants polítics del Principat s'esquincen les vestidures perquè Madrid ens ofega financerament, mentre no mouen ni un dit per acabar amb aquest abús, faríem bé de recordar, de gravar-nos al cervell i al moll de l'os aquella frase que va dir el savi alemany Goethe “ per tenir,primer cal ser”.
El nostre món, i especialment la nostra nació, no només ha oblidat aquesta veritat fonamental, sinó que s'hi ha girat d'esquena. Hem reduït la nostra realitat a una carcassa buida que gira al voltant de la quantitat i el tenir, tot creant un món turmentat, que no es coneix a si mateix. Un món que no se sent ric de contingut, de les infinites potencialitats que està cridat a expressar, d'una manera única i original en cada home i en cada nació. Un món que s'ha perdut a si mateix. Un món que ha perdut el sentit del seu destí, i no li queda altre recurs que omplir-se amb “coses”.
La nostra nació, sotmesa a un procés de colonització llarguíssim, de més de cinc-cents anys, ha tastat el fel amargant tant de la brutalitat contra la identitat catalana, a tots nivells, històric, cultural, lingüístic, com el de la mentida subtil i confusionària que s'ha abraonat contra el nostre ésser nacional amb un cinisme i una prepotència obscenes. Aquesta colonització ha aconseguit que àmplies capes del nostre poble, i sobretot les elits polítiques, econòmiques, culturals i religioses, claudiquessin del seu ésser nacional, i anessin acceptant escapçaments continuats de tots aquells trets que ens fan catalans. Aquest vinclament, aquest avenir-se a “sobreviure” com a catalans dins mateix de casa nostra, és la ferida més sagnant contra el nostre ésser nacional, perquè ha minat de soca-rel el nostre caràcter col·lectiu. Ens ha fet esclaus. Ens ha llevat la nostra força, el nostre sentit com a nació. I quan hom accepta que li escapcin el seu ésser, obre la porta a què liprenguin tot. No ens estranyem, doncs, de l'espoliació que patim. Es el fruit inevitable, de la pèrdua de la nostra ànima, de l'escapçament vergonyós del nostre ésser nacional.
El qui renuncia, com fan els administradors polítics de les autonomies en què s'ha esquarterat la nostra nació, a expressar la plenitud de la seva heretat nacional, i s'avé a esclafar-la i esquifir-la, acaba inevitablement perdent ”bous i esquelles”.
Aquesta “llei” fonamental de l'Univers s'ha formulat àmpliament a través de diversos mites i històries, que el nostre món escapçat i estèril menysprea, perquè és incapaç de copsar-ne el seu profund simbolisme, la seva pregona veritat. En aquest sentit farien bé aquests polítics de rellegir la història d'Esaú, que ven per un plat de llenties els drets de primogènit al seu germà, i en fer això hi queda sotmès. O meditar sobre aquesta frase evangèlica ” A aquell qui té li serà donat, i a aquell que no té fins el poc que té li serà pres”.
Perquè el tenir va íntimament lligat amb el ser. Som aquí per a reconèixer la plenitud del nostre ésser i expressar-la. I quanhom viu des de la integritat de l'ésser, ho té tot. Aquesta és la tasca essencial de la nostra vida. Quan hi renunciem, el nostre lloc és donat a un altre que en sigui més digne. L'Univers es desfà d'aquells que s'avenen a la limitació de la seva plenitud, es faci en nom del possibilisme, o de qualsevol altre excusa: comoditat, impotència, circumstàncies adverses.....
Per això és fonamental, ara que el preludi de la independència ja enfila el seu crescendo, que els qui treballen de cor per assolir-la, facin de la restitució del nostre ésser nacional l'eix del seu discurs. Seria un error imperdonable i de funestes conseqüències encarar la nostra independència negligint aquesta veritat.
Ens negaríem el sentit darrer i autèntic que implica tot alliberament: restituir la consciència i l'expressió de qui som.
Tenim al davant una tasca ingent de restitució de tots els aspectes del nostre ésser nacional que hem anat enterrant, oblidant, negligint, menyspreant.
Aquest procés de recuperació de la nostra ànima ha de fer-se a tres nivells:
a- reconeixent que aquesta plenitud existeix, per molt que ara estigui amagada en la foscor, i portar a terme la tasca de fer-la eixir a la llum.
b- valorant i celebrant-ne tots els aspectes.
c- expressant-la amb dignitat i orgull, tot regalant-la tant als qui viuen dins la nostra nació, com a als qui, des de la resta del món, la vulguin fruir.
En aquest procés de recuperació del nostre ésser nacional, de restitució de la nostra ànima, el nostre caràcter col·lectiu es redreçarà i l'esperit del nostre poble tornarà a brillar amb tot el seu esplendor, perquè l'esperit és l'aroma de l'ésser. I, allà on és l'un, hi trobem sempre l'altre.
Fa cinc-cents anys que la nació catalana, des de la feblesa que ha engendrat la pèrdua progressiva de la seva ànima, juga el joc dissenyat per Espanya.
Hem d'evitar, en aquest procés d'alliberament que hem encetat, de caure en el mateix parany: d'acceptar els límits a què la inèrcia de la situació actual ens empeny, i que la comunitat internacional, pressionada pels estats espanyol i francès voldrà imposar-nos, a l'hora de la independència, i això només serà possible si els que en porten el timó estan ancorats en la Visió clara, nítida, sense esquerdes, de la integritat de la nació catalana. Si estan fidelment compromesos amb la restitució de la seva ànima i del seu ésser.
Cal articular un discurs propi que parli desacomplexadament i amb coratge de la legitimitat de la restitució del nostre ésser nacional com a nucli cohesionador de la independència que volem.
S'han de tenir actituds i conviccions clares que contemplin la possibilitat de suportar fortes tensions, cops de porta als morros, però amb la decisió presa que allò que és intrínsec a la identitat nacional catalana no serà objecte de negociacions.
Qui porti el timó ha d'haver demostrat en aquest procés una profunda integritat i fortalesa de caràcter, que garantirà en els moments decisius la independència que restitueixi la plenitud del nostre ésser nacional. No oblidem que “el caràcter és el destí”, perquè el caràcter és allò que realment es comunica, el què s'imposa. Es el què som el què es percep, i no el què diem o fem. Davant de posicions legítimes que es mantenen sense esquerdes ni vacil·lacions, el món sempre acaba doblegant-s'hi.
Vivim uns moments crítics. I la dita popular, com sempre, l'encerta: “a grans mals, grans remeis”.
I per al gran mal que corseca la nostra nació, només hi ha un remei que en garanteixi el guariment: una independència que tingui com a eix central la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional.
Basar el discurs de la independència en l'economia és d'una miopia perillossíssima. Cal ja, des d'ara, portar al centre del debat el genocidi que ha representat cinc-cents anys de submissió política i de colonització nacional, que ha matat la nostra ànima; i de la necessitat imperiosa de la restitució del nostre ésser nacional de mà de la independència.
Qui porti el timó del procés de la independència ha de deixar clar, ja ara, que no és pels diners que la volem, deixar clar que no acceptarem la independència a qualsevol preu, com ens la voldran vendre, i com hi haurà qui estarà temptat d'acceptar en nom del possibilisme, malgrat que la nostra història no para de demostrar-nos que el possibilisme emmascara massa sovint la feblesa i la traïció. Hem de deixar clar que no volem esdevenir una altra Irlanda, dividida i amb la llengua pròpia totalment substituïda, com va passar allà per la manca de visió dels qui portaven el timó.
Quan el nord diàfan de la nostra independència sigui la restitució de la plenitud del nostre ésser nacional, i es verbalitzi amb claredat i coratge, el procés esdevindrà fàcil i natural. La independència recobrarà el seu sentit més autèntic. I els diners, oh, els diners!! com diu la saviesa popular, sortiran de les pedres.
empordaaccio |
dilluns, 9 de gener de 2012 | 00:21h
Catalans, ara tenim moltes coses a favor: Trenquem amb aquelles traïcions, amb aquell Vicent Ferrer, aquell Papa Lluna (Benet XIII) i la sempre eterna moribunda i assassina, "la morta" esmentada per Joan Maragall.
Coincidències de la vida han volgut que el 24 de juny, dia Nacional dels PPCC, el dia que celebrem el solstici d’estiu i que te llarga tradició en terres valencianes, balears i catalanes, també és el maleït dia en que es va votar pel candidat a successor del rei Martíl’Humà, un episodi d’interregne que va durar dos anys i que va acabar amb el Compromís de Casp, on amb un llarg episodi de traïcions i amb el lideratge eclesiàstic de Vicent Ferrer i del Papa Lluna (Benet XIII), el pactisme tradicional català (els primers convergents de la història) i la baixa demografia del principat van propiciar el principi del fi, és a dir, el final de la dinastia catalana i el principi d’una dinastia espanyola encarnada per Ferran d’Antequera.
empordaaccio |
dissabte, 7 de gener de 2012 | 22:33h
Defensem l'escola en català
Toni Strubell
¿Què fem per salvar la llengua catalana? ¿Fem parelles lingüístiques, ens apuntem a l’Òmnium, anem a concentracions de Som Escola, firmem per la campanya “Defensem l’Escola en Català”? Tot això serà millor que seguir patint passivament un estat a mig camí entre la ràbia i la incredulitat mentre veiem l’ofensiva que Madrid ens ha muntat en contra del català. Certament, les coses han arribat a un punt crític. Vivim una situació doblement anguniosa perquè la llengua era un objectiu que fa pocs anys pensàvem que teníem al sac i ben lligat. I no és així. La lluita pel català ens planteja grans interrogants després de les sentències del 2010 dels tribunals Constitucional i Suprem contra l’Estatut i la immersió lingüística respectivament. Sentències que han agafat el gruix de la classe política catalana amb el pas canviat i sense capacitat de reacció a la voluntat de fer reintroduir massivament el castellà com a llengua vehicular. És una ofensiva contra el català que té el seu complement en el desmantellament desvergonyit dels mitjans de comunicació en català al País Valencià i Balears, sense que massa ningú s’hi hagi fixat. Això no és el Tibet...
Aquesta darrera setmana hem tingut una darrera prova d’aquesta ofensiva a càrrec d’un tribunal de nom tan enganyós com és el de “Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”. De “Catalunya” és de debò? O és això alguna mena de broma? Em demano on més d’Europa hi ha un tribunal d’un mateix país que actuï contra l’estatus de la llengua pròpia en l’educació? Pregunto, per exemple, si hi ha tribunals a Holanda que maldin, en plena bonança nadalenca, contra el neerlandès a l’escola. ¿N’hi ha de portuguesos que treballin incansablement contra l’escola portuguesa en ple segle XXI? ¿Hi ha tribunals britànics o alemanys que insisteixin en esmicolar trenta anys de consens polític a l’entorn del fet lingüístic i que portin al Contenciós la capacitat de sobreviure del seu propi idioma? Molt em temo que són preguntes de resposta fàcil: no! Perquè, tristament, és només aquí a Catalunya on s’està procedint a l’anorreament d’una llengua europea i del consens que en un dia suscità la seva implementació, a la pràctica, com la llengua vehicular en un país on perillava –i perilla avui- la seva existència. I doncs ¿què hi hem de fer ara?
Penso que hi ha dues o tres maneres en què podem actuar per fer front a aquesta ofensiva contra la nostra llengua. La primera és clarament política i militant. Apuntem-nos amb entusiasme a la campanya “Defensem l’Escola en Català”. Aquesta iniciativa (http://www.escolaencatala.cat) està mobilitzant prop de 30.000 fedataris en una gran recollida de firmes a favor del manteniment de la immersió en català a les nostres escoles, tal com l’hem coneguda fins avui. Aquestes firmes es presentaran al Parlament de Catalunya, en el seu moment i de la manera més efectiva, i penso que serà un gran èxit. En determinades poblacions de les que tinc notícia (Girona, el Vendrell...) ja en porten molts milers. Potser serà una de les grans sorpreses d’aquest Sant Jordi. Estic segur que hi haurà una gran resposta a la passivitat relativa que han mostrat els partits autonomistes en aquest tema. Clarament , fins ara han preferit mirar cap a l’altra banda i actuar com si res no passés.
Per acabar, penso que hi ha dues coses més que podem fer. En primer lloc, fer de “parelles lingüístiques”, de la mà d’Òmnium Cultural i altres entitats, per ajudar a integrar al català les persones vingudes de fora. També hi ha d’altres campanyes semblants que promouen entitats a tot el territori, algunes d’elles destinades a motivar les actituds i els comportaments lingüístics que els catalanoparlants haurem d’adoptar per mantenir l’ús social de la nostra llengua. Ajudem-los-hi!
Però per sobre de tot, crec que entre tots hem de trobar la manera de comunicar als nous catalans què significa per a nosaltres el nostre idioma. Cal demostrar-los que l’estimem amb bogeria i que no entendríem aquesta terra sense la seva presència. Comunicar aquesta vital idea ho podem fer a través dels paral·lelismes emocionals. El català és per a nosaltres una cosa d’alt valor en tots els sentits: sentimental, emotiu, cultural, subliminal... Si ens ho treuen, sofrim i morim. Hem d’explicar que el català no és un substitutiu antipàtic ni una forma de parlar que adoptem per fer la guitza a ningú, com pensen molts espanyols (segons revelen les enquestes d’opinió fetes a Espanya). Hem de trobar equivalents per trencar les distàncies i els recels perquè les persones vingudes de fora s’hi puguin identificar. El català és per a un català el que és el quejío flamenco per als andalusos, el te de menta per als magrebins, el grup familiar per als gitanos o el so del violí per als romanesos. Si la Wikipedia defineix el quejío flamenco com un element que “expressa l’essència més vertadera del flamenc”, i, doncs, d’un poble, què millor que referir-nos-hi quan vulguem fer entendre a un andalús el que sentim per la nostra llengua. Si García Lorca sentia passió pel català i per Catalunya –com així és– perquè no poden arribar a fer-la sentir als milers d’andalusos que viuen entre nosaltres? Pur sentiment sense el qual la nostra identitat queda sense esma, la nostra ànima sense alegria i la nostra manera de ser sense tremp. Aquesta via emocional és un recurs que no podem descartar en la lluita pel català, que no se salvarà només amb lleis i política al Parlament, sinó amb actituds i sentiments expressats al carrer. Ànims, que les grans causes sempre acaben guanyant per moltes traves que hi vulguin posar.
