Buscar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol sembla
cada dia més una pel·lícula de por per a aquells que en fan bandera. L’Estatut
és l’últim intent ideat des d’aquí per fer-ho possible, però sembla que allà no
se n’han adonat. O que se’ls en fot.
Perquè més enllà de les apel·lacions a pactes fets i
acordats, allò que compta és qui talla el bacallà. I, en aquest sentit, el que
va estar dient en dies de commemoració constitucional el president del Congrés
dels Diputats, José Bono, em sembla il·lustratiu del que pensen –i senten- els
espanyols.
El màxim representant de l’espanyolisme (perquè recull en
un mateix el catolicisme i el socialisme populista jacobí) es va dedicar a
minimitzar la rellevància política de l’Estatut, a relativitzar l’impacte
social d’una sentència del TC que el retalli i a exigir-ne l’acatament. Tot en
un i res a dir.
Res a dir perquè reflecteix el sentir general dels
espanyols.
edvilalta |
dilluns, 23 de novembre de 2009 | 18:34h
Vull dedicar
aquesta nota (com ja han fet altres amics) al RACC, a La Vanguardia, a CiU, al
Cuní, a la Rahola, al Bassas, al Barbeta, al Marc Álvaro, al Sostres, a qui
toca del PSC i d’ERC, i a tots (i totes) els (i les) opinadors (i opinadores)
que pontifiquen cada dia sobre tot, en nom del poble.
El Servei
Català de Trànsit (SCT) ha estat guardonat a nivell europeu en matèria
d’aplicació de sistemes intel·ligents per a la millora del trànsit durant el
període 2007-2009 en el marc del Fòrum Anual del projecte EasyWay, que
se celebra a Viena. En concret, l’SCT ha rebut el primer premi en la categoria
de “Millor Servei de Gestió de Trànsit” pel sistema de gestió de la
velocitat variable aplicat a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Aquest premi
suposa el reconeixement d’experts europeus a la tasca realitzada per l’SCT els
darrers anys en matèria de gestió del trànsit i, en concret, del sistema
de gestió de la velocitat variable implantat a l’autopista del Garraf i
l’autovia de Castelldefels, que té per objectiu minimitzar les congestions,
millorar la seguretat viària i reduir els nivells de contaminació. El premi
reconeix, en definitiva, el treball desenvolupat per l’administració catalana
per aconseguir harmonitzar la mobilitat i la sostenibilitat en la xarxa viària
de l’àrea metropolitana de Barcelona.
En les
votacions d’aquests premis EasyWay hi han participat representants de
diverses institucions europees, entre aquestes, la Comissió Europea,
l’Associació Mundial de la Carretera AIPCR / PIARC, la Conferència Europea de
Directors de Carreteres CEDR, l’Associació Europea d’Autopistes de Peatge
ASECAP, i l’Associació europea ERTICO, així com tècnics dels estudis i dels
grups d’experts europeus d’EasyWay.
edvilalta |
dimecres, 11 de novembre de 2009 | 09:51h
Estic sorprès i astorat. Jo em pensava que -tret dels recalcitrants- hi havia un cert acord de país per normalitzar l'ús de la nostra llengua. Jo em pensava que havíem guanyat espais d'ús i que un d'emblemàtic era aquell on treballen els i les que ens representen políticament. Ara va i resulta que no està tan clar.
Si és cert el que he llegit en els mitjans (i, si no, fóra bo desmentir-ho), ahir els nostres diputats van donar una lliçó del que no s'ha de fer. Parlar en català al Parlamennt no ha de ser només un fet normal "entre nosaltres", perquè l'existència de la llengua pròpia s'ha de visualitzar sempre i amb normalitat. I si cal traducció perquè hi ha qui no l'entén, doncs per a això hi ha professionals que s'hi dediquen. Que no calia en doble sentit? D'acord. Però la polemica hauria hagut de limitar-se a aquest punt, i ningú hauria hagut de parlar en castellà en funció dels coneixements lingüístics de la delegació visitant. L'ús institucional i simbòlic de la llengua és fonamental perquè en reforça el prestigi i la importància social i és, per tant, una obligació de la Generalitat. Qualsevol altra actuació rema en sentit contrari de la política lingüística vista tant des del seu vessant social com des del cultural.
No renunciar i visualitzar són la millor actitud pedagògica que podem adoptar Catalunya endins i Catalunya enfora per sensibilitzar la població en relació amb els valors positius de la diversitat lingüística i del patrimoni lingüístic col·lectiu.
edvilalta |
divendres, 6 de novembre de 2009 | 14:08h
Deia ahir el
president Benach que “som en un punt d'inflexió com no hi hem estat mai. Em dol
que ens fiquin a tots dins el mateix sac, encara que també entenc que la gent estigui
cansada i decebuda. Però ara no ens podem lamentar més; cal actuar d'una manera
decidida i corregir una situació desagradable com aquesta”.
En un post de
fa més de dos anys jo deia que no tots són iguals, i ho
continuo dient. És més, la majoria no són “així”.
El que
proposava ahir el president Benach s’assembla molt al que ICV va
proposar fa quatre dies i que pot llegir-se aquí. Però perquè tot això
tiri endavant cal consens i tenir voluntat política per guanyar en qualitat
democràtica. ICV ja va defensar
la regulació per llei en una reunió el 2005(!) que va convocar el president del
Parlament de Catalunya per millorar la transparència del finançament dels
partits polítics, però la resta de formacions s’hi va negar.
Allò que cal és actuar,
fer, deixar de dir. Potser així, d’aquí a uns anys la ciutadania recuperarà la
confiança en la política i en aquells que s’hi dediquen. Perquè, no ens
enganyem, la cura d’aquest mal vol temps.
El creixement de l’independentisme a Catalunya és un fenomen que no sembla flor d’un dia. Probablement n’hem de buscar la causa en la percepció que el resultat final del procés estatutari no ha estat l’esperat pel que fa a reconeixement de la realitat nacional i a autogovern polític i econòmic, sobretot si tenim en compte les energies, el temps i els recursos invertits (i la il·lusió que va despertar l’Estatut del Parlament). Una part important del poble de Catalunya està cansada de veure que l’Estatut del Parlament és retallat pel Congrés, que després és referendat i que encara ha d’estar pendent d’una sentència judicial. Està cansada –i no entén- que s’hagi de negociar l’aplicació d’una llei. És lògic, doncs, que si la percepció és aquesta, la insatisfacció (que per altra banda no sembla una dada imaginària), generi sobiranisme.
La "febrada" de consultes municipals no es pot obviar. Palesa, un cop més, que el que els espanyols anomenen “problema catalán” no s’ha resolt. L’Estatut és una bona eina per fer avançar el país, però no és el nostre horitzó nacional. No és un punt i final sinó un punt de partida. I la via del federalisme plurinacional podria ser un punt de trobada amb els espanyols si hi hagués federals a l’altra banda… Però no n’hi ha.
Les consultes són un recurs legítim. El dret a consultar i a ser consultats és un dret democràtic. Potser hauria estat millor recórrer-hi en un altre moment, d'una altra manera i sobretot amb una pregunta que donés més opcions... Però ha anat així i avui són al carrer i en un lloc destacat als mitjans. Encara que hi hagi qui les consideri una nosa, formen part de la conjuntura política. No l'hem triat, però és així. I no ho podem fer anar enrera. Estem d'acord a defensar l'Estatut votat pel poble de Catalunya com una eina vàlida per consolidar un nivell d'autogovern superior al que teníem, per a la millora de la qualitat de vida de les persones i per lluitar contra la crisi. Però, particularment atesa la conjuntura, això no ens eximeix d'explicitar la nostra defensa del dret a decidir, del ple exercici del dret d'autodeterminació sense limitacions (present als principis d'ICV des dels seus orígens) obert, això sí, a totes les opcions. I d'assumir-ne la reivindicació quan una majoria social o parlamentària ho reclamés.
No es tracta de deixar-se arrossegar per l’estratègia dels altres, ni tampoc d’enterrar la via estatutària, però tampoc de dimonitzar la convocatòria de les consultes allà on hi hagi entitats o associacions que les impulsin. Fet i fet, serà la gent qui en decidirà la importància i hi participarà (o no).
edvilalta |
dimarts, 21 de juliol de 2009 | 11:33h
El 16 i el 17 de juliol vaig assistir a
Girona al Convit, I Congrés dels
serveis lingüístics de territoris de llengua catalana. El congrés, que va
aplegar més de tres-cents professionals, tenia dos eixos temàtics emmarcats en
un context multilingüe: les TIC i l’acolliment lingüístic.
En el seu xou inicial, en Genís Roca –tot un expert en web 2.0- insistia que cal una
altra mirada, una actitud per afrontar els canvis tecnològics continuats que,
per altra banda, cada cop són menys importants en la relació de les persones
amb Internet . Hi va haver aportacions interessants com la de la Marta Estella i intervencions
emocionants com la d’en Joan Solà, però jo destacaria que el Congrés va ser
útil, sobretot, perquè tothom, amb alguna excepció, descobrís que ens ignorem més
del que ens podíem pensar, que treballem pensant massa en la cosa i en
els resultats, amb una certa desconfiança vers l’exterior i amb un cert individualisme,
en lloc d’apostar per les xarxes, pels processos, per les causes compartides...
Sembla estrany que aquells que treballem amb la
llengua no fem ús massiu de la xarxa per debatre, comunicar i compartir, d’acord
amb les noves lògiques de relació i les noves formes de participació i
col·laboració. Afortunadament, però, comença a haver-hi coses interessants, com
el bloc (de referència) de l’Enric
Serra o com la pàgina Aprendre llengua de la meva amiga i
companya Carme Bové, que recull blocs relacionats amb l’ensenyament de
llengües, TIC, acolliment lingüístic, etc., i que s’actualitza automàticament.
Us convido a entrar-hi i a remenar-lo.
Hem de ser capaços d’utilitzar les TIC a l’aula,
en la preparació de les classes o de les activitats, en la gestió, en la recerca
de recursos i en la relació amb els col·legues. Però tan important com això, és
que siguem capaços de treballar, de participar, compartint informació,
cooperant, fent xarxa.
edvilalta |
dimarts, 14 de juliol de 2009 | 20:55h
Porto dos
dies sentint bondats i malícies de l’acord de finançament. Vagi per davant que
per a mi el millor acord hauria estat el dels danesos, o el dels bascos, però
no parlàvem d’això.
El Govern i
els partits que li donen suport diuen que és un bon acord. I jo m’ho he de
creure perquè fins ara he confiat en els negociadors i en els criterisestablerts pel Govern, i perquè és fruit de
la unitat, la fermesa i el rigor. I perquè els únics que discrepen són (amb
raons diverses) els que fos quin fos l’acord hi haurien estat en contra. I
perquè els agents socials se’n feliciten.
Fet i fet, n’estic
content, perquè la situació per a la caixa de la Generalitat era ja dramàtica,
i així es fa molt difícil governar i tirar endavant les polítiques concretes, d’un govern catalanista i d’esquerres: l’educació, la salut o els
serveis socials necessiten molts més recursos (i més en una situació de crisi
com l’actual). Perquè els esforços que s’emerçaven en la negociació podran
dedicar-se a l’obra de govern. Perquè en escampar la boira que generava es veurà
més què fa el Govern (amb permís de la sentència del TC).
És un acord
digne i que fa justícia, no només perquè compleix amb una llei (l’Estatut), sinó
perquè Espanya reconeix que la situació fins ara era injusta, i això hauria de
ser bo per a l’autoestima del país. Més encara si el que volem és avançar cap a
l’exercici ple de la sobirania nacional, que demana moltes energies, molta imaginació, molta feina ben feta...
Ara, però, el poble pacient es mereix tota la informació. Cal
que ens l’expliquin bé.
edvilalta |
divendres, 10 de juliol de 2009 | 19:47h
Sé que vaig
endarrerit. Volia parlar de l’Assemblea d’ICV de Barcelona dissabte passat, però
va com va.
Va ser una
Assemblea amb un punt estrany, perquè no s’hi plantejava cap canvi de fons, ni
organitzativamet, ni políticament. Qui va voler va poder reflexionar sobre la
política municipal i sobre el paper que juguem a Barcelona. En Quim Mestre va
revalidar la presidència del partit (86% dels vots) i en Ricard Gomà es va
consolidar, una mica més, en el lideratge del grup municipal, amb una
intervenció que em va agradar, en el fons (no calia, si no!) i en la forma
(cada cop domina més l’escenari). També val la pena tenir en compte aportacions
de diferents agrupacions de districte.
Però no sé
si vam sortir-ne més reforçats o tal com hi vam entrar (acomplert el tràmit,
tornem-hi que no ha estat res). No tinc la sensació d’haver-ne sortit amb idees
clares per encarar les pròximes eleccions en els temps de desafecció que corren.
Ni, molt menys encara, d’haver fet res per obrir les finestres i ventilar l’organització.
Aquests dies assistim a una contínua apel·lació -fins i tot informativa- a la importància i el volum d'assumptes que es decideixen al Parlament Europeu. I no em sembla malament, cal fer-ne pedagogia per mirar d'alleugerir la llunyania amb què se sent tot això d'Europa. I superar la imatge que han transmès els grans partits que Europa és per a polítics retirats, aprofitats i/o incòmodes.
És important que les campanyes que facin els partits siguin europees. Sobre Europa des d'aquí, no sobre aquí per a Europa. Que es facin propostes de Catalunya cap a Europa sobre quin model d'Europa volem, com superar la crisi econòmica, mediambiental, institucional... I que apostem per tenir veu pròpia a Europa per defensar els nostres interessos. Però és absurd traslladar-hi responsabilitats que recauen a Espanya, perquè molt sovint el problema no és Brussel·les sinó Madrid.
Acostar Europa a la ciutadania passa, en part, per la circumscripció electoral. I això no depèn de Brussel·les o Estrasburg sinó de Madrid. Una circumscripció catalana o de Catalunya i comunitats veïnes acostaria el Parlament Europeu a l'electorat d'aquí.
Acostar Europa a la ciutadania passa, en part, per resoldre l'anomalia mundial que la llengua de 10 milions de ciutadans i ciutadanes no hi sigui oficial. I això no depèn de Brussel·les o Estrasburg, sinó de Madrid.
És per això que insisteixo que les eleccions s'han de plantejar en clau europea i amb veu pròpia (com a nació que som).
I és per això que no tinc cap dubte a l'hora de fer campanya per algun dels candidats.
Perquè Raül Romeva ha demostrat durant cinc anys que sua la samarreta, que està preparat i que treballa per continuar aprenent, que ret comptes diàriament des del seu bloc, que actua des de la convicció i que, sense complexos, ho fa aportant una veu pròpia del país. Com va demostrar-ho sent una de les cares visibles de l'anomenat "sector sobiranista" a l'Assemblea d'ICV de novembre de 2008. Com ho demostra en els actes als quals assisteixo aquests dies.
Si algun dels candidats dels partits catalans aporta solidesa, coneixement, convicció i catalanitat en un sol pac, aquest és en Raül. Amb ell, com mai, ICV l'encerta.
Centre de Barcelona una tarda d'abril. Veig que se m'acosta una noia-venedora i, tot i que faig un intent d'escapolir-me'n, em deixo atrapar (encara no faig tard). Comença a informar-me sobre "Médicos sín fronteras". A la primera oportunitat li dic que tinc per costum no donar diners a qui no em respecta. La cara de sorpresa i d'incredulitat de la noia fa època. No m'entén. Miro d'explicar-me: ni Greenpeace, ni Amnistía Internacional, ni Médicos sin Fronteras... I no perquè no estigui d'acord amb les causes i en pugui valorar la feina, sinó perquè treballen sense posar en pràctica alguns dels valors que, diuen, els són propis. O, com he d'entendre, si no, que se m'adrecin més que sovint en una llengua que no és la meva i la del meu país? Ho fan a Dinamarca, França, Portugal o Espanya? La noia assaja el clàssic discurs del cost. Ho deixa córrer quan em veu el somriure burleta. És més que possible que el meu capteniment sigui "progressistament incorrecte", però, què voleu?: el seu també!
Ja s'ha constituït el Parlament d'Euskadi, sorgit de les darrreres eleccions organitzades amb objectius poc democràtics.
El govern que es conformi, fruit del pacte PSOE-PP, serà la màxima expressió del frontisme espanyol: quan es tracta d'Ehpaña, no s'hi valen colors que no siguin els de l'estanquera, que ells són nonacionalistes. Un acord antinatural que només pot portar inestabilitat i més divisió en la societat basca.
Aquells que demanaven el vot a les generals per evitar el retorn del PP, ara hi pacten. I el problema no és que es faci una majoria alternativa al partit més votat (això forma part del nostre sistema parlamentari), sinó que és un pacte antinatural que deixarà el govern basc del PSOE en mans del PP.
Els primers passos i els objectius pactats per al "canvi" són espectaculars: com pot ser presidenta del Parlament algú que no sap euskera (de fet, la majoria dels membres de la Mesa no en saben)? Com es pot avalar l'intervencionisme en els mitjans públics (ara en sentit espanyol) fins arribar al mapa del temps? Corria per allà en Ferran?
La Mesa del Parlament no en reflecteix la pluralitat. I el Parlament no reflecteix la pluralitat de la societat basca. Tot ben democràtic.
Aquests dies hi ha hagut amics i companys que m'han dit que havien entrat al bloc per veure què deia sobre els fets del 18 de març. Després de veure les imatges, de "patir" les explicacions de les meves filles (que hi eren!) i de sentir que el conseller d'Interior deia que no li havia agradat, que estava preocupat per l'actuació, que demanava disculpes als afectats, que encarregava una investigació interna i que demanava comparèixer al Parlament al més aviat possible (aquest dimarts), vaig decidir no escriure sobre el tema fins que aquest dimarts el conseller Saura expliqui el que hagi d'explicar en seu parlamentària (i ho faré). Ahir, però, vaig pensar que ja n'hi havia prou. Que l'actuació de la BRIMO de la nostra policia és inacceptable és fora de discussió. Que el procés de Bolonya no té marxa enrera també és fora de dubte (no fa gaire vam posicionar-nos-hi). De què va la cosa, doncs? Ben segur, hauríem d'anar, primer, a l'aplicació que se n'ha decidit de fer a l'Estat espanyol i a la nostra falta de recursos. Però després d'això hem d'anar al nostre Govern. I aquí tenim uns responsables que es diuen Huguet i Palmada que no han fet gran cosa per implementar-lo en condicions i uns rectorsque, junt amb els anteriors, han deixat podrir una situació. I una universitat "segrestada" per un sindicat i unes assemblees minoritaris en el conjunt de l'estudiantat però majoritaris entre els que es mouen. Ara tothom vol convertir-ho en un problema d'ordre públic obviant-ne els orígens. (segueix)
Arxius:Bolonya- Llums i ombres sobre el"Pla Bolonya"
