Ahir el Parlament va debatre sobre la Llei de l'Àrea Metropolitana, una reivindicació del municipalisme d'aquesta part del territori català. Us adjunto aquí la intervenció que el diputat d'ICV-EUiA, Salvador Milà, va fer a la cambra catalana:

Estem avui aquí per continuar, i el nostre grup confia que sigui per tancar definitivament, un debat que va tenir lloc en aquesta mateixa sala el 27 de març del 1987, en què es va aprovar la Llei 7/87 de inintel·ligible títol –renuncio a llegir-lo perquè tampoc s’entén–, i que va, literalment, d’estripar l’Entitat Metropolitana de Barcelona, creada l’any 74, esmicolant-la en dues, aquí s’ha dit en dues entitats metropolitanes, una de transport, l’altra de serveis hidràulics i de tractament de residus, atenció, en àmbits municipals diferents, en[#] a la Generalitat que redactés un pla intermodal de transport per l’àmbit supracomarcal. Encarregant la redacció d’un pla territorial metropolità de Barcelona que comprendria les comarques del Barcelonès, Baix Llobregat, els Vallesos, i als que després s’hi van afegir, el Garraf i l’Alt Penedès –un encàrrec que avui ens anunciava el conseller de Política Territorial que podrem veure definitivament acomplert vint-i-tres anys després amb l’aprovació del Pla territorial–, i mentrestant, provisionalment, quedava en vigor el Pla general metropolità que ordenava urbanísticament vint-i-set municipis. Cosa que va donar lloc que els municipis s’espavilessin i constituïssin una mancomunitat a efectes d’impulsar la gestió urbanística conjunta. I per acabar-ho d’arreglar, per fer-ho bé, en el mateix període legislatiu s’aprovava la constitució de consells comarcals que abastaven el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Maresme com aquell que no passa res.

Us adjunto aquí la intervenció de Jaume Bosch, president del grup parlamentari d'ICV-EUiA, en el primer tràmit a la cambra catalana sobre la Llei Vegueries:

El meu grup vol deixar ben clar que comparteix amb el Govern la necessitat d’aquesta llei.

Perquè suposa un pas més en el desplegament de l’Estatut d’Autonomia. Pot tenir una certa lògica que el PP, que té recorregut l’Estatut davant el Tribunal Constitucional, no vulgui desenvolupar-lo tampoc en aquest àmbit. Però és incoherent que CiU que va votar l’Estatut, i que reclama el seu desplegament, ara no en vulgui aplicar un dels capítols més destacats: la nova organització territorial i administrativa del país.

És cert que hagués estat preferible que el projecte entrés abans al Parlament. Però això no és motiu per negar-se a la seva tramitació.

D’altra banda, la crisi econòmica ha de ser, la màxima prioritat del Govern i d’aquest Parlament. Però és una perillosa deformació de la realitat afirmar que per aquesta raó el Parlament no pot fer res més. Sobre tot, quan qui això afirma, considera que, malgrat la crisi, s’han d’impulsar  els temes que l’interessen i alhora utilitza la crisi per demanar que no se n’impulsin d’altres que no l’interessen. Potser si Convergència i Unió no estigués tan obsessionada en iniciar la campanya electoral amb molts mesos d’anticipació trobaria temps per altres activitats.

Us adjunto la intervenció que he fet avui amb el secretari general del Ministeri d'Habitatge en la inaguració de la sessió "Els governs locals i les noves polítiques energètiques" en el marc de la Cimera Europea de Governs Locals que té lloc a Barcelona aquestes dies:

Les meves paraules volen estimular una reflexió compartida sobre els principals reptes que el món local ha d'afrontar a mig i llarg termini.  Barcelona és avui  seu d’una Cimera Europea dels Governs Locals, d’un any, el 2010, que serà clau per a la ciutadania europea. D’una banda, hauria de ser el primer any de recuperació de la crisi econòmica i financera global i de l’altra, la construcció europea s’enfronta a nous desafiaments i nous escenaris en els quals els nostres pobles i ciutats se situen en el centre, en el nucli fonamental del projecte europeu, amb noves oportunitats i reptes pels nostres municipis.

Sobre les causes i els efectes de la crisi que patim des de fa mesos se n’ha escrit molt i de ben segur que se n’escriurà molt més. Però si alguna cosa es pot saber del cert és que ens aboca a un nou escenari social i econòmic, del qual els municipis en som els primers  afectats. La situació dramàtica per molts homes i dones resultant de la crisi econòmica coincideix amb un sistema de finançament local insuficient, que dificulta la prestació de serveis als ciutadans, avui més necessaris i urgents que mai. En definitiva, on es produeix la major part de les necessitats és on hi ha menys recursos.

 
Les dificultats de la situació actual ens obliga a preveure respostes i mesures de xoc per pal·liar les situacions socials i econòmiques que pateix la nostra ciutadania, tot i les dificultats. Però hem d’anar més enllà. Us demano que també aprofitem aquesta Cimera Europea de Governs Locals  per alçar la vista i mirar endavant, una mica més enllà de la sortida de la crisi. Que debatem des del món local quin és el futur que volem, a mig i llarg termini, per a la nostra economia. I, més important encara, per a la nostra societat.

Titulo així aquest post perquè llegint les propostes que ha fet aquests dies en Ferran Falcó, primer tinent d’alcalde del govern sociovergent de Badalona, interpreto que voldria transformar l’Ajuntament de Badalona en una gran empresa privada de serveis. Això sí, amb ell de conseller delegat per tal de conservar la poltroneta.

Al primer tinent d’alcalde no li agrada que li diguin que és un polític de dretes, ho troba un insult. Jo no crec que dir-li a algú que és de dretes sigui un insult, simplement defineix una determinada ideologia política. Al Ferran Falcó li agrada fer política amb mà dura, prioritza les accions policials i no les preventives i ara planteja tot un seguit de privatitzacions de serveis i, el que és pitjor, de polítiques públiques. A això a casa meva li diem ser de dretes, ras i curt.

Aquesta publicació no serveix per penjar-nos medalles. No és un exercici autocomplaent per dir “mira que guapos que som”. No és tampoc un pamflet de propaganda política trampós o esbiaixat. Lògicament, està escrit des de la subjectivitat, és inevitable, però pensem sincerament que si hi ha un tret del nostre tarannà que ens caracteritza és una rigorosa autoexigència. Aquest fullet és més aviat el fruit de la voluntat de reunir en una publicació informació útil per a què tu, que l’estàs llegint, puguis jutjar per tu mateix, tu mateixa, si val la pena que a Catalunya hi hagi un govern d’esquerres, si és útil que ICV-EUiA transformi la realitat des del poder polític.

Hi ha paraules que ens fan basarda. “Poder” és una d’elles. Hi ha tot un seguit de valors negatius associats a la paraula “poder” que ens provoquen rebuig. Però quan el que vols és canviar la realitat, transformar el món, corregir les coses que no funcionen, lluitar contra les injustícies... pots fer-ho de moltes maneres. Totes són vàlides i totes són necessàries. Ho pots fer en l’àmbit personal, en el teu dia a dia. Ho pots fer en l’àmbit associatiu, a la teva feina, a l’escola dels teus fills. Ho pot fer la societat civil. I pensem que la política és un àmbit des del que també es pot, i cal, defensar les teves idees, els teus valors. D’altra manera, deixaríem la política en mans dels qui l’han manegada sempre. I les polítiques, evidentment, es poden dur endavant amb més força des del poder.

Hi ha altres tipus de poder als qui li som molt incòmodes: el poder econòmic, el poder de determinats grups mediàtics... són poders que s’han esforçat en desprestigiar el Govern d’Esquerres en general, i ICV-EUiA en particular. Aquest fullet ha de servir també perquè puguis formar-te una idea pròpia sobre l’acció de govern dels últims anys. Si vas votar Iniciativa Verds–Esquerra Unida, tindràs arguments per fer balanç, per decidir si el teu vot ha valgut la pena. Per defensar el teu vot enfront dels qui et diuen que vas fer el ridícul votant ICV-EUiA, ja sigui un tertulià de ràdio o televisió, un columnista de premsa o el cunyat /veí / company de feina convergent de torn. També et servirà per explicar el que han fet ICV-EUiA i el Govern d’Esquerres als qui dubten si votaran o no, als qui pensen que la política no val la pena i que tots els polítics són iguals. Com deia Fuster, la política, o la fas o te la fan. En definitiva, aquest fullet no tracta només d’ICV-EUiA. Tracta també de tu. D’allò que tots i totes, plegats, podem fer junts.

Podeu consultar la publicació en el PDF adjunt

Us adjunto aquí una petita part de la conferència que en Joan Herrera va fer dies enrera a Barcelona a Can Felipa. La conferència complerta la trobareu fent un click aquí.

I avui més que mai, no necessitem el govern del més forts, no necessitem el govern dels qui alguns consideren els millors, sinó dels qui s’atreviran amb aquells que ningú no s’atreveix.

Necessitem de gent, de més gent que aposti per un canvi de paradigma cap a un acord social i ecològic. Amb propostes obertes, que han de créixer i millorar. I tindrem l’oportunitat de fer-ho amb l’inici del procés de participació per a l’elaboració del nostre programa electoral, que ha de començar en pocs dies.

I per tirar-ho endavant us proposo també una forma de fer. No serem el partit, no seré el candidat, de les solucions simples, de la consigna, dels debats frívols.

No proposarem lideratges que omplen ràpid l’estomac, però després et deixen buit. No proposarem lideratges de cartró-pedra, dissenyats, estudiats.

La gent vol raons, idees, ideals, no consignes. Que definim uns horitzons i objectius des d’uns principis clars, forts. Perspectives que comencen avui però ens orienten per a demà.

Amb lideratges que escolten, que catalitzen, que aprenen constantment. Com diu Juantxo López Uralde –una persona tancada en una presó de la nostra Europa per lluitar contra el canvi climàtic- “els polítics parlen, els líders actuen”. Jo no tinc respostes per a tot, però sé qui pot ajudar-me a tenir respostes. Així ho he après aquests anys a Madrid.

Aquesta convicció és el compromís al que personalment em comprometo com a candidat a la Presidència de la Generalitat, com a secretari general d’ICV. Però sobretot em comprometo com a ciutadà.

No puc fer-ho sol, no podem ser només un grup, no podem fer-ho si no és construint alguna cosa més gran que nosaltres sols i per separat.

Perquè aquesta proposta de canvis que plantejo va més enllà d’Iniciativa, va més enllà d’una nova majoria parlamentària que volem que sigui d’esquerres. Va adreçada a molts i moltes que ens acompanyeu i molts i moltes que no han pogut venir.

El govern ha aprovat avui la Llei de Vegueries i la llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Ambdós textos responen a diverses reivindicacions històriques i a un mandat del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya quan diu que l’organització territorial bàsica del nostre país s’estructura a partir dels municipis i les vegueries.

Amb la llei de l’Àrea Metropolitana es corregeix el gran error del govern de CiU de dissoldre l’antiga Corporació Metropolitana l’any 1987. Quan el Parlament de Catalunya aprovi la llei disposarem del reconeixement institucional de la realitat metropolitana necessari per implementar polítiques urbanístiques, ambientals i socials que responguin a aquesta realitat de manera coordinada amb els ajuntaments d’aquestes ciutats.

Amb la Llei de Vegueries es dóna forma als 7 territoris en què es dividirà el nostre país. A la pràctica, després de la negociació corresponent amb l’estat, les vegueries substituiran les Diputacions Provincials com diu el nostre Estatut. La llei aprovada pel govern necessitarà que s’afini jurídicament i que es defineixin de forma clara quines seran les competències dels futurs Consells de Vegueria. Al costat d’això i en el cas concret de la demarcació de Barcelona caldrà trobar l’encaix de la Vegueria de Barcelona i la futura nova Àrea Metropolitana amb l’únic objectiu de garantir la fortalesa de tots els municipis d’aquest nou territori.

Ara cal treballar de forma clara i decidida perquè l’Estat Central adeqüi els límits provincials a les vegueries i que desde Catalunya cerquem el consens necessari per avançar en allò que marca l’Estatut d’Autonomia.   

Us recomano la lectura del següent article publicat per Joan Herrera avui a El País:

La radiactividad, y por tanto la peligrosidad, de los residuos nucleares persiste por miles de años. Cuando uno pregunta qué hacer con dichos residuos, la fe pro nuclear obliga a responder lo que se respondía hace 30 años: de aquí a 20 años ya se encontrará una solución, perpetuándose así la inmadurez tecnológica de la energía nuclear al no saber qué hacer con los residuos que genera. Quizás por eso, mientras no se sabe cómo eliminar esa radiactividad, en los países europeos más avanzados el pacto sobre dónde albergar los desechos radiactivos se ha construido consensuando una fecha límite para dejar de generar esos residuos.

En este contexto, sólo desde el rigor podíamos abordar el espinoso debate de los residuos nucleares con un cierto sentido del equilibrio territorial, con la información y el tiempo precisos para conseguir el consenso social, político y ambiental. Éstos fueron los requisitos que pedimos cuando, en el año 2006, la Comisión de Industria aprobaba una Proposición No de Ley que abría el proceso para la construcción del Almacén Temporal (por 60 años) Centralizado de Residuos Radioactivos de Alta Actividad (ATCRRAA), en una denominación sin eufemismos.

No era la primera vez que se quería resolver qué hacer con los residuos radiactivos, pero de nuevo se volvía a reproducir el mismo error: decidir dónde albergar todos los residuos sin consensuar previamente un calendario que determinase hasta cuándo generar residuos. Ése fue el motivo principal por el que dicha propuesta contó con la oposición de ICV e IU.

Us adjunto en aquest post l'editorial de l'A Peu de Carrer - Tramesa Municipal, revista municipalista d'ICV-EUiA-EPM, número 56. En aquest link podreu accedir-hi al contingut complert.

Nous temps, més municipalisme

Els governs locals tenen un gran repte, el d’una modernització en profunditat. El context econòmic actual està posant en evidència la crisi dels valors i dels ancoratges tradicionals que subjectaven i subjectivaven les persones. Eren especialment importants el treball, la família, la ciutat o el poble. Avui el treball ja no és per sempre i la situació de precarietat en què viuen molts homes i dones és alarmant. La família també ha perdut la seva funció asseguradora. En conclusió podríem dir que el treball ja no és per sempre i que, sovint, tampoc la ciutat i el poble no és per sempre.

Quin és el paper del món local davant d’aquesta reflexió? La resposta segurament és que davant aquests nous temps necessitem de més municipalisme. Els Ajuntaments han estat gestors de les necessitats de la població. Des de principis de la democràcia han fet una tasca importantíssima de “construcció” dels pobles i ciutats. S’han convertit en empreses de serveis gegantines, i han cobert el territori d’infrastructures al servei de la ciutadania.

Però aquestes propostes materials són limitades, i actualment ICV-EUiA-EPM es troba amb la necessitat de fer un salt qualitatiu en les propostes programàtiques municipals. Tenim un any per anar reteixint tots els elements discursius i programàtics que per nosaltres no són segurament nous però que sí requereixen d’una reflexió, anàlisi i concreció en nous missatges i propostes.

Cal, doncs, prendre una nova perspectiva global i complexa alhora. Cal comprendre que, a més de serveis i recursos materials, la ciutadania necessita un paraigües pel que fa a cobertura de la sensació de risc generada per aquesta societat cada vegada més líquida i individualitzada. Us convidem a reflexionar sobre aquests qüestions en aquest nou 2010.

Durant el primer ple de Badalona vaig veure un Xavier Garcia Albiol inquiet, nerviós. Deu estar molt preocupat perquè altres que fan el seu mateix discurs racista arribin a Badalona i li treguin tot el protagonisme.

El PP aquesta setmana ha tornat a demanar que l’Ajuntament de Badalona informi a la policia de tots els ciutadans i ciutadanes empadronats i que estiguin en situació irregular. ¿Això no és associar immigració i delinqüència? En Garcia Albiol va dir que ell mai ha fet aquesta associació d’idees però “para muestra un botón”.

El que més em sorprèn i em preocupa és que aquest personatge sigui capaç de dir i fer qualsevol cosa per guanyar un vot. Als senyors i senyores del PP de Badalona els importa molt poc crear alarma i fractura social. Per Garcia Albiol tot s’hi val amb l’objectiu de ser l’alcalde de Badalona.

Aquests dies, arrel del cas de Vic molta gent, i sobretot el govern espanyol, han fet un discurs només basat en la llei per defensar que tothom té dret al padró. Evidentment aquest és un argument amb molt força però el principal ha de ser el discurs dels drets.

Sobre les causes i els efectes de la crisi que patim des de fa mesos se n’ha escrit molt i de ben segur que se n’escriurà molt més. Però si alguna cosa es pot saber del cert és que ens aboca a un nou escenari social i econòmic. Per a Iniciativa per Catalunya Verds – Entesa pel Progrés Municipal (ICV-EPM), aquesta crisi global és fruït d’un model neoliberal de creixement que ens condueix a un món on els recursos naturals s'esgoten, amb grans diferències i desigualtats en la  població mundial i a un procés accelerat de canvi climàtic.

A Espanya i Catalunya els efectes de la crisi global s’agreugen per un model econòmic propi basat en el construcció i l’endeutament familiar sobre la base dels baixos salaris i un desigual repartiment de la riquesa. 

 
A la Catalunya Central, aquests efectes es manifesten d’una manera especialment greu en una economia que arrossega des de fa anys la pèrdua d’ocupació de la indústria tèxtil i minera i que sumades a l’actual davallada del sector de la construcció i la indústria del metall provoquen unes elevades taxes d’atur, per damunt de la mitjana nacional

El Consell d'Administració de l'ATM es reuneix properament per estudiar una proposta d'actualització de tarifes del transport públic.

Sobre la qüestió de les tarifes del transport públic, la posició d'ICV-EUiA és clara. La coalició és favorable a una congelació de tarifes i a crear nous títols del sistema tarifari integrat de l'ATM que afavoreixin la fidelització de clients i, conseqüentment, l'augment en l'ús del transport públic.  

D’altra banda, a la vista que en els propers anys les despeses d’explotació del transport públic metropolità es dispararan com a conseqüència de l’entrada en servei de nous serveis de transport públic, notòriament la L9 de metro, es fa imprescindible que el Govern català, com preveu la Llei de Mobilitat des del 2003, impulsi l’aprovació d’una llei de finançament del transport públic que creï nous recursos financers.

Ens vam quedar sols al ple d’aquest mes de novembre a Badalona demanant la creació d’un Consell Assessor d’Urbanisme i Política Territorial.

El govern de PSC, CiU i ERC s’hi van oposar. Només el PSC a través de l’alcalde Jordi Serra va justificar el vot negatiu escudant-se en el fet que a Badalona es compleixen tots els tràmits que diu la llei. Només faltaria!!!!!!

La gestió urbanística ha permès, durant aquests 30 anys de democràcia municipal, rectificar moltes de les dinàmiques perverses que el franquisme havia instaurat a la nostra ciutat. Els diferents governs municipals, amb la complicitat del moviment ciutadà, van transformar en espais públics allò que eren espais d’usos marginals, des d’una perspectiva urbanística, convertint el que eren aparcaments improvisats en noves zones verdes, transformant les rieres que dividien Badalona..., aturant l’especulació urbanística que va massificar els nostres barris, creant noves zones d’equipaments, etc.

He pensat que us pot ser d'interès la intervenció que en Joan Herrera va fer al Consell Nacional d'ICV aquest dissabte després de ser proclamat candidat a la presidència de la Generalitat:

Vull agrair al conjunt de l’organització com hem fet el procés. Els processos de relleu mai són fàcils, però a casa nostra ho hem sabut fer bé, amb la complicitat i la participació de tothom. Nosaltres, el cap de llista el triem amb primàries, amb debat i, a la vegada, amb maduresa i generositat. Segurament aquesta és una de les claus de l’èxit.

El segon agraïment és per en Joan Saura. Aquell que va agafar l’ICV de finals del 90, que alguns donaven per morta, i deien llavors que era un projecte sense futur. Avui, aquest país ha consolidat un espai d’esquerra verda, moderna, contemporània i nacional. I en Joan és qui ho ha liderat. I en Joan és qui ha fet el pas enrere per dir-nos que ara ens tocava obrir una nova etapa.

Tercer agraïment, perquè m’he donat el luxe d’haver pogut acumular l’experiència, el capital polític d’ICV i del seu entorn: de la gent del PSUC, de la lluita antifranquista, dels qui van protagonitzar la transició, dels qui han construït el municipalisme, de la gent que porta anys militant i de les ganes de la gent que s’acaba d’incorporar.

Al final, ICV és un projecte amb les arrels molt profundes, en la millor de les nostres tradicions, de l’esquerra, de la lluita pels drets socials i els drets nacionals. Un projecte amb arrels molt profundes, però amb branques i fulles que connecten amb el món, amb els reptes ambientals i amb la justícia social.