   |
  |
|
|
Eunomia
|
|
Avui, 1 de juny de 2009, La Vanguardia em publica un article sobre aquest tema, Les entrades més visitades al mes d'abril de 2009 han estat:
Patriotisme i dignitat, oi tant que si!. Cordialment, com diu Joan Carretero, però amb contundència, cal dir que no conec a ningú que tingui la patent per a donar carnets de bons o mals patriotes, ni de gent amb dignitat o sense. És més, conec molta gent patriota i digne que militen a diferents partits del catalanisme polític: als autonomistes, als federalistes i als independentistes o sobiranistes. El patriotisme i la dignitat són una condició necessària però que no és suficient per a aconseguir la independència del nostre país complet. "Amb Espanya no hi ha res a fer" ens diu Joan Carretero, i tots els patriotes independentistes hi estem d'acord. I "la nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència", oi tant que si, totalment d'acord. Però la qüestió és: com hi arribem?, fent quina política?. Aquest és el gran tema de veritat. I amb cordialitat però amb claredat, no crec que n'hi hagi prou amb una candidatura "que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació". Perquè, si quan es facin les properes eleccions al Parlament de Catalunya no hi ha una majoria suficient per a fer aquesta proclamació unilateral, aleshores que s'ens proposa de fer?; tornar a les casernes d'hivern?: fins quan i per a fer-hi què?. La política és una cosa molt complexa i la seva simplificació excessiva sol portar a posicions abrandades però estèrils o/i a les més grans frustracions. I si la política és complexa, aconseguir la independència ho és encara molt més. Per a avançar-hi cal treballar durament, dia a dia, per anar construint una majoria social i política, que es transformi també en majoria electoral, que vulgui la independència. I això, com qualsevol transformació de la societat i de l'economia, és més fàcil fer-ho des dels governs que no pas des de fora. N'estic plenament convençut després de la meva experiència de govern, tant al mon municipal com al Govern de Catalunya. I a la Catalunya d'avui, segons les enquestes, una gran majoria de la població se sitúa del centre cap a l'esquerra i, al mateix temps, una majoria important declaren sentir-se només catalans o més catalans que espanyols. És, doncs, en la intersecció d'aquests dos grups (més potser alguns dels que se senten tant catalans com espanyols) on cal treballar en el dia a dia per a anar construint aquesta majoria social, política i electoral que ens permeti arribar a ser un país independent. I això és el que ha fet ERC en aquests darrers anys. I ho hem de fer encara amb més força i convicció. Anar creant l'esquerra nacional -simultàniament independentista i de progrés-, l'esquerra catalana independent, l'esquerra antidogmàtica i pragmàtica, l'esquerra dels valors republicans. Aquesta és l'estratègia política que ens ha de permetre avançar en la construcció de la majoria nacional -social, política i electoral- que ens portarà a la independència de Catalunya. El professor Joan B. Culla ens demostra, una vegada més, que és el millor especialista actual sobre la dreta espanyola a Catalunya, i molt especialment el PP de Catalunya i els seus antecedents, a l'època contemporània, en el seu llibre "La dreta espanyola a Catalunya 1975-2008". Entre l'estudi històric immediat, la crònica política i l'assaig polític, el professor ens fa una magistral descripció de l'evolució de la dreta espanyola a Catalunya en els darrers temps, així com una magnífica anàlisi interpretativa dels perquès de les seves limitacions i dificultats per a crèixer. Magníficament documentat, el llibre s'endinsa encertadament en l'anàlisi i l'interpretació de les actuacions dels partits i dels seus principals líders. Per a futures edicions d'aquest espléndid treball voldria fer notar que mentre a la pàgina 420 es parla de "el regidor del PP -i antic edil franquista- de Berga, Manuel Belda", a la pàgina 441 es parla de "igual com el de Ripoll (Manuel Belda, que havia dimitit per amenaces un temps abans)". A no ser que hi hagués un altre Manuel Belda a Berga, crec que en els dos casos es fa referència al que va ser regidor franquista i després del PP a Ripoll. Per cert, no té mèrit perquè soc fill de Ripoll i la meva família encara hi viu. Avui, 3 de març de 2009, el diari El País publica a la seva edició de Cataluña un article sobre el finançament, que defensa una posició diversa a la d'un article anterior ("Un logro podrido") del professor Joan B. Culla. Les entrades més visitades el febrer de 2009 han estat:
Les entrades més visitades al mes de gener de 2009 han estat:
Aquest dissabte (24 de gener de 2009) el Dossier Econòmic ens ha permés explicar en un article, que es reprodueix en el text adjunt, algunes de les principals actuacions que estem realitzant des del Govern de Catalunya en relació al sector de l'automoció. A l'octubre de 2006 hi havia una gran pressió sobre ERC perquè es definís sobre amb qui pactaria després de les eleccions. Aleshores vaig defensar - "Qui ha de dir amb qui pactarà???" - que ERC no havia de cedir a aquestes pressions perquè, evidentment, el lògic era que primer es definissin CiU i PSC com a previsibles primer i segon partit després de les eleccions. Ara, estem en una situació en que ERC no hauria de deixar-se pressionar en relació al finançament (o respecte a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut). Els altres partits, molts mitjans de comunicació i molts opinadors insisteixen en que ERC "torna a tenir la clau", i a que haurà d'utilitzar-la segons quin sigui el model de finançament (o segons quina sigui la sentència del Tribunal Constitucional). Crec que des d'ERC no hauriem de caure en aquesta trampa. Nosaltres varem votar que no a l'Estatut de la retallada Mas-Zapatero i del Congreso de los Diputados perquè varem votar que si entusiàsticament a l'Estatut del 30 de setembre de 2005. Els que varen demanar votar que si en el referèndum per l'actual Estatut de Catalunya varen ser CiU i el PSC. Són ells, doncs, els que han de donar comptes molt principalment de com quedi el model de finançament. Són ells els que en tenen la principal responsabilitat. Molt més tenint en compte que des d'ERC s'ha defensat sempre que, tot i que no ens agrada, el poble de Catalunya va referendà l'Estatut de les Cortes i que aquest és el "camp de joc" en el que es juga el partit. No es pot anar més enllà d'aquest "camp de joc". No es pot aconseguir el que no és possible avui. Volem un bon finançament. I avui això vol dir el millor finançament possible en el marc de l'Estatut de 2006. Per tant, coneixent el "camp de joc" i les seves limitacions, el criteri bàsic de valoració de qualsevol proposta de finançament ha de ser que el model compleixi estrictament l'Estatut de 2006. Així podrem tenir un bon model, el millor possible avui. I uns bons resultats, els millors possibles avui. Però la pressió no la té ERC. La pressió la tenen, d'una banda ZP i el govern del PSOE i, de l'altra, CiU i el PSC que són els que varen demanar el vot afirmatiu a l'Estatut de les Cortes de 2006. No hem de caure a la trampa. Les entrades més visitades des de que es van començar a comptabilitzar són:
|
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosALTRES
ALTRES BLOCS
BLOCS PERIODISME POLITIC
CONFIDENCIALS
PREMSA
THINK THANKS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats 
|