No hi ha dubte que avui estem vivint una crisi de la política i, més concretament, dels partits polítics, que s’ha vist agreujada per l’aparició dels recents casos de corrupció. D’entrada voldríem deixar clars alguns punts: la corrupció no només afecta als polítics i a la política sinó que és una qüestió que va lligada a la cultura i els valors de la societat a la que els polítics representen; els corruptes i/o els delinqüents són una minoria però la gran majoria dels polítics i de la gent són honestos; la justícia hauria de ser molt més ràpida i clara en les seves actuacions; tothom mereix la presumpció d’innocència fins que no ha estat declarat culpable o no ha confessat els seus delictes.
Tanmateix, una part important de la societat ha perdut la confiança en els polítics i, més concretament, en els partits polítics. Per això, davant de la situació critica actual,finalment els partits majoritaris del país, CiU i PSC, sembla que s'han decidit a fer el que des de fa temps demana ERC. Es a dir, que amb l'objectiu de recuperar la credibilitat s’han de prendre mesures urgents encaminades a fer més transparent el finançament de les forces polítiques, com ara la limitació de les despeses electorals o el control de les fundacions vinculades als partits. Sembla, doncs, que els partits polítics finalment s’han decidit a netejar la casa.
En canvi, no sembla que es plantegi seriosament encara un altre tema tant important com l'anterior per a recuperar la confiança de la ciutadania. Es a dir, quines mesures caldria adoptar per millorar la qualitat de la política. Defet, quasi tothom admet que la ciutadania no sols reclama una actuació política més honesta, sinó també més competent. Perquè, el desprestigi dels polítics no prové només dels casos puntuals de corrupció. També hi poden contribuir el baix nivell dels debats, el sectarisme general o la mediocritat de la gestió. N'hi ha que diuen que un nou sistema electoral basat en les llistes obertes ajudaria a millorar la competència dels representats polítics. Tanmateix, la majoria de partits i dels seus dirigents no semblen veure-ho així. Malauradament, perquè també caldria, sembla que pels partits polítics encara no ha arribat el moment d’obrir la casa.
Creiem que cal avançar en totes les actuacions que contribueixin a reafirmar i fomentar la honestedat i la competència dels polítics.
Avui en Francesc Codina, un dels analistes polítics més fins del país, fa un altre article esplèndid a l'Avuiamb el títol "Obrir la política".
La seva tesi principal és que, davant de la situació critica actual, finalment els partits majoritaris del país, CiU i PSC, sembla que s'han decidit a fer el que des de fa temps demanava, per exemple, ERC: "amb l'objectiu de recuperar la credibilitat.... (prendre) .... mesures, encaminades a fer més transparent el finançament de les forces polítiques, com ara la limitació de les despeses electorals o el control de les fundacions vinculades als partits".
Tanmateix, no hi ha cap partit que es plantegi encara un altre tema tant important com l'anterior per a recuperar la confiança de la ciutadania: "quines mesures caldria adoptar per millorar la qualitat de la política". De fet, "tothom admet que la ciutadania no sols reclama una actuació política més honesta, sinó també més competent". Ja que "el desprestigi dels polítics no prové només dels casos puntuals de corrupció. També hi contribueixen el baix nivell dels debats, el sectarisme general o la mediocritat de la gestió".
N'hi ha que diuen que "un nou sistema electoral basat en les llistes obertes ajudaria a millorar la competència dels representats polítics". Tanmateix, la majoria de partits i dels seus dirigents no semblen veure-ho així. Malgrat la forta crisi política, malgrat el final de cicle polític que estem vivint, sembla que: "Finalment s'han decidit a netejar la casa. A obrir-la, encara no".
Fa uns mesos, des de l'Observatori de Prospectiva Industrial de la Secretaria d'Indústria i Empresa del Govern de Catalunya, varem publicar el llibre "La nova indústria: el sector central de l'economia catalana" del professor Ezequiel Baró, que em permeto recomenar perquè, entre altres coses, ens demostra clarament que el canvi de model productiu cap a la nova indústria i cap a l'economia del coneixement ja s'està produint a Catalunya des de fa uns quants anys. Ara hem de treballar, des del sector privat i des del sector públic, per a continuar aquest procés de transformació que ens hauria de portar al lideratge de la nova indústria i de l'economia del coneixement almenys en el Sud d'europa i a la Mediterrània Occidental.
En aquest sentit, ja que va en la mateixa línia, es tremendament interessant l'entrevista que ahir publicava l'Avuia l'ex-Conseller i actual Secretari del European Research Council, el Sr. Andreu Mas-Colell. "La recerca també és una indústria. .... els investigadors estan atraient molts recursos..... i també generen empreses. l'esperança és que n'atreguin!" ens diu Mas-Colell. Tenint en compte que ".... d'aquí uns anys les economies més potents del món seran aquelles en què els productes els hauran dissenyat persones amb un nivell de formació molt alta: ..... Això marcarà la diferència entre els països amb productivitat i nivell de vida alt i els països relativament més endarrerits". I per a això farà falta "un sistema educatiu a tots els nivells, i en particular a la franja superior, punter, que alimenti una activitat econòmica al seu entorn per la via, entre d'altres coses, de l'emprenedoria dels graduats". Amb tot, "l'esperit empresarial no és genètic. .... Una cosa senzilla que recomenaria i que pot ajudar és aplaudir els èxits empresarials". Tanmateix, i això és molt important, no podem partir del no-res o de fer "volar coloms", al contrari "el nostre futur partirà de les realitats econòmiques que ara tenim i que farem evolucionar. .... Segur, ... , que hi haurà una activitat econòmica important que produirà coses. .... Haurien de ser productes dissenyats, impulsats i potser fabricats per persones amb una formació elevada".
D'altra banda, avui el professor Martí Parellada ens parla també de la nova indústria en el seu article a l'Avui: "Nova indústia, nous llocs de treball" seguint el titol del molt important document, que ja va sortir fa un temps, del Govern britànic sobre "New Manufacturing, New Jobs".
Tot plegat bones notícies pels que fa temps anem predicant sobre la transformació progressiva, i que hem d'incentivar i accelerar, del nostre model productiu cap a la nova indústria i l'economia del coneixement com a pals de paller de la nostra economia.
Avui podem llegir un esplèndid article del professor Culla a El País a les pàgines de Catalunya, que també reprodueixo a continuació. Hi estic totalment d'acord.
Catalunya ha estat, és i ha de continuar essent un país industrial. La “nova indústria” -el conjunt de la indústria manufacturera tradicional més els serveis relacionats amb la producció- és el pal de paller del teixit productiu català. Catalunya va ser la “fàbrica d’Espanya” segons el professor Jordi Nadal. Ara, Catalunya ha de ser la “fàbrica de la “nova indústria” del Sud d’Europa i de la Mediterrània Occidental”.
La política industrial és essencial pel desenvolupament adequat i sostenible de la “nova indústria”. La política industrial ha de establir l’estratègia més adequada per a avançar en la transformació del nostre model industrial. Ha de ser no intervencionista, selectiva i orientada, així com alineada amb l’estratègia de la Unió Europea. Ha de crear l’entorn més favorable possible per a la productivitat de les empreses, ha de ser positiva, proactiva, facilitadora de l’activitat de les empreses. Ha de permetre mantenir o augmentar el pes de la “nova indústria”, incrementar la productivitat, dedicar més recursos, i d’una forma més eficient, a la R+D+i, i ha de continuar el procés d’obertura a l’exterior. Tanmateix, no es pot centrar exclusivament en les activitats més avançades tecnològicament sinó que ha de considerar les necessitats d’un ampli espectre d’empreses, sectors i clústers de tots els nivells tecnològics. De forma esquemàtica, les línies d’actuació de la política industrial han de ser: innovació, formació i atracció de talent i capital humà; internacionalització i foment de les multinacionals pròpies; estímul de l’emprenedoria; capitalització estratègica de les empreses; foment de la cooperació i aliances estratègiques entre les empreses i dels clústers d’excel·lència a l’àmbit europeu i mundial; millora de l’entorn logístic i infraestructural; simplificació administrativa.
La innovació és una qüestió clau pel desenvolupament adequat i sostenible de la “nova indústria”. La “nova indústria” és una condició necessària per a la innovació, pel Desenvolupament i, almenys en una part important, per a la Recerca bàsica. Sense “nova indústria” difícilment hi pot haver R+D+i. Hem de mantenir i desenvolupar la “nova indústria” que tenim al mateix temps que fem recerca i innovació. Una política industrial adequada, amb una estratègia clara i uns instruments de participació i execució convenients, és també una condició necessària per a una política d’innovació i recerca i per a una política tecnològica que ens permetin avançar cap a un nou model productiu més eficient, més eficaç, més competitiu i també més equitatiu. Política industrial i política d’innovació i tecnològica són també interdependents. Sense política industrial adequada difícilment hi podrà haver una política d’innovació i tecnològica convenient.
El professor Robert Skideslky ha publicat a Project Syndicate un molt interessant article que reprodueix La Vanguardia de 07.10.09 sobre la necessitat de que contínuin encara els estímuls fiscals per a sortir de la crisi econòmica, amb el títol "Is Stimulus still necessary?", i que reprodueixo a continuació en la seva versió espanyola.
El darrer número del Butlletí (núm. 35 de 30 de setembre de 2009) del Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona em publica aquest article que reprodueixo a continuació.
No estic d'acord amb tot el que si diu, ni amb algunes coses que sense dir-se se'n podrien deduïr, pero l'article de Carles Capdevila a l'Avuidel passat dissabte 3 d'octubre de 2009 és dels que fan reflexionar, especialment en un dia com avui, 7 d'octubre de 2009.
Sembla que ha començat la recuperació d'algunes economies claus a l'àmbit mundial. Primer va ser la recuperació important, i sembla que sòlida, de la Xina i els països emergents asiàtics. Pocs dies després una recuperació més moderada, i de moment més feble, d’algunes economies europees, sobretot Alemanya i França. Fins i tot alguns indicadors podrien fer pensar en el començament d’una recuperació als EEUU. Res definitiu però algunes mostres de que la recessió a l’àmbit mundial potser podria haver arribat ja al seu punt més baix i de que una certa recuperació estaria començant.
Al mateix temps, i com sol ser habitual en aquests casos, els economistes tenen opinions diverses sobre el proper futur de l'economia mundial. Alguns, més pessimistes, pensen que la recuperació actual serà molt lleugera i breu i que a continuació arribarà una segona i important recessió. Són els que parlen d’un gran i creixent risc d’una evolució de l’economia mundial en forma de W: després de la recessió que hem patit arribarà una fràgil i curta recuperació i a continuació caurem de nou en la recessió. És la posició que defensava fa pocs dies al Financial Times Nouriel Roubini, un dels principals “gurús” internacional sobre la crisi.
D’altres, més optimistes, ens parlen de que un cop la recessió ja ha arribat a un cert nivell i ha tingut una certa durada com l'actual seria lògic esperar una recuperació bastant sòlida i força ràpida de l’economia mundial i d’una gran part de les economies estatals o nacionals. Això és el que defensava, també al Financial Times, Paul Ormerod fa unes setmanes, a partir d’un estudi que demostra que el 70% de les més de 250 recessions que han patit diferents països des de finals del segle XIX fins a l’actualitat han tingut una durada d’un màxim d’un any, i que es va sortir relativament ràpid i bé de les grans crisis com la de 1929.
Mentrestant, d’altres països, especialment de la Unió Europea, continuen ficats en la recessió. Particularment, l’economia de l’estat espanyol continua patint una important crisi, com es constatava fa uns dies amb les darreres dades de l’evolució del PIB del INE: Una crisi que és particularment greu i forta en el sector industrial. Pel que fa a Catalunya, la crisi ens continua afectant amb intensitat, donada la major importància relativa de la nostra indústria. Tanmateix, aquest caràcter fortament industrial de la nostra economia pot convertir-se en una oportunitat si continuem treballant per millorar la nostra productivitat i si segueix l’evolució positiva de les economies més industrialitzades del nostre entorn més proper.
La consulta d’Arenys de Munt és un exemple d’èxit. I ho és perquè parteix de la simplicitat democràtica que la gran majoria entén: anar a dipositar una papereta en una urna per a contestar una pregunta clara. En democràcia no hi ha cap gest polític més important. No hi ha res com la força simbòlica de les urnes.
La consulta d’Arenys de Munt ha estat també una demostració de civisme i de l’exercici a l’àmbit local del dret a decidir. La consulta es va celebrar amb absoluta normalitat democràtica malgrat les provocacions i l’actitud intimidadora del govern i de la judicatura espanyols, els quals, contràriament al que proclamen, no semblen acceptar certes idees encara que s’expressin democràticament i pacífica. Tot i no tenir caràcter vinculant, la celebració de consultes d’aquest tipus té un valor didàctic indiscutible, en normalitza la seva celebració i contribueix a fer pedagogia i a legitimar el dret a decidir entre l’opinió pública. Al mateix temps, posa de manifest la voluntat creixent de decidir i de defensar la independència de Catalunya per part de sectors cada cop més amplis de la ciutadania.
Tanmateix, l’independentisme polític que representa ERC és una oferta complexa. Ni fàcil, ni senzilla. La independència arribarà per la via institucional o no arribarà, perquè la democràcia avui és sinònim de política i aquesta és sinònim d’institucions democràtiques. I aquestes institucions són complexes. Aquest és el gran èxit i el gran mèrit d’Arenys de Munt: partir de la simplicitat democràtica de les urnes. Ara hem de ser capaços de passar d’aquesta simplicitat a la complexitat institucional de la forma més adequada per a arribar a la independència.
En aquest sentit, aquestes consultes populars són una eina i no una finalitat en si mateixes. I qui no ho entengui així, els que pensin que els països catalans poden accedir a la independència d’una forma simple, per més atractiva i simpàtica que sigui, no tindria en compte la necessària acció política complexa que farà falta per a arribar-hi.
Per tant, les consultes populars tindrà sentit organitzar-les quan hi hagi condicions especialment favorables per a fer-ho, com en el cas d’Arenys de Munt. Es necessita, en primer lloc, la màxima implicació de la societat civil en la seva organització. A més, cal un consens bàsic entre totes les principals forces polítiques que sigui possible, així com la complicitat activa dels ajuntaments. També seria convenient que el municipalisme favorable a l’exercici del dret a decidir, que s’agrupa a l’entorn de Decidim.cat, jugui un paper central en la dinamització de les consultes. Fer-ho d’una altra forma podria ser contraproduent i frustrant.
Fa uns dies que s'ha començat a parlar de la recuperació d'algunes economies importants a l'àmbit mundial: Xina, països emergents asiàtics, Alemanya, França. Mentrestant, d'altres països continuen ficats de ple en la recessió, per exemple l'estat espanyol, com constatava avui mateix, 27 d'agost de 2009, el INE.
Al mateix temps, els economistes també tenen opinions diverses sobre el proper futur de l'economia mundial. Alguns, més optimistes, ens parlen de que un cop la recessió ja ha arribat a un cert nivell i ha tingut una certa durada com l'actual seria lògic esperar una recuperació bastant sòlida i força ràpida. És el cas de Paul Ormerod a "Animal spirits rarely stay down for long" publicat al Financial Times el 27 de juliol de 2009. En canvi, d'altres son més pessimistes i pensen que després d'una molt lleugera i breu recuperació com l'actual és fácil que arribi una segona i important recessió. És el cas de Nouriel Roubini a "The risk of a double-dip recession is rising" també publicat al Financial Times el 23 d'agost de 2009.
Ha fet be el President Obama ratificant al president del Banc Central dels USA (la Reserva Federal), Ben Bernanke, pels propers quatre anys??
Lògicament hi haurà diversitat d'opinions, però una de molt qualificada com la de Stephen Roach creu, en un argumentat article("The case against Ben Bernanke") publicat avui 26 d'agost de 2006 al Financial Times, que la recompensa aparent que rep Bernanke es, desafortunadament, tipica de les decisions improvisades i poc pensades que es prenen a Washington.
Segur que molt aviat hi haurà altres opinions tant a favor com en contra.
Particularment no soc partidari d'una pujada d'impostos en un moment de crisi com l'actual. Entre altres coses podriem recordar el que va passar al Japó quan ho van fer a principis dels anys 90's: continuació i agravament de la recessió.
Tanmateix, aquest gràfic del darrer "The Economist" (darrera setmana d'agost de 2009) és molt il.lustratiu de la pressió fiscal i dels costos de les cotitzacions a la Seguretat Social a l'estat espanyol en relació als països de la OCDE. Potser hi hauriem de reflexionar per a quan hagi passat la crisi??
El dimecres passat, 19 d'agost de 2009, vaig intervenir a la UCE (Universitat Catalana d'Estiu) a Prada per a parlar del nou acord de finançament de Catalunya des de la perspectiva d'ERC. Com era d'esperar, fins a cert punt almenys, els periodistes presents em varen preguntar sobre la manifestació promoguda per Òmnium Cultural.
Com es pot veure al final d'aquest post en les notes de premsa que en varen fer Europa Press i ACN, que recollien força fidelment el que jo vaig dir, vaig expressar fonamentalment 4 opinions:
1.- Les institucions catalanes, el Govern i el Parlament, han d'esperar a la sentència del Tribunal Constitucional per a fer qualsevol manifestació o tenir una determinada postura davant de l'esmentada sentència.
2.- En canvi, la societat civil i/o els partits polítics poden manifestar-se i emetre opinions o prendre postures abans i/o després indistintament de que el Tribunal Constitucional s'hagi manifestat. És més, fer-ho només després podria ser ja massa tard i, per tant, podria ser convenient que la societat civil i els partits polítics féssin sentir amb claredat la seva veu abans de la sentència.
3.- Tot plegat forma part del joc polític democràtic en qualsevol país democràtic avançat i, per tant, no crec que haguem de perdre ni un minut amb els que posen en dubte la possibilitat i/o la legitimitat de fer-ho.
4.- Els que parlen de "presions intolerables" al Tribunal Constitucional actuen amb un clar fariseisme. O es que ja no recordem la utilització partidista i nacionalista espanyola que els grans partits estatals han fet continuadament del Tribunal Constitucional?. O es que ja no recordem les contínues presions del PP i els seus mitjans de comunicació afins per a que el Tribunal Constitucional lamini encara més l'Estatut de 2006?.
Aquestes opinions que crec que van quedar molt ben recollides per algún mitjà de comunicació escrit com El Punt, van ser tractades de forma molt més parcial, retallada i esbiaxada per altres mitjans.
El dissabte 11 de juliol de 2009, el Dossier Econòmic em publicava un article sobre el finançament, escrit més d'una setmana abans i que, per tant, els aconteixements d'aquell cap de setmana van fer una mica obsolet.
