Aquests dies es veu clarament que ha començat la cursa per les eleccions al Parlament. Fins i tot avui un tertulià de TV3 d'ha pronosticat que potser es convocarien abans de l’estiu. Ja ho veurem.

Entre la comissió parlamentària pel foc d’Horta de Sant Joan, les propostes que ha fet en Puigcercós sobre possibles pactes post-electorals i el magatzem que no instal·laran a Ascó, hi ha material per treure conclusions de com aniran les coses els propers mesos, a partir de les opinions dels partits (ara blanc, ara negre) sobre cada un d’ells i els que vagin sortint a partir d’ara.

Una de les conclusions més importants serà el desconcert. Els electors tindran dificultats per aclarir que diu cada un dels partits sobre el futur de Catalunya i els seus problemes d’avui. Hi ha dies que votaries ERC, altres que no votaries o bé votaries en blanc. El que està clar és que la majoria de partits ens vendran unes propostes, la majoria de les quals inaplicables, per intentar arreplegar el major número de vots possibles, prescindint de si aquestes són les que interessen a la ciutadania i van dirigides a solucionar els seus problemes reals.

En aquesta línia s’han de tenir presents diferents qüestions que ara sembla han quedat en segon o tercer pla. El finançament que ens ha atorgat Madrid i que no injecta suficients recursos a la Generalitat (encara que el conseller Castells digui el contrari) i la futura sentència del Constitucional sobre l’estatutet.

Així les coses demanem als partits polítics que entenguin la desconfiança de la ciutadania envers les seves propostes. Que comencin a pensar que l’abstenció pot pujar a nivells considerables i per damunt de tot que expliquin les coses amb la coherència i el fil conductor adequat per no desorientar la ciutadania. Cap ho volem anar i què portem concretament a la maleta, res més. La resta ja ho decidirà l’electorat.

Ara els socialistes barcelonins i els seus socis ecologistes i verds ens han sorprès amb la presentació del projecte de la possible candidatura de Barcelona als jocs olímpics d’hivern de l’any 2022. La proposta ha agafat a contrapeu a la resta de partits del consistori barceloní els quals han reaccionat de forma tímida, volen i dolen, i no s’han atrevit a dir clarament no a la proposta electoralista dels socialistes, verds i ecologistes. El nom i l’àmbit de la candidatura és Barcelona Pirineus, i segons sembla els de muntanya no en sabien pràcticament res de tot plegat, això si, ara s’hi apunten amb l’argument de posar els Pirineus al mapa de l’esqui europeu. Així les coses queda clar que l’Hereu vol gaudir d’una empenta forta per presentar-se a les eleccions del 2011. Cal posar sobre la taula la necessitat de fer una proposta com aquesta, i per damunt de tot aclarir el cost que representa, no ja l’organització dels jocs, sinó la preparació de la candidatura, el projecte que s’ha de presentar per tal que els Comitès Olímpics Espanyol i Internacional puguin decidir-se o no per la candidatura de Barcelona. Quant valdrà això? Qui ho pagarà? Anirà en detriment de les necessitats reals dels barcelonins i dels pobles dels Pirineus? Queda clar que la despesa serà molt important i que el País no crec que estigui preparat econòmicament per fer-hi front. El 2013 o el 2015, haurem superat la crisi? Tindrem encara milers d’aturats? El finançament dels serveis bàsics estarà garantit? Com estaran l’ensenyament, la sanitat i els serveis socials? Val la pena tant d’esforç financer, sinó som capaços de resoldre el dia a dia? Jo crec que no si tenim en compte, a més a més, que estarem embolicats, o estem embolicats, encara en la definició del paper de Catalunya al món, en la nostra definició com a Nació, en la nostra Independència de l’Estat Espanyol. No hem de perdre de vista el que som i el que volem ser, i amb aquesta candidatura solament aconseguirem parlar del que és accessori i no del que és important pels catalans: ser independents i poder decidir el nostre futur, o sigui poder decidir des de casa nostra, a través del nostre Comitè Olímpic, si volem ser olímpics o no. Aquesta és la qüestió, decidir nosaltres mateixos el que considerem que és fonamental pel futur dels catalans. I no seguir amb la nostra dependència malèvola de Madrid. A l’Hereu ja li va bé, però a Catalunya no. Pensem només una estona i veurem que la proposta perjudica i molt a Catalunya.

Comencem l’any 2010 i cal recapitular sobre la situació a Catalunya i les seves coses.

Fa un parell de dies ens han taspassat la gestió de rodalies (això solament serveix per la gent de Barcelona, els quals encara que són majoria sempre reben molt millor servei que la resta de ciutadans del País). Els de poble ni rodalies ni res que s’hi assembli. Deia, ens han traspassat la gestió de rodalies, solament la gestió, i sembla que els únics que estan contents són els membres del govern català. Ells diuen que això és una previsió estatutària, la resta de mortals pensem que sense la propietat de tot el paquet, podem millorar el servei, però tot i això sempre seguirem sent els gestors que fan la feina. O sigui mantenim l’amo al damunt per vigilar que no ens passem gens ni mica, com a propietaris mantenen el poder i ens passen la feina bruta. També han traspassat la N-II, de Montgat a Tordera. Això pot estar bé, si no fos, com sempre, que per desdoblar aquesta carretera dependrem d’una nova negociació amb Madrid per la qüestió monetària. O sigui un altre traspàs que no és resol d’una sol cop.

Els germans Centelles han venut a Madrid les fotografies del seu pare. Un negoci rodó i una garantia de promoció garantida. Què hem fet a Catalunya, què ha fet el govern, per l’adquisició d’aquest patrimoni? Sembla que poca cosa o si ho han fet ha estat amb molta discreció i cap resultat. La llibertat dels Centelles per vendre al millor postor, no s’ha de qüestionar, però si que els hi podíem recordar que aquest patrimoni és català i que Catalunya hagués valorat molt positivament la decisió de deixar-lo a casa nostra. De la forma com han fet l’entrega, molt d’amagat, han donat una imatge molt patètica, de la qual també en podem responsabilitzar el nostre govern.

L’impuls del govern a la política econòmica dirigida a la recerca, les noves tecnologies i el coneixement en general el podem valorar positivament, però hi ha una qüestió molt important a tractar. Quants anys hauran de passar per formar i reciclar el nostre poder productiu i dirigir-lo en aquesta direcció? Mentre, que faran els nostres aturats? Viuran del subsidi? O potser hem de fer alguna altra cosa que faci de pont entre la construcció i les noves alternatives? Quantes generacions de força productiva es quedaran pel camí? Cal recordar que el resultat de la qüestió ve donat per anys i panys de fiar-se solament de la bonança econòmica generada per la construcció i l’especulació, oblidant el sistema públic d’ensenyament, el qual ha posat al mercat laboral molt més personal del que ens podíem permetre (poca formació professional, molt de fracàs escolar).

L’estatutet (Estatut reduït a la mínima expressió) encara està pendent del Constitucional, cosa que vol dir que està en mans d’uns magistrats que encara el poden reduir molt més. Què vol dir això?

Doncs que en matèria de llibertats, bon govern i projecció de futur seguirem sota la protecció centralista del govern espanyol, el qual no ens deixarà moure ni un milímetre mentre aquest moviment no el facin simultàniament les altres autonomies. Ells en diuen solidaritat. Mira per on.

A partir del títol de l’article podem donar una resposta molt clara: No hi ha res a fer, tot ho tenim com l’any passat, exemples com els explicats en són testimoni clar, per tant no ens queda cap altre remei que tirar pel dret i decidir la manera i el mètode de deixar anar la corda, trencar amarres, que ens uneix a Espanya i començar a treballar mirant cap amunt. Espai natural que ens correspon per història i feina feta reconeguda.

Després de 18 dies ingressat a l’hospital per una intervenció de maluc, torno al món i veig que tot segueix igual. Els que creuen que tenen poder, el segueixen exercint com sempre. Els que especulen amb els possibles votants, segueixen fent tots els papers de l’auca. Els que volen treure el cap, segueixen fent declaracions apocalíptiques. O sigui tot segueix igual, però cada cop més emboirat.

El resultat de les consultes podia haver estat molt millor, és veritat, però no el podem menystenir. Força participació tenint en compte el tipus de població que podia votar. Altra cosa és l’anàlisi  que n’han fet uns i altres. Els organitzadors ho veuen bé, o molt bé, però els partits polítics no ho veuen ni bé ni malament, senzillament els ha passat pel damunt un tema que segurament condicionarà les properes eleccions al Parlament, i això és el que els preocupa, i força. N’hi ha que van a la cacera d’un líder  que pugui enganxar l’electorat independentista, altres preparen candidatura i nova oferta per governar el País. Mentre els espanyolistes del PSC-PSOE fan un discurs menys valorant les persones que manifesten obertament el seu descontentament envers la política que fa el Govern de Madrid en relació a Catalunya. Igual que fa el President de la Generalitat, en tant que representant del Govern tripartit. Aquest tripartit si que calla, escandalosament, en tant que Govern dels catalans.

També ha estat una qüestió important l’impost de successions. El petit del tripartit, ICV, ha condicionat la posició dels dos altres socis de govern. Com a mínim  bastant insultant per la ciutadania. S’han retallat els trams i a més a més la cosa s’anirà aplicant a terminis. O sigui caldrà esperar fins el 2011 per morir-se. Interessant de veritat. I tot amb el fals discurs de què els rics han de seguir pagant l’impost. De quins rics parlem? Dels que deixen de pagar impostos sistemàticament? Dels que porten els calés a fora de Catalunya?  Dels que falsifiquen factures? O senzillament dels rics que paguen com cal i que segurament aquest impost fa temps que el tenen superat per la via de les possibilitats que els hi facilita la mateixa llei? Quina hipocresia verda. Oi?

A Dinamarca, molta hipocresia, també, oi? Ells es carreguen el planeta i encara es fan els estirats, buffffffffffffff, quin fart de decisions que no ens portaran enlloc. Mentre el personal es mor de gana a milions, i els rics, senyors d’Iniciativa, encara no han fet les aportacions que varen comprometre fa mesos i mesos. Els importa als països rics, que mig món passi gana?. Gens ni mica, ells van de cimera en cimera, lluents com porcs, prometent el que ja saben no compliran mai.

Però, nosaltres seguirem treballant per la nostra independència. Cosa que ens farà rics d’una revolada, i podrem atendre les nostres necessitats bàsiques, sense la dependència del PSOE, del PP ni de ICV.

Ara sembla que les actuacions malèvoles de Millet i els seus socis (encara no em crec que ningú més sàpigues res) només serviran per generar disputes entre partits. PSC i CiU s’han embrancat en una lluita que no farà res més que empitjorar la desconfiança que hi ha entre la població envers els partits polítics. Servirà també per difuminar la realitat d’una qüestió que va molt més enllà del pur desviament de diners per part de Millet i Montull. Segur que molta més gent, que no persones, coneixien la formula Millet. Segur que aquest varen  assistir als casaments de les nenes Millet. Que sabien que aquest feia viatges senyorials a l’altra punta del món. Que feia servir un cotxe de qualitat superior i que no justificava correctament els ingressos i despeses del Palau i el Consorci. Tampoc devien preguntar el sou que tenien assignat aquests dos personatges i les seves secretaries. Tot plegat no s’ho creu ningú, però els partits farien molt millor la feina d’aclarir aquest cas pudent si deixessin de tirar-se la porqueria a la cara.

Per ICV els rics són un objectiu de primera categoria. Consideren que han de pagar més que ningú, i per damunt de tot l’impost de successions, quan realment ells, els rics, segur que són els que paguen menys en relació a aquest impost. Qui no coneix algun  ric que realment és pobre.... de solemnitat? No és veritat que hi ha rics que gairebé no paguen impostos? Així de què parlem? Segur que els d’ICV saben molt millor que jo del que realment parlem. Ells fan el paper de l’estruç i volen fer veure a la ciutadania que defensen el pagament equitatiu d’impostos, quan realment no han fet pràcticament res per aconseguir allò que prediquen: que cada persona pagui pel que realment té. I mira que porten anys al govern de Catalunya i s’han fet un tip de recolzar els pressupostos de l’Estat.

Altres coses avui són la persecució que pateix Barcelona, segons el seu alcalde, envers la publicitat que es fa en relació a la prostitució, els carteristes, la brutícia, el comerç de souvenirs, etc. Només cal llegir alguns dels recents articles de l’Oriol Bohigas per entendre que el que l’alcalde veu com una persecució realment és una veritat com un temple.

 

Avui  a Núria, entre isards i truites, han proclamat Joan Puigcercós candidat per ERC a la Presidència de la Generalitat. Molt bé. S’ha fet en un dels paratges més bonics i significatius de Catalunya. Ara pujaran al Puigmal, Bé, també. Muntanya rellevant de la nostra geografia. Ara caldrà veure que vindrà després. El dret a decidir? No està malament, però potser poc ambiciós. Han parlat del govern tripartit? Del paper que hi juga ERC? De com s’ho faran per desfer-se de la influència negativa que irradia el PSC-PSOE? De com explicaran que tinguem aquest finançament tant dolent per Catalunya? De quina reacció tindran davant de la sentència del Constitucional, sobre un estatut retallat que ara, abans de la sentència, ja no el reconeix ni la mare que el va parir?

Han parlat de les coses importants de País? Segurament que si, però potser ho han fet massa lluny del poble que les ha de recolzar. La simbologia és important, és veritat, però els fets i les decisions que afecten a la majoria de la ciutadania de Catalunya, també.

Joan Puigcercós ha de remar molt per satisfer i entusiasmar al poble de Catalunya. Ha de treballar molt per explicar molt bé l’acció del Govern que ha dirigit el President Montilla, i per damunt de tot ha d’aconseguir que els votants d’ERC tornin a creure en la seva política. Política que ha d’anar molt més enllà dels gestos, els símbols, els isards i les truites. Ha d’anar dirigida al cor dels catalans, per fer entendre que tot el que ha passat aquests anys s’ha fet pel bé del País i no solament per mantenir el tripartit i els interessos dels socialistes catalans i espanyols.

Dret a decidir el nostre futur, el qual no passa per reeditar altre cop el tripartit, el nostre paper a Europa, i deixar de banda la política de pidolar als espanyols i esperar que ens atorguin el que a ells els interessa. Decidir la nostra independència, és clar, ja que la resta ja ho decidim cada dia.

Estic molt content de com ha anat la consulta d'Arenys de Munt. Ara, altres municipis diu que faran el mateix. Encara estic més content.
De totes maneres aquest fet impulsat per la societat civil (no la de les recepcions oficials de la Generalitat) ha deixat els partits, a tots, fora de joc. Aquest segurament és el millor resultat de la consulta.
Ara toca, per part d'ells, tornar a fer promeses, mantenir el govern tripartit i posar-se al costat del poble, que lidera aquesta acció, per intentar treure el màxim profit de tot plegat.
Volem ser lliures, volem un govern seriós, un govern que parli i treballi pels catalans, i no volem dependències alienes, dependències de Madrid.
Els nostres partits no han de donar suport a ZP ni al PP, no han de fer pactes a mitges com el de Rodalies o el de l'aeroport, no han de pactar agències tributàries compartides amb l'estatal i a més a més han de millorar clarament l'Estatut (ara estatutet), refer el finançament i engegar tots els mecanismes que ens portin cap a un Estat propi dins la Unió Europea. Tot plegat passa per trencar el tripartit, si trencar amb Montilla i Saura, a veure si ho tenim clar, i per començar a treballar contra les imposicions estatals espanyoles, reclamant en deute tributari històric, negant el pagament de més impostos estatals i moltes més accions que es poden fer des d'un govern nacional català, al qual segur que seguirà aquesta societat civil que avui planteja consultes d'independència. Per tant el govern del poble i per el poble, un govern que defensi els interessos de Catalunya al món.
Adeu España.

Els empresaris reclamen una rebaixa de les cotitzacions. Ells, que han trobat magnífic el nou model de finançament, ara volen que l’estat els hi faci una rebaixa de les despeses socials. Segurament el seu suport al finançament era degut a alguna contrapartida que devien tenir pactada amb el govern.
Sembla que el govern espanyol veurà bé aquesta proposta empresarial, ja que els hi ha fet una contra oferta d’un punt i mig de rebaixa en les cotitzacions. A mi personalment em sembla un escàndol que davant d’aquesta reclamació en ZP i en Corbacho acceptin, encara que sigui mínimament, una proposta d’aquest tipus. Si tenim en compte que el benestar espanyol està a anys llum del benestar que gaudeixen la majoria de ciutadans europeus amb els que ens volem homologar (G8, G20, etc), el govern no hauria de cercar un pacte amb els empresaris i els sindicats que comporti qualsevol tipus de rebaixa en les cotitzacions.
És de domini públic que l’empresariat, o els grans empresaris, no paguen a hisenda en la mateixa proporció que ho fan els treballadors assalariats, els que tenen nomina controlada, o sigui la classe mitja i la classe mitja baixa. Per tant el govern el que ha de fer és fer sortir d’una vegada per totes el diner que s’esmuny del control d’hisenda, que les grans fortunes paguin el que pertoca i després en tot cas ja veurem si els hi rebaixem alguna cosa en les cotitzacions.
Recordeu que la privatització de l’ensenyament i la sanitat perjudica a les classes que més contribueixen als recursos econòmics estatals, i que de tot això els que en surten més beneficiats, com sempre, són els empresaris que ara reclamen les rebaixes en cotitzacions.
Repeteixo, em fa molta mala espina que Foment i la Cambra de Comerç estiguin donant un suport tant explícit al nou finançament autonòmic, que no parlin ni per un moment del repartiment escandalós que es farà dels nostres recursos en direcció a les comunitats que menys produeixen, que no parlin ni per un moment de l’incompliment flagrant de l’estatutet. De la mateixa manera que em sembla un molt mal símptoma que UGT i CCOO s’hagin plegat tant ràpidament a la voluntat del Govern català.
Suposo que CiU, si governés, hauria acceptat el mateix model que ara rebutgen, però no si val que el Govern català els criminalitzi pel seu rebuig d’avui, ja que tot i ser culpables de la retallada estatutària, tenen dret a discrepar i raons no els hi manquen per defensar una posició que veiem molt bé una gran majoria de catalans. Catalans de CiU, d’ERC del PSC i d’ICV, o sigui una majoria molt important de catalans.
 

Eleccions: Tripartit, perd. ERC perd: PSC perd. CiU no guanya.
Què passa doncs? Perd Catalunya, la seva manera de governar, la seva situació a l'Espanya plural...., el seu futur. A la fi perdem tots.
Així ho han volgut els del PSC-PSOE, ells solament volen mantenir Zapatero i Montilla. Mai trencaran, mai votaran els 25 en contra del seu cap natural, mai el PSC-PSOE treballarà per Catalunya.
La resta viuen perduts, sense saber que fer, sense horitzó clar, sense la valentia que els hi manca per trencar definitivament amb els espanyols.
Trenqueu ja, convoqueu eleccions i després ja veureu el que s'ha de fer, sempre sense el PSC-PSOE, és clar.
Val més saber que ERC i CiU defensen Catalunya, que no pas veure com uns i altres pacten amb Madrid. No doneu suport als seus pressupostos, no ajudeu a Zapatero a guanyar votacions al Congrés, deixeu que els 25 facin el seu paper de suport, sense dubtes, al projecte de Zapatero, Pajin, Blanco, Montilla, Corbacho i Chacón, deixeu que no lluitin per Catalunya.
Encara que el PP guanyi les eleccions vosaltres heu de treballar per Catalunya, el seu futur i la seva Independència. No hi ha cap altra solució. Tots junts ho aconseguirem.
No dic res d'ICV, no val la pena ni esmentar-los, ells són l'escolanet del PSC-PSOE. Ja s'ho faran.

El President de la Generalitat ha fet avui un discurs paternalista. En primer lloc ha buscat un decorat, d’aquells que volen fer veure el que no és. Han esborrat els crèdits del PSC, per destacar un valor de dubtosa credibilitat. Volien escenificar un President de tots, però sembla que això ja no s’ho creu ningú. En el seu discurs ha manifestat “ Quan el govern pacti el finançament serà perquè és un bon acord”. A mi em sembla molt bé que el President vulgui convèncer als catalans, em sembla bé que sigui optimista sobre l’acord del finançament, però ja no em sembla tan bé que la seva opinió vulgui que sigui, també, l’opinió única dels catalans. Com podem creure que serà un bon acord si prové d’un Estatut retallat ? Com s’ho farà President per fer creure al 50% que no va votar l’Estatut, que això serà un bon acord? Com s’ho farà per fer empassar aquest gripau a les persones que varen votar en contra ? El canvi de tàctica no servirà de disfressa d’una cosa que fa temps va per mal camí. El President vol quedar bé amb els seus companys del PSOE, sobretot ara que s’acosten les eleccions al parlament Europeu. Segur que entre ell i Zapatero han pactat una manera de fer les coses que eviti una baralla, a la plaça pública, entre companys. Ells ja fa temps que ho tenen tot decidit, solament han anat retardant l’acord per interessos personals i de partit. De la mateixa manera que nosaltres també fa temps que tenim decidit que no volem un finançament que surti d’un Estatutet conseqüència d’uns pactes al marge del Parlament de Catalunya, institució que va votar un document per una majoria amplíssima, però que l’endemà mateix l’actual President de la Generalitat (en aquell moment no ho era), ja va declarar que s’hauria de retallar. Així les coses, President, no cal que ens faci de pare. Ja fa temps que tots plegats ens coneixem i no ens cal ni acceptem un discurs que va en contra dels interessos de Catalunya i dels catalans.

Avui hem conegut la decisió del Govern en relació a la variant de La Bisbal. Cap sorpresa. Feia temps que el conseller Nadal s'havia decidit per l'opció sud. Tripijocs, paraules, enganyifa general. La variant passarà a tocar les Gavarres, lluny de les connexions amb la zona nord del Baix Empordà i encara més lluny de l'Alt Empordà. Els interessos han pesat molt més que la raó. Interessos particulars i especulatius. No serà beneficiós pel poble de La Bisbal, ni per Fonteta ni Corçà. No serà un guany per la majoria, ho serà solament per uns quants. Després de veure la nostra comarca creuada per una carretera, en algun cas de fins a vuit carrils (Mont-ras) la mal anomenada Anella de Les Gavarres, ara assistirem al desgavell més gran. La variant pel Sud.
Ells sempre tenen raó, el poble mai. El temps, però, demostrarà l'errada d’aquesta decisió

Han remodelat el govern espanyol i a alguns els hi sembla molt bé. No veurem cap millora substancial en les relacions amb Catalunya. La mostra és la reacció freda del govern català. Diuen que preveuen mantenir bones relacions. Potser relacions educades, mai seran bones per Catalunya. El ministre Chaves no pot ser mai millor que Salgado, mai. Només cal rellegir els diaris d'aquests darrers anys per veure clar que ell ens considera una autonomia com la Rioja, per exemple.
O sigui res de nou. Seguirem topant amb el PSC-PSOE i amb el PP i així res millorarà.

El conseller Saura ha fet un altre pas en fals. Després de quedar molt malament, fatal, en les seves explicacions davant el Parlament, ahir va tornar a ensenyar la seva cara més lletja. Ha demanat un informe per tal que li expliquin com ho va veure el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Feia falta aquest informe? Cal que algú li expliqui si la reiteració d’imatges a TV3, i altres mitjans públics catalans, fa mal als Mossos d’Esquadra? Crec que la pregunta no calia, solament tenia que preguntar al poble com ho va veure. El País sencer va entendre la primera vegada, amb un cop en varem tenir prou, que els Mossos varen repartir llenya a tort i a dret. Per molt que algun incontrolat fes volar alguna cadira, el poble va veure una actuació desmesurada. Sortida innecessària per part de la policia de Catalunya. No cal parar sempre la cara, com varen fer el dia següent, però tampoc cal ser extremadament violent. No cal calmar la cosa violenta, amb més violència. Conseller, els Mossos i els seus comandaments ja ens han ensenyat com les gasten. Nosaltres no volem aquesta policia, el poble de Catalunya vol una policia preventiva, dialogant, amable, no una policia repressora. El tema de Bolonya no justifica una intervenció com aquesta. Potser també hauríem de parlar del Rector i la seva decisió de desallotjar. Va tenir un mal moment? Va esperar massa a fer-ho? TV3, 3/24, 33 han de fer la seva feina, sense informes preventius, sense interferències polítiques, sense lligams amb els partits, a Catalunya això no ha de passar. Al final farem el mateix que volen fer el PSOE i el PP al País Basc? Què en diu Conseller? Oi que no?

Això, és com el conte d'en Patufet. Tripartit on ets? Tripartit on ets? Però no podem contestar, a la panxa del bou. No podem contestar res. No sabem on és el Tripartit, s'ha perdut en les seves pròpies contradiccions. Ara requalifiquem uns terrenys, i ara hi estem en contra, ICV o ERC, per exemple. Ara farem el túnel de Bracons, i ara, els mateixos, no el volen. Ara veiem bé la MAT, però algun d'ells no la veuen bé. I exemples similars per no acabar.

Passa el mateix en la qüestió dels Mossos, el seu Director General, el Conseller Saura, els secretaris Delort, Boada etc. Ells mateixos s'encarreguen d'esbombar les discrepàncies que hi ha al Departament d'Interior, i a continuació canvi d'opinió, rectificacions a dojo, desmentits i cartes d'amor del conseller. On ets Tripartit?

Podem creure alguna de les xifres que Saura ha esbombat per distreure al personal de la seva feina mal feta? O podem creure? Sort que el conseller Castells l'ha ajudat mitjançant el sistema habitual en ell, diu el que diu, però no diu el que volem sentir els ciutadans. O sigui, no diu clarament que el PSC-PSOE ens està portant a l'hort econòmic. No diu que el millor finançament és aquell que decideixen els catalans, sempre mitges paraules, paraules que no s'entenen, però mai parla obertament. Tripartit, on ets?

Mentre, la consellera Geli torna a parlar de cofinançament de la sanitat, just en el moment en què el poble de Catalunya s'ho passa més malament, just en el moment que creix la llista de persones a l'atur. Tripartit, on ets?

De l'ensenyament, del pla de Bolonya, de la llei de dependència i d'altres temes que cremen a les mans del Tripartit,  no cal parlar-ne. Les decisions de les respectives conselleries parlen per si soles. Tripartit, on ets?

El poble de Catalunya, quan va aplaudir (jo no) la constitució del segon Tripartit, segur que esperava altra cosa de la seva gestió, segur que li feia il·lusió, altra vegada, veure com els partits d'esquerres de Catalunya, feien pinya per governar i a l'hora solucionar els molts problemes dels catalans.

Aquesta dita s'està complint al peu de la lletra pel que fa a la gestió de Govern. Crisi a tota pastilla, aturats a dojo, cues immenses a les oficines de col·locació, ningú ven el que fabrica, angoixa col·lectiva que cada dia s'eixampla com taca d'oli, i el Govern, què fa?

Sembla que té prou feina en fer quadrar els seus números, com per demanar-li que s'ocupi de les persones que pateixen seriosament.

És el mateix que fan els sindicats, declaracions buides de contingut, alguna amenaça de vaga general, desmentida a continuació, i poca cosa més.

Els banquers ja ens estan anunciant els problemes que es veuen a venir. Ara retenció de les inversions fetes a través del Banc de Santander, anuncis d'alguna fusió de caixes d'estalvi (cosa que fa un parell de mesos negaven) i no sé quantes coses més, entre elles la possible intervenció d'algun banc.

Mentre el poble ha de pregar per no perdre la feina, i els que l'han perduda, què han de fer per mantenir l'habitatge i menjar cada dia?

Desconcerta pensar que els que han provocat la crisi (bancs, caixes, constructors i governs) vulguin convertir el que fins ara eren rèdits milionaris en molta més càrrega pel poble. Uns demanen ajuts públics per fer front als impagats, els constructors terrenys públics a preu de parrac per seguir especulant, i els governs accedeixen a tanta pretensió com si aquestos impresentables no tingueren cap culpa de tot plegat.

Llegim als diaris del cap de setmana que el Conseller Nadal va visitar dissabte Palafrugell: el motiu era signar uns documents del Pla de Barris que afecten aquest poble. Carrer Ample i Sauleda es veuran afavorits per les inversions públiques. Com si a Palafrugell no existissin més barris degradats. El carrer Ample i la Sauleda, amb algun matís, no ho som especialment. Però el Mas Prat, la Punxa i el carrer Palamós també es podrien haver inclòs en aquest pla. Coses de política electoral ho han impedit.

El conseller va opinar sobre la variant de La Bisbal, quina barra. Fa vint anys que s'espera aquesta obra pública i ara ens donaran gat per llebre. La prepotència de Joaquim Nadal farà de les seves i no deixarà ningú, satisfet. Segur que optarà per la variant sud amb alguna modificació, ell mateix ho va anunciar ahir. Repeteixo, quina barra.

També va parlar de la via verda Palafrugell-Palamós, i va deixar anar que els ecologistes no la volien. No va dir la veritat, ja que els ecologistes volien que passés pel Camí Ral, solament això. Volien que després de desfer l'Empordà amb l'anella de les Gavarres, deixés en pau la Plana de l'Aubi.

Un cop fet el desgavell, fins i tot el conseller, s'atreveix a dir coses que no són certes. No ens ha d'estranyar, ja ens hi té acostumats. Qui no pensa com ell, esta en contra d'ell, i no és veritat. Qui no pensa com ell, vol protegir el territori en contra del que planifiquen ell, en Nel·lo i en Manel Nadal, el germanet.

 

El president de la Generalitat nomenarà un comitè d'experts per elaborar un informe sobre com serà l'Europa del 2020. El seu perfil és eminentment diplomàtic, però també hi ha exministres i altres ex de quasi bé tot.
Sobta, entre altres coses que sobten, veure com l'edat mitjana dels designats és superior als 65 anys. Ells faran un informe de com serà Europa el 2020. No vull dir que no en siguin capaços, però és evident que ells el 2020 el viuran d'una manera una mica diferent de com ho poden plasmar en aquest informe. La majoria tindran més de 80 anys, alguns en tindran 88 o 89. Per la qual cosa el seu informe pot estar una mica o molt condicionat per aquesta circumstància. No seria millor que l'informe el fessin experts de 40 o 50 anys, persones que veuran el 2020 en plena activitat física, laboral i política? No seria millor que el fessin unes persones que han de dirigir l'Europa del 2020 i no les que el 2020, o bé no hi seran o ja estaran en una situació de dolça jubilació? Igual que en Felipe González?
També sobta que el relleu generacional no es produeixi d'una vegada. Els experts que nomenarà el President, són els mateixos personatges que varen fer la transició, els mateixos que han tingut càrrecs durant tots aquests 30 anys, els mateixos que es van rellevant de cadira en cadira, no seria possible donar ja el relleu a les noves generacions? O és que no hem format persones prou valides per assumir les responsabilitats que exigeix la nostra societat? Jo crec que si, el que passa és que la seva sortida a la superfície potser posaria en evidència a més d'un.

Sempre que veieu al Conseller Saura us heu de fixar amb els seus dits. Posa les mans d’una manera especial, fa moure els dits constantment. És un tic. Al mateix temps es toca repetidament el coll de la camisa i fa un gest amb el seu propi coll, com estirant cap amunt.

A què deu ser degut tot això? A inseguretat, a nervis, potser se sent molest amb les situacions, incomoditat? Però sempre ho fa, per tant no pot ser cap d’aquestes qüestions. Senzillament deu ser un tic natural, propi d’un polític amb molta responsabilitat, a qui no li surten mai bé les coses.

Contradiccions entre el pensament i l’acció de govern. Decisions en contra del que pensa la majoria de la ciutadania. Resultats de la gestió prou negatius. De totes maneres, no hi ha cap problema. Ja hi ha la lloca que li donarà aixopluc.

Mentre el PSC-PSOE segueixi governant, aquí i allà, el Conseller Saura no ha de patir gens ni mica, sempre tindrà un Montilla, perdó el President Montilla, que li farà costat en el que faci falta.

Barcelona-Malaga, via Shangai

 

L'altre dia es va inaugurar la ruta directa del TAV entre Barcelona i Màlaga, sense passar per Madrid. Tothom ho ha trobat bé. Han construït un pas de 5 o 6 quilometres per fora de Madrid per tal de fer el recorregut més curt i així evitar fer parada a l'estació d'Atocha.

Dic que tothom ho ha trobat bé, com quasi sempre, per fer veure que, també com sempre, tot ha de passar per Madrid i nosaltres contents.

La ruta més lògica, la més rentable, la que ens ha de portar definitivament a Europa, no passa evidentment per Madrid. Va de París a Màlaga circulant per la riba de la Mediterrània. O sigui per territori català ha de circular per Girona, Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Alacant i ja un xic més avall per Murcia. Ja és normal que els de Saragossa i Guadalajara vagin a Màlaga per la ruta madrilenya, però la resta pot fer-ho per la més lògica. Altra cosa és perpetuar la dependència distribuïdora de la capital del reino.

El mateix podem dir del desastre de l'aeroport de Madrid, per culpa de la neu i la manca de previsió i mitjans del govern de Zapatero i la seva ministra preferida, Magdalena Alvarez. Totes les persones que viatjaven a Sud-america, varen quedar enganxades a Madrid al ser l'única opció per fer-ho. Existeix el Prat? Quin dia deixarem la dependència de Barajas?

Dit això podríem certificar que als catalans ens seria igual anar a Màlaga via Madrid que fer-ho via Shangai. Estem contents, ens agrada passejar per la meseta, de la mateixa manera que ens agradaria passar per la Gran Muralla.

Deia, jo, dies enrere que el 28 de desembre tindríem sentència del Constitucional i nou finançament del Govern d’Espanya. Em vaig equivocar de mig a mig. No hi ha sentència. Però si que hi ha indicis més clars, si fins ara no era així, d’un probable finançament que ens arribarà possiblement abans del 31, o no, molt retallat i amb la maquina d’anivellar consolidada definitivament. Anivellar entre 15 com fins ara, però amb la variant 2008. No han servit de res les discussions estatutàries, ni les votacions de poble i parlaments, no ha reeixit l’esperança del canvi per Catalunya. Ni els que volíem l’estatut del 30 de setembre, ni els que el varen retallar (PSC-PSOE i CiU) en contra del País, estarem satisfets de tot plegat. Com sempre Madrid ens torna a dir que nosaltres solament som una autonomia, com les altres 14, i que deixem de banda totes les nostres aspiracions nacionals. Fareu el que mana la Constitució, sereu solidaris, treballareu per nosaltres, com fins ara, i de cap manera obtindreu res del que històricament us pertany. Sou a Espanya i aquí us mantindreu. Així estem i així continuarem mentre el poble de Catalunya no reaccioni i es revolti contra el govern espanyol fent seguir al govern català. Si no ho fem així, seguirem mendicant, agenollats, davant els governs centrals, de qualsevol color. El nostre govern ha de veure clar que el poble vol altra cosa. Sempre que aconseguim canviar el govern català és clar. Les darreres apropiacions del President Macià per part del President actual, fan més evident que cal un canvi de govern. No podem jutjar al franquisme i ara parlen de Macià, quina barra.