El dia que es lliura el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per allò que els periodistes no hagin d'anar a corre-cuita apressats per l'hora del tancament en sortir al vespre del Palau de la Música Catalana, Òmnium organitza una roda de premsa a la seu del carrer Diputació per avançar al migdia el guanyador en presència de la persona reconeguda. Es tracta d'una informació embargada que no es pot fer pública fins a l'hora de l'acte de lliurament. Recordo que al 2007 Vicenç Villatoro, en nom del jurat, va justificar la decisió de premiar Baltasar Porcel per l'ambició i la profunditat de la seva obra i el va definir "com una de les millors cartes de presentació de la literatura catalana contemporània" alhora que subratllava que el seu compromís amb la catalanitat es concretava a través de la seva literatura més que en la retòrica.
L'escriptor, a qui aleshores li faltava poc per complir 70 anys i semblava que havia superat el càncer que el tenallava, va mostrar-se gratificat amb el guardó: "la vida de l'escriptor és complexa, a vegades complicada en molts aspectes i la meva única justificació per escriure són els lectors; no els lector massius, sinó els lectors de qualitat que, com jo quan llegeixo, busquen que els llibres els influeixin més que cap altra cosa al món". Porcel va proclamar aquell dia allò de "jo sóc la meva obra" i es va declarar descendent dels clàssics grecs. Va aprofitar l'avinentesa per reivindicar el sentit de la llengua més enllà de normatives. "Per si algú no ho sabia Llull no coneixia pas a Pompeu Fabra", va comentar irònicament. En aquest sentit va explicar que ha emprat sempre el llenguatge utilitzat pel seu clan familiar sense fixar-se en els diccionaris: "la llengua crea el món". I va fer seva la màxima de Heidegger segons la qual la llengua és la casa de l'ànima.
Durant anys, per prejudicis estúpids sobre el personatge, em vaig mantenir allunyat de la seva obra. Però tant bon punt vaig endinsar-me en la lectura de Cavalls cap a la fosca el que vaig lamentar és no haver-ho fet abans. Heus aquí un breu fragment d'aquesta novel·la que rememora la nissaga dels Vadell, les històries d'uns avantpassats sotmesos a les passions més desenfrenades:
"...Anava ell revestit amb una blanca capa brodada en or, amb la qual embolicava el copó. Jo sostenia una descomunal ombrel·la violàcia, i portava un farolet. Els nostres passos retrunyien pels carrerons, semblava com si una colla de gent ens seguís. A la parca lluminositat, les decrèpites façanes se succeïen a trossos, com si fossin sectors d'un decorat de quilomètrica muralla xinesa, desorbitada fragmentació del poble i de la nit. De la qual de sobte sorgien, per a l'instant tornar a ésser engolides per ella, figures emboçades, que el reverend de Vadell observava de reüll, potser amb l'irracional pressentiment que podien ésser abrigalls buits, una abominació de la inexistència. El farolet, oscil·lant, creava entorn nostre una pausada i grotesca rotació de les ombres del vicari, meva, de l'ombrel·la. Espectral baldaquí en solitària, assossegada, sobrenatural processó. Més que no executar un ministeri per al més enllà, la tètrica presència del sacerdot semblava una lúgubre confirmació de l'inapel·lable".
Des de l'edició d'aquest dijous el web de l'AVUI (www.avui.cat) ha eliminat la possibilitat de consultar els continguts de l'edició en paper en PDF. Una decisió que no s'acaba de comprendre ja que continua permetent a través d'internet (Avui Paper), de forma oberta i gratuïta, l'accés a tots els continguts de l'AVUI, o més aviat s'hauria de dir a gairebé tots, ja que a partir d'ara a més de no poder apreciar la maquetació de les pàgines de l'edició en paper tampoc no podem veure, per exemple, els anuncis, la columna de confidencials de l'última pàgina o part dels continguts de la pàgina 3.
Almenys de moment encara es pot accedir a les versions en PDF dels suplements i les edicions locals.
El segon és de fa uns mesos però malauradament no ha perdut vigència. Escenes com la relatada es repeteixen cada dia milers de vegades en molts llocs diferents del país: El bocadillo, el zumo y el menosprecio.
"Aquesta és la immensa responsabilitat que tenen els dirigents polítics. Els toca acceptar que han conduït el catalanisme a la inanició, que han deixat la nació sense una teoria comuna sobre el present i el futur, que l'ideari catalanista només es pot reconstruir des del país plural en termes polítics, socials, culturals i cívics. Els toca comprendre que el catalanisme ha desaparegut de la consciència de la gent i que només es refarà si els alliberen de les cotilles i les contrarealitats construïdes des dels partidismes obsolets, des dels caducs managements polítics leninistes i partitocràtics que dominen la vida política catalana".
Extracte de l'article que Ferran Mascarell publica a l'AVUI amb el títol de Parlar de catalanisme.
Coincidint amb el 61è aniversari de l'assassinat de Mahatma Gandhi (30 de gener del 1948) Televisió de Catalunya ha programat el passi d'un resum de 50 minuts de l'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs que es va fer el passat 13 d'octubre al Palau de la Música Catalana. Xirinacs, el nostre mestre particular de la no-violència, va ser un dels grans estudiosos i seguidors de Gandhi. Les seves eren i són dues ànimes paral·leles. Dos místics que van lluitar per a l'alliberament de les seves respectives nacions. Dues figures cabdals de la història del segle XX el missatge i l'exemple dels quals és ara, que es pretén reduir el concepte de pau a únicament l'absència de guerra, més vigent que mai. Treballaven per aconseguir la vera pau i estendre la fraternitat.
El resum de l'homenatge a Xirinacs es podrà veure avui a dos quarts de dotze de la nit al 33.
Els que hagin llegit Cada castell i totes les ombres, de Baltasar Porcel, coincidiran amb mi en què en aquest país nostre i en especial en l'àmbit de la política hi abunden els personatges com Pelai Puig Alosa. Que com en la novel·la arribin a llocs de responsabilitat és un símptoma de tot un estat de coses.
El FC Barcelona ha presentat el conegut periodista Vicent Sanchis (durant 12 anys director de l'AVUI i que fins avui era director de continguts del Grup Cultura 03) com a nou director de Barça TV. Ja feia unes setmanes que havia transcendit l'oferiment del càrrec a Sanchis, qui havia demanat uns dies per meditar la seva decisió. Finalment ha acceptat el repte de posicionar i redefinir aquest canal de televisió que des del passat mes de desembre emet en obert mitjançant un dels canals de la TDT atorgats al Grup Godó. Barça TV és una eina estratègica en la política de comunicació del club, més ara que pren volada amb les emissions en obert ja que el seu públic potencial creix de manera exponencial. De ben segur que el fet que Joan Oliver sigui l'actual director general del Barça ha estat determinant en tal elecció.
Ara que ja han transcendit els 11 noms que el president Montilla proposa al Parlament per formar part de l'esperat Consell Nacional de la Cultura i de les Arts és un bon moment per recuperar aquesta entrevista que vaig fer a Xavier Bru de Sala, que es perfila com a president de l'organisme. Tot i que data del setembre del 2007 té plena vigència perquè Bru de Sala, que aleshores encara no sospitava que ocuparia el càrrec, hi reflexiona a fons sobre la funció que hauria de desenvolupar el Consell, que sempre ha defensat que es denomini de Cultura en comptes de les Arts, com se sol abreviar, pels motius que exposa en l'article que adjunto a aquest post.
Arxius:És de Cultura- Article al Cultura/s de La Vanguardia
La Galeria Víctor Saavedra (Enric Granados, 97, de Barcelona) és el marc fins al gener de l'exposició Territori de l'aire, que presenta l'obra més recent de Fina Oliver.
El viatge a la lluna de Fina Oliver:
"Mots que fugen de les entranyes per projectar-se a l'infinit cerquen un lloc a mig camí on els llauradors, artistes i trobadors sembren somnis en els oliverars. Somnis que adopten la forma d'ocells que es deixen guiar pel so d'una música que no senten però intueixen. Les recompenses de cada descoberta els fan volar més alt, creuant tempestes i vencent la basarda que genera cada nova etapa; plantant-se davant del jo i del nosaltres desconegut. Un trajecte sense fi que ens apropa a l'astre que ens il·lumina en la foscor".
Ja els qualifiquen com la nova troballa musical del país. Crec que d'un poc temps ençà aquest tros de terra on vivim ha fet i fa les seves millors aportacions al panorama musical mundial. A la qualitat, talent i originalitat d'artistes com Mishima i Sílvia Pérez Cruz, màxims exponents d'aquesta embranzida a la qual també contribueixen des de registres i estils molt diversos altres joves cantants i grups, s'hi afegeixen propostes com la de Manel. En molt poc temps, servint-se de xarxes com Myspace que acceleren el fenomen boca-orella i locals de música en viu que hi han apostat com el ja imprescindible Heliogàbal del carrer Ramon i Cajal de Barcelona que fa una tasca de promoció dels nous valors que mereix més que un simple reconeixement, els de Gràcia han aconseguit que el seu primer treball (Els millors professors europeus) sigui ja una referència obligada per als amants de les bones lletres i la bona música. Encara no els he vist en directe però els qui ho han fet asseguren que se superen.
Quan la universitat s'ha situat al centre del debat públic i en plena incertesa sobre el futur d'una institució fonamental per al progrés de tota societat Joan Francesc Mira fa definir-la així al professor d'història que protagonitza la seva nova novel·la: "en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d'abelles, moscardes i vespes, l'únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d'universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací on no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princeton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d'aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent".
Text que he escrit per al catàleg de l'exposició Figuració de l'imaginari. A l'entorn de Pat Andrea que acull la Galeria Víctor Saavedra (Enric Granados, 97) de Barcelona i que reuneix obres d'artistes de diverses nacionalitats però tots establerts a París. La majoria exposen per primera vegada a Catalunya. La fotografia correspon a una de les obres més impactants de la mostra. De l'iranià Ghassem Hadjizadeh es titula I love NY, amb una clara referència als atemptats de l'11-S. L'exposició es pot visitar encara fins al 27 de setembre i obre una temporada de tardor-hivern que promet. I és que les pròximes exposicions programades a la galeria són dues mostres individuals de Pat Andrea i Fina Oliver.
"Víctor Saavedra aixopluga, sota un mateix sostre, l'obra d'Adrien Vermont, Axel Pahlavi, Brann Renaud, Cristina Ruiz Guinazu, Ghassem Hadjizadeh, Jean Philippe Paty, Leopold Rabus, Mateo Andrea, Nazanin Pouyandeh, Orion Papleka, Simon Pasieka, Tassos Missouras i Xiang Shi. De geografies físiques i socials allunyades, tots es van deixar seduir un dia per la màgia de París, en una demostració de l'atracció que manté aquest escenari de les grans avantguardes pictòriques en altres temps, i comparteixen algun lligam o altre amb Pat Andrea. Diria que tots de caire amorós. Ja que l'amor es manifesta aquí en les seves més diverses cares: en el terreny amatori, en el filial, en el del mestratge en el deixeble, en el de l'amistat.
Cada artista té personalitat pròpia i desplega estètiques i relats ben diferenciats, genuïns. No podia ser d'altra manera tractant-se de narradors d'universos personals. No obstant això, podríem parlar d'un imaginari col·lectiu que els vincula també a través de les seves obres. Pat Andrea, present aquí amb un únic treball que invita a la reflexió a l'entorn de la dialèctica home-natura, esdevé referent de tots ells. La seva influència aflora amb nitidesa en alguns casos; en altres, de manera gairebé imperceptible. No opten per la figuració per imitar la naturalesa ni les formes de la realitat tangible. La seva aposta és la de donar concreció a l'imaginari singular, el que resideix en l'àmbit més íntim, tot partint d'imatges identificables de les quals se serveixen per posar a l'abast dels altres la complexitat del seu món interior. Les obres apel·len al tedi i a la passió, a la llum i a les tenebres, a l'agonia i a l'estat pletòric, als espectres i als déus. Narrar l'inenarrable només és possible mitjançant l'art. Heus aquí el perquè de tal elecció.
La figuració de l'imaginari qüestiona els límits del que molts anomenen realitat, concepte erràtic que els que es resignen a una sola mirada del món i de l'existència utilitzen de manera maldestra per traçar fronteres, per contraposar la realitat a la ficció, al somni, a les veritats ignotes. No són potser reals les imatges de les coses reflectides en la nostra ànima? No posseeixen una realitat pregona i inquietant? És que potser algú somia allò que no li importa? No vivim també en els nostres somnis? Tot dorm en les pedres fins que els corrents impetuosos del nostre jo més ocult ho inunden tot i se les emporten torrent avall.
D'infant la realitat em semblava un pacte estúpid dels adults. Des d'aleshores ha anat creixent en mi el desig ardent d'embruixar-la, de transformar-la, d'elevar-la. En això em sento molt proper als autors aquí reunits. Les seves obres són com somnis dins d'altres somnis. Trobem pintures que ens suggereixen una melodia, que són música. Altres evoquen silenci. Hi ha turment i també ironia i humor mentre que algunes mirades que ens fiten no només ens inspeccionen, ens exploren i ens interroguen. També volen comunicar-nos missatges intransferibles, a cada espectador ni pertoca un. El visitant és captivat en una creixent fantasia en què l'inconscient es presenta en el seu aspecte poètic. L'inconscient és la matriu, el fonament de l'art. Aprofundir-hi, confraternitzar-hi, o fer-lo resplendir com en aquesta exposició, ens aproxima a la globalitat. Perquè la realitat és un tot, mai no pot ser esbiaixada sinó polièdrica, ha de contenir tant allò viscut en èxtasi com quan es toca de peus a terra. És per aquesta raó que la millor manera d'admirar aquestes pintures és amb ulls color d'abisme.
Provinents dels indrets més diversos (l'Iran, Alemanya, Suïssa, Albània, Grècia, la Xina o l'Argentina), uns i altres van desembarcar un dia a París, on van tenir la fortuna de creuar-se o de topar-se amb Pat Andrea. Aquesta trobada causal o fortuïta ha fet possible el desembarcament a un nou port. Barcelona exerceix ara d'imant com en el seu dia va fer-ho la torre gris".
"Com més ens esforcem per aprofundir en els misteris de l'art i l'esperit tant més els admirem per la seva incommensurabilitat. No tinc notícies de delectança i satisfacció més grans que reconèixer que també li és concedit a l'home crear valors imperibles, i que eternement quedem units a l'Etern mitjançant el nostre esforç suprem a la terra: a través de l'art."
Així acaba la conferència que Stefan Sweig va pronunciar a Buenos Aires el 29 d'octubre de 1940 sobre el misteri de la creació artística i que recentment ha editat Sequitur en castellà. Es tracta d'una reflexió tan profunda i bella que no n'hi ha prou de llegir-la un únic cop. Ens trobem davant un petit gran llibre dels que ens haurien d'acompanyar sempre.
Des de l'edició d'aquest dijous el web de l'AVUI (
Coincidint amb el 61è aniversari de l'assassinat de Mahatma Gandhi (30 de gener del 1948) Televisió de Catalunya ha programat el passi d'un resum de 50 minuts de l'acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs que es va fer el passat 13 d'octubre al Palau de la Música Catalana. Xirinacs, el nostre mestre particular de la no-violència, va ser un dels grans estudiosos i seguidors de Gandhi. Les seves eren i són dues ànimes paral·leles. Dos místics que van lluitar per a l'alliberament de les seves respectives nacions. Dues figures cabdals de la història del segle XX el missatge i l'exemple dels quals és ara, que es pretén reduir el concepte de pau a únicament l'absència de guerra, més vigent que mai. Treballaven per aconseguir la vera pau i estendre la fraternitat. 
Els que hagin llegit 
Text que he escrit per al catàleg de l'exposició Figuració de l'imaginari. A l'entorn de Pat Andrea que acull la 
"Com més ens esforcem per aprofundir en els misteris de l'art i l'esperit tant més els admirem per la seva incommensurabilitat. No tinc notícies de delectança i satisfacció més grans que reconèixer que també li és concedit a l'home crear valors imperibles, i que eternement quedem units a l'Etern mitjançant el nostre esforç suprem a la terra: a través de l'art."
