As Europe is roiled by sovereign debt fears, it’s important to realize that the crisis in the largest of the PIIGS (Portugal, Ireland, Italy, Greece, Spain) has nothing to do with fiscal irresponsibility. On the eve of the crisis, Spain was running a budget surplus; its debts, as you can see in the figure above, were low relative to GDP.So what happened? Spain is an object lesson in the problems of having monetary union without fiscal and labor market integration. First, there was a huge boom in Spain, largely driven by a housing bubble — and financed by capital outflows from Germany. This boom pulled up Spanish wages. Then the bubble burst, leaving Spanish labor overpriced relative to Germany and France, and precipitating a surge in unemployment. It also led to large Spanish budget deficits, mainly because of collapsing revenue but also due to efforts to limit the rise in unemployment.If Spain had its own currency, this would be a good time to devalue; but it doesn’t.On the other hand, if Spain were like Florida, its problems wouldn’t be as severe. The budget deficit wouldn’t be as large, because social insurance payments would be coming from Brussels, just as Social Security and Medicare come from Washington. And there would be a safety valve for unemployment, as many workers would migrate to regions with better prospects. (Wages wouldn’t have gone up as much in the first place, because of in-migration).The point is that this has nothing to do with a spendthrift government; what’s happening to Spain reflects the inherent problems with the euro, which now more than ever looks like a monetary union too far.Update: Whoops. Yes, Italy is bigger than Spain — and it has been fiscally irresponsible. But in a way that makes the point; Spain, which has been a good actor, is in much more trouble than Italy, which hasn’t.
No m'imaginava que la presidència rotatòria d'Europa aportés resultats positius per Espanya, ja que la complexitat de la crisi interna impedeix certes llibertats. Però heus aquí que ha fet falta que Zapatero estigui capficat un mes a Europa perquè giri completament el rumb econòmic de la nau espanyola. Al principi de la crisi el president tenia la certesa que el baix nivell d'endeutament espanyol, fruit del llarg període de creixement, seria la solució per sortir de la crisi. Només feia falta endeutar-se més i dedicar quantitats enormes de diners a estimular l'economia i a ajudar els que queden a l'atur. Tot plegat esperant que els aires de la crisi financera mundial, la que segons ell ens havia portat a la crisi, canviessin i tornessin a la normalitat anterior. Era evident que l'anàlisi que feia de la situació espanyola era incomplet, oblidant els efectes de la globalització i del canvi tecnològic de l'economia. Ell havia preferit escoltar els cants de sirena dels sindicats, experts en macroeconomia com tothom sap, demanant apujar els salaris per impulsar el consum i oblidant tota l'opinió que recomanava austeritat pressupostària i millora de la productivitat.
El primer mes de presidència europea, doncs, ha servit per convèncer al president que l'economia espanyola està a punt de perdre tot el crèdit internacional i que no serà possible finançar el dèficit desbocat pel sol fet que els mercats internacionals no ho creuen possible. És a dir, una vegada més el president espanyol ha topat de cara amb aquella realitat que diu que dos i dos fan quatre es vulgui o no. Les trampes en economia només duren poc temps (a excepció de l'immobiliari, en què han durat deu anys). En dos dies el president ha realitzat un canvi important. Primer ha dit públicament al fòrum de Davos que Espanya és un país seriós, que fa els deures i torna els deutes. Segon ha anunciat que es modificarà el pacte de Toledo per les pensions posposant l'edat de jubilació fins als 67 anys i estudiant l'augment de l'edat de jubilació voluntària. Tercer ha engegat un pla de xoc per estalviar 50.000 milions d'euros en tres anys. Quart ha dit que prendrà mesures per reformar el mercat de treball. Tot plegat un mes després d'haver aprovat els pressupostos.
Vagi per endavant que el model nuclear no és el meu preferit per als propers anys. Les meves raons no són ideològiques sinó tècniques i econòmiques. La indústria nuclear ha perdut credibilitat quan parla dels residus. Fa més de 30 anys que diu que resoldrà el problema amb plantes de reprocessament i, ja ho veieu, l'única cosa que proposa és centralitzar en un magatzem els residus que hi ha dins les piscines de cada central fins que es trobi una altra solució. També diu que els costos de generació són molt millors que els de les altres tecnologies de generació elèctrica, però jo no he vist mai una central comprometre's a mantenir el preu baix durant tots els 40 anys de vida; per altra part els costos de la nova central que es construeix a Finlàndia s'han disparat augurant que tot plegat ha estat una il·lusió. Tampoc m'agrada la llargada del temps de gestació del projecte i de construcció, ni que la tecnologia principal és forana.
Però el principal argument pel que no defenso el model nuclear és que és del tot incompatible amb el model eòlic. Quan al mes de gener es va arribar al màxim de penetració eòlica al sistema elèctric espanyol, amb un 54,4%, totes les tecnologies que produeixen electricitat es van acomodar a aquella punta eòlica abaixant la seva producció. La nuclear no va moure ni un kW de potència, ni es va immutar. Com a resultat van haver d'aturar uns quants parcs eòlics per no tenir cabuda en el sistema. Ho he escrit sovint: el model nuclear i l'eòlic són models rígids i incompatibles entre si. Per tant jo he apostat pel foment de l'energia eòlica sabent que és una tecnologia que es desenvolupa a casa nostra, aportant guanys en coneixement i exportació de tecnologia. Que és complicat resoldre la seva implicació de forma important en un sistema elèctric? No pas més que els de tenir un sistema majoritàriament nuclear com el francès amb una participació del 80%. És qüestió d'enfocar els problemes amb decisió de voler resoldre'ls.
Ja tenim televisió a la Vall de Camprodon. És una televisió per Internet, amb un noticiari de moment mensual. En la pàgina hi hauran penjats documentals, informatius, entrevistes, espais didàctics,... configurant un fons audiovisual de la vall de molta importància. És un projecte que jo tenia en cartera per quan tingués més temps, d'aqui a uns quants anys. Enhorabona Elias, gràcies pel teu esforç.
L'últim trimestre de l'any passat va entrar en vigor el decret de cobrament dels rescats de muntanya. Des del primer dia he estat a favor de la mesura de cobrar els rescats, així com d'altres mesures de formació i informació que disminueixin els accidents a muntanya. A mi m'ha semblat sempre que si el fet de cobrar rescats comporta que la gent s'asseguri i es federi, en definitiva, que la gent faci més ús dels clubs de muntanya, pot ser positiu al permetre augmentar la formació a muntanya.
El cas és que encara no s'ha cobrat cap rescat, tot i que hi ha hagut ocasions per fer-ho. Fa dues setmanes hi va haver un accident a la Masella quan uns esquiadors amb planxa van patir un allau fora pista. Fins aquí res d'anormal.
La pregunta és per què aquests esquiadors han de ser els primers als quals se'ls cobra el servei. Perquè jo conec almenys dos altres accidents als quals no se'ls ha cobrat.
Es diu que es cobrarà el servei de rescat quan els afectats hagin fet imprudències, vagin mal equipats o facin un mal ús del servei. És a dir, seguint un criteri completament subjectiu. Per tal de poder-ho valorar s'ha de fer un expedient en què algú, suposadament un bomber, jutjarà si la hipòtesi de l'accident entra dins els esquemes preestablerts, i es calcularà el valor del rescat.
El de la Masella es diu que pot costar 9.000 euros i sembla evident que el cas constitueix una imprudència. Fins aquí d'acord. El problema ve quan analitzem altres casos de rescat. El dia 6 de gener a la zona de Bastiments hi va haver un rescat de muntanya. Aquell dia la neu estava fatal per a la pràctica de l'esquí de muntanya. Un grup de joves esquiadors, que forma part de l'elit de l'esqui de muntanya del país, va anar d'excursió per entrenar-se, baixant per la pala de Bacivers. L'esquiada va ser nefasta, sense possibilitat de fer cap gir, fins al punt que un esquiador va patir una allau i es va treure l'espatlla de lloc. El rescat es va fer amb helicòpter i la cosa no va passar d'aquí. Els joves estan degudament federats i, per tant, assegurats. A ells no se'ls ha cobrat el rescat. Jo em demano, quin és el criteri pel qual a aquest accident no se li cobra el rescat? El criteri té a veure amb el fet que el grup d'esquiadors és l'elit de muntanya i a ells no se'ls pot discutir què és imprudència i què no? El grup de joves es caracteritza sobretot per la seva edat, amb una força i potència descomunals i per una tècnica envejable, però el defineix que són precisament això, joves, i que se senten amb capacitat de menjar-se el món. Vist amb els meus ulls, 30 anys més vells que els seus, la sortida va ser una imprudència i aquest dia calia fer marxa enrere. Estic convençut que ara ells també pensen això. I, com he dit, no els hauria suposat cap maldecap el cobrament del rescat per estar federats en esquí de competició.
Llegeixo aquesta setmana que l'Associació de Caixes d'Estalvi preveu que el nivell d'ocupació que hi havia abans de començar la crisi no es tornarà a assolir fins d'aquí a deu anys. Vist des d'ara no sé d'on han tret els deu anys, perquè a mi em sembla que la data és indeterminada. També llegeixo un article d'Antoni Soy, secretari d'Indústria i empresa de la Generalitat, on diu que Catalunya ha de tornar a ser la fàbrica d'Espanya, que s'ha de crear un entorn favorable perquè la indústria augmenti la productivitat, dediqui més recursos a I+D+i i exporti més. Llegint-ho pensava, "bla, bla, bla,... i com ho faràs això amb els recursos que tens?"
La veritat és que comencem l'any molt malament. Les expectatives són pitjor a mesura que anem avançant en el temps. Les empreses espanyoles han deixat de ser competitives i no hi ha cap decisió a la vista que ho esmeni. Ja fa gairebé un any i mig que la crisi va començar i no s'ha pres cap decisió per millorar la competitivitat de les empreses. És cert que el gruix de la caiguda principal d'empreses es va produir l'any passat. Però si no millorem la competitivitat s'anirà produint un degoteig de tancaments, que farà impossible el naixement de nou teixit empresarial i, per tant, la creació de nous llocs de treball.
El moment en el qual ens trobem té igual o més gravetat que el de l'any 1977 o el de l'any 1992. El primer es va enfocar amb el famós Pacte de la Moncloa i la devaluació pertinent a l'any 1982. El de l'any 1992 es va resoldre amb la devaluació de l'any 1993. Ara no hem fet res d'això. Però tampoc cap altra cosa que ho arregli.
Fer una devaluació de la moneda té moltes coses en contra, però la millor és que fa l'ajust de cop i per a tothom, sense privilegiats. Una devaluació ens fa de cop més pobres respecte a l'exterior, és a dir, posa les coses al seu lloc. Fa més d'un any que vaig escriure que havíem de perdre el 30% del nivell de vida que portàvem per sobre del que podíem tenir. Si aquest 30% l'hem de fer pagar exclusivament als aturats, al pressupost públic i a la mala situació de les empreses, malament anem. Crec que és fonamental fer l'exercici de pensar a resoldre el problema amb una mesura de caire general com la devaluació. Al principi de la crisi alguns economistes van proposar un augment de l'IVA que servís per abaratir el cost social del treball a les empreses. Deien que tenia el mateix efecte que la devaluació, empobrint el conjunt de l'economia per afavorir la competitivitat de les empreses. No és ben bé igual però s'hi apropa. Fa poques setmanes va ser la OIT qui va proposar posar una taxa sobre el CO2, els recursos de la qual haurien de servir per abaratir també els costos de treball. Ambdues propostes van en la mateixa direcció, però penso que es queden curtes davant la distància que han quedat les nostres empreses amb les de l'exterior.
La virulència de la crisi en la qual ens hem endinsat posarà moltes coses al seu lloc. Algunes d'elles són el valor del treball i de l'esforç. En els darrers vint anys aquests conceptes s'han desdibuixat fins perdre la seva configuració. El valor del treball, antònim d'especulació, havia estat gairebé proscrit per l'esquerra. És com si defensar el treball fóra fer el joc al capital, quan el treball, el que hom s'afanya amb el seu esforç, es troba a la base de la ideologia esquerrana, allò que la terra és de qui la treballa. Costa entendre aquesta desviació ideològica, tornant-se fins i tot perversa: a base de carregar contra el concepte treball es posa al mateix costat de l'especulació. L'explicació a això s'ha de buscar en la dinàmica sindical. Els sindicats han tingut com a objectiu primordial en la seva història el repartiment dels guanys derivats de l'augment de la productivitat. Si no ho haguessin fet la societat industrial no s'hauria desenganxat de la feudal, per la qual cosa és evident que el seu paper durant aquest període ha estat clau per al naixement de la classe mitjana i, fins i tot, per la superació de classes en moltes societats avançades com la nòrdica. La dinàmica de reclamació sindical s'ha estès en establir millores salarials, en aconseguir menor temps de treball i en augmentar la seguretat i el confort en la feina. Aquests guanys s'han anat fent a mesura que millorava l'organització social, que la tecnologia avançava i que la formació del treballador anava en augment. En definitiva, a mesura que la productivitat s'anava incrementant.
Com que els partits de l'esquerra s'han alineat amb els sindicats és fàcil veure que han fet seves totes les reclamacions. Així, si els sindicats reclamen menys temps de treball buscant el repartiment just de productivitat, al límit d'aquesta reclamació hi ha el fet d'arribar a no treballar, cosa que esdevé una bestiesa, com tothom sap. Doncs bé, si és clar que les coses no s'han de plantejar al límit perquè és absurd, també s'ha de saber veure quan el camí es torna pervers pels mateixos interessos que es volen obtenir. És fent aquest camí que s'ha arribat a menysprear el treball com a valor, a desitjar no haver de fer-ho. Recentment a aquesta deriva ideològica s'hi ha afegit la teoria del decreixement que porta directament a la societat de l'oci i de la desgana. És com si la ideologia esquerrana, i ara ecologista, estigui dominada per gent a la qual no li agrada treballar. En el fons alguna cosa d'aquesta hi ha: pregunteu al conjunt de treballadors d'una empresa o administració si els seus representants sindicals són els més treballadors i veureu el que escoltareu...
El clima del Pirineu oriental té unes especificitats que el diferencien de la resta de la carena pirinenca i, comno, de la resta de les nostres comarques. Les dues diferències més grans són la proximitat al mar mediterrani i l’entrada de vent del nord.
Des del Costabona a la badia de Roses hi ha 66 km i fins la platja d’Argelers n’hi ha 60, ambdós en línia recta. La proximitat del mar es nota en la humitat i en la temperatura. La Vall de Camprodon està exposada directament al mar sense que cap muntanya li faci ombra. En canvi la Vall de Ribes té la barrera de la Serra Cavallera, la Collada Verda, el Puig Mont-roig, el Puig Cerverís, el Balandrau i la Serra del Catllar. Això explica que a vegades la temperatura de la Vall de Camprodon sigui 2 o 3 graus superior a la de la vall veïna. I ja no parlem si ho comparem amb la Cerdanya, on la diferència pot ser de 7graus.
Pel que fa a l’entrada del vent del nord, la situació de les muntanyes de la carena principal fa que la Vall de Ribes i la Vall de Camprodon es trobin en un embut de vent. La majoria de pertorbacions circulen d’oest a est i normalment passen lluny dels Pirineus, pel mig de França. Així doncs a nosaltres ens afecta la part inferior de la pertorbació. Els vents, quan troben la muralla de la carena pugen amunt i llisquen cap a l’est. Quan fan això augmenten la pressió perquè s’acumulen i, quan troben un coll o un corredor, la pressió es converteix en velocitat, arribant a valors increïblement alts de fins a 200 km/h. El fet que diferencia aquesta part del Pirineu de la resta és que el vent llisca des del Pirineu Atlàntic, acumulant pressió per alliberar-la en forma de velocitat quan arriba al final de la carena al mar Mediterrani. És el naixement de la Tramuntana. Per què també afecta a les muntanyes de la Vall de Ribes i de la Vall deCamprodon? Perquè el vent quan ve de l’oest troba el Pic Carlit com a última muntanya d’altura (2.921 m.) per trobar després el pla de la Cerdanya francesa on hi ha una certa expansió. Al cap de 23 km troba de nou la carena que ve del Cadí i continua al Puig Dòrria, segueix pel Puigmal, Finestrelles, Eina, Noufonts, Nou Creus, Infern, Bastiments, Pic de la Dona i Costabona. Però en aquest punt la carena agafa un canvi de direcció a Nord-Est fins el Canigó. Les Esquerdes de Rojà i el massís de Canigó fan d’espigó. Aquesta configuració obliga a les línies de vent a fer un gir que a la fi converteix en un embut a les muntanyes que es troben entre el Puigmal i el Costabona. Aquesta és l’explicació de per què els vents són més forts en aquesta part del Pirineu que en la resta.
joanvila |
diumenge, 27 de desembre de 2009 | 16:32h
L'acord de Copenhaguen, després de dues setmanes d'expectació, overbooking i caos organitzatiu, va acabar en un fiasco. Els més optimistes diuen que va servir per fer entrar Estats Units i Xina en el debat. El meu parer és més pessimista. Malaguanyat temps i cost del procés. Això del canvi climàtic només ens ho creiem els europeus. Des de l'any 1992 Europa intenta liderar el camí de l'alternativa energètica. La Unió va suspendre l'aplicació de la taxa del CO2 per possibilitar als altres països afegir-se al camí, fet que va donar l'èxit relatiu del Protocol de Kyoto sense la participació dels Estats Units i la Xina. A Copenhaguen es pretenia incorporar definitivament aquests dos països, els més emissors (un 47% del total), però el tret ha sortit per la culata, acabant en una negociació que els EUA i la Xina han fet pel seu costat, defensant els seus interessos i menystenint la Unió Europea. Un fracàs fenomenal!
Ja vaig explicar que la reducció de CO2 pel que fa al petroli i al gas es farà a mesura que disminueixin els estocs dels pous de petroli; per tant el fracàs de l'ampliació del protocol de Kyoto és relatiu. Però el domini de la negociació a Copenhaguen per part dels Estats Units i la Xina indica que ells són aliens a aquest moviment pel fet que tenen carbó que substituirà la manca de petroli. És tan evident això, que fins i tot la Xina ha vetat la comprovació de les seves emissions al·legant intromissió en els seus interessos nacionals. Tothom sap que cada setmana la Xina posa en marxa una central elèctrica amb carbó: Xina és una autèntica bomba de rellotgeria en aspectes econòmics, ambientals i energètics.
Per tot plegat insisteixo en la necessitat de resoldre l'esgotament de petroli i l'efecte hivernacle amb un dels mecanismes que s'han fet servir sempre en economia, amb la fiscalitat. Recordo que en els més de cent anys que s'han inventat els cotxes, a Europa aquests han passat de tenir un consum de 10,5 a 6 l/100 km, mentre que als Estats Units no ha baixat d'una mitjana de 8,5 l/100 km. La distància s'explica per la diferència fiscal del preu de la gasolina en un lloc i l'altre. Tothom sap (o sospita) la importància que l'energia té en la millora de la productivitat, i d'aquí en el benestar. Aquest concepte frena qualsevol intent d'augmentar el preu de l'energia, posa la por al cos dels polítics. Però és evident que si el preu de l'energia no és elàstic, és a dir, si el moviment de preu no modifica el consum, llavors se'n fa un mal ús, cosa que ha passat en el món occidental en els darrers decennis. Normalment quan un element es troba en vies d'esgotament el seu preu puja fins baixar-ne la seva demanda. Si no ha estat el cas del petroli és perquè durant els anys 70 es van trobar molts jaciments nous i durant els anys 80 i 90 es va alimentar l'expectativa de trobar-ne més, cosa que no ha estat així. En definitiva, si el preu del petroli s'ha mantingut anormalment baix ha estat per interessos dels països defensant el seu benestar.
joanvila |
dilluns, 21 de desembre de 2009 | 07:59h
Des de fa anys, almenys des del segon mandat de l'Aznar al Govern de Madrid, les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya són difícils. Es té la impressió que aquesta distància, aquesta dificultat de relació, cada vegada és més gran. Sabem que quan un tracte entre dues persones o grups es refreda, mai és per culpa d'un.
Diumenge passat es va fer la segona onada de referèndums per la independència. Tothom sap que el moviment no té cap força jurídica i que és un acte que barreja la reafirmació, la disconformitat amb les relacions amb Espanya, i l'augment de múscul independentista. Per això el resultat de la consulta ha estat vist de formes ben diferents. Els espanyolistes i el PSC (que se sent en fora de joc) han minimitzat el resultat dient que la consulta no representa el conjunt de la societat catalana, fent veure que un 30% de participació és un fracàs...
És un error menysprear l'onada de consultes. El dia abans els sindicats s'havien manifestat a Madrid contra ningú en un acte semblant als indis quan fan balls per demanar que plogui. Hi van participar 200.000 sindicalistes segons un recompte fet a l'engròs. Els participants que hi van anar van cobrar dietes (diuen 43 euros). L'endemà vam llegir als diaris que hi haurà un abans i un després de la manifestació, com si l'acte preventiu servís per ensenyar les dents i marcar territori.
En canvi, l'acte de diumenge en els 168 pobles on van assistir prop de 190.000 votants sense cap més força que la seva voluntat d'expressar la seva opinió, sense que ningú els hagi donat cap contraprestació, comptats nominalment... aquests no tenen cap transcendència política. Fins i tot em sembla equivocada l'apreciació que el 30% de participació és un índex baix: un acte en el qual només hi va el que està a favor implica que els contraris en queden fora. Si sabem que a Catalunya hi ha una forquilla (sóc ample aquí) entre el 40% i el 60% que està a favor de la independència, vol dir que, si els contraris haguessin anat a votar en el referèndum, la participació hauria estat entre el 50% i el 75%. Per tant, és un error menystenir el resultat de la consulta parcial de diumenge. És molt millor analitzar les raons per les quals s'ha arribat fins aquí i les que ens empenyen cap al futur.
joanvila |
dilluns, 14 de desembre de 2009 | 08:00h
Aquesta setmana i la vinent a Copenhagen s'efectuen les negociacions per reduir les emissions de CO2 al món. Es pretén que cada país assumeixi un compromís de reducció de gasos voluntàriament. És un procés difícil per la quantitat d'interessos que hi juguen. Per un costat, els països desenvolupats veuen com la reducció de gasos d'efecte hivernacle pot reduir el nivell de vida que han assolit. Per altre costat, els països emergents de fort desenvolupament veuen perillar la via d'èxit que tenen. Finalment els països que no tenen gaires esperances de prosperar demanen ajudes per no desforestar i contraprestacions per fer front a les catàstrofes derivades del canvi climàtic que ja s'està produint.
Tot això em sembla fals. Pretendre arribar a acords voluntaris per resoldre un problema d'aquesta importància crec que no porta enlloc. Només cal mirar el protocol de Kyoto, que és vigent fins al 2012, per veure que els Estats Units no en van voler saber res i que la Xina mira cap a un altre costat.
Però el més greu és que el que es discuteix a Copenhagen es resoldrà per si mateix. M'explico. El panell de canvi climàtic de les Nacions Unides ha fet una estimació de la concentració de gasos d'efecte hivernacle i el seu efecte en l'augment de temperatura de la Terra. D'aquestes estimacions, se'n deriven unes corbes de reducció de gasos per evitar l'escalfament excessiu. Doncs bé, la corba que es vol seguir, per limitar l'augment de temperatura a 2 graus, coincideix exactament amb la corba d'esgotament de petroli descrita en el primer article de la sèrie. Per tant, la reducció de gasos es farà via preus, com a resultat de l'esgotament del petroli. S'ha d'entendre que en una economia de mercat el principal mecanisme és el preu i en el món de l'energia aquest ha estat sempre el primer factor.
En els primers anys de la revolució industrial el preu de l'energia era prou alt com perquè aquesta fos considerada com un bé valuós. Recordo quan era petit que la gent escorria les mànegues de la gasolina quan emplenava el cotxe; era un producte escàs. Fins a finals dels anys 60 el preu de l'energia encara era prou alt com per fer-ne un ús responsable. Va ser després, quan es van descobrir tants jaciments de petroli, que això es va desvirtuar completament. La relació del preu de l'energia amb la nostra capacitat de compra fou massa petita, fet que va comportar un mal ús. Ja no us explico el cas dels Estats Units, on després de 100 anys han estat capaços de fabricar cotxes amb un consum mitjà més alt que no pas al principi.
joanvila |
dissabte, 12 de desembre de 2009 | 18:46h
Les Catalans de plus de 16 ans résidant dans 168 communes, soit potentiellement 700 000 personnes, sont invités par un collectif d'associations à se prononcer dimanche 13 décembre en faveur de l'indépendance de leur province. Organisée en dehors des partis et sans l'aval des pouvoirs publics, la consultation n'a aucune valeur légale. Elle témoigne malgré tout que, en quelques années, sous l'effet d'une rhétorique nationaliste attisée par les institutions régionales, l'indépendantisme a gagné du terrain en Catalogne. La configuration politique instable de la Généralité - le gouvernement régional - conforte cette revendication. Il suffirait de peu de chose pour qu'une crise éclate avec Madrid.
La Catalogne n'est pas la seule région d'Europe de l'Ouest à être travaillée par ce désir d'émancipation. Outre le Pays basque, où la violence de l'ETA nuit à l'idée d'indépendance, les Flandres - qui ont beaucoup de points communs avec la Catalogne - et l'Ecosse sont elles aussi tentées de rompre avec l'Etat central. Ces régions ont en commun de disposer de très larges compétences pour gérer leurs propres affaires. Elles sont pour la plupart prospères. Alors, pourquoi aspirent-elles à briser le cadre étatique ?
A l'évidence, l'appartenance de la Belgique, de l'Espagne et de la Grande-Bretagne à l'Union européenne (UE) n'a pas refroidi les nationalismes régionaux, au contraire. En fournissant à ces régions soumises à des forces centrifuges un cadre commun pacifié, l'Europe politique leur permet d'envisager une rupture sans violence. Modifier l'antique tracé des frontières n'est plus synonyme de conflit armé aujourd'hui. Enfin, l'UE, qui dispense depuis longtemps des fonds aux régions, n'a jamais formulé de jugement de valeur sur leurs tentations nationalistes.
L'élargissement de l'Union à des Etats issus du morcellement de l'URSS et de la Yougoslavie a donné des ailes aux nationalistes catalans et flamands. Et pour cause, ces nouveaux Etats sont parfois nettement plus petits et économiquement moins avantagés que les riches régions occidentales qui regardent le large.
"Pourquoi les Slovènes et les Lettons auraient-ils droit à un Etat, et pas nous ?", demandent les indépendantistes de Barcelone et d'ailleurs. La reconnaissance de l'indépendance du Kosovo leur a fourni un argument supplémentaire. Ce n'est pas un hasard si l'Espagne dénie à cette région de l'ex-Yougoslavie son nouveau statut. Madrid n'est pas loin de penser qu'à jouer avec le feu...
A force de mépriser leurs concitoyens, les politiques n'ont pas compris que ça se retournera un jour contre eux. Elargissement débridé de l'UE, perte totale d'objectifs de société, débat archi stérile et destructeur sur l'identité nationale, etc. Pour ne pas être totalement perdus, les individus ont besoin de se reconnaître dans une communauté proche, soit-elle de région, de religion, de langage ou autre. Et le phénomène ne fera que s'amplifier, parfois pour le meilleur, parfois pour le pire.
Le problème est pourtant simple, lorsque le népotisme, la corruption ou l'irresponsabilité budgétaire atteignent une région, il n'y a que la région qui paye. Lorsque de telles fléaux atteignent un Etat-nation, et les exemples sont légions aujourd'hui en Europe, c'est l'ensemble de l'Etat qui paye. Le problème est donc multiplié par la masse sans être résolu par elle. Les pays les mieux gérés sont les petits pays, à la taille de la région, et les pays à structure fédérale, c'est évident.
Le rêve:la dissolution d'un Etat fort en x entités régionales.Pas de législation contraignante,le népotisme -+ ou - masqué-dans les nominations des responsables,la solidarité entre "les imbéciles heureux qui ont nés quelque part" et les autres?. vous pouvez crev...,etc....vous n'êtes pas catalan,Français, Syuiss, ztrc?.
Qui seme le Kosovo recolte la Catalogne!.L'irresponsabilite des dirigeants Europeens en particulierB.Kouchner merite d'etre souligne mais pour la Catalogne et le Pays Basque ils meritent a mon avis leur independance.A force de vouloir nous faire comprendre que le monde change nous devons en payer le prix sinon il faut revenir aux fondamentauxcomme disent les sportifs,mais ceci est une autre histoire qui reste a ecrire.
@Richard Bien au contraire, c'est l'Etat- Nation à la mode XIXème qui est l'obstacle le plus fort à la fédéralisation européenne, et ces "indépendantistes" qui en sont les moteurs les plus puissants. C'est bien pour un Etat intégré à l'Union, et sans laquelle il n'aurait pas grand sens, que les Catalans vont voter demain. Le nationalisme français nauséabond qui nous prive du droit à parler et enseigner nos langues, et nous impose sa définition obsolète de l'identité, est un frein bien plus fort.
Ce n'est pas par hazard si ce sont les provinces les plus riches qui demandent l'indépendance. La ligue du nord accorderait volontiers l'indépendance aux Pouilles et à la Calabre. Nous français nous attendons avec impatience que la Corse, la Guadeloupe, Mayotte ... demandent leur indépendance mais nous pouvons attendre longtemps.
Quand on commence à mélanger culture et politique, ça sent mauvais, et c'est exacement ce qui se passe en Catalogne. Il y a de la mauvaise foi chez les nationalistes catalans qui réécrivent l'Histoire à leur avantage, ou qui s'imaginent que le castillan n'a pas sa place en Catalogne.
Plus ces idées de différenciation font leur chemin dans la prose gouvernementale, donc dans le discours ambiant, plus nous régressons et plus le rejet de l'autre s'installe. Commençons par nous croire francique, alsacien ,lorrain et pourquoi pas catalan. En attendant la dévastation inéluctable de notre civilisation par nos divisions, continuons à divaguer sur ces schémas obsolètes réducteurs et passéistes. Ils ne répondent plus à la nécessaire organisation pour notre survie : l'Europe fédérale.
En tant que Castillan de naissance je n'ai rien contre, je constate simplement que leur complexe de supériorité est insupportable. Mais qu'on se rassure, quand les Catalans si fiers de leur Barça devront se conenter d'une "liga" catalane étriquée et indigente sans le Real, le rival de toujours, et donc dépréciée à laquelle les grandes stars du foot ne voudront pas participer ils changeront d'avis! C'est aussi con que ça!
Titre discutable mais l'éditorial a raison de parler de rhétorique nationaliste. En effet, un "sentiment d'appartenance" peut résulter d'un processus historique et culturel mais aussi se fabriquer ou se manipuler (par une relecture biaisée de l'Histoire catalane ignorant ses vicissitudes avant 1714, par exemple) plus souvent pour le pire que le meilleur. Quant à prétendre que la violence disparaîtrait du Pays Basque avec un référendum, c'est une imposture quand on connaît la nature d'ETA.
Et ce n'était qu'une histoire de gros sous? On peut remarquer, comme en Italie, en Belgique en Espagne que ceux sont généralement les provinces prospères qui veulent se séparer. Elles ne veulent tout simplement plus payer pour les autres quelles considèrent comme des boulets.
c'est vrai ça, je ne vois pas pourquoi on ne découpe pas l'Espagne en une multitude de régons indépendantes , et moi dans le Rouergue je veux mon indépendance, dans le Quercy aussi , je veux préserver mon identité régionale, scrogneugneu !!
Belle contradiction en Une du Monde : d'un côté les photos des fusillés du Mont Valérien glorifiés comme combattants de la Liberté et de l'Indépendance, de l'autre le mépris d'un même désir de Liberté et d'Indépendance en Catalogne, qui en 36-39 a certainement eu plus de fusillés et de résistants que les Français en 39-45 ! Moralité : 1/ l'indépendance, comme au bon temps des colonies, c'est réservé à la France. 2/ tous les états existants sont légitimes, peu importe qui ils enferment !
Les "grands" états européens ont effectivement joué avec le feu en favorisant le dépeçage de la Yougoslavie, avec le résultat consternant que l'on constate. Quand Ricardo nous dit que la violence basque cesserait immédiatement en cas de référendum, il rêve. Le nationalisme est une des formes de la violence, et le micro nationalisme en est la forme la pire, car il refuse absolument l'autre, le juste un peu différent, avec lequel nous construisons la grande nation.
Cette évolution centrifuge est dans l'ordre (ou le désordre) des choses. Elle correspond au besoin vital des espèces vivantes de se regrouper en communautés distinctes et dotées d'une identité séparée. Elle est une réponse cinglante à ceux qui espéraient que nous nous allions nous diriger vers une identité universelle, anonyme, indifférenciée. Fatale et mortifère erreur. Il faut relire les écrits de Konrad Lorenz sur la sélection naturelle, l'évolution des espèces.
A Luc, je suis d'accord. Mais cela signifie que les différents états deviennent superflus et Bruxelles à longue vue le seul organe central. On n'y est pas encore.
Pourquoi ce titre? En quoi une indépendance serait-elle un mal? La violence en Euskadi cesserait immédiatment si le principe d'un referendum était enfin admis. Par ailleurs, l'Euskadi, résultat de 30 ans de gvt nationaliste, est très bien notée par les agences de naotation à la différence de l'Etat central. Il faut pas oublier que Catalans et Basques, nous avons un pied de ce côté de la frontière ce qui ne doit pas nous exclure d'une éventuelle indépendance, si tel est le désir de la majorité
Le droit des peuples à disposer d'eux-mêmes n'est-ce pas le fondement de la démocratie, et le referendum son intrusment? Qu'est-ce qu'un peuple? La question est vaste et l'espace manque ici. En deux mots, c'est un "sentiment d'appartenance". Pour quoi ce droit qui est reconnu, voire même couragé, ailleurs, ne le serait-il pas ici. L'existence d'une Union européenne a pour conséquence de faire qu'une indépendance aujourd'hui n'a plus rien à voir avec celles du XX° siècle. En serait-elle un "mal"
Pourquoi ce ton méprisant du Monde : "sous l'effet d'une réthorique nationaliste", "attisée par les institutions régionales", "l'indépendantisme" comme si c'était une maladie... Le rédacteur connaît il l'histoire de la Catalogne ? L'exécution par Franco de Lluis Companys, son président, en 40 et de Josep Sunyol, président du FC Barcelone en 36 ? La perte de la liberté le 11 septembre 1714 ? Si l'Allemagne Nazie avait conservé la France 300 ans, son occupation serait devenue légitime ? Luc G.
12.12.09 | 15h32
Il existe une masse politique critique en terme géographique ou démographique au delà de laquelle gouverner devient beaucoup plus compliqué. Cette masse critique, au plan géographique, s'est crééé naturellement, c'est la région ou la province. Après l'avoir cassée en départements, nous l'avons recréée sous la pression des faits lors des lois de décentralisation et elle va redevenir, avec l'Europe et la réforme en préparation, l'unité politique par excellence. C'est indéniable et c'est ainsi.
Et alors? Ce succès des mouvements indépendantistes montre bien que dans une époque marquée par la mondialisation et l'uniformisation des cultures et des modes de vie, les hommes cherchent à trouver refuge dans leurs "petites patries", à se distinguer des voisins pour valoriser un collectif de proximité. Certe illusoire, ce projet combat le sentiment mortifère d'être plongé dans un "grand tout" anonyme. Alors, dans un cadre démocratique, européen, sans violence et sans haine. Pourquoi pas?
joanvila |
dissabte, 12 de desembre de 2009 | 13:15h
Tal vez sea la calma que precede a la tempestad. Pero la barahúnda suscitada por interesadas filtraciones sobre la amputación ideológica del Estatut de autonomía de Catalunya parece apaciguarse en vísperas de la tan esperada decisión del Tribunal Constitucional. Momento que invita a la reflexión antes de que unos y otros se rearmen jurídica y políticamente para esa madre de todas las batallas constitucionales. Mirado con una cierta distancia, el dramatismo del debate, con su aquelarre de improperios imperiales, parece desmesurado.
O sea que ¿nacionalidad es constitucional (artículo 2) pero nación no es constitucional aunque sea en un preámbulo no vinculante jurídicamente? ¿O tal vez era una simple propuesta inicial y alguien se lo contó a un amigo que lo comunicó a un periódico de Madrid a ver si colaba y atizaba el conflicto? ¿Es posible que los intereses profesionales de los jueces empeñados en no tener que aprender catalán y en recortar la autonomía de los tribunales de Catalunya sean más determinantes que la estabilidad institucional en las decisiones de un tribunal guardián del interés general? ¿Pueden las banderas y los himnos (uno de los cuales no tiene ni letra) que sólo emocionan a cuatro trasnochados fracturar la convivencia? ¿No estábamos ya de acuerdo en que el catalán es la lengua propia de Catalunya e idioma vehicular de todo el sistema educativo, manteniendo la cooficialidad con el castellano y el pleno respeto al uso de esta lengua? ¿No se ha llegado a un acuerdo relativamente satisfactorio de financiación autonómica que permite ir adecuando las inversiones públicas en Catalunya a la riqueza generada en el territorio al tiempo que se asume una cuota de solidaridad con las regiones menos desarrolladas del Estado? Cierto, queda el tema trascendental de las selecciones nacionales que no amenazan la unidad del Reino Unido pero sí parecen ofender al reino desunido. Pero ahora que la selección española es medio Barça y que Cruyff ha situado a la ilegal selección catalana en el mapa mediático mundial la estrechez de miras de los burócratas del deporte se hace menos insoportable. Así pues, ¿cuáles pueden ser esos temidos recortes ante los que la sociedad catalana debe aprestarse a responder? ¿Qué discute el Alto Tribunal desde hace tanto tiempo que se le pasó el tiempo de existencia legal y en algún caso, tristemente, el de existencia vital? ¿Cómo un tribunal paticojo, mermado, paralizado y no renovado puede conmover los cimientos de la coexistencia entre Catalunya y España? Sospecho que no hablamos de recortes ni de Estatut, sino de un rechazo ideológico nacionalista español, dominante en el PP y extremadamente influyente en el PSOE (¿no es cierto, señor Bono?) a la aceptación de la especificidad histórica y cultural de Catalunya, reflejada mal que bien en el acuerdo de mínimos conseguido por nuestro añorado Jordi Solé Tura en el tenso parto constitucional. Es ese trasfondo de no aceptación de las diferencias, del respeto al otro que empieza por el reconocimiento de que hay otro, el que enciende la mecha de la sospecha al menor incidente. Y la cuestión es que un cúmulo de errores políticos ha generado múltiples incidentes hasta llevar a una situación en la que habrá que guardar la calma para que, ¡en plena crisis económica!, no nos metamos en una dinámica destructiva en la que todos perdemos -también quienes no nos escandalizamos ante la idea de que tal vez un día se disuelvan estos malhadados estados nación, carniceros de sus gentes a lo largo de la historia, en una utopía europea de identidades sin fronteras-. Primero, como escribí en su momento, por puro principismo legalista se propuso un Estatut que no añadía más autogobierno al que se podía obtener por negociación política, como así ha sido y sigue siendo. Luego, ante la reacción furibunda de los dinosaurios celtibéricos hubo que defenderlo en la calle y en el Parlament hasta que el Gobierno español lo aceptó, luego lo revisó, luego lo negoció y luego lo aprobó en las Cortes, olvidándose de pasarlo antes a dictamen constitucional por si las moscas.
joanvila |
dilluns, 7 de desembre de 2009 | 07:58h
Diumenge passat dèiem que hem entrat en una fase definitiva d'esgotament de petroli. Aquest fet, que afectarà de forma important la nostra economia, té un costat encara més dramàtic pel que fa als aliments.
L'aliment és el combustible per al nostre cos. Dèiem que cada dia necessitem 2.500 quilocalories, uns 2,91 kWh, per mantenir la temperatura. En temes d'energia la humanitat necessita l'equivalent a 12 Mb/d (milions de barrils dia) en forma d'energia alimentària. Si comptem que tots els 6.700 milions de persones tinguem la mínima quantitat necessària, cosa que ja sabem que ara no és així, necessitem molta més energia per produir aliments i transportar-los a cada llar. La producció de menjar va associada al consum d'energia, de tal forma que als Estats Units han calculat que per a cada 1.000 quilocalories que arriben a la taula es necessiten 5.000 quilocalories de petroli i gas natural per fer-ho possible. La resta del món, tot i tenir hàbits de consum més moderats, no deu estar molt lluny del factor cinc dels Estats Units en la producció i distribució. Si assumim aquest factor, per una quantitat d'energia global d'aliments de 12 Mb/d necessitem 60 Mb/d suplementaris per elaborar i transportar els aliments. Això és més del 40% de la producció total de petroli i de gas. Ens acostem a aquesta xifra a mesura que al món hi ha més població i que n'hi ha més que imita el model de consum occidental.
Per tant l'esgotament de petroli, si és dramàtic pel fet que comporta el risc de col·lapse de l'economia, ho és més encara perquè afecta directament el menjar quotidià mínim necessari de cada persona que viu al planeta.
És per aquest costat que començaran els primers canvis derivats de l'esgotament del petroli. Sabem que a partir del preu del barril de 200 $ els avions deixaran de volar per cars. No està previst que això passi demà, tot i que ja hi va haver un avís el 2008 arribant a 147 $/b, però és evident que en el trànsit des dels 80 $/b d'avui fins els 200 $/b hi hauran canvis en les maneres de comprar i vendre aliments. Ja podem veure que el transport d'aliments frescos d'una punta a l'altra del món en avió seran els primers a rebre. També podem imaginar que es posarà seny en l'intercanvi d'aliments entre regions, deixant de transportar patates d'un país a un altre quan alhora es transporten la mateixa quantitat de patates del segon país al primer. La globalització i les facilitats dels mercats, junt amb el baix preu de l'energia, han portat a disfuncions importants que caldrà corregir. Tot plegat vol dir que la producció d'aliments ha d'esdevenir més local, la qual cosa significa que hem de fer els possibles per mantenir la pagesia que tenim.
El clima del Pirineu oriental té unes especificitats que el diferencien de la resta de la carena pirinenca i, com
