Em queden dos capítols per acabar la quarta temporada, o sigui la serie complerta. És una de les millors produccions fetes a Catalunya i, fins i tot, comparable amb les americanes. És d'aquelles series que fa pena acabar-les, tanta, que encara no havia vist els últims episodis. Està clar que estava dirigit a un públic concret, dins el qual m'incloïa, potser per això sentia addicció. Però més enllà d'aquest fet, hi ha una serie molt ben produïda, guionada i filmada que va tenir durant quatre anys un seguiment molt raonable per part de l'audiència.
Els personatges estan ben desenvolupats durant les quatres temporades a diferència d'algunes series americanes que no superen el visionat de capítols seguits en DVD amb personatges que apareixen, desapareixen, s'esfumen... com per exemple a la meva idolatrada “The west wing”.
Doncs amb el meu iPod Nano Groc aconseguiré acabar el meu visionat de PORCA MISERIA sense pressa i, a partir d'ara, sense pausa durant els meus trajectes de casa a la feina, de la feina a la universitat, de la universitat a casa.
Passar un cap de setmana a l'illa de Manhattan és un plaer inexplicable. Sense cotxes, sense newyorkers estressats amb Blackberrys en una mà i Starbucks coffee a l'altre, sense fums. Amb turistes només a la 5th ave pots entrar a qualsevol dels Starbucks que estaran absolutament buits on pots rellegir el New York Times, que té el seu merit, tranquil·lament. Després d'esmorzar pots agafar Lexington, Park Avenue o Madison per anar a parar a l'explosió de Central Park.
Estant a New York un no pot evitar donar-se una volta per Central Park almenys una vegada cada dos dies, a l'estiu. És necessari i obligatori veure Central Park durant la setmana (més tranquil i solitari) i en cap de setmana (convertit en platja turística a l'agost sense mar). Riuades i riuades de newyorkers i turistes ocupen totes les exuberants verdes explanades, tots els camins, caminets i carreteres per passar el dia. Tot un espectacle de civisme, alegria i gratitud per tenir aquell pedaç verd al vell mig de l'illa més densificada del món.
El Midtown és el lloc perfecte per escapolir-se de la gentada que recorre aquells carrers durant la setmana. Per aquells que no tinguin especial interès en veure's envoltats de turistes babaus han d'evitar durant el cap de setmana 5th ave, Soho, Nolita, Little Italy, Times Square, Noho. Tots aquests llocs es poden visitar amb tranquil·litat durant la setmana. En canvi, es pot donar una passejada enmig d'una calma tensa al Lower Manhattan abans que els brokers inundin els seus carrers durant la setmana.
A Manhattan cada cap de setmana tallen un carrer important. Els dissabtes degut a una concentració de ciclistes, que recorre l'illa fins a Central Park i els diumenges es pot veure un mercat a l'aire lliure que es va alternant entre Lexintong, Park Ave, Madison i 7 ave. Tot un espectacle audiovisual i olfactiu.
Una setmana, més o menys, i ja m'he aclimatat a la ciutat. Encara no he vist tot el que s'ha de veure a New York però vaig fent. Les diferències entre venir una setmana o estar-s'hi gairebé dos mesos són notables. La primera és que necessites un matí per netejar-te la roba, altre per tallar-te'n els cabells, un altre per fer la compra, ... Encara i així, surts guanyant. Fas més vida de newyorker que de turista. Però amb la càmera sempre a punt a la mà.
Brooklyn. Gran. Com tot EUA. Avui he decidit anar des del Midtown, on visc, fins al Brooklyn Bridge, anar i tornar, veure DUMBO i Brooklyn Heights, després tornar a l'illa i fer una volta pel districte financer de Wall Street al Lower Manhattan acabant la travessia al Battery Park, des d'on es pot veure la Statue of Liberty. Tot aixó en aproximadament 8 hores de no parar de caminar. Us en podeu fer una idea. Acabes el dia absolutament destrossat.
A Brooklyn he aprofitat per fer una passejada pel Brooklyn Heights Promenade que es el passeig que ofereix les millors vistes del Lower Manhattan i del port de New York. Ja que hi era per allí, he fet una volta pel barri que millor es conserva intacte de New York (Brooklyn Heights) i he pogut veure on va esciure Breakfast at Tiffany's Truman Capote i on va escriure Del Temps i el Riu Thomas Wolfe, quan encara no era un barri inassequible.
Després he aprofitat per veure el barri de DUMBO (Down Under the Manhattan Bridge Overpass) que m'havia recomanat el professor d'anglès. Encara que si entreveu un ambient bohemi no deixes de tenir la sensació de soledat típica de les ciutats americanes (menys New York), edificis grans, poca gent al carrer, carrers enormes, però si que hi ha visites interessants a galeries. Em sembla que hi tornaré.
Agafant altre cop el Brooklyn Bridge (una mica més de mitja horeta entretenint-te veient el landscape i fent fotos) és fàcil trobar-te amb Wall St., el NY Stock Exchange, el Trump Building, el port i sobretot amb l'absència de les dues torres bessones durant tot el trajecte. Encara que no les haguessis vist en directe. Els newyorkers encara no han cicatritzat les seves ferides i es pot comprovar en el terreny, trepitjant l'encara anomenada ground zero. I, és curiós, perquè si per alguna cosa es caracteritzen és per ser el més pràctics possibles. Suposo que això denota el fort cop que van rebre. D'allò fa 7 anys, i tens la sensació que encara ara esta supurant.
raulvado |
diumenge, 20 de juliol de 2008 | 00:46h
Es curiós veure com en una mateixa ciutat es pot donar gairebé aquella cançó dels Tears for Fears que diu 'Four seasons in one day'. I és que a Manhattan conviuen dues estacions, l'estiu i el cru hivern. Sempre que surtis de casa has de planificar el dia amb dues mudes, una per preparar-te'n per passar fred, i una altre per suar com un condemnat.
Als carrers de Manhattan pots olorar fins i tot el sofre, que deu haver-hi, de l'infern, per què la calor és entre asfixiant i angoixant. Es maco veure homes, com tu, suant la samarreta (a diferència d'alguns jugadors del Barça durant aquest any), suant qualsevol gram de greix que existeixi en el cos. I clar, tu turista voluntariós que intentes abastar-ho tot en uns quants dies et trobes deixant literalment, no la pell, però si les greixines pels streets, avenues i parks.
Però turista acaparador tens salvació, però pagant un preu. Sempre et pots resguardar del foc del sol en qualsevol botiga, establiment, estació, edifici..., amb la condició de ràpidament mudar-te. Posa't anorac, guants, calçotets amb camal, gorra, mitjons de llana, i ràpid, o de lo contrari agafaràs un senyor refredat. Encara que vaguis equipat per pujar l'Everest passaràs fred. Les coses funcionen així a la Gran Poma.
He dit dos estacions, erroni. Hi ha una tercera, la primavera. I és que a New York, plou tot el dia durant l'estiu. A tot hora. Tu, visitant, amb la mínima roba possible notaràs com si... sembla que plogui... és impossible, no hi ha cap núvol... ostia, ja veuràs, estan escopint des d'algun gratacel... però no potser que a cada gratacel hi hagi mostres d'incivisme. Ah!! Els pintorescs aires condicionats. Aquests de les pelis, que sobresurten de les finestres. Doncs quina gràcia, per què m'haig d'estar netejant les ulleres cada dos per tres.
raulvado |
diumenge, 20 de juliol de 2008 | 00:37h
L'aeroport de Lisboa definitivament no és el millor lloc per passar 3 hores perdudes entre vol i vol.
A dues hores, aproximadament, per arribar a Newark el vol amb la TAP ha sigut prou satisfactori, començant per que he tingut dos seients per mi sol i un donava a finestra, però no es cap avantatge ja que veure infinitats i infinitats d'oceà atlàntic no és agradable ni tranquil·litzador. Però tot i així, ja l'hem passat. Déu ni do, quin merit va tenir aquest Colom, per que si ja tinc ganes de sortir de l'avió i fer coses millors que estar assegut durant 8 hores (com per exemple fer les cues de l'aduana) com collons van aguantar tant de temps en la Niña, la Pinta i ..., l'altra.
I una altre vegada de viatge cap a les amèriques, sembla que sigui ahir quan feia classes a Vilanova del Camí i marxava follat cap a Califòrnia i ja estic altre cop en un vol intercontinental en direcció cap a Manhattan. Encara que aquesta vegada amb una mica més de recança. Però il·lusionat que em vinguin a visitar d'aquí 3 setmanetes.
Altre vegada passar per tràngol de metamorfosejar-me de la posició còmode del professor a la de l'alumne. Ufffff, potser cada vegada em faci més mandra el canvi. Però no diuen que: qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa, doncs en aquestes estem.
Veurem com va la cosa, que tal el professor/a (els sonsos i avorrits no els suporto), els companys de classe i si puc suportar estar a New York i passar-me 4 hores cada dia dins una habitació.
Ara una vegada aconseguit passar el control d'aduanes, esperem sigui ràpid i tranquil, la propera missió serà arribar fins a la residència en ple cor de l'illa. Ja us explicaré com va anar. Per tots aquells que encara us enrecordeu de l'accidentada arribava a LAX, post al bloc on journey, us explicaré si finalment he apres la lliçó. Ara una cosa tenim guanyada, PUC TRUCAR PEL MÒBIIIIIIIIIIIIIIL, una fita que he aconseguit jo solet no sense alguna empenteta que altre...
Dues hores d’entreteniment continuu en el cine actual són d’agrair en aquests temps que corren. És cert que veient la pel·lícula tens la sensació de tornar deu o quinze anys enrere, però la sensació és gratificant.
El patró és idèntic a les anteriors tres entregues, calcat! Amb les mateixes intencions, amb els mateixos matisos, els mateixos canvis de guió, ... però, potser aquí rau la gràcia de tornar a veure l’Indiana en acció. Després de l'aparició de la dolenta, caricaturitzada evidentment, que segueix la dita “el fi no justifica en cap cas els mitjans”, l’historia flueix entre divertida i entretinguda amb lluites, fugides inversemblants, traïcions pel vil metall, viatges cap el present i fins i tot cap el futur amb uns bons canvis de guió.
La resolució final de la pel·lícula, insinuada durant tot el metratge, no deixa de ser bona i interessant. Però sense cap mena de dubte allò que diferencia una pel·lícula d’aventures i una d’Indiana Jones continua sent la insinuació de la banda sonora durant una fugida, lluita o una descoberta. Aquella musiqueta que aconsegueix posar-te els pèls de punta en la foscor de la sala de cine.
Per tot això, anar a veure l’Indiana Jones és, no només recomanable, sinó gratificant.
Tenim el país que ens mereixem, tenim el país que volem, tenim el país que hem votat durant aquests anys de democràcia.
Tenim l’aeroport que ens mereixem!!
Tenim el servei de “Cercanias” que ens mereixem!!
Tenim tots i cadascun dels peatges que ens mereixem, ni un més ni un menys!!
O sigui, que prou de queixes!!!! Si no volguéssim suportar tot això, ja faríem mans i mànigues per canviar la situació, però... està clar que no volem, oi?
Just fa un any estava sobrevolant l'oceà Atlàntic en un vol intercontinental amb destinació Los Angeles. Com passa el temps nois... Ja fa un any de tot allò, em faig creus.
Imagineu-vos si l'experiència va valer la pena que un any després a les dues i vint-i-dos de la matinada no puc dormir. És una sensació realment estranya, perquè comences a donar voltes als records, experiències viscudes, gents conegudes, i no pares. Ara fa un any tenia moltes il·lusions posades en un projecte en el qual em vaig abocar en cos i ànima, i que finalment no ha sortit. No és que estigui decebut o deprimit, i tampoc no he llençat el temps i els calés endebades, però si que és veritat que el regust amarg te'l notes en el tast.
Després del desessis s'han començat a obrir portes i han aparegut altres projectes igualment emocionants i difícils de duu a terme. Potser és aquesta dificultat la que ens motiva a perseguir-los. Recordo una vinyeta de còmic, on un personatge perseguia una fletxa sense descans sense arribar mai a atrapar-la, un altre personatge li preguntava que estava fent i el primer li responia que perseguia el seu somni. L'autor ens venia a explicar que ens podem passar la vida perseguint somnis inabastables sense fruir de la realitat. Jo de moment continuo perseguint fletxes.
I encara que tinc aquesta edat en la que s'han de perseguir el somnis, també s'han de fotre calés al compte habitatge.
Avui, penúltim dia a Amsterdam, hem visitat la casa on la família Frank va viure a partir del 6 de Juliol de 1942 desprès de l'arribada (democràtica) al poder de Hitler a Alemanya el 1933 fins que el 4 d'agost de 1944 el servei de seguretat alemany rep una trucada anònima denunciant la presencia de jueus en número 263 del carrer Prinsengracht.
L'edifici constava de dues parts, una la casa del davant, on funcionava l'empresa del pare, Otto Frank, i la casa de darrera on Ana Frank escrivia el seu diari on reflexava la vida quotidiana dels que hi vivien, el seu aïllament i la por permanent a ser descoberts.
Després de la trucada els vuit amagats i els seus protectors Jo Kleiman i Victor Kugler són traslladats a la penitenciaria. Els protectors passen al camp de concentració de Amersfoort, Holanda. Els amagats són portats al camp holandès de Westerbork, des d'on els envien al camp d'extermini d'Auschwitz.
Mor tota la família assassinada, d'inanició o pel tifus menys el pare Otto Frank que sobreviu. Otto regresa a Amsterdam el juny de 1945. Després d'un temps decideix publicar el diari de la seva filla Ana.
El diari es publicarà per primera vegada en Holanda en 1947 i es traduirà a més de 60 idiomes de tot el món. Podreu comprovar que també hi ha la primera versió en català del Diari en el Museu, i fins i tot, podreu comprar l'última edició del Diari en català a la seva botiga.
Sincerament, pujant i baixant les estretes escales i caminant per les habitacions buides de decoració, com eren a la època, t'emociones i has de contenir les llàgrimes que brollarien sense consol. Sobretot pensant en com d'inhumans podem arribar a ser els humans. Quina pena!!
PD: La fotografia és de les l'escales que pugen al segon pis i l'he agafada en moviment, imaginant els moments de por que deurien passar.
Quan vam decidir passar el cap d'any en una ciutat europea, vam pensar ràpidament en Amsterdam. Jo realment tenia ganes de pujar per aquí encara que no sabíem exactament com seria la nit de cap d'any, o sigui que anàvem preguntant a tothom com collons ho celebraven per aquestes contrades.
Al final vam decidir-nos anar cap a Dam Square on havien muntat un gran escenari on un DJ punxaria música fins a les 2:00h de la matinada. Vam arribar prop de les 23:00h i vam estar disfrutant de la companyia i de la musica fins l'entrada del 2007. Van donar un munt de Happy New years en mig d'una multitud enfervorida i contenta per l'entrada per nou any i, probablement també, per la quantitat d'alcohol.
País civilitzat, aquest. Sembla mentida perquè els holandesos tenen un país petit i sense petroli a més, que es sàpiga, no roben calés als germànics ni als anglesos i collons quin país que tenen. A veure per on comencem.
Tenen un transport públic impressionant: Bus, Tram, metro, train. I tot això sense tenir en compte les omnipresents bicicletes amb els seus doblement impressionants carrils bici, que atreveix-te a creuar per un d'aquests carrils bici sense mirar que t'arrisques a una óstia i/o unes quantes paraules lletges en holandès.
En resum: la freqüència. Aquesta és la paraula, freqüència. Si vols anar a Den Haag, gairebé a l'altre punta d'aquest petit país, pots agafar un tren que passa cada 15 minuts i durant 24 hores. Però un tren que és tres vegades més gran que el més gran de la Renfe (amb perdó) o el Catalans, i de dos pisos. I a més ens deixen escollir entre 1 o 2 categoria. Collons amb la segona categoria!! Quina enveja!!
Aquest seria el segon ítem: Enveja. Però no sana, perquè et fas mala sang, i compares, i veus que no hi arribes, i tornes a comparar i cada vegada et quedes més curt, ... i acabes pensant: Independència, INDEPENDÈNCIA, IN-DE-PEN-DÈN-CIA!!!!!
No hi ha més gran estúpid que aquell que no vol veure. I a més aquests holandesos són uns provincians perquè encara que sàpiguen parlar holandès, alemany i anglès, s'atreveixen a parlar, publicar i escriure en un idioma minoritari, deu ser que és el seu i no han de donar explicacions a ningú més. Aquests holandesos ja van fer bé d'independitzar-se dels espanyols. Per cert és curiós que després d'això tinguessin la seva època daurada.
raulvado |
divendres, 29 de desembre de 2006 | 00:22h
Sortir a les 3:45 h de casa teva, agafar el cotxe per recollir el teu amic i anar a l'aeroport. Arribar a les 4:30 h al Prat per acabar facturant abans de les 5:15 h i embarcar a les 5:30 h. Tot això per passar uns 6 dies a la capital d'Holanda.
Tot aquest Via Crucis per agafar un vol de Vueling realment barat si tenim en compte la poca previsió de la que gaudim el meu amic i jo. Però clar, sortir del Prat a les 6:15 h del matí per arribar a Schiphol a les 8:15 h crec que no és bon negoci, perquè arribes a Amsterdam molt d'hora però amb una quantitat de son inversament proporcional. Tant és així que he tingut la sensació de tenir Jet Lag durant tot el dia sense haver canviat cap fus horari, rar, ja ho sé.
El vol amb Vueling molt bé, la sensació és d'aprovat segons la relació qualitat – preu, encara que, com que som perepunyetes, sempre trobarem aspectes negatius, i per a mi hi ha un d'essencial, als seients de l'avió els falten 10 cm de distància per persones d'1,80 m. Comprovat. I un canvi d'horari de sortida no estaria malament, tampoc.
En tot cas ja hi som a Amsterdam amb una empanada considerable amb la il·lusió de poder dormir, i demà estar més desperts i, sobretot, no perdre'ns el breakfast que acaba a les 10:00 h del matí.
Demà començarem a planificar la nostra estança, digueu-nos previsors.
Doncs, ja està. Això ja s'ha acabat. Aquesta última setmana ha passat volant, com passen els bons moments. Més o menys, s'ha acomplert la planificació. Primer Las Vegas i Grand Canyon.
Las Vegas i Grand Canyon.
A Las Vegas anava amb poques expectatives però va ser pitjor. Definitivament, no em va agradar. La trobo artificial, massa artificial, sense ànima. Tot ple de rèpliques de famosos monuments, amb l'única finalitat de fer que la gent és gasti els calés. Els hotels carets, la veritat, almenys per un professor de secundaria que no cobra l'estiu, al final vam anar a petar a un Motel. Després d'arribar a Las Vegas a mitjanit no vam trobar un Motel decent fins a les 2 .
Després d'estar a Las Vegas unes 8 hores vam marxar cap a Grand Canyon i de camí vam tenir el regal de veure la Pressa Hoover (Hoover Dam), això sí, després de conduir unes 3 hores pel mig del semi-desert. Maca l'experiència. Finalment, l'arribada va ser aproximadament a les 3 de tarda, i vam fer estada a un poble a una hora de distància anomenat Williams, des d'on es pot agafar un tren que et deixa a Grand Canyon, just per agafar un helicòpter. No el vam poder agafar, no teniem temps, vam estar fent una ullada d'unes tres hores i fent fotografies. La propera vegada aniré amb més temps.
Williams és un petit poblet aprop de Grand Canyon que té un encant especial. Si heu vist “Doctor en Alaska” podreu imaginar-vos com és. Recomanació, passeu la nit en un dels B&B (Bed and Breakfast) i feu una volta.
Dues hores d’entreteniment continuu en el cine actual són d’agrair en aquests temps que corren. És cert que veient la pel·lícula tens la sensació de tornar deu o quinze anys enrere, però la sensació és gratificant.
Prou de queixes, catalans!!
Just fa un any estava sobrevolant l'oceà Atlàntic en un vol intercontinental amb destinació Los Angeles. Com passa el temps nois... Ja fa un any de tot allò, em faig creus.
Avui, penúltim dia a Amsterdam, hem visitat la casa on la família Frank va viure a partir del 6 de Juliol de 1942 desprès de l'arribada (democràtica) al poder de Hitler a Alemanya el 1933 fins que el 4 d'agost de 1944 el servei de seguretat alemany rep una trucada anònima denunciant la presencia de jueus en número 263 del carrer Prinsengracht.
Quan vam decidir passar el cap d'any en una ciutat europea, vam pensar ràpidament en Amsterdam. Jo realment tenia ganes de pujar per aquí encara que no sabíem exactament com seria la nit de cap d'any, o sigui que anàvem preguntant a tothom com collons ho celebraven per aquestes contrades.
País civilitzat, aquest. Sembla mentida perquè els holandesos tenen un país petit i sense petroli a més, que es sàpiga, no roben calés als germànics ni als anglesos i collons quin país que tenen. A veure per on comencem.
Sortir a les 3:45 h de casa teva, agafar el cotxe per recollir el teu amic i anar a l'aeroport. Arribar a les 4:30 h al Prat per acabar facturant abans de les 5:15 h i embarcar a les 5:30 h. Tot això per passar uns 6 dies a la capital d'Holanda.
Doncs, ja està. Això ja s'ha acabat. Aquesta última setmana ha passat volant, com passen els bons moments. Més o menys, s'ha acomplert la planificació. Primer Las Vegas i Grand Canyon.
