La indignació expressada en les places de Tahrir, Syntagma, Zuccotti o Catalunya no és mera còlera davant la injustícia, sinó passió constituent, i va en sentit contrari a l’atomització que ens imposa el neoliberalisme (...)

20 de septiembre de 1971. Las aguas del Llobregat penetran, a 80 km e inundan los barrios de Almeda, Centre y Riera, de Cornellà de Llobregat, la capital roja del Baix. Balance: 20.000 vecinos afectados; 40.000 trabajadores perdieron sus empleos; 6.300 viviendas se vieron perjudicadas. La catàstrofe provocada, en parte, por la incuria de las autoridades franquistas, puso en pie de guerra un vasto movimiento popular y asambleario (...)

Déu n’hi doret la situació en què vivim. Anem d’ensurt en ensurt, amb grans dosis de sobreactuació per part dels poders constituïts i dominants; d’irrealisme i amagant l’ou, per part de l’esquerra i de receptes il·lusòries, pur insult a la intel·ligència –com si fossin a Disneylandia (...)

Anna Bosch, ingressa al Partit Socialista d’Alliberament Nacional-PSAN, en 1970. dos anys després, amb altres companys, hi toca el dos i s’apunta al Partit Socialista Unificat de Catalunya-PSUC. Bosch, va ser la primera alcaldessa comunista de Mollet del Vallès des de la restauració democràtica –que als municipis es produí l’abril de 1979) (...)

Dos vigas maestras debían sostener el nuevo curso de la política española en el peor momento económico desde el final de la autarquía franquista: la mayoría absoluta del Partido Popular en Andalucía y una solución sistémica al quebranto inmobiliario de Bankia, la caja de caudales del Gran Madrid. Aunque de naturaleza muy distinta, ambos factores sumados habrían enviado una señal fuerte urbi et orbi. Urbi: fortaleza incontestable del Partido Alfa, claro dominio del tablero y noqueo del Partido Socialista Obrero Español. Orbi: los españoles saben lo que están haciendo, son más serios que los italianos, hay que confiar en ellos (...)

Antoni Tomàs: "En Blansol se montó, al principio, una Comisión Obrera clandestina, y siempre se funcionó en asamblea abierta a todo el mundo –unos 84 trabajadores-. Luchando hacia adelante, sin marcha atrás, sin claudicaciones. Hasta el final. Cuando veíamos que la patronal no accedía a las reivindicaciones reducíamos nuestras propuestas al mínimo, tratando de beneficiar a los trabajadores peor pagados o tratados: en este caso a los peones. E incluso así, el patrón –Lluís Sol Vallès- se negó a hacer ninguna concesión. Declaramos, pues, una huelga total, indefinida, sin salida, hasta el final " (...)

“Vaig arribar a la política a través d’una fe que es va haver de posar al dia. I el redescobriment d’aquesta fe em va portar a un compromís social i polític. Sóc creient i estic vinculada al moviment dels Cristians pel Socialisme. Per a molta gent, això és un revulsiu, però per a mi mai no ha estat un problema ésser alhora cristiana i comunista” (...)

Sovint ens demanem quan i com sortirem del túnel d'atur i pessimisme en què estem ficats. Per respondre a aquestes dues preguntes hem de partir de l'anàlisi de la dècada prodigiosa (1997-2007), quan vam construir, a més de tants habitatges com Alemanya, França i el Regne Unit junts, els desequilibris que ara purguem, començant per la febre constructora -d'habitatges i d'infraestructures- i per l'allau d'immigrants, dos fenòmens mútuament alimentats (...)

Sortim al carrer el 12 de maig en una manifestació popular, creativa i no violenta per seguir treballant cap a un 15 de maig en defensa de les persones! (...)

Aquesta afirmació és del geògraf i escriptor, Christophe Guilluy, en una entrevista de la revista Le Nouvel Observateur, del núm. 2478, de 3 de maig de 2012. Ara, us n’ofereixo un breu extracte adaptat al català per mi mateix (...)

Any 1893. Sherlock Holmes, el gran detectiu a qui el món va veure morir a Reichenbach, arriba a Barcelona per investigar la reaparició d’una nau submarina cobejada per mitja Europa. Però en una ciutat dividida per la lluita de classes entre burgesia i classe obrera, la investigació inicial de Holmes estendrà els seus fils per acabar conduint-lo fins a les societats anarquistes, i a fer-ne testimoni directe d’un dels esdeveniments més sagnants de la història de la “Rosa de foc” (...)

Llorens Gomis, Roser Bofill, catòlics, progressistes, matrimoni, foren els fundadors en aquell llunyà 1951 –en la fosca nit franquista, amb un vessament d’hemoglobina que no cessava, quan s’alça aquell edifici digne, necessari, compromès, de gran obertura de compàs, que fou i que, per molts anys, encara és la revista “El Ciervo” (...)

Fa uns minuts, he rescatat un escrit de novembre de 1968, publicat a la revista “Bandera Roja”, sense firma (JB em diu que li sembla que el van fer Enric Soler i/o Manuel Pujadas). El document analitza la vaga autònoma –possiblement la primera a casa nostra- de BLANSOL, empresa radicada a Palau de Plegamans (Vallès Occidental). Després del títol, una frase fa d’arrencada del text: “Partamos de los hechos” (...)

"Hola, em dic Lola i tinc un maldit pensament al cap: no tinc pares “ (...)

Josep Llorens Artigas (Barcelona, 1892 – Gallifa, 1980) és un dels noms més destacats de la ceràmica europea del segle XX. L’exposició «Artigas. L’home del foc» permet comprendre i valorar la importància de les aportacions fonamentals d’Artigas. L’exposició, que compta amb més de cent cinquanta peces, abasta cronològicament la seva dilatada carrera, incloent-hi la seva fructífera col·laboració amb artistes com Raoul Dufy o Joan Miró (...)

En 1968, la Unión de Estudiantes Revolucionarios logró echar de sus cátedras a quienes no las merecían. Evoco un tiempo en el que para muchos hacer la revolución significaba luchar para disminuir la presencia del Estado hasta su extinción final (...)

Presentamos el discurso del secretario general del P.C.I., de origen sardo-catalán, un texto que, en ese momento, 1977, no entendió nadie, y que arroja nuevas luces y perspectivas a la política de austeridad que en aquel momento y en el aquel país propugnaba, desde la izquierda, of course, el mayor Partido Comunista de Occidente -el texto ha sido publicado, en el número de abril, por la revista comunista "Mientras Tanto", fundada por el dirigente del P.S.U.C., Manuel Sacristán y la militante del P.C.I. y compañera de Sacristán, Giulia Adinolfi (...)

No és fàcil trobar estudis procedents del món acadèmic ben escrits, planers, sintètics i llegidors. Amb el llibre que tot just ressenyo, n’he trobar una rara avis, una excepció. És la millor síntesi que he llegit sobre el PSAN, partit degà de l’independentisme català modern. A parer meu –els que em coneixen saben que no sóc generós en elogis- “L’herència del PSAN és un llibre rodó, ben recomanable per independentistes i no independentistes (...)

La nostra policia està inserida en una societat en la qual una gran part no té encara sentit d'estat. després de 300 anys de manca d'Estat propi. I aquesta és una característica que dificulta enormement el desenvolupament d'uns cossos de seguretat nacionals, ja que és primordial que aquests sentin el suport de tota la societat a la què serveixen (...)

Després de l’actual crisi econòmica res ja no serà com abans. Espanya no tornarà mai més a les altes quotes de consum, especulació i hedonisme dels últims vint anys. Espanya serà un país definitivament modest. I tot i que a Espanya hi ha una certa mentalitat tradicional que associa la modèstia a la manca d’ambició, l’autor, en un sentit oposat, reivindica la modèstia com a alternativa moral i cívica als desordres que ha comportat la crisi (...)