Durant la segona
meitat del segle XV la ciutat de
Barcelona va afrontar el repte d’obrir-se al mar.
L’any
1477, davant les dificultats dels vaixells per fondejar a la platja, les
autoritats de la ciutat van decidir emprendre definitivament les obres per
construir un port segur que garantitzés el futur comercial dels catalans: el
port de la Santa Creu.
Però no
serà una gesta fàcil. Tot i l’experiència del reconegut enginyer italià Stassi
d’Alexandria, responsable màxim de les obres, el constant moviment de l’arena i
les marees porta més maldecaps dels previstos. Aviat la construcció del port es
converteix en una empresa titànica, gairebé impossible, que alterarà la vida
dels ciutadans.
Entre
ells, la del jove Marcel Roqueta, fill del capatàs de les obres. La seva salut
delicada l’impedeix treballar, però ningú com ell coneix el dia a dia que
batega als carrers de Barcelona. Ell també s’enfronta amb empreses ben
difícils: fer honor al llegat del seu mestre i escollir entre les dues dones
que estima. O la de l’expert cartògraf Lluís Esquiva, que amb la recerca d’una
antiga joia perduda, conduirà els protagonistes cap a un món inesperat, ple de
retrets i esperances.
Amb
l’esplendor de la Barcelona Gòtica com a fons, i a través d’escenaris com
Montblanc o Empúries, El port del nou món és
una novel·la on història i aventures es donen la mà per recrear amb tota vivesa
una etapa desconeguda del nostre passat.
Des de fa alguns anys que dirigeixo la col·lecció “Escriptures”, de Perifèric Edicions, on s'han publicat noms cabdals de la literatura catalana: Feliu Formosa, Jordi Pàmias, Gerard Vergés, Josep Ballester. Malgrat les dificultats d’intentar posar-se en el mercat del llibre en català des del País Valencià, Perifèric ha anat assolint les seves fites literàries, i avui aquesta trajectòria ha fet un pas de gegant.
L’amistat amb Carolina Moreno (traductora al català de Tranströmer i professora de llengua i literatura sueca a la UB) ens va permetre accedir a l’obra de Tomas Tranströmer, un gran escriptor, una mica isolat al seu país respecte d’altres poetes europeus. La proposta de traduir La plaça salvatge va ser acollida amb entusiasme i el llibre es va encabir dins la col·lecció de poesia de Perifèric Edicions, dirigida pel poeta Ramon Guillem, i amb títols d'autors com Vicenç Llorca, Josep Maria Sala-Valldaura, Lluís Calvo o Manel Garcia Grau, entre d'altres.
Ara, l’excel·lent traducció de Carolina Moreno es podrà llegir tal com hauria merescut de bon principi, amb la certesa que estem davant l’obra d’un poeta universal. Enhorabona a tots, doncs, però no puc deixar de pensar en la injustícia que suposa haver de rebre el premi Nobel per fer visible una poesia de les dimensions humanes i culturals que atresoren els versos de Tomas Tranströmer.
X.R. Trigo
La traductora de Tomas Tranströmer al català, Carolina Moreno.
Un dels molts llibres inoblidables del gran escriptor
Italo Calvino és Perché leggere i classici. Aquesta informació que gairebé
arriba a la categoria d’obvietat pot resultar operativa a l’hora de comentar
l’excel·lent assaig amb que ens ha premiat Laura Borràs. Ho és perquè l’autora
porta a terme una pràctica que hauria de ser gairebé obligada a cada generació:
la necessària revisió dels clàssics i del què ens ofereixen en el nostre
present.
Tan al peu de la lletra s’ha pres Borràs aquesta tasca
que fins i tot la fórmula utilitzada s’ha de qualificar com a clàssica. Després
d’una sèrie d’introduccions del tot pertinents on es revisa el concepte de
classicisme o el de cànon, entre altres qüestions, però sempre des de la
suficient claredat com perquè tant un estudiós com un lector de ficcions en
pugui treure profit, arribem als comentaris d’unes quantes obres literàries que
semblen eternes.
L’eternitat en aquest cas ve marcada pel grau de
satisfacció que aconsegueixen transmetre als lectors de totes les èpoques. Sent
així, no és estrany que se’ns parli de James Joyce o de Gustave Flaubert o del
mite fàustic, situats dins la carpeta d’imprescindibles, però esdevé un gran
encert incloure altres anàlisis no tan habituals, com la novel·la de Balzac L’obra
mestra desconeguda, capaç, com ens recorda Borràs, d’avançar-se 100 anys en les
seves consideracions sobre les claus de la creació artística.
Un altre encert no menys destacable és la inclusió d’un
apartat on revisa alguns clàssics d’aquí, com ara Llorenç Villalonga, Ausiàs
March o Maria-Mercè Malçal. L’autora de Per què llegir els clàssics, avui? ens situa
dins la millor pràctica que pot dur a terme una literatura: posar els seus
clàssics en la safata dels clàssics universals i encetar un diàleg que només
pot resultar profitós i clarificador.
Des de l'anàlisi literari rigorós, però sense deixar de banda la curiositat o el detall que ens els pugui fer més propers, aquests clàssics de Laura Borràs necessiten una revisió urgent i ella ens proporciona elements ben engrescadors perquè llegir arribi de nou a ser l'activitat més propera al somni i la utopia.
X. R. Trigo
________________________
Laura Borràs, Per què llegir els clàssics, avui?, Barcelona, Ara Llibres, 2011, XXX p.
Ha mort un poeta. D’una manera estúpida, però també d’una manera solidària. Des d’El violinista celest volem fer-li el nostre petit homenatge i publiquem el darrer poema del seu llibre Els cossos oblidats, amb el qual havia guanyat el premi de poesia Ciutat de Sagunt (2009), un llibre publicat per Onada Edicions. És l’hora dels records, però també de la lectura. Ho podem fer acostant-nos al seu bloc La ruta desconeguda o anant a la recerca del seu llibre, on se’ns presentava com un poeta ple de futur. Atorguem-li aquest futur amb el nostre respecte i atenció.
COMIAT
Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles, quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida, quantes nits de cossos compartits i de temps infinit, quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts, quantes batalles per afrontar-les amb una mà en l’esquena, amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies, ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes,ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni, ara que dubtes consirosa encara de la meua força, amb la llum apagada mentre camine sense somriure, pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, sense més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.
Poema final d’Els cossos oblidatsdeSalvador Iborra.Premi de Poesia Ciutat de Sagunt (2009), Onada Edicions.
L’escriptora i periodista Ada Castells farà un curs de novel·la romàntica a l’Orfeó Gracienc. Una oportunitat per tots aquells que vulguin descobrir les claus d’aquest tipus de novel·la que, per primera vegada, és a l’ordre del dia sense complexes. Els darrers èxits literaris i cinematogràfics del gènere, així com l’adscripció per part de les editorials a col·leccions de prestigi, fan més necessari que mai endinsar-nos en les maneres de fer que acompanyen els escriptors romàntics.
El curs, que tindrà lloc entre els mesos de març i maig d’aquest 2011, “farà una repassada pels últims best sellers romàntics, com els de Daniel Glattauer i Anna Gavalda, i ens proposarà un taller per escriure la nostra pròpia novel·la i aprendre els trucs d'un gènere que ens enamorarà." No és poca cosa si encara, afegeixen des de l’organització –la pàgina d’events culturals Faerfeit-, "també analitzarem les claus de la tensió sexual no resolta, la gradació dels sentiments, la formació i transformació dels personatges i els finals inesperats."
Ada Castells, que a més a més fa classes d’escriptura creativa a l’Ateneu de Barcelona, compta entre els seus llibres amb algún precedent que ens fa pensar en les alegries que pot deparar aquest curs, com la novel·la Tota la vida (Empúries, 2005), una visió personal de la vida del pintor romàntic Caspar David Friedrich. Per tant, pot ser una bona ocasió per redescobrir una escriptora que sempre ens ha fet propostes interessants i diferents.
La
trajectòria de Jaume Benaventeens parla d’una obra literària coherent, d’un
corpus novel·lístic que sovint es completa dins d’altres llibres que, des de el
dietarisme o la poesia, marquen els paràmetres d’un univers creatiu poc
habitual en la literatura catalana recent. A molts, però, pot sobtar que hagi triat
la novel·la negra com a referent últim de les seves històries. Però no hi ha
cap abisme en aquesta elecció, més aviat trobem complementarietat, una
coherència que diu molt de la serietat amb què l’autor s’enfronta als seus
dimonis.
El quadern de Nicolaas Kleen pot semblar un intent
d’apuntar-se al carro de les darreres modes, però res més lluny de la realitat.
Ni una sola línia d’aquesta novel·la desmereix les obres anteriors sinó que
entenem de seguida que es tracta d’una conseqüència lògica. Què té a veure,
doncs, la revifalla de la literatura negra nòrdica amb un autor català?
Moltíssim.
Si ens ha proporcionat alguna cosa aquest revival
de les lletres nòrdiques és la introducció d’aspectes que havíem deixat una
mica de costat. Per una banda, hi ha l’estructura. Amb els nòrdics ha tornat la
necessitat de treballar una estructura que contingui la novel·la, un aspecte
que els novel·listes anglòfils descuiden bastant, tot i fer novel·les molt
entretingudes.
Estructura,
doncs, un marc idoni, els passos comptats, les busques del rellotge que avancen
a través de la trama. No hem d’oblidar que l’estructura té molt a veure amb el
tempo de la novel·la. D’altra banda, una humanització dels personatges, que no
juguen tant amb l’estereotip –poli rondinaire
o poli guapo i perfecte- i ens
presenten éssers humans que, a més a més, són policies.
Aquests
aspectes estan molt presents en El
quadern de Nicolaas Kleen, que aconsegueix convertir-se en una novel·la atmosfèrica
i envoltant. El lector o lectora es queda literalment atrapat entre les seves
pàgines. Perquè vol saber què ha passat, perquè vol saber més dels seus
protagonistes i perquè, aquesta meravella que és el llenguatge permet que
l’autor ens faci presoners de la seva teranyina. La paradoxa, la paradoxa de tota
novel·la que arriba a un punt d’excel·lència, és que nosaltres acceptem el
repte i gairebé que ens fa més mandra alliberar-nos que quedar-nos-hi, per molt
emprenyadora que arribi a ser l’aranya.
Però
hi ha més, molt més, per sort. El quadern
de Nicolaas Kleen no ha deixat de costat algunes característiques de la
prosa de l’autor ni moltes de les seves passions. La novel·la que ens ocupa té
lloc a Amsterdam i Marja Batelaar, suposa la creació d’un personatge que, des
de ja mateix, passarà a formar part dels millors personatges de la novel·la
negra actual. Jaume Benavente pren Europa com a escenari i potser no hi ha
solució més encertada per un escriptor europeu.
Des
de les primeres pàgines l’autor s’ha pres molt seriosament l’ambientació de la
novel·la. Amsterdam, els seus canals, els seus barris, les seves botigues, els
seus problemes socials. En tot moment reconeixem la capacitat de descripció i
d’anàlisi d’un escriptor que tant destaca com a dietarista i com a escriptor de
llibres de viatges. I això ens farà gaudir encara més de les aventures de Marja
Batelaar, molt sovint aventures interiors d’un personatge que pensa abans
d’actuar.
Jaume
Benavente ens ha dotat amb una protagonista magistral, ens ha obert l’horitzó
de la novel·la negra feta a casa nostra i, n’estic convençut, Europa li obrirà
les portes de bat a bat.
X. R. Trigo
_________________________
Jaume Benavente, El quadern de Nicolaas Kleen, Barcelona,
Columna, 2010, 358 p.
La literatura hauria de ser
un horitzó obert on poder endinsar-se per trobar-hi camins. Com a lector,
m’estimo cada cop més aquest tipus de llibre en què el trajecte que és tota
lectura ens va donant l’oportunitat d’enfrontar-nos a l’amplitud d’universos
que la vida ens presenta. De vegades, però, te n’adones que la immensitat té
dos fronts, un d’interior que atén a les infinites pulsions de l’ésser humà i
un d’exterior que, al capdavall, acaba incidint sobre el primer.
Tot i aquesta dèria per
recorrer horitzons, sempre m’han fascinat les novel·les o les pel·lícules que
fan d’un univers molt petit l’escenari de les seves trames. Darrerament m’ha
passat amb una novel·la que combina a la perfecció el que en un altre lloc he
qualificat com territoris del terror i de la poesia, ben conscient de les
contradiccions que atresora aquesta idea...
xrtrigo |
divendres, 19 de novembre de 2010 | 12:23h
Assistir
a la gestació d’una novel·la té alguna cosa d’acte fundacional. Escriure és
crear mons possibles, mons de ficció, tot i que també en podríem dir mons
d’il·lusió. La il·lusió de viure altres vides diferents a la nostra, la
il·lusió del coneixement i, per què no, la il·lusió de deixar enrere per un
temps la pròpia existència. Fa molt que penso en la possibilitat de
refundar-nos com a persones que les novel·les ens ofereixen.
Entendrem
que sovint esdevé una situació complexa. En primer lloc per als lectors, que
han d’introduir-se en un món de ficció que els traslladarà a una perspectiva
diferent de les coses. Però no ho és menys per a l’escriptor, qui ha de
construir per a la credibilitat i que, per molt fascinants que li semblin
algunes històries, deu escollir només aquelles parts útils per a la seva
empresa.
Hem
parlat de fascinació, i és una paraula que ve al cas. Totes les novel·les
juguen a fascinar el lector, però les que tenen una base històrica ens reclamen
una doble atenció, l’experiència del present -sempre llegim des del que som
ara-, i l’experiència del passat, és a dir, posar en suspens allò que sabem per
aprofundir en una memòria remota, deixar-nos envair per propostes
interpretatives -tota Història passada ho és- que es barregen amb el mite o la
llegenda.
Podríem
dir que una novel·la històrica serveix per establir ponts entre civilitzacions
i, sovint, depèn de l’ambició de l’escriptor que l’aventura arribi a bon port.
L’ambició creativa és una de les característiques més notables de La princesa de jade, la primera novel·la
de Coia Valls i premi Néstor Luján de novel·la històrica. Ens trobem davant
d’una narració ambiciosa per molts motius, però potser el principal sigui la
immensitat del món que ens vol presentar; un món, no ho hem d’oblidar,
inabastable per als seus protagonistes.
Al
llarg de la Història sempre hi ha hagut moments estranys, empreses que estaven
molt per sobre del que s’esperava en la seva època, ambicions desmesurades pel
cost humà i de mitjans que podien suposar. La
princesa de jade narra un d’aquests moments, un instant a penes en
l’esdevenir de la Història, una escletxa per on es van aventurar els seus
protagonistes, moguts per l’ambició, el desig de coneixement, tal vegada per
l’impuls de lucidesa i bogeria alhora que acompanya les empreses impossibles.
Paral·lelament, La princesa de jade toca alguns instants oblidats de la
història cultural que han romàs amagats en excés si considerem la seva
importància.
Un
dels més destacats és la recuperació per a la nostra memòria de l’Acadèmia de Gundishapur,
un indret perdut a l’Imperi Persa on van confluir savis d’arreu del món amb els
mestres de l’Acadèmia d’Atenes expulsats per l’emperador Justinià. Gràcies a la
tasca de traducció a l’àrab que es va dur a terme a Gundishapur els clàssics
grecs van poder entrar de nou a Europa a través d’Al-Andalus ajudant el nostre
vell continent a marxar cap al Renaixement. Hi ha més, com ara el llenguatge
secret del Nu-Shu, l’art del Suiseki, també dit de les pedres
paisatge, les fascinants ciutats subterrànies de la Capadòcia, països oblidats,
com la Sogdiana.
La princesa de jade pren com a fil conductor
un capritx legítim que va canviar el rumb de la història dels tèxtils a Europa.
Molt abans del suggeridor llibre Seda,
d’Alessandro Baricco, molt abans dels mítics viatges de Marco Polo, cap a la
meitat del segle VI, Europa depenia de la voluntat dels perses per satisfer la
creixent demanda de seda entre les classes dirigents. Els xinesos havien
mantingut en secret el vertader origen de la seda, una situació que va donar
per a episodis realment divertits, com ara els escrits de Plini sobre el tema,
quan ens parlava dels “seres”, uns gegants que extreien la seda d’una pelussa
que creixia als arbres d’Orient.
Aconseguir
el secret de la seda abans de morir va ser el darrer desig de l’emperadriu
Teodora. L’esposa de Justinià, un home centrat més en els llibres que en
l’acció, volia trencar aquella situació de dependència amb els perses abans de
morir. Aquest seria el seu llegat al món, a més d’unes quantes accions de
govern que la van convertir en una interessant feminista avant la lettre.
Al
començament de La princesa de jade hi
ha la necessitat de complaure Teodora, i Justinià es debat entre un pla
militar, que es preveu impossible, o un pla on l’astúcia sigui el motor
principal. Guanyarà aquest últim, i els escollits seran uns monjos nestorians –el
nestorianisme era alguna cosa així com l’heretgia de moda de l’època. Coia
Valls inclou altres personatges, un teixidor i el seu fill, una dona d’origen
àrab, alguns soldats camuflats, per completar l’expedició -real segons la
Història- que va anar a la recerca del secret de la seda a la llunyana Xina,
aleshores, més aviat, terra inconeguda.
El
viatge, un trajecte que més tard, ja al segle XIX, s’anomenaria la Ruta de la
Seda, és a dir travessant Àsia de punta a punta, és el centre neuràlgic d’aquesta
novel·la. I aquí trobem una altra de les seves característiques, no sols és una
novel·la històrica, també és, sense cap mena de dubte, una novel·la de viatges.
Les peripècies dels protagonistes al mar Hircani (l’actual Caspi), a les
muntanyes del Pamir, al desert del Taklamakan o a la mateixa Xina, tenen tota
la màgia del descobriment i es mouen dins la curiositat necessària en aquest
tipus d’aventura literària.
Un
comentari a banda mereixeria la part que té lloc a la Xina. Els xinesos han
demostrat sovint poca estima per la seva història i no els fa res desfer-se
d’aquelles coses que consideren passades i caduques. Hi hem d’afegir, a més a
més, la particular arquitectura xinesa d’aquells temps, on la fusta era un
element cabdal. Els resultats són que Coia Valls ha hagut de fer un gran esforç
de documentació per reconstruir una societat de la qual queden pocs vestigis
físics.
A La princesa de jade hi ha també unes
quantes històries d’amor que ens subjuguen. Vargas Llosa explica sovint que
qualsevol novel·la ha de contenir una història d’amor per a interessar-li. Coia
Valls no es queda enrere i ens va deixant al llarg de la novel·la apunts d’amor
físic, carnal, aquell que ens fa remoure’ns a la cadira, però també d’altres
tipus d’amor, el d’un pare pel seu fill, l’amor que desprèn l’amistat... Al
capdavall, es tracta de camins cap a l’amor més universal de tots, aquell del
qual no va parlar Vargas Llosa, però que potser hi pensava, l’amor per la vida,
l’amor per créixer, per avançar, per descobrir i estimar les diferències, per
ser més savis cada dia que passa.
Podem
concloure que La princesa de jade és,
també, una novel·la d’aprenentatge. No podia ser menys després d’un recorregut que
desafia la raó i posa els protagonistes molt a prop de la bogeria, com en
aquell relat de Lovecraft, recordeu, A
les muntanyes de la bogeria.
Però
no vull acabar aquesta presentació sense tocar dos aspectes molt importants en
la novel·la. D’una banda, dir que si la novel·la funciona és en bona mesura
gràcies a la voluntat estructural de l’autora. Coia Valls sembla haver entès
que una narració d’aquestes característiques necessita un cert ordre, l’ordre
de la ficció, una construcció que de vegades ratlla la subtil fortalesa d’un
edifici fet de vidre.
D’una
altra, dir que els lectors es poden sentir sorpresos davant d’una prosa que ens
atrapa, que ens fa avançar amb la precisió de l’orfebre però sense deixar de
costat el sabor de l’aventura, tornant-nos el pols de les millors obres del
gènere. I alhora, gairebé sense adonar-nos ens veiem abocats a un món ple de
poesia. Potser un dels contrastos que més ens sobten del món antic des de la
nostra perspectiva, el terror i la poesia convivint com a parts indispensables
de la vida.
Per
il·lustrar aquesta afirmació, us deixo la citació de Wong Jei que encapçala la
tercera part de la novel·la, perquè crec que marca molt bé un dels esperits de La
princesa de jade:
"Aquest món és
transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l'alba, una
bombolla en el corrent d'un riu, un llampec en un núvol d'estiu, la flama d'una
espelma que parpelleja, un esperit i un somni... i se'n va."
X. R. Trigo
L'editorial "Suma de letras" ha publicat La princesa de jade en castellano.
Fotografies: 1. Coia Valls. 2. Coberta del llibre. 3. Ciutats subterrànies de la Capadòcia. 4. Muntanyes del Pamir. 5. Constantinoble en l'època de Justinià. 6. Fotograma del curtmetratge basat en la novel·la. 7. L'autora a la Biblioteca del Museu Guimet de París. 8. Al Museu Guimet de les Arts Asiàtiques de París.
Potser només uns quants estudiosos en el món
recordin ara aquella poeta que es reunia amb els seus amics a “El gos
vagabund”, un cafè de Sant Petersburg freqüentat pels artistes russos, però
també per aquells altres que hi arribaven atrets per la fama cultural de la
ciutat. Malauradament, el destí sempre és l’oblit.
Però després de l’oblit sempre tenim
l’oportunitat de tornar a néixer, d’inaugurar un nou camí. Aquest sembla el
destí de la poeta russa Anna Akhmàtova, recuperada ara –si és que alguna vegada
va estar present entre nosaltres d’una manera especial- per Jaume Creus en una
edició molt notable. Mai no havíem tingut la poesia completa d’aquesta
fascinant escriptora en català. I la cultura literària d’un país també es
mesura per l’atenció que dedica als creadors d’altres llengües.
Cada traducció d’aquest nivell fa més gran
la llengua catalana, li obre camins nous, ajuda els que venen més tard a
calibrar les seves expectatives, l’abast de la seva complexitat com artistes.
Per això, cada persona d’aquest país que es consideri escriptor hauria de
córrer a la llibreria més propera i exigir el seu exemplar de la Poesia
completa de l’Akhmàtova.
Comprovaria aleshores la seva modernitat
magistralment vessada al català actual per Jaume Creus. Podria tenir
notícia de l’essencialitat que traspua la paraula poètica als seus versos, de
com transmet la sensació de resultar imprescindible, del penediment que ens
envaeix per no haver conegut de primera mà la seva poesia: “I ja no sap com
respondre aquest cor / a la meva exaltada i afligida veu. / Tot s’ha acabat...
La meva cançó vola / cap a la buida nit on tu ja no existeixes.”
Al que no sigui escriptor, al lector de poesia,
aquell que encara destil·la un punt de passió per la paraula primera, també
sentirà la profunditat i l’indubtable sentit dels seus versos, plens d’aquesta
estètica fora del temps que es pot trobar en la millor poesia.
Per tot això, acostar-se ara a l’obra d’Anna
Akhmàtova suposa anar més enllà de les limitacions que l’art es va imposant amb
la mort gradual de la memòria. Com podem deixar enrere la importància vital de
la poesia, d’aquests versos que ara renaixen en la nostra llengua: “Hi ha una
cabina per a mi en aquesta nau / i el vent infla les veles –i ve el moment
terrible / de prendre comiat de la terra on vaig néixer.”
X. R. Trigo
_________________________________________
Anna Akhmàtova, Poesia Completa,
Barcelona, 1984, 2009, 555 p.
El premi Néstor Luján de novel·la històrica li era atorgat fa pocs dies a La princesa de jade, de Coia Valls, publicada per Columna. El
violinista celest es complau a oferir-vos avui els seus primers capítols.
Si voleu saber més coses sobre aquesta novel·la que aprofundeix en els
primers viatgers que al segle VI van anar a la recerca del secret de la seda,
molt abans que Marco Polo o Alessandro Baricco, podeu anar a la seva pàgina web.
Coia Valls ha rodat recentment el
film Ventre blanc, dirigit per Jordi
Lara i pendent d’estrena. Podeu també veure al Youtube el curtmetratge que l’equip de la pel·lícula, dirigit per Jordi
Crusats, ha rodat per aquesta ocasió basant-se en La princesa de jade.
Xavier
Caballé (Diari d’un llibre vell) ha
dit de La princesa de jade... "una
excel·lent novel·la històrica, de lectura totalment recomanada. No només ens
situa en un període històric poc conegut, sinó que ens planteja una aventura de
proporcions gairebé sobrehumanes per tal d’aconseguir un dels grans secrets de
l’antigor. Els personatges són d’allò més realistes i presentats de forma que
fàcilment ens permet traslladar-nos a la seva pell."
L’allau de novel·les que ens arriben del fred i la qualitat dels autors que
abanderen aquesta literatura nòrdica, un fet que ens ha ajudat a recuperar la
idea d’estructura literària en la novel·la negra, ens podria fer oblidar altres
excel·lents novel·listes que ens ofereix la literatura contemporània. I, fer-ho
així, seria una greu errada. De tots els noms que sens dubte destaquen dins el
panorama actual, una de les més grans és, segons la meva manera de veure-ho, la
francesa Fred Vargas. Ja està bé que sigui així, perquè ella és hereva
d’una altra tradició, més propera a l’anarquisme, com per exemple del corrent
lliure del pensament que té com abanderat aquell grandíssim escriptor que es
deia Georges Simenon.
Fred Vargas, de vegades com molts dels escriptors que ens enlluernen, és un cas
bastant particular. Situada una mica als marges de la vida literària oficial,
llicenciada en Història i Arqueologia, les seves novel·les tenen molt
d’artefacte construït amb idees, personatges d’una profunditat poc habitual en
el gènere i, sobretot, una certa originalitat marca de la casa que ens fa
reconèixer de seguida la seva ploma. Després de deu obres, ha sabut anar més
enllà en les seves propostes sense cap gir imprevist, s’ha mantingut fidel a un
estil que no sempre esdevé meridià, però que aconsegueix embolcallar-nos en els
seus mons una mica irònics, foscos, malgrat que traspuïn modernitat. El seu
detectiu Adamsberg continua subjugant-nos, i aquesta també és una sensació
creixent. Sembla que el pas dels anys, lluny d’esgotar la seva escriptura, li
atorga una pàtina de saviesa capaç d’enfrontar les contradiccions del present.
Però una de les sorpreses més notables d’aquest llibre és la manera de resoldre
el singular problema en que es fica l’autora. La barreja del gènere negre amb
el mite dels vampirs, en els temps que corren d’exaltació dels vampirs
juvenils, suposa una dificultat afegida al seu estil, sempre una mica proper
als marges de la fantasia, amb humor i molta perícia. Un lloc incertens
sorprèn assolint els seus objectius. La vessant vampírica de la novel·la queda
impregnada d’un cert onirisme d’edats antigues. No sols ens convenç del tot
sinó que també supera les seves novel·les anteriors amb una nota altíssima.
Les claus que ens condueixen a aquesta afirmació prenen força quan
pensen en les virtuts del principal personatge de les novel·les de Fred Vargas.
L’excel·lent comissari Adamsberg, qui sap mostrar-se tendre i difícil,
implacable i vulnerable, complex i meridià a la vegada. Una gran creació sens
dubte, però acompanyada per secundaris que podrien ser els protagonistes
destacats de qualsevol sèrie: Vayrenc, Danglard, Retancourt...
I són els notabilíssims secundaris els que fan de la novel·la un autèntic
festí per als lectors, que trobaran el seu favorit i podran gaudir dels
seus matisos. Però també hem de parlar d’altres aspectes. La Vargas
no escriu novel·les fàcils. El seu llenguatge ens obliga a romandre ben atents
als plecs que van sorgint, l’estructura no anima a despistar-se, i, malgrat
tot, el plaer arriba a cims poc transitats. Un lloc incert ens fa
endinsar-nos en una història de gran complexitat, sense que en cap moment fem
un gest de rebuig. Però sens dubte no hauria estat possible gaudir d’aquesta
novel·la si la traducció d’Anna Torcal i Salvador Company no ratllés
l’excel·lència.
X. R.
Trigo
Fred Vargas, Un lloc incert, Barcelona, Amsterdam, 2009, 326
p.
Sembla
que el perfil d'escriptor madur va agafant força en les lletres internacionals.
El darrer descobriment ha estat aquesta novel·la de David Wroblewski, tota una obra extensa i intensa de les que
agraden a l'altre costat de l'Atlàntic.
Però el cas és que a nosaltres també ens agraden aquestes novel·les que
recorren una vida i que ens poden donar múltiples i diverses emocions.
Avui El violinista celest us posa a
les mans el primer capítol de La
història d'Edgar Sawtelle, a veure què us sembla. L'edició per part
d'Empúries és fantàstica, d'aquelles que ens fan exclamar què pensem quan volem
substuir el llibre per un arxiu informàtic.
“L'illa dels llibres”
va guanyar ahir el Premi Blocs Catalunya 2010 en la categoria de Millor Bloc de
Literatura en català. Seguidors com som des de “El violinista celest” d’aquesta
excel·lent pàgina, hem volgut afegir-nos a la celebració reproduint les
paraules del seu responsable, Jordi Milian.
En una
cerimònia celebrada al Centre de Congressos del Parc Científic i de la
Innovació TecnoCampus Mataró-Maresme s'ha lliurat la tercera edició dels Premis
Blocs Catalunya, promoguts per l'Associació Stic.cat. Aquests guardons premien
els millor blocs en català de caràcter corporatiu, cultura, educació, esports,
audiovisual, gastronomia, noves tecnologies, política, personals i literatura.
En aquesta edició s'han presentat més de 600 blocs. Després de superar una fase
inicial mitjançant el vot popular, finalment un jurat ha decidit els guanyadors
entre 10 finalistes per cada categoria.
L'illa dels llibres
ja va ser el bloc més votat de la seva categoria durant les votacions populars
realitzades entre el periode del 17 de juny al 9 de setembre d'aquest any i
també va ser el 4 vot més votat dels més de 600 inscrits arribant així ha ser
un dels 10 finalistes de la categoria de Bloc Literari.
Després de
les valoracions per part del jurat valorant aspectes com el disseny,
l'estructura, els continguts, la periodicitat d'actualització, la connectivitat
o interactivitat amb els lectors L'illa
dels llibres ha guanyat el Premi al Millor Bloc Literari en
català.
Des de
L'illa dels llibres volem donar-vos les gràcies pel vostre suport amb les
votacions i també agraïr al jurat que ha dictaminant que L'illa dels llibres es mereixia
aquest premi.
I el volem
compartir amb els que habitualment passejeu per aquesta illa; lectors,
escriptors, editorials, gent del món literari, blocs, mitjans de comunicació,
amics i familiars per compartir aquest projecte.
El crític literari i estudiós de la
nostra literatura Emigdi Subirats ha publicat al seu bloc Lletres ebrenques una interessant i generosa anàl·lisi sobre la
meva darrera novel·la El somni de Tàrraco.
Us deixo aquí les primeres línies...
El novel·lista Xulio Ricardo Trigo (Betanzos,
1959) va tenir el plaer d'endinsar-se en un
període amb molts canvis econòmics i polítics de la Tàrraco romana,
per retratar-nos tot un seguit de controvertides trifulques pel poder que
havien de crear notable controvèrsia social. El producte final
ha estat una novel·la històrica trepidant, El somni de Tàrraco,
que aconsegueix enganxar els i les lectors/es des d'un bon principi mitjançant
una trama molt ben trenada gràcies a l'excel·lent capacitat narrativa de
l'autor, que ens sap oferir un final veritablement inesperat i colpidor.
La història té com a punt històric central l'estada de
l'emperador Octavi August a la capital de la
província Tarraconensis entre els anys 27 i 25 abans de la
nostra era, des de la qual s'encarregava de dirigir els
aspectes polítics i administratius de la totalitat de terres
de l'imperi. Tàrraco anava esdevenint a passes accelerades la segona
capital d'aquell imperi immens, la qual cosa, al mateix
temps, l'havia de portar a viure forçosament un període
agitat quant a la lluita pel control polític, les importants vies
de comerç i les transcendentals transformacions agrícoles...
Aquest més de setembre
engego una col·laboració a la Llibreria de la Rambla de Tarragona, on aniré
comentant algunes lectures. Us deixo aquí el començament de la primera.
HI HA ALTRES MONS...
L’actualitat literària acostuma a ser exclusivista i marcar només un dels múltiples punts d’un horitzó cada cop més polièdric. Un dels millors exemples el tenim en el que està passant durant els darrers anys amb la novel·la policial. El fenómen Larsson i les seves seqüeles, sovint d’una qualitat superior –pensem en Arnaldur Indridasson o en Jö Nesbo- fan que s’hagin deixat de banda altres tradiccions que també mereixen estar en primera línia.
La lectura d’una nova veu, Tana French, ens porta bones notícies també sobre aquests altres mons que envolten el fenómen Larsson...
xrtrigo |
dilluns, 13 de setembre de 2010 | 21:12h
L’amiga Mireia Ramos, exllibretera
i estudiosa del fet d’escriure, ha decidit posar tota la seva saviesa a
disposició d’aquells que volen aprofundir en les tècniques d’escriptura.
Com que al Violinista li ha semblat
interessant, us deixa aquí un resum de l’activitat. Però si voleu saber més
podeu anar al PDF adjunt...
Taller
d'escriptura: Llegir i escriure per a sobreviure
Si
sempre has llegit, per què no escriure?
Sempre has llegit, però mai
t’has atrevit a escriure. Tots tenim més coneixement sobre tècnica literària
del que ens pensem. Per què no començar a escriure els nostres propis relats?
Com ho fan els autors que ens agraden? En aquest taller treballarem durant les
classes i a casa. Ens llegirem els uns als altres i a través dels textos propis
i dels companys anirem aprenent. No importa el bagatge que tinguis, si eres de
novel·la negra o t’agrada més la històrica. Fins si tot si no has llegit res
tens una gran base de coneixements literaris ja que tots som receptors i
contadors d’històries en la nostra vida quotidiana.
Partim d’una eina comuna que tenim sempre esmolada: la paraula. Ja que hi ha
moltes coses que uns sabem i altres no, la part teòrica l’adaptarem sempre al
grup. Arran d’una pregunta ens posem a treballar: quins relats tenim dins
nostre?
Horari 1: dimarts i
dijous de 10 a 12, del 5 d?octubre al 16 de desembre (40 hores/20 sessions, 200e
(possibilitat de pagament fraccionat) Horari 2: divendres tarda (20 hores-10 sessions, 100e) Horari 3: dissabtes matí (20 hores-10 sessions, 100e)
S’han posat moltes etiquetes a la literatura que neix de la pretensió de
realisme més propera a la saviesa popular i, sovint, han estat pejoratives. La
coexistència amb el que s’anomena gran literatura resulta difícil. L’origen de
l’anecdotari toca en excés de peus a terra: com podria relacionar-se amb
l’excel·lència que suposa la imaginació literària?
Sempre tinc molt present una teoria borgiana, segons la qual en canalitzar
els records a través de la memòria se’ns hi barregen tot tipus d’episodis
viscuts. La vida quotidiana, les vides que ens expliquen, les que rebem a
través del cinema, dels llibres, de la televisió, dels somnis, sí dels somnis,
o les pròpies cabòries. Tot aquest material ens és tornat després per la
memòria, dins d’aquesta mixtura d’experiències que anomenem memòria.
Dit això, com podria ser més important la imaginació que la realitat?
Més aviat fem literatura a partir d’un totus revolutum, i la realitat
més pedestre en depèn, també, de la nostra manera de veure les coses. El que
importa, fonamentalment, és el llenguatge. No és un altre el vehicle que fem
servir per crear històries a partir de realitats múltiples i canviants.
Pensava necessari aquest llarg preàmbul per parlar del llibre de relats El falsari, de Toni Orensanz. El seu punt de partença és la realitat més
precària i fixada a la terra, la saviesa popular feta anècdota, els fets
explicats no pels que dominen el llenguatge sinó per aquells que el fan servir
d’una manera quotidiana. És el poble, un poble molt concret, a més a més, qui
té la veu en aquest llibre singular. La veu, però no la paraula. Si voleu
dir-ho d’una altra manera, no té l’escriptura.
La importància d’aquestes reflexions tenen a veure amb què Toni Orensanz
relata en El falsari històries de la memòria popular, de vegades
anècdotes senzilles, de les que s’expliquen als bars davant d’un aperitiu. No
és cap novetat, ben cert. Hi ha molts llibres que neixen a partir d’aquests
postulats, que juguen amb la suposada autenticitat d’allò que ens arriba
directament de la veu del carrer.
Quina és la diferència, la subtil i alhora enorme diferència, que marca
poderosament El falsari? El llenguatge. Orensanz treballa les anècdotes
fins aconseguir peces literàries d’excepció, sobretot aquelles en què la
validesa del que expliquen transcendeix l’acudit o el xafardeig. El millor
exemple del llibre seria el primer text, “Carlicos i companyia”, on l’autor
articula una sucosa història al voltant d’un roc que presideix un dels carrers
del poble. Però no és l’únic text que ens crida l’atenció. N’hi ha d’altres:
“Javier Rull Ardèvol, Grillet” o “Joan Ferrer, Cagabitllets”, per
esmentar-ne dos.
Hi ha un aspecte, però, que sorprén d’El falsari. Orensanz encara
intenta reblar el clau fent servir el model de llengua particular del poble de
Falset, un català local amb el que, miraculosament, aconsegueix la fita de
l’excel·lència literària.
El falsari és un gran llibre, ple d’anècdotes inoblidables,
un llibre també que se’ns fa molt breu i que ens deixa delerosos de més
notícies, i més freqüents, d’aquest autor.
__________________________
Toni Orensanz, El falsari, Valls, Cossetània, 2010, 105 p.
Potser casual, però avui que havia
de fer unes coses a la ciutat m’he entretingut mirant els autors de la reentrée
que ja han tret el cap per les llibreries. La sensació, una sensació creixent
durant els darrers temps, és que hi ha moltes novetats, moltes novel·les gruixudes,
però poques vegades amb el pes “específic” necessari.
Per això m’ha cridat l’atenció la
sortida de la nova novel·la de l’Elizabeth Kostova, Els lladres del cigne (Edicions 62), una autora que va pegar fort
fa cinc anys amb L’historiador. Un
cop he arribat a casa m’he llegit un parell de capítols i, la veritat, crec que
té contingut, que està escrita des del plaer i des del bon ofici.
Si voleu fer-li una ullada i
comprovar si és bo aquest primer pronòstic meu, Edicions 62 ens ha proporcionat
el seu primer capítol, i ara el podeu llegir a El violinista celest...
Encapçalar un llibre amb tres cites de, respectivament, Elias Canetti, W.
G. Sebald i Virginia Wolf, és en aquests temps tota una
declaració d’intencions o, segons com es miri, una mena de provocació que
et pot conduir a la glòria o a l’infern. Per a molts lectors i lectores
contemporanis serà suficient com a carta de presentació, però no tothom té
l’obligació d’entendre perspectives globals.
D’entrada podríem posar-li moltes etiquetes, a aquest llibre esplèndid, com
ara memòries, quadern de viatges, novel·la, assaig, biografia. Amb cap d’elles
ens equivocaríem. Bilbao-Nova York-Bilbao és tot això, s’ha de llegir
dins d’aquest vessant de la literatura actual que beu de fonts tan diverses i,
alhora, tan semblants com poden ser Magris, Vila-Matas, Cercas, Píglia,
Madieri, o l’esmentat Sebald –per només citar uns quants noms- i que reinventa
la narrativa de ficció partint de l’assaig i de l’autobiografia.
Kirmen Uribe escriu sobre el seu avi mentre fa un recorregut per la seva
pròpia contemporaneïtat, ens deixa memòries de la seva família, dels quadres
que li han marcat, dels veïns i parents que, en algun instant, han format part
d’una història, la seva, la d’un escriptor curiós, provocador, tastaolletes i,
sobretot, amant del llenguatge i de les frases ben fetes.
Perquè una de les preguntes que es podria fer qualsevol lector després
de llegir els paràgrafs anteriors és si, amb tant ambició, el llibre es
podrà llegir sense ensopegar a cada pàgina contra els nombrosos castells
que edifica. La resposta és ben clara: el llibre és una delícia de lectura, d’aquelles
que no ens deixen dormir, de les que voldríem més, malgrat la gran paradoxa que
el travessa. La trama és dèbil, a penes un fil conductor, aquest vol
Bilbao-Nova York-Bilbao, però les petites històries que va desgranant al llarg
del llibre són tan monumentals, tan plenes d’una autèntica calidesa humana, que
ens enganxen a la lectura com la millor novel·la de misteri.
Només que en aquest cas és el misteri de la vida, rotunda,
però també fragmentària, feta a partir de petits retalls d’existència
que es relacionen i van construint les memòries individuals. I és que aquest
llibre ve avalat pel Premi dels Llibreters d’Euskadi i pel Premi Nacional de
Narrativa, que no són poca cosa, però igualment hauria cridat l’atenció a
aquells amants de la lectura que s’estimen les històries per damunt de
qualsevol altra cosa.
La primera novel·la de Kirmen Uribe ens dóna notícia d’un autor que, des de
la seva primera novel·la, parteix d’un postulat sempre ben difícil, la seva
comprensió del moment literari és tan evident que només podem recomanar aquest
llibre des del plaer de la lectura.
X. R.
Trigo
________________________________________
Kirmen Uribe, Bilbao-New York-Bilbao, Barcelona, Edicions 62, 2010,
189 p.
Al
llarg de la Història sempre hi ha hagut moments estranys, empreses que estaven
molt per sobre del que s’esperava en la seva època, ambicions desmesurades pel
cost humà i de mitjans que podien suposar. La
princesa de jade narra un d’aquests moments, un instant a penes en
l’esdevenir de la Història, una escletxa per on es van aventurar els seus
protagonistes, moguts per l’ambició, el desig de coneixement, tal vegada per
l’impuls de lucidesa i bogeria alhora que acompanya les empreses impossibles.
Paral·lelament, La princesa de jade toca alguns instants oblidats de la
història cultural que han romàs amagats en excés si considerem la seva
importància.
D’una
altra, dir que els lectors es poden sentir sorpresos davant d’una prosa que ens
atrapa, que ens fa avançar amb la precisió de l’orfebre però sense deixar de
costat el sabor de l’aventura, tornant-nos el pols de les millors obres del
gènere. I alhora, gairebé sense adonar-nos ens veiem abocats a un món ple de
poesia. Potser un dels contrastos que més ens sobten del món antic des de la
nostra perspectiva, el terror i la poesia convivint com a parts indispensables
de la vida.
pròpia contemporaneïtat, ens deixa memòries de la seva família, dels quadres
que li han marcat, dels veïns i parents que, en algun instant, han format part
d’una història, la seva, la d’un escriptor curiós, provocador, tastaolletes i,
sobretot, amant del llenguatge i de les frases ben fetes.
