Entitat sense afany de lucre dedicada a l´educació en el temps lliure dels infants i joves. Organitza colònies, casals d´estiu i de Nadal, campaments, rutes , camps de treball , esplai setmanal i servei de menjador escolar.Fundada el 1994.
Pàgina web de la Federació Catalana de l´Esplai, entitat dedicada a l´educació en lleure infantil i juvenil, amb més de 100 esplais i associacions federades.
Projecte de recuperació de la memòria democràtica al districte de Sant Andreu. Homes i dones que van donar part de la seva vida per a recuperar la dignitat democràtica i nacional de Catalunya
Bloc del Grup 99. Aquest grup neix a partir d´ex-estudiants d´Història de la Universitat de Barcelona. Fa un cop al mes tertúlies literàries a Ca l´Ardiaca. Les seves portes són obertes a tothom interessat/da pels estudis històrics.
Aquests dies molts diaris s'han fet ressò del centenari d'Albina Francitorra, la mare de Glòria i Montserrat Roig. Fa pocs dies un dels seus néts, Pau Vinyes, va ser al meu barri, explicant-nos el contingut del seu darrer llibre, que ha hagut d'autoeditar-se, La ciutat republicana s'enlaira,sobre un projecte d'aeroport republicà i català, un tema molt actual aquests dies però que sembla que no ho ha estat prou, de moment, per a editors i institucions.
En Pau m'ha enviat per email alguns enllaços amb entrevistes i petits reportatges sobre aquesta àvia que estima i admira de forma incondicional i devota, no podria ser d'una altra manera. M'ha agradat tant el que he llegit sobre aquesta súper àvia que només faig que cercar més informació sobre ella, més enllà de les preguntes habituals que li acostumen a fer sobre Montserrat Roig, la més coneguda de les seves filles. Em tenen fascinada les seves opinions, el seu tarannà i la seva trajectòria. Per molt intel·ligents i espavilades que hagin estat les seves filles més conegudes i les no tan conegudes, crec que si Albina Francitorra hagués nascut en temps més favorables al desenvolupament de les potencialitats femenines els hauria donat mil voltes a totes.
Aquesta dona admirable ha vist morir el seu marit i cinc dels seus fills, però té un munt de néts i besnéts que l'acompanyen i estimen. El marit, Tomàs Roig i Llop, escriptor encara a reivindicar, tot un senyor dels d'abans, catòlic a la catalana, li va aconsellar que no escrivís ni treballés. Ell encara hauria tingut més fills, en aquella època les famílies catalanes d'aquest estil eren nombroses i conservadores.
En el món de la intel·lectualitat catalana de l'època hi ha hagut moltes grans dames que probablement haurien reeixit molt més que els seus brillants esposos d'haver pogut fer-ho i que van haver d'admetre, per circumstàncies, una vida a l'ombra. Tampoc li agradava al marit lletraferit que fumés però als cinquanta anys Na Albina va començar a fumar i encara fuma mig paquetet diari, per a escàndol dels dogmàtics antitabac. Admet que no s'ha cuidat de forma especial per arribar a fer tants anys.
Es va treure el carnet de conduir als seixanta-quatre anys. Jo mateixa, més o menys a aquesta edat, he deixat de renovar-me'l, és clar que no m'ha agradat mai conduir. Als setanta va acabar la carrera de filologia. El seu espòs era tot un senyor de la Lliga però ella era força més a l'esquerra. Per aquest motiu Tomàs Roig va patir presó en temps de guerra i, per motius catalanistes, presó i problemes en temps franquistes. Les complexitats de la nostre societat no es poden reflectir en aquestes històries actuals sobre el passat, de bons i dolents, sense matisos.
Albina Francitorra explica que anava amb compte amb el que explicava als escriptors de la família, marit i filla. Els escriptors són perillosos, de tot en poden fer matèria literària, certament. A veure si algun d'aquests néts i besnéts, entre els quals m'imagino que hi deu haver lletraferits a dojo, amb els anys ens explica més a fons l'apassionant vida d'aquesta iaia singular, novel·lada de forma adient, estic segura que podria esdevenir una novel·la, pel·lícula o sèrie de televisió magnífica i apassionant, fins i tot més enllà del valor històric i testimonial que una vida tan llarga comporta.
M'agradaria pensar que Albina Francitorra pot fer encara cent anys més. Si per raons òbvies això no és avui, encara, possible, al menys els hauria de fer de forma literària i mediàtica. Tot i que sempre hagi estat molt prudent a l'hora d'explicar coses als possibles escriptors del futur...
Júlia Costa Extret del bloc: La panxa del bou Fotografia manllevada del diari Público
pauvinyes |
dimecres, 9 de novembre de 2011 | 02:04h
L´Auditori de Can Fabra ha viscut emotivitat, record i memòria històrica en l´homenatge a Montserrat Roig.
La sala d´actes del centre cultural andreuenc, ple de gent amb el desig
d´escoltar uns il.lustres ponents que versaven sobre la periodista i
novel.lista catalana, ha viscut un dia històric. L´acte, realitzat del 8
de novembre, ha estat obert pel regidor del districte Raimond Blasi. Quim Torra ha glossat la figura periodistica de la Roig,
tot fent esment del llibre "Dietari d´uns anys. 1975-1981", editat per
la seva editorial, on l´esperit inicial de l´autora de "L´agulla
daurada" es fa ben palès i a voltes ben viu d´expressivitat femenina,
catalanista i esquerrana. Maria Àngels Francés ens ha dissertat sobre la Montserrat Roig novel.lista, tot fent un recorregut per la seva geografia literària. Betsabé García
ha fet un meravellós esbós biogràfic. No en va n´està fent la
biografia. L´exregidora de l´Ajuntament de Barcelona, primer pel PSUC i
després pel PSC,Núria Gispert, ens aproxima la Roig política; compromesa amb els valors de fraternitat, igualtat i llibertat. El seu fill, en Roger Sampere Roig, ens ha parlat de l´atzar i de les constants vitals de ser fill d´una dona com la Montserrat Roig. Entre mig dels parlaments, els actors andreuencs Cristina Lanau i Pere Massana -membres de Clip Teatre- ens han llegit una genial selecció de textos de la Roig.
Un aire nou de lluentor literària. L´acte ha finalitzat amb el
parlament d ela regidora-presidenta del districte de Sant Andreu.
L´historiador i nebot de Montserrat Roig, Pau Vinyes i Roig, ha estat el fil conductor que ha entrellaçat parlaments i llegides de fragments literaris. Tot Història Associació Cultural
ha estat l´entitat que ha organitzat l´homenatge, que ha comptat amb
les col.laboracións de l´Associació de Veïns de Sant Andreu de Palomar ,
el Sant Andreu de Cap a Peus i el Centre Cultural de Can Fabra. Entre els assistents hi havia Albina Francitorra i Aleñà, de 99 anys, mare de Montserrat Roig.
Pau Vinyes i Roig
FotografiA de Manuel A. Raigada. Aspecte de l´Auditori durant l´homenatge.
pauvinyes |
dilluns, 17 d'octubre de 2011 | 03:16h
He tingut la gran sort d´emocionar-me i de viure un gran plaer cinematogràfic en el transcurs dels darrers dies. Diumenge dia 16 d´octubre, per la nit vaig anar als Cinemes Verdi a veure "L´Illusionniste", un llargmetratge d´animació nominat i guanyador de diversos premis, entre ells l´Oscar a la Millor Pel.lícula d´Animació de l´any 2010. La recreació de les ciutats de Londres i, sobretot, d´Edimburg així com dels higlands escocesos són una meravella escènica i de solemne precisió ambiental. El moviment dels personatges o dels automòbils i autobusos esdevenen quasi reals. L´animació és un homenatge a la línia clara impulsada pel genial dibuixant Hergé. No m´equivoco pas si crec que a en Georges Remi, conegut com a Hergé, aquesta animació l´hagués fascinat com ens ha fascinat a nosaltres. Allò més sensacional de la narració és la poca freqüència de diàlegs, els mínims imprescindibles. Com diu el seu director, en Sylvain Chomet, en una entrevista reproduïda en el full informatiu dels Cinemes Verdi:
"Sempre he pensat que la veu és una mica superficial en l´animació. No parlo del so, que és molt important, sinó de la veu. L´única pega es que calia anar allò essencial, sobretot en un a pel.lícula en la que no hi ha primers plans, però és divertit fer coses complicades"
Animació basada en un guió inèdit del director i actor francès Jacques Tati. El guió va ésser recuperat per Sylvain Chomet, el qual s´ha traslladat a viure a Edimburg enduent-se el seu estudi d´animació , Django Films. Ciutat on va ésser creada la filmació.
75 minuts de bellesa i emotivitat. No hi ha millor manera de descobrir-los que anant al cinema a contemplar-los i a viure´ls. A voltes, i en aquest cas molt especialment, les imatges valen mil paraules. Aquí us en deixeu un bon recull.
pauvinyes |
dimarts, 11 d'octubre de 2011 | 03:20h
El proppassat estiu en
les obres del tren d´alta velocitat – anomenat en la versió espanyola alta
velocidad espanyola, AVE-, en el tram de la futura estació de la Sagrera, s´hi
van descobrir unes restes arqueològiques. Una gran troballa per ser més
exactes. Una vil.la senyorial romana, datada entre els
segles IV i V D.C., de característiques úniques en tot el Pla de Barcelona. Mai en tota la
història de Barcelona i els seus voltants s´ha descobert una vil.la romana
d´aquestes proporcions. De moment s´han destapat 1100 m2 aproximadament. En
resten més per a ser descoberts. Entre les restes han aparegut objectes
ceràmics i utensilis quotidians. Però allò més destacable ha estat un mosaic – queda un tros per a
estudiar- de 50 m2 i una banyera o piscina. En principi la
descoberta no va ser anunciada a nivell ciutadà. Va ser la notícia publicada en
un diari barceloní que va fer mobilitzar a ciutadans, administració i tècnics
així com a la pròpia empresa constructora
ADIF. Uns per la seva salvaguarda i els altres per intentar abaixar el preu de
la troballa, és a dir fer-nos creure que no tenia cap importància la seva
conservació. Tot plegat una borratxera de declaracions a favor i en contra.
L´administració s´afanyà a utilitzar arqueòlegs de renom per tal que
desestimessin la seva conservació in situ. Potser aquests arqueòlegs porucs de
perdre la seva subvenció de torn els va fer prendre una decisió precipitada.
Les entitats veïnals i centres d´estudis de Sant Andreu i la Sagrera van
demanar una reunió urgent amb l´Ajuntament per tal de saber la importància de
les ruïnes així com la intenció de l´administració local en la seva
salvaguarda. Les respostes per part dels responsables de l´Ajuntament foren
ambigues. Per una part donaven un gran valor a la troballa i per l´altra en
treien importància en la seva conservació. En que quedem, són o no importants?
Vaig tenir l´oportunitat
de fer una visita guiada per les obres on són ublicades les restes
arqueològiques. Haig de dir que sóc de formació acadèmica historiador i especialitzat en època contemporània,
a la Facultat de Geografia i Història de la UB vaig a haver de fer una
assignatura d´arqueologia. La meva formació en aquest sentit és bàsica, però no
pas nul.la. Vaig quedar bocabadat en veure aquell jaciment arqueològic. Allò,
semblava més important del que ens
havien dit i mostrat en plànols. També, he tingut el goig de visitar d´altres
jaciments i puc albirar que el de la Sagrera mereix un ordre d´importància que
de tantes altres visitats.
La prioritat del TAV ha
fet que l´Ajuntamnet, i en seu cas el Museu d´Història de la Ciutat (MUHBA),
s´hagin hagut d´empassar gripaus i fer els ulls distrets davant d´aquesta
troballa excepcional. Hi dic excepcional per diversos motius. Per una banda per
ser la primera vil.la
senyorial romana d´aquestes
característiques trobada en tot el Pla de Barcelona. Per ser una troballa
excepcional en una part del territori barceloní mancat de patrimoni i d´arquitectura
romana, medieval i moderna, com és la Sagrera i en el seu cas l´antic
territori dels ex-municipis de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. Per ser un element
patrimonial de grans dimensions per al
ciutat de Barcelona. I per transperència i
participació democràtica. Sí, no podem negar hi hagut reunions i visites
guiades amb les entitats, però tot això després del rebumbori creat arran de la
publicació de la descoberta en un mitja de comunicació de la ciutat. Sense la
pressió veïnal l´administració no s´hagués mobilitzat.
I en tot això, quin
paper juga el MUBHA. Segons el propi funcionament del MUBHA :
"Una de les funcions del Museu
d’Història de Barcelona (MUHBA) és la gestió i salvaguarda del patrimoni
arqueològic de Barcelona, per la qual cosa organitza, coordina i dirigeix la
recerca arqueològica a tot el territori municipal. El patrimoni arqueològic és
un bé cultural molt important de Barcelona donada la seva condició de ciutat
històrica. Es tracta d’un bé col·lectiu propi que ha de ser protegit, estudiat
i divulgat per a ús de tota la societat."
Doncs, atenent-nos això-
i em sapr greu dir-ho, donat que ens consta la vàlua professionsal del seu
director i tècnics-, el MUBHA ha jugat un paper ben galdós. I com no, el propi
Ajuntament de Barcelona. És a dir, que a tots plegats ens han marcat un gol.
Les declaracions de la responsable de l´Institut Català d´Arquitectura Clàssica
(ICAC) a BTV i al diari El País ho
testifiquen prou clar: “Ja
va recalcar el 16 de setembre la importància d’aquest jaciment que, en
realitat, no ha estat cap sorpresa” (Sàpiens).
Les restes arqueològiques de la vil.la romana de la
Sagrera d´aquí pocs dies passaran a millor vida (esmentat el 10 d´octubre de
2011). La descoberta ha posat al descobert – mai millor dit- la fragilitat del
nostre sistema democràtic en al salvaguarda del patrimoni. Sistema que no és
capaç de fer aturar les obres (si cal amb l´enviament de la Guàrdia Urbana) i
fer respectar la llei i la voluntat dels veïns i veïnes d´una part de la ciutat.
I que consti que no estic en contra del TAV, el qual havíem hagut de tenir des
de l´any 1992. I, els retards no justifiquen les destroses. Cal remarcar, que
en el lloc de la descoberta no hi anaven les vies del TAV, ans el contrari
vials circulatoris de la futura estació de la Sagrera. Els quals podien haver
modificat el seu traçat. Però en política ja se sap, quan menys soroll millor.
Tot plegat molt lamentable i com ciutadà i hsitoriador que estima la ciutat en
el seu passat, present i futur – aquest darrer sostenible amb el passat- em
sento decebut i trist per la manca de voluntat dels nostres polítics i
responsables de la salvaguarda del nostre patrimoni, siguin del color que
siguin. Esperem que en futures excavacions el seny tan mostrat del nostre país
passi pel davant d´interessos corporatius que en la falsetat del “progrés
social i econòmic” esborren el nostre passat. Oblidant el nostre passat oblidem
qui som i cap a on som capaços d´anar.
Pau Vinyes i Roig
Historiador
Imatge: Arqueòleg treballant en la banyera de la vil.la romana de la Sagrera. Foto: P.V.
Vaig conèixer personalment l´Heribert Barrera ja de gran. Tot just fa un any i mig el Centre d´Estudis Ignasi Iglésias de Sant Andreu de Palomar el va convidar a fer una xerrada a l´Auditori de Can Fabra. Va ésser una xerrada molt il.lustrada i viscuda. Ens parla dels seus records i vivències com a polític republicà en els primers anys de la Transició democràtica. Primers anys, recorde-m´ho, on ERC no va ésser legalitzada fins després de les suposades primeres eleccions democràtiques del juny de 1977. El nou règim democràtic naixia coix. Deixant enrere un dels principals partits de la Segona República, per no dir el més important del període republicà del 1931 al 1939. El Molt Hononable Senyor Heribert Barrera va saber capitanejar el vaixell d´ERC en moments difícils i això l´honora moltíssim. A les verdes i a les madures, amb encerts i desencerts, però al capdamunt de la nau.
Des del Centre d´Estudis Ignasi Iglésias (CEII) vam acordar que un servidor l´aniria a cercar a casa seva, a Gràcia, en taxi, per tal d´anar plegats cap a Can Fabra, lloc de la conferència. El taxista era el meu bon amic Jordi, el qual va saber honorar amb molt de goig la presència de tan il.lustre personatge. Va ser un trajecte, des de Gràcia fins a Sant Andreu de Palomar, farcit d´anècdotes i records personals. En acabar la conferència el vam convidar a fer un mos a la marisqueria "El Galió" del carrer de l´Ajuntament. Allí la conversa va seguir de forma distesa i més planera, sense la distància que marca la taula de ponents i el públic de l´Auditori de Can Fabra. En finalitzar l´àpat el company de Junta del CEII, Joaquim Pujol, el va acompanyar fins a casa. Tot plegat va ser una formidable vetllada, que per als membres del CEII serà recordada amb molt d´orgull.
Molt Honorable Senyor Heribert Barrera descanseu en pau i moltes gràcies pel vostre servei a Catalunya, a la democràcia i a la llibertat dels pobles.
Text: Pau Vinyes i Roig Imatge: Heribert Barrera i l´autor de l´article a la marisqueria "El Galió", el gener de 2010. Foto realitzada per Xavier de la Cruz.
A través de l'editorial A Contavent
(http://www.acontravent.cat/) i amb la
participació de l'historiador i soci de 1001, Pau
Vinyes ens fem ressò d'una novetat editorial sobre
la traducció catalana de les aventures de Tintín.
Durant tots els anys que va traduir Tintín,
Joaquim Ventalló va anar elaborant el seu
particular “Diccionari” de renecs, tant amb els
insults que incloïa a Tintín com d’altres que
l’atreien per algun motiu i anava recopilant. Més
de 800 paraules i expressions. És precisament
aquesta tria personal de Ventalló el fet que li
dóna, literàriament, rellevància. Uns va
utilitzar-los; altres, no. Tanmateix, tots són una
autèntica troballa d’enginy, d’intel·ligència i
d’humor. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp
no és cap recopilació sistemàtica de les
imprecacions proferides pels personatges de
Tintín, i sobretot del capità Hadock, és molt més
que això. És un monument lingüístic de primer
ordre i un espectacular treball filològic.
El llibre compta amb una introducció de la seva
filla, Eulàlia Ventalló, i articles d'August
Rafanell i Salvador Garcia-Arbós, així com un
apunt biogràfic escrit per Pau Vinyes.
«Posava il·lusió i entusiasme en les traduccions
per tal que els lectors en gaudissin tant com ho
havia fet ell i nosaltres quan érem nens. De tant
en tant apareixia amb un llistat de paraules per
tal que li confirmés que aquell era el llenguatge
adequat i que no era ni carrincló ni massa erudit
(…) Si tenia qualsevol dubte en relació amb les
expressions marineres emprades pel capità Haddock
ho consultava amb els amics mariners i pescadors
d’El Port de la Selva, on anàvem tots els estius,
per trobar l’equivalent català. El meu pare
buscava alternatives per evitar fer una traducció
literal (…) Va confeccionar uns glossaris on va
recuperar paraules obsoletes o poc freqüents, i on
va demostrar una gran capacitat inventiva a l’hora
d’adaptar els renecs i insults”. (Eulàlia
Ventalló)
“Els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de
ser insults. Són uns insults que no ha proferit
mai ningú. Són pura literatura”. (August Rafanell)
“El més genial del senyor Ventalló és “nyèbits de
catracòlics del mal rellamp”. Encara diria més, és
el millor renec de tots els Tintín, en qualsevulla
de les llengües que s'hagin parlat i quedin per
parlar en tots els universos coneguts i en les
galàxies desconegudes”. (Salvador Garcia-Arbós)
“Per a molts infants, les traduccions (de Tintín)
d’en Quimet Ventalló van ser el primer pas cap a
lectura en català”. (Pau Vinyes)
Cordialment,
1001 - Associació catalana de tintinaires
El proper
divendres, 10 de juny, a les 20h, als baixos de la Torre del Baró, tindrà lloc
la tercera sessió dels Capvespres del Mil·lenari, amb la participació de
l'historiador Pau Vinyes, que ens parlarà de: Benvinguts a l'aeroport de Viladecans: i si el somni republicà s'hagués
fet realitat?
Com veieu,
les xerrades col·loqui a l'entorn de la memòria continuen camí i, aquesta
vegada, ens parlaran sobre un projecte frustrat, a Viladecans, en temps de la
Segona República.
L'estança
gòtica de la Torre, el cava i les cireres de la terra arrodoniran la vetllada.
La teva presència serà imprescindible.
Pel setembre novetats literàries i de les bones. El nord-català Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), ens ofereix una nova meravella narrativa: La melancolia dels oficials. És un seguici de les novel-les Les rambles de Saigon (1996) i La presonera d´Alger (2002). El magnífic i il-lustratiu dibuix de la coberta del llibre és obra del dibuixant nascut a Sitges Florenci Sales. Segurament Saleses s´ha inspirat en l´obra d´Hergé per a realitzar-lo. Ha seguit el fil de la línia clara que Georges Remi, el pare de Tintín, tan bonament va donar sentit i seguidors. Reflex d´un context històric com són les novel-les de Bezsonoff, la figura del coronel Valls ens és present de nou en aquest relat.
Bezsonoff és un fervent defensor de les llengües minoritàries, especialment del català i l´occità. Ciutadà francès que utilitza el català com a eina de treball literari. És professor de professió. Als estius el podem veure fent de docent a la Universitat Catalana d´Estiu. Asseure´s a tocar d´ell, en una de les tertúlies improvisades del tendal de la Universitat Catalana d´Estiu, és tot un plaer. Entre l´extensa obra literària i d´assaig d´en Bezsonoff podem destacar, a més a més dels títols ja esmentats, Les amnèsies de Déu (2005), Els taxistes del tsar (2007), Una educació francesa (2009) -autobiogràfica- i Un país de butxaca (2010) - on explora la seva identitat catalana després de resseguir els seus orígens russos i francesos.
Esperem que nou llibre sigui un encomenadís pastís de meravelles narratives.
Text: Pau Vinyes i Roig Dibuix coberta: Florenci Saleses
Joan Vinyes i Riera (Sant Andreu de Palomar, Barcelona,1922-1991), va ser físic de formació però un apassionat de la geografia i la climatologia. Entre els diversos viatges que va realitzar en vida, destaca les seves estades a Andorra. Entre la seva bibliografia pròpia podem trobar-hi documents diversos relacionats amb Andorra ( llibres, propaganda, guies turístiques, fotografies, postals..). En el context dels primers anys del turisme de masses, finals dels 50 i principis dels 80 del segle xx. En dipositar aquest material a l'Arxiu de Canillo es fa esment la voluntat de preservar aquest valuós patrimoni documental i la seva difusió entre els andorrans i les andorranes per al seu estudi i catalogació. L'Arxiu del Comú de Canillo mantindrà intacte i en conjunt el Fons Joan Vinyes i Riera, evitant la seva separació. L' arxiver Domènec Bescompte va comentar que de fons local la biblioteca de Canillo és molt precària. Aquest fons ajudarà a reforçar i ampliar l'esmentat fons local. La donació han estat possible a les gestions de l'arquitecte andorrà, Antoni Pol, membre de la Societat Andorrana de Cultura (SAC).
En l'acte de signatura de cessió del Fons Joan Vinyes i Riera hi van participar l'arxiver de l'Arxiu del Comú de Canillo, Domènec Bescompte i el fill de Joan Vinyes, l'historiador Pau Vinyes i Roig. La bandera Andorra va presidir l'acte.
És el recull d’articles publicats diariament a l’avui durant els anys 1990 i 1991. L’últim és de 2 dies abans de morir, això impresiona.
Cada article és una perla, un regal per a l’enginy i l’intel·ligència.
Tenia coses per dir i les deia sense embuts.Poètica. Contundent. Irònica. Aguda. Tendra. Elegant. Montserrat Roig.
Aqui us deixo un petit tast d’alguns dels articles que més m’han agradat
Agafo el barco i torno en vaixell (16-X-1990)
No sé si els mallorquins estimen la
seva parla. Però jo sento un gust difícil de definir quan els en sento
la cadència, que fa olor de molsa humida, i aquestes neutres, les quals
sembla com si ressonessin en una cova voltada d’aigua. Un caramull de
sensacions. Com si hagués arribat a l’illa dins l’aigua, seguint els
solcs d’una mare antiga. No se si s’adonen els mallorquins, que en
parlar, ressonen les paraules com ressonen les pedres i els vents, i
l’aletejar de les gavines. Tot ressona, com deia un poeta xinès molt
antic.
Perquè no els prohibim de llegir? (29-XI_1990)
No he cregut mai que la literatura
pugui ser una assigntaura. Si em permeten l’exageració, diria que la
literatura és el món a travès de la paraula. I el món, el que veiem i
el que projectem, no es pot tancar dins un espai tan concret, i a
voltes tan rònec, com és ara un aula.
….
Hauríem de prohibir-los llegir.
Treure la literatura com a assignatura, fer desaparèixer els llibres
que no són de text de es aules. Avui, el batxillerat s’està convertint
en una tortura per als adolescents. la imaginació, que era atiadaa la
bàsica, l’han empresonada. Potser podríem salvar la literatura si la
convertim en un art clandestí, perseguit. Aleshores, els adolescents ,
que viuen amb passió l’edat de la transgressió- si més no els més
interessants- buscarien amb delit els llibres i llegirien d’amagat. I
descobririen que endinsar-se en altres mons, que són dins d’aquest, és
la més dolça de les revenges.
Jo també m’hi apunto (21-II-1991)
Jo també m’apunto als momnets de
plenitud efímers, m’apunto a ‘escalf de vi que comparteixo amb els
amics, m’apunto a la ironia que matisa sense destruir, m’apunto a les
aries de Verdi i a les oberures de Wagner, m’apunto a la poesia i a la
música sense saber, com Strauss al Capriccio, què són primer, si els
sons o els mots, m’apunto a l’amistat que no troba explicació racional
i que, tanmateix, no deixa de durar, m’apunto al diàleg dels
intel·ligents , m’apunto a la maldat quan aquesta és gandula i a la
beneiteria quan calla, m’apunto al silenci de l’amiga que només
m’escriu quan té alguna cosa a dir-me, i també m’apunto al record d’un
poti-poti que vaig menjar un dia a la vora del mar.
Extret del bloc: Viu i legeix. M´agrada llegir(25 d´abril 2011)
Parlar de història ficció és quelcom complicat, peròhi ha esdeveniments que han marcat un paisatge històric i si no els haguessin esborrat continuarien marcant tendències. La República va ser un curt temps de llibertat democràtica que va acabar escapçat per una dictadura de més 35 anys. Però, sila Guerra Civil no hagués estroncat aquesta il·lusió què hagués passat? La República en el poc temps de vida va transformar la societat de forma prou clara: la llei del divorci, l’avortament, la separació estat-església, la nova política pedagògica, el dret de vot de les dones, l’autogovern de Catalunya...Tot un seguit de avenços que haurien anat a més. Segurament els alemanys ens haguessin envaït, hi haurien hagut grups de resistents en contra l’ocupació nazi. Les forces aliades haurien desembarcat per l’estret de Gibraltar i haurien alliberat Espanya del jou feixista. Després vindria un pla Marshall, caldria redreçar l’economia. Els estira-arronses entre l’Estat i Catalunya continuarien existint, però l’autogovern hauria guanyat més terreny sobiranista. L’Estat s’hauria convertit en una confederació de pobles, on l’economia, l’exèrcit i les forces armades estarien en mans del govern central i les nacions que l’integren tindrien plenes competències en educació, justícia, treball, cultura, policia...La República hauria guanyat terreny en l’esfera pública. Seria l’ànima de tot un poble. Tot i això, tindríem casos de corrupció protoganitzats per polítics corruptes, governs febles per manca de majories parlamentàries, alternança de govern entre les dretes i les esquerres – a Catalunya entre la Lliga i l’ERC, com a partits majoritaris. La pertinença a organismes internacionals com l’ONU, l’OTAN, la UE...hauria estat una realitat molt abans. L’economia catalana seguiria sent un puntal en el creixement econòmic de l’Estat i les diverses crisi del segle XX i XXI haurien estat qüestions preocupants per a la immensa majoria de la població. En poques paraules un país “normal” com ho són Itàlia, França, Holanda, Portugal...
A flor de pell vaig viure els darrers dies del pis de l’àvia. A tocar de la plaça Tetuán, entre Gran Via i Casp, hi ha Bailén 37. En un primer pis – a l’entresol hi viuen els empresaris i al primer les professions liberals- hi va viure quasi 80 anys l’àvia Albina. Raons que no venen al cas, l’àvia Albina ha hagut d’anar a viure a una residència, això sí a tocar de Bailén 37. Un pis de l’Eixample, un espai de grans dimensions, on hi ha un darrere i un davant. El darrere, l’habitacle familiar on van viure, en temps de postguerra, 11 persones (l’àvia, un matrimoni, 7 fills i la minyona), i al davant el despatx d’advocat de l’avi. Tot això amb un gran pati, on el gos de l’àvia, la Faluga, feia i desfeia al seu ritme, això si deixant rastres escatològics per ací per allà. Recordo, que de petit, el pati en semblava immens ara de gran se’n fa petit.
El pis de Bailén 37 n’ha viscut de tots colors. En els darrers anys de la dictadura del general Franco, va servir d’amagatall de demòcrates que fugien d’una tortura ferotge en una comissaria franquista. Va ésser escenari de precs i consells, i com no d’assessoraments, jurídics. L’avi, al seu despatx, rebia a tothom, fossin pobres o rics, per tal de donar-los aixopluc amb l’ull de la justícia. Just davant de la porta d’entrada de Bailén 37, hi havia la saleta d’espera. En ella hi feien repòs els clients de l’avi a l’espera d´ésser atesos.
El despatx de l’avi esdevenia un cau de llibres. Més de 5000 llibres es reunien en aquell despatx. Feia patxoca entrar-hi. Un cop a dins, el respecte per aquell espai es feia solemne. En acabar de dinar, aquella habitació envoltada de llibres era el lloc idoni per a la migdiada de l’avi. Recordo com ens deia, en acabat de dinar: me’n vaig al davant. Anar al davant volia dir anar a fer una becaina al despatx. Literatura catalana de principis i mitjans del segle xx així com un farcell de llibres sobre Girona – l’estimada Girona de l’avi, on des dels 2 fins els 16 anys hi va viure- tenien per companyia un gruix de llibres de temàtica jurídica, d’on sobresortien els relacionats amb el dret laboral i els de pèrit cal·lígraf. L’avi va esdevenir un professional del peritatge. Amb un enginy de primera esbrinava si una signatura era forçada o bé falsa.
Ara aquest reguitzell de llibres reposen a la Biblioteca d’Ulldecona, on seran catalogats i inventariats, per tal que en un futur no massa llunyà passin a formar part del Fons Tomàs Roig i Llop. I perquè Ulldecona, em preguntareu? Doncs, els avantpassats de l’avi són originaris d’aquest poble de la comarca del Montsià, a cavall del País Valencià ide Catalunya. El besavi – un dels11 fills d’en Tomàs i la Quimeta d’Ulldecona- va haver de fer front a un exili laboral. Primer a Barcelona, després a Girona, per tal de poder sobreviure. Desfer-se de la Biblioteca de l’avi ha estat difícil i alegre al mateix temps. Difícil per la bonança del llegat i alegre pel lloc on reposaran. En el moment d’empaquetar-los en les caixes per al seu trasllat a Ulldecona, el regirar les pàgines i espolsar la pols dels anys va ser feina feixuga. Tanmateix, aquell record de la biblioteca de l’avi quedarà gravat en les imatges i en el pensament.
Sorpresa en descobrir que més del 80 per cent dels llibres de la biblioteca de l’avi eren en llengua catalana. Després de la desfeta del 39 i el llarg túnel que ens dugué a una transició de pa sucat amb oli, protegir la llengua era quelcom complicat i a voltes perillós. Aquell tresor,adormit en aquells prestatges, era la prova més sincera de l’amor per la llengua de l’avi.
La tristor i la buidor en veure el despatx de l’avi despullat de llibres, prestatges, taula i cadires, se’n fa difícil de pair. Se’m remou l’estòmac en observar que allà on havia vida no n’hi ha. Aquell feréstec espai de literatura és ara un espai erm. Els nous inquilins ompliran de nou aquell espai, però aquelles parets per repintades que estiguin no oblidaran mai les converses de l’avi amb els seus clients, i qui sap si guardaran secrets importants. Secrets que quedaran en l’oblit del pas del temps.
El nou Bailen 37 no serà allò que va ser. Serà un racó novell, però en les seves entranyes guardarà un tresor, que ni el pas del temps, ni les noves històries dels nous habitants podran esborrar de la memòria dels qui hi van viure. L’àvia Albina en serà la noble hostessa d’aquest tresor i els seus descendents els humils vassalls.
pauvinyes |
divendres, 18 de març de 2011 | 13:54h
El proper mes de març
sortirà publicat el meu darrer llibre La ciutat republicana s’enlaira.
L’Avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona (1931-1934). Fruit del
treball de Recerca del màster en Estudis Històrics de la Universitat de
Barcelona. El llibre és una aproximació al projecte de construcció d’un
aeroport internacional a Barcelona en els anys 30 del segle xx. Tal com esmento
en la introducció del llibre:
“Durant els anys trenta l’aviació estava en el seu
moment àlgid i la seva pràctica era constant. Les grans ciutats del món
occidental tenien grans aeroports i l’ús de l’avió per a trasllats civils
llargs era cada cop més freqüent. No era un mitjà de masses com ho és avui en
dia, però començava a despuntar entre les classes benestants dels Estats de
l’Europa occidental i d’Amèrica, i aquesta va ser una de les raons que va fer
que el seu interès fos cada cop més important entre la classe política
barcelonina. Barcelona disposava de tres aeròdroms a la població del Prat de
Llobregat, l’Aeròdrom Canudas –propietat de Josep Canudas, pare de l’aviació
catalana–, l’Aeròdrom d’Air France –conegut popularment com El Francès–
i l’Aeròdrom de la Volateria. Tres aeròdroms eren insuficients per a una ciutat
com Barcelona. Calia dotar la ciutat Comtal d’un aeroport internacional de
qualitat que oferís un digne servei als seus futurs usuaris. Per aquest motiu,
i a proposta del regidor d’ERC Joaquim Ventalló, es va crear la Comissió
Municipal de l’Aeroport de Barcelona. La Comissió es va posar a treballar de
valent en l’avantprojecte de l’Aeroport de Barcelona a partir del 1931, tot
just proclamada la República”
El llibre és editat per un servidor sota el segell
de Llop Roig.La idea de l’edició és fer
arribar al màxim possible de lectors i de lectores aquest projecte urbanístic
aeronàutic desconegut per a molts.En
ell hi faig un repàs als inicis de la història de l’aviació a Catalunya,
concretament als tres aeròdroms del Prat de Llobregat, fins arribar a la
proposta de l’Ajuntament de Barcelona en la seva etapa republicana. Les
desavinences entre Barcelona i El Prat de Llobregat van ser nombroses i sonades
durant la presentació del projecte, donat que els promotors de l’estudi
preveien construir-lo entre els municipis de Gavà i Viladecans. Aquest fet
queda reflectit en el llibre.
En el llibre es fa constar la col·laboració
d’arxius i de diverses personalitats del Prat de Llobregat, de Barcelona, de
Gavà i de Viladecans relacionades amb l’estudi de l’aeronàutica, així com de
diversos arxius i biblioteques del país.
Sóc
historiador i estic a l´atur des de fa quasi dos anys. Estic apuntat a llistes
per a fer suplències a Instituts públics i l´any passat vaig enviar més 140
currículums a escoles privades i concertades. Tot plegat molt negre. Per tal de
no desaprofitar el temps i anar més enllà en el coneixement del nostre passat,
estic fent el Doctorat en història a la UB i algunes petites col.laboracions de
recerca – algunes de voluntariat. Enguany, m´assebento que la Generalitat de
Catalunya proposa un seguit de retallades, i algunes m´afecten directament. Com
les retallades en educació o en recerca. Congelen sense futur immediat el
Centre d´Història Contemporània de Catalunya (CHCC) o el Memorial Democràtic
l´escapcen. Els historiadors, si volem fer recerca com Déu mana necessitem
ajuts. La política d´ajuts a la recerca, investigació i l´edició que tan
bonament realitzava el CHCC ha quedat en suspens. Sí des del govern de la
Generalitat es pretén fer un país dels millors tancant l´aixeta dels ajuts poca
cosa en sortirà. Si realment volem seguir en la línia de possibilitar una bona
recerca historiogràfica que pugui arribar a un públic més ampli calen ajuts i
reforços a la tasca investigadora.
Pau Vinyes i Roig
Historiador
Aquest escrit va ésser enviat a tots els mitjans de comunicació de Barcelona.
pauvinyes |
dissabte, 19 de febrer de 2011 | 14:09h
Permeteu-me publicar en el meu bloc l´excel.lent article del company Sico Fons, sobre el tancament de TV3 al País Valencià:
Els miserables no és només el títol d'una de
les novel·les més famoses de l'escriptor romàntic francés del segle XIX Victor
Hugo, els miserables és també el nom amb el que hauríem de qualificar a tots
els responsables de l'actual govern de la Generalitat Valenciana.
El seu grau de mesquinesa i misèria està
assolint nivells tan alts que són difícils d'imaginar en un país que es pretén
democràtic, modern i "normal".
Ens hem avesat tristament a escàndols polítics
de tota índole: corrupció, malversació de fons públics, estafes, burles a la
democràcia, ocultacions, acusacions falses, mentides, mentides, mentides per
tal d'aconseguir els seus espuris i innobles objectius.
I ara ens acaba d'arribar la darrera mostra de
la seua vil prepotència. Després d'una llarga i obsessiva campanya de
persecució i setge contra Acció Cultural del País Valencià, aquesta s'ha vist
obligada, per tal d'eludir multes desproporcionadament elevades, a clausurar
els repetidors que permetien sintonitzar TV3 des de fa 28 anys a la nostra
terra. L'animadversió que sempre ha sentit el PP valencià (és un dir) per la
televisió catalana sempre ha estat una cosa ben sabuda. Aquest canal era l'únic
que ens permetia veure films i programes en la nostra llengua i, sobretot, era
un dels poquíssim llocs on podíem escoltar notícies amb un mínimde dignitat i objectivitat. I ací és on més
els feia mal, un espai televisiu fora del seu control i manipulació (i damunt
en català!) era una cosa senzillament intolerable. Només així s'entén
l'obsessió malaltissa contra un simple canal de televisió que, no ho oblidem
mai, ningú no estava obligat a veure i que el més fàcil i ràpid per a eludir-lo
era no sintonitzar-lo... o prémer un botó i canviar de canal.
Estem també en època preelectoral i
probablement així, el PP intenta assegurar-se el vot més reaccionari i
anticatalanista.
Però aquesta guerra no és tot just contra la
TV3, també és contra ACPV. I el PP té un objectiu ben clar i assumit; eliminar-la,
destruir-la perquè no en quede res ni d'aquesta associació cívica ni de
qualsevol veu discrepant que puga qüestionar mínimament, en nom de la cultura,
de la llibertat d'expressió o de la justícia social, el govern irracional,
retrògrad i injust de la Generalitat Valenciana.
Són roïns però poderosos, i recolzats per la
impunitat del seu poder polític, amenacen acabar amb tot el que té de bo
aquesta terra valenciana. Tan roïns que són capaços de convertir una idea tan
noble com la de la democràcia en un règim corrupte de dèspotes basat en la
manipulació informativa, en la incultura i els diners fàcils.
I no oblidem que des de Madrid o des del PSOE
no hem vist mai cap acció que intente aturar aquesta perniciosa màquina
filofeixista. Tal volta al PSOE li vaja bé que existisca un partit que en nom
del nacionalisme espanyol i anticatalà els faça la faena bruta; així ells no es
veuran esguitats ni de vergonya ni de cap immoralitat.
Però no estaria malament que aquesta vegada
els isquera el tir per la culata i el tancament dels repetidors de la TV3 fóra
la gota que fa vessar el got i per fi es produïra una mobilització, ara sí
popular que, a la manera del Magrib i el Mitjà Orient, foragitara del poder el
govern corrupte i immoral de Francisco Camps. Manifestem-nos, expressem
públicament la nostra veu. Les nostres armes són Internet i la set de justícia.
Expulsem, doncs, d'una vegada els miserables!
