A la primera temporada d'aquest bloc vaig rebre de valent per donar suport a ERC quan va fer president Pasqual Maragall i, sobretot, quan va fer president Montilla. Un dels retrets que se'm feia era el de ser un inconscient. Em deien que era de bojos "regalar" tot el poder del país als socialistes. Aleshores tenien el govern d'Espanya, el de la Generalitat de Catalunya, el de l'Ajuntament de Barcelona, el de les diputacions i el de moltíssims consistoris importants. Els crítics m'asseguraven que quan el PSC arriba al poder és molt difícil aconseguir que en marxi. Deien que tenien tentacles i recursos i tècniques refinadíssimes per perpetuar-se en el poder. És obvi que s'equivocaven, oi? Entesos. Ara, però, es tractaria de recordar-ne la lliçó i d'entendre per què ha passat.
xaviermir |
divendres, 3 de febrer de 2012 | 08:37h
Durant els anys en què Esquerra Republicana ha tingut responsabilitats de govern, des dels diversos fronts del nacionalisme espanyol (govern i mitjans de comunicació) s'ha fet pressió perquè la gent ho percebés com una despesa innecessària. I a gent del partit que aleshores era cap de l'oposició i que avui és govern ja li anava bé perquè li feien la feina de desgast. Han passat mesos. Toca començar a valorar en què ha quedat aquell argument esgrimit per CiU.
L'apunt que ahir necessitava penjar —i que per força havia de penjar a Vilaweb— per acomiadar la Sílvia ha estat com una mena de toc i ha coincidit en el temps amb l'aniversari del primer apunt penjat. Va ser el 2 de febrer de 2006 i després de cinc anys d'activitat blocaire, coincidint amb la data, l'any passat vaig proclamar allò que en Saül Gordillo en va dir un "alto el bloc". Ha passat un any. Han passat moltes coses. Les aniré desgranant els propers dies per poc que pugui, però potser ha arribat l'hora de tornar a fer aquest exercici de reflexió quotidiana i pública que és mantenir un bloc. Ara mateix, el més destacat que us puc dir per posar-vos al dia són aquestes dues coses:
xaviermir |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 09:39h
Vaig conèixer la Sílvia a Blanes. Ella era d'Amer i jo era d'Arenys de Mar, de manera que em va semblar un punt prou neutral per a una trobada. Devia ser a finals del 2006 o principis del 2007. No la coneixia de res. Només de llegir-ne el bloc. Els fundadors de la Xarxa de Blocs Sobiranistes havíem decidit que ens calia ampliar el nucli inicial i que cadascun de nosaltres intentaria parlar amb una persona que hi pogués contribuir. Jo vaig pensar en ella. El seu bloc, al principi, cridava l'atenció perquè numerava els apunts. El primer es remunta al 6 d'octubre de 2006. Des d'aleshores ha publicat 226 pàgines (les pàgines tan sols recullen les entradetes dels apunts!) plenes de textos i il·lustracions que constitueixen un testimoni excel·lent de l'actualitat política del país aquests darrers anys, els anys en què hem forjat, entre tots, la majoria social favorable a la independència que finalment tenim encara que a CiU continuïn dient que no estem madurs. Sense persones com la Sílvia no hauria estat possible.
Avui, 2 de febrer de 2011, fa exactament cinc anys que vaig publicar el primer apunt. Em sembla una ocasió idònia per tancar el cicle. Un lustre. Final, doncs, de la primera temporada. No dic adéu. Dic a reveure. Permeteu-me, però, que no em comprometi a tornar ni en una data concreta ni en una forma concreta que podria tornar a ser aquest mateix bloc o aneu a saber si alguna altra eina de comunicació que ara potser ni ens imaginem.
En tot el mes, ni un sol apunt. I tanmateix, els comptadors de la casa diuen que 23.982 són el total d'impactes a la vista general o a les diverses entrades. En cinc anys de bloc no havia deixat d'escriure tot un mes i per tant no sabia quina era la inèrcia que aquest bloc podia generar. Una curiositat més. Llegint la resta de l'article, com sempre, les estadístiques completes. I demà passat, un altre apunt. De comiat.
S'acaba el mes i s'acaba l'any. Un any més. Al desembre, el comptador suma 42.070 visites. Segurament heu vist que des del 24 m'estic prenent uns dies de descans. Amb el vostre permís, me'n prendré encara uns quants més. Potser fins al 9 o el 10. O potser més. Ja ho veurem. Bon any a tothom!
Escriu Pia Bosch: "és molt important per tot el país que els partits de l’esquerra que han
patit un càstig electoral sever en les darreres eleccions al Parlament
de Catalunya siguin capaços d’entendre els motius de l’ensulsiada i sàpiguen reaccionar en conseqüència." A banda de fer-se moltes preguntes, però, no he vist encara quin és el seu diagnòstic, quins són els motius de l'ensulsiada.
Deia ahir Vicent Partal al final de l'editorial i en referència a l'interlocutor del concert econòmic: "I és cert que, de moment, cal donar-li el benefici del dubte, atès que
aquesta proposta figurava en el seu programa i una part molt important
del electors va beneir-la amb el seu vot."
La nit de les eleccions al Parlament de Catalunya de l'1 de novembre de 2006, en ple recompte de vots dues hores i mitja després que es tanquessin els col·legis i davant un escrutini que no feia pensar en cap gran daltabaix en el sentit que CiU no semblava que rendibilitzés gaire ni la campanya que li va fer Madí amb el ConfidencialCat ni els tres anys passats a l'oposició, plantejava en un apunt (Paràlisi? Tripartit II) que tot depenia de les ganes que tingués CiU de trobar el suport d'Esquerra per fer el pas cap a l'estat propi i que si no hi havia cap acostament clar i les tres forces d'esquerres encara sumaven més que CiU, el més lògic seria que es reedités l'acord de govern d'esquerres. Davant d'aquella possibilitat, un lector anomenat Miquel, em comentava això:
El 5 de novembre de 2006, el dia que es va fer públic que Esquerra decidia tornar a apostar per un govern d'esquerres, escrivia en un apunt: "No és el mateix tendir a un bipartidisme CiU-PSC que tendir a un bipartidisme CiU-ERC." El millor que li pot passar a aquest país nostre és que tingui un
centredreta independentista i un centreesquerra independentista
clarament hegemònics cadascú en el seu àmbit ideològic, de manera que
els contraris a la independència siguin residuals tant a la dreta (PPC)
com a l'esquerra (PSOE-C) com vés a saber on (Ciutadans).
Amb el Consell Nacional d'ahir i la notícia, que he llegit fa una estona a Nació Digital gràcies a una piulada de Jordi Vilanova, que Xavier Vendrell també, com David Madí, abandona la política, Esquerra comença a reconstruir les capes de la ceba. És una bona notícia que s'hagi entès aquesta necessitat. La capa de votants i exmilitants que demanava la renovació de la direcció ja no té aquest motiu per continuar reclamant un vot de càstig a Esquerra.
El 2003 les esquerres d'aquest país van arribar al govern com a conseqüència d'un acord que s'havia estat gestant ja des dels anys 90. Els qui volíem la independència vam considerar que podíem fer un tram en comú amb els qui volien una Espanya federal. Ara, però, aquell camí ha resultat una frustració. Ara toca tornar a plantejar un nou projecte d'esquerres, però centrat en la consecució d'un estat propi. I ara toca que els federalistes siguin generosos i honestos i que sumin amb nosaltres per aconseguir l'estat.
Faig servir el símil de la ceba i no el de la castanya o altres perquè no em refereixo a l'impacte que és passar de 21 a 10 diputats, sinó a les capes d'electors que caldria identificar. Igual que ens diuen a vegades que ens hem d'anar abrigant i desabrigant com les capes d'una ceba, Esquerra no ha passat de la nit al dia de 23 diputats i 540.000 vots a 10 diputats i 218.000 vots.
Isidre Molas, José Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta, José Zaragoza, Jordi Hereu, Antoni Castells, Jaume Collboni, Joan Rangel, Maria Badia, Joan Ferran, Joaquim Nadal, Josep Maria Sala, Lídia Santos, Isabel Darder, Montserrat Tura, Laia Bonet, Carme Figueras, Marina Geli, Imma Moraleda, Jordi Terrades, Pere Navarro, Núria Parlon, Consol Prados, Josep Fèlix Ballesteros, Carme Chacón, Celestino Corbacho, Joan Ignasi Elena, Daniel Font, Jordina Freixanet, Aida Guillaumet, Joaquim Llena, Ernest Maragall, Lluís Miquel Pérez, Iolanda Pineda, Àngel Ros, Núria Ventura i Manuel Bustos.
A l'Àgora d'aquest dilluns, i amb la capacitat oratòria que sempre l'ha caracteritzat, Josep-Lluís Carod-Rovira ha tornat a tocar el punt clau del futur de la política catalana i el desllorigador d'aquesta proposta pública que ha fet i que em continua interessant moltíssim: el federalisme. El fals federalisme tant de PSOE-C com d'ICV-EUiA, gosaria dir.
Avui fa dos anys que el PSOE passava del conseller Castells i es preparava, estúpidament, la seva pròpia tomba. En fa un que a Arenys de Mar, com a tants altres municipis de la primera onada, decidíem sobre la independència. I coindidint amb aquests dos fets que són clau per al final del govern d'esquerres i per a l'augment que ha experimentat el suport a la independència aquests darrers mesos respectivament, avui coincideixen, d'una banda, un article del vicepresident Carod-Rovira a l'Avui i una entrevista amb ell a l'Àgora, i de l'altra, els resultats del vot anticipat de Barcelona Decideix a la Barceloneta.
Aquests dies fa exactament dos anys dels fets que més bé expliquen la realitat actual de la política catalana. Tal dia com avui, 12 de desembre, un servidor publicava l'apunt "PSC: final de trajecte" en què em feia ressò del distanciament de Castells respecte dels seus companys socialistes. Antoni Castells deia que no comptessin amb ell per avalar els pressupostos de Zapatero perquè l'acord de finançament continuava aturat.
Aquest divendres el vicepresident Carod ha trencat el silenci, com diuen. La proposta que ha fet em sembla sensata, lògica i estimulant. Tenint en compte que jo mateix proposava començar a treballar per un segon període de govern d'esquerres tan bon punt tancaven els col·legis electorals, el que proposa Carod no em pot sonar sinó com música celestial. Només em neguiteja un punt que convindria aclarir: si ha de ser un projecte que aspiri a alguna cosa més que les anecdòtiques eleccions espanyoles de 2012, hi haurà un full de ruta sobiranista compartit i assumit per tothom? O bé tornarem a regalar als nostres adversaris en l'eix esquerra-dreta la idea que cadascú va a la seva i té objectius diferents? Anirem amb federalistes d'esperar asseguts a la cadira o d'aquells que primer ens ajuden a fer l'estat i després, quan ja som, mirem si hi ha algú que vulgui ser amb nosaltres?
