Hi hauria d’haver una aplicació per aquests mòbils tant intel•ligents que tenim tots, que ens avisés quan en una sala o altra, es pogués veure alguna cosa de José Sanchis Sinisterra.
D’aquesta manera als qui cada vegada més ens consta trobar propostes teatrals on s’hagi de fer alguna cosa més que ocupar el nostre acabament d’esquena en la butaca o cadira per avorrir-nos supinament al cap de cinc minuts, seríem una mica més feliços i no perdríem ni el nostre temps ni els nostres diners.
Fins el dia 26 de febrer a la Sala Atrium de Barcelona, Sanchis torna a fer de les seves. En aquest cas no es tracta d’un text original. Es tracta de veure-se-les amb un clàssic com és Les tres germanes de Txèkhov. Es tracta d’agafar les dissorts, anhels i esperances d’aquestes tres dones i llençar-nos-les contra el que som.
Si sabem com les gasta el dramaturg, el fet que hagi prescindit de tots els personatges per focalitzar tota la densitat dramatúrgica en les tres germanes, no ens hauria de fer res. De fet ni es nota aquesta llicència. Tots els homes i dones absents parlen per boca d’aquesta Olga (Matilda Espluga) que seria capaç de casar-se amb algú encara que no se l’estimés. D’questa Maixa (Patricia Mendoza) que malgrat tenir espòs i fill, confessa haver trobat l’amor fora de tot això. D’aquesta Irina (Mireia Trias) que un dia la vida li dóna quatre bufetades de què et penses que és això de viure, nena? i engoleix i sacrifica acabant enfonsant-se igual que les seves altres dues germanes.
La idea de Sanchis és que en el teatre hi han de passar coses. Que no pot ser que les tossetes apareguin. Que les celofanes del cony de caramelets facin acte de presència. No s’ha de donar treva a l’espectador. Vinguin, passin per aquí. Nosaltres fa mesos que assajem però res no s’acaba fins que vostè ens doni el repic de mans preceptiu. I això, aquesta nit, ho farem plegats. D’acord?
Si se signa aquest contracte, el resultat és un Txèkhov on el pas del temps –la sala plena de rellotges- aclapara aquesta província lluny de Moscou on les tres noies destil•len tota l’angoixa pròpia de la conjugació del verb “viure”. El temps extingit de les nenes malcriades que no es lleven fins a mig matí. El temps caient dels amors de serpentina i foc d’artifici. El temps ofegat del matrimoni que ens ha de realitzar, del fill que ens ha de realitzar. El temps acabat de ser veritablement allò que volem ser.
Sanchis condensa en cada gest, en cada rèplica, tot el joc de la hipocresia burgesa en elles. Olga s’erigeix com a puntal, actuant Maixa i Irina, com a contrapesos. No sé si és una decisió de Sanchis i del director, Raimon Molins. O potser és que Matilda Espluga s’ho menja tot (quina presència!), no ho sabem, el cas és que aquest pes, volgut o no, hi és.
Cal dir que la proposta de Sanchis i Molins compleix totes les expectatives si anem al teatre a fer-nos preguntes i no ha cercar respostes. Anem pujant i baixant escales d’un edifici bastit amb silencis, no gaires, amb rèpliques fora d’escena (gran aprofitament de l’espai, orgànica la inclosió del públic en tot el tinglado que se’ns presenta) i d’estar presenciant la decadència d’un món físic que té la seva contrapartida, a l’altra banda del mirall, en el mateix esberlament del món moral.
És allò tant Txèkhov de “Sembla que sigui ahir i ja ha passat un any”, dit amb veu dolça, però on tu ja comences a tancar els ulls i a enretirar-te una mica perquè saps que tard o d’hora, petaran. I com sempre, l’amanit becketià marca de la casa, dels Què?, Com?, Qui?, trencant, incomodant. L’entremaliadura d’integrar les acotacions en el muntatge.
La joguina de Sanchis és un d’aquells caramels que et fan sentir vius. Una bomba de rellotgeria escènica on t’emociones, rius, sents fàstic i a vegades dius aixòjaesveiavenir, en fracció de segons, però tot i treure’s el barret per l’ocasió i d’haver-nos-hi divertit, hi falta un punt de sal, un punt de pebre, que faci que tot plegat pugui menjar-se com un espectacle reeixit del tot i no com un exercici.
En aquest sentit, el matís hi és, però potser caldria acotar més la direcció per tal que a la proposta dramatúrgica no se li veiessin tant les vores, voler fer tantes coses alhora a vegades ofega la proposta i tot i que som una mica perapunyetes i fem trampes perquè sabíem a què anàvem, direm que hi falta una mica de cuina, sí, una mica de res, que potser el pas de les funcions sabran acabar de fer xup-xup.
M'ha arribat la notícia gràcies a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ho he hagut de llegir dues vegades: la Sílvia Martínez ens havia deixat.
La darrera vegada que ens havíem vist havia estat la nit del 10 d'abril del 2011. Em va sorprendre gratament trobar-me-la a la seu de CIEMEN. Amb els companys de l'Eixample Decideix havíem designat el local del carrer Rocafort com a base d'operacions per poder seguir i celebrar després, els resultats de la Consulta per la Independència que aquell dia se celebrava a Barcelona.
La nostra relació havia començat de manera virtual. Tots dos ens llegíem als respectius blocs. Els comentaris a un i a l'altre (jo més gasiu que no pas la Sílvia) sovintejaven. La Sílvia escribia amb passió, sense mossegar-se la llengua. Vull creure que va viure de la mateixa manera.
Recordo que potser la primera vegada que ens vam veure cara a cara, va ser durant una actuació que vam fer a Girona. Hi dèiem textos d'escriptors que havien estat empresonats. La gelor de la sala i el fet que no vingués gaire gent, va fer que l'escalf de la Sílvia fos doblement d'agrair.
Haver-la pogut conèixer més enllà del teclat és una de les coses que més valoro. D'aquesta manera vaig poder copsar que tota l'energia, que tota la marxa que la Sílvia portava, no era perquè sí. Malgrat el seu posat tímid, de cop i volta hi notaves un espurneig misteriós en els seu ulls. "Que sí, David. Que ho hem de fer" i somreia i sabies que hi posaria els cinc sentits en aquella empresa.
No sé quines han estat les circumstàncies de la teva mort, Sílvia. Sigui com sigui entre els molts motius que tenim per fer d'aquesta terra nostra un país de veritat, ara en tenim un altre. I és que tu haguessis volgut veure'l ben lliure. Només per això ja val la pena de no defallir. De continuar.
Una abraçada molt forta a tots els que la van estimar! Estic trist. No t'oblidarem.
La vida no és poesía y además ésta tiene sus limitaciones; date cuenta de que el número de experiencias que rescata la poesía es muy escaso y, en todo caso, no hay razón para pensar que no fueron mejores las no contadas... Se trata de dar al poema una realidad objetiva que no está en función de lo que en él se dice, sino de lo que en él está ocurriendo. Yo creo incluso que cuando el poeta pretende hablar en tanto que él mismo, está hablando de sí según se imagina, no según es. La voz que habla en el poema no tiene otra realidad que la que puede tener la de un personaje de una novela, aunque se parezca mucho, mucho a la del propio poeta.
Recordo que per casa corria el volum de Can 62 amb la seva obra en vers. Desconec com hi va fer cap. Només sé que va ser una de les lectures més importants que he fet al llarg de la meva vida lectora. No devia tenir més de setze o disset anys. No vaig entendre res de res. Amb tot, vaig quedar atrapat per aquella musicalitat. Per aquell devessall de versos que discorrien bevent directament d'estructures pòetiques arcaiques però que parlaven de l'Ara més immediat.
Que parlaven de l'Ara, ho he sabut més tard. I és que als setze anys, jo era incapaç de poder copsar plenament la proposta poètica de Foix. Després, rellegint damunt aquella lectura primigènia, he anat desgranant significats i ambicions. I com és normal, en qualsevol autor important, els matisos han anat conferint a aquella primera lectura, la riquesa implícita de l'art magnífic de Foix.
Val a dir que la segona lectura important que vaig fer de Foix, va ser com a conseqüència de descobrir la tasca com a crític de Gabriel Ferrater. Llegir el Ferrater crític, pels qui no tenim una formació acadèmica com déu mana, és molt enriquidor perquè igual com la seva poesia, Ferrater parla a peu de carrer, sempre defugint el refistolament. Explica les coses tal i com ragen fent-se entenedor.
Joan Ferraté l'any 1987 va recollir en un llibret Foix i el seu temps, les conferències que Ferrater va donar a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1967 sobre Foix. La relació entre tots dos va ser molt intensa durant els seixanta. Ferrater va copsar-ne la importància de la seva obra i va decidir tornar-la al lloc que es mereixia. Com a testimoni, els versos que el reusenc li dedica en el seu Poema Inacabat:
Vós, mestre Foix, Josep Vicenç de qui em separa el Cap de Creus (puix que sou al Port de la Selva) comptant per mar (així faig veure que jo també em dic mariner), vós que trobeu per aquells quers pedres tarades d'or orínic, a vós que heu fet català el líric vers de Bernat de Ventadorn (...)
Algunes d'aquestes conferènceis van ser enregistrades, d'altres van ser publicades a partir d'apunts. Sigui com sigui, el llibre sobre Foix, és encara del tot vigent i més enllà de les consideracions crítiques, importants i crec jo que canòniques, és un material valuós també per la contextualització històrica que Ferrater en fa comparant l'autor de Sarrià amb autors com Josep Carner i Carles Riba. Tant pel que fa a la seva poesia com a la consideració desigual que tots tres poetes van tenir per l'stablishment literari i polític del moment.
Conjuntament amb la biografia que en va fer Manel Guerrero J. V. Foix, investigador en poesia, crec que aquests dos llibres són una bona manera d'entrar en l'obra de Foix. De deixar-se endur pel corrent del seus versos, de veure'l no com un recuperador buit de mètriques antigues, sinó que algú que es va servir d'aquestes estructures per parlar del seu temps.
I és que de Foix hi ha una cosa que no he entès mai com és que no s'ha corregit: la repetida vinculació de molta de la seva obra al corrent surrealista. I és que si hi ha un mot que ha patit una degradació semàntica més espectacular en els darrers temps, ha estat el mot "surrealista". Ara diem surrealista a qualsevol cosa que no entenem.
Més que surrealista, Foix era un hiperrealista. Bevia directament del que veia per fer-ne una recreació que anava més enllà del naturalisme. Un exercici que li permetia, així, de distanciar-se d'aquesta realitat refent-la en artefactes lírics eficaços i contundents.
No puc estar-me de copiar més avall, el poema que J. V. Foix va escriure en motiu de la mort de Gabriel Ferrater, sempre l'he trobat un poema colpidor.
S'ha entaulat el ponent, el vent desficiós que, impacient, sacseja els pins i els tamarells, que s'endú l'alegria. El vent calent que eixuga les conques salineres, el vent constant que esquinça la pell del mar: els gossos, inquiets, lladruquegen, les criatures frisen, d'aquí d'allà, insubmises; els grills foradaran tota la nit amb queixes. M'assalten vells records: foc de remordiments pels dies no viscuts, pels pecats no comesos. ¿T'he de dir adéu per sempre, gregal, vent dels déus joves? Sota aquest cel ardent, color de cor de síndria -després sang i caliu-, entre sentits opostos em ballen les paraules. Per retrobar la calma, vaig vora mar, passejo, i penso en el meu Déu i en el fill que no he fet.
Narcís Comadira
Del llibre de poemes «Usdefruit», Ed. Empúries, Barcelona, 1995.
Permet-me que et tutegi, Manolo. Normalment en adreçar-me a una persona més gran que jo, utilitzaria la tercera persona, per respecte més que res, però saps què Manolo?, en vista del respecte que vau tenir tu i els teus per Espanya i per Catalunya durant els més de quaranta anys que vau remenar les cireres de manera il•legal, deixaré l’educació per un altre dia.
En un país més o menys normal tu t’haguessis mort a la presó. En els països més o menys normals, una vegada restituïda la democràcia, es castiga a aquells que en un moment donat van aixecar-se en armes contra els governs constituïts de manera legítima a les urnes. També els qui hi van col•laborar.
Però tots ho sabem que no hi vivim en un país normal. Que tot està per fer, que deia el poeta, i així, durant molt de temps, hem hagut de suportar que algú que signava sentències de mort amb aquella alegria, s’assegués al costat d’aquells que van patir de manera col•lateral o directament, tot el que comportaven aquestes sentències. La grandesa de la democràcia? Més aviat la hipocresia de la democràcia.
No pateixis. Ha passat el temps. Tot s’oblida. Aquests dies et veurem desfilar jove i ufanós. Et veurem en blanc i negre banyant-te a Palomares. Et veurem amb aquell posat teu enèrgic i decidit, a col•laborar en el redreçament d’aquella Espanya ja neta de rojos i separatistes, disfressat amb el vestit del més demòcrata i constitucional de tots.
Els polítics, seguint el guió del que toca, diran que sense tu no hi hauria hagut Transició. Que sense tu, les coses haurien pogut anar molt pitjor del que van anar. Ja ho veus, Manolo, al final acabaran posant-te al sac dels bons quan tots ho sabem que tu eres del dolents, dels molt dolents.
Al cel dels franquistes, un Arias Navarro s’haurà dirigit als qui encara se l’escolten: “Españoles, Fraga ha muerto” i ho farà amb aquell dramatisme ranci de bigotet fi damunt del llavi, amb aquell paternalisme execrable.
I seran molts, sobretot a Vitòria, que potser sense dir-ho, diran que tant de bo et sigui privat de pujar-hi a presentar-te davant de Sant Pere i que passis l’eternitat condemnat a reflexionar per tanta gent com vas fer desaparèixer del mig. I tindran temptacions d’obrir cava, potser. O d’abraçar-se amb els amics per la pèrdua d’un gos carnisser que va saber canviar la jaqueta a temps.
Però saps què, Manolo? La bona gent no les fa aquestes coses. Amb els ulls espurnejants de dolor, serrant les dents de nou de ràbia i d’impotència, continuaran amb el cada dia i pensaran que potser també hi va haver algú al teu costat que et va estimar i que es doldrà de la teva pèrdua.
I ells els tindran enveja perquè els va tocar acomiadar-se del seus éssers estimats massa d’hora, quan no tocava, i t’envejaran que hagis mort al llit, voltat dels teus, això sí, esperant que hagis sentit, just abans que la de la Dalla se t’emportés, un estrèpit eixordador de campanes tocant només per a tu, Manolo. Només per a tu.
Al pis només hi queden els quatre mobles pelats. La carcassa d’un bocí de vida. S’hi pot percebre encara la llepada dels dies. Somriures que han quedat atrapats a la paret, incerteses dins un armari, projectes sota el sofà… Un receptacle d’instants ja desfets. Extingits. Els records subjectes a la falsedat de la remembrança, esperant ser arxivats en forma de memòria tergiversada. De literatura. D’ahir reviscut.
Hi he estat feliç entre aquestes quatre parets. Intensitat. El barri m’adoptà sense reserves. Sóc i seré de l’Esquerra de l’Eixample. De res, però, no serveix la geografia dels carrers, de les places, dels edificis, si no pots associar-hi un grapat de somriures. A tot cos li fa falta una ànima. I jo tinc molt clares les fesomies dels rostres amb què omplir l’aparent fredor de les quadrícules de Cerdà.
Podria dir que es tanca un cicle. Però prefereixo pensar que se n’obre un altre. A l’epíleg viscut a la frontera amb el nou barri que ara m’acollirà, la vida viscuda al costat de l’O. i vull que em permeteu la gosadia sentimental, perquè potser aquest lletraferit hauria tornat amb la cua entre les cames a les primeres de canvi si no hagués topat amb tanta generositat. Sense parlar de les copes de vi engolides, d’haver suportat plegats una desfilada de personatges amb qui hem compartit sostre i que algun dia explicaré amb pèls i senyals. Dels viatges, dels concerts, de les nits, dels matins, dels amors frustrats, els amors correspostos, dels gintònics, de la vida…
Ara ell també comença una nova aventura amb la dona que s’estima més de totes. I sembla que faci milions d’anys d’aquella noia amb qui compartia vagó de tren i no sé, no sé… Inserida entre el nosaltres, amb llicència per escriure postals a la família Bates, experta en fundes per a butaques. Reina i Senyora de Vallvidrera. Se’n van lluny però se’n van a prop. A un cop d’Skype. No re.
Tot gira perquè tot és viu. I som planetes en translació. I som planetes en rotació. I entre tanta giragonsa, moure conscientment una peça comporta moure’n sense voler un miler. Arraulir-se, retreure’s; una mica de res. Veure-les venir. Entomar-les amb el cap alt de plantar cara als temps encara més dolents que, diuen, han de venir. De moment, però, acabar els dies amb una tisana calenta. Una taula rodona on abocar el resum del dia. El teu espai fet illa de tornar a començar un poc. Sense pressa. Amb calma. Renou de bons presagis. Renou.
El conseller d’Economia Andreu Mas-Colell compareixerà aquesta tarda per anunciar noves mesures econòmiques per tal de pal•liar les dificultats de tresoreria que passa la Generalitat de Catalunya.
El govern de la Generalitat anunciarà pel 2012 el pagament dels sous als seus funcionaris de manera alterna. És a dir, faria efectiva les nòmines només els mesos de gener, març, maig, juliol, setembre i novembre.
“Els funcionaris han de començar a entendre que hi ha molta gent que no té garantida la feina per sempre i per tant és legítim que se’ls exigeixi un petit esforç”, ha declarat Francesc Homs en ser preguntat per la mesura.
L’experiència de fer el pagament de manera alterna va reeixir a Islàndia durant la caiguda del govern el 2009. Segons s’ha pogut saber, diversos experts de la Generalitat, haurien viatjat al país per estudiar quina seria la millor manera d’aplicar la mesura a Catalunya.
“Estem valorant la possibilitat que durant els mesos que els funcionaris no cobrin la seva nòmina, puguin gaudir de tot un seguit d’avantatges. Per exemple, estem a punt de tancar un acord amb Port Aventura per aconseguir importants descomptes en el preu de l’entrada, pels funcionaris”, ha explicat el propi conseller Mas-Colell.
(Innocentada del 2011. Gràcies per la vostra complicitat!)
La llum que apunta aquest nou dia és del blau. Entre els núvols el sol és un rovell captat pel vel de clara d’ou batuda de cotó. En quedar-hi encallada, la nuvolada, s’infla de vermell i la llum sobrera s’expandeix entre altres illots de vapor d’aigua, propers. Queda al cel, llavors, un arxipèlag d’illots allargassats i acolorits. Els que queden més allunyats del que el sol violenta, s’embruten una mica del cobalt del cel, també; i per això, s’agrumollen en franges multicolors : del lapizlàtzuli al robí i segons com, al maragda i tot.
A mesura que el sol puja, tota la gradació de tonalitats canvia. Un teló lent, lentíssim. S’ha d’estar alerta per copsar-ne les tonalitats canviants; els matisos, les irisacions… Ara, el comprimit esfèric color butà queda partit per la meitat com l’ull aquell de Buñuel i Dalí i la navalla. I tot i que no s’endevina que l’aresta del núvol hagi de tallar res, la tensió de l’esfera, és tal, que sembla que d’un moment a l’altre, la llum, sigui capaç de liquar-se i explotar com un pot de pintura plàstica color carabassa i s’escampi per tota la Terra.
Però no és així. L’astre segueix pujant. El istmes, de sota, van retornant cada vegada més al gris aquell d’argent llepat de dies, cosa que fa que se’n desdibuixin els contorns, que gairebé és dilueixin.
Segons com, si un raig aconsegueix esquivar la massa blanca, dispara una resplendor brillant. Però l’esclat queda en un no-res, no s’estableix un joc de gradació, i el focus, alçant-se, va quedant ofegat pels núvols més alts, compactes, tancats, que li van esvanint la fesomia, fins a no ser res més que llum sense color que va embrutint-se, com el pot amb aiguarràs dels pinzells del pintor que hagués escrit tota aquesta postal.
Torna això del Nadal. I amb el Nadal, la televisió, en comptes de recordar-nos que cal posar el porc amb sal o la gallina a la pastera, un any més ens receptarà tot de pel•lícules digestives per fer passar avall canalons i torrons i simbomba, fosca o no.
Si per Setmana Santa no pot faltar Ben-Hur, per aquestes festes glorioses de dones curioses, és imprescindible que la pantalla torni al 1946 i topem amb el bo d’en George Bailey i el bo d’en Clarence i ens deixem fer caure la llagrimeta davant les moltes adversitats que el primer ha de passar –mira que n’arriba a ser de desgraciat!- i deixar-nos pinçar una mica això de dintre, dies després, quan sentim dringar campanetes; encara que siguin les del super del barri, anunciant-nos que a la cua del peix (Vols dir, Rosita, llagostins per Cap d’Any?) ja només hi ha, davant nostre, 345 persones.
La pel•lícula, si encara no l’heu encertada, és It’s a wonderfull live, en català Que bello es vivir. Frank Capra, tallant i empegant la Cançó de Nadal de Dickens, va donar a James Stewart un dels seus papers més memorables: aquest George Bailey que just el dia que ha d’emprendre la volta al món amb la seva dona després de casar-s’hi, bellíssima Donna Reed!, ha de tornar tot d’una al banc on treballa per fer front a una fallida. Bailey decideix suïcidar-se en vista de l’èxit, però quan just està a punt de llençar-se des d’un pont, passa alguna cosa.
No continuarem perquè tot i l’aire foteta que gastem, la pel•lícula és un clàssic i és preciosa i s’ha de veure.
Hi ha una escena, precisament quan tots els clients del banc van a l’oficina a veure què poden arreplegar, que fins fa molt pocs dies, ens semblava material de fició. Però resulta que no, que això que hi hagi un banc que d’un dia per l’altre no pugui donar el mínim indispensable perquè una dona pugui anar al dentista o l’amo d’una granja de pollastres pugui fer front als pagaments pendents (no m’ho invento, ha sortit a les notícies), és real. I no ha passat als uessei, no. Ha passat a l’Aldea.
D’acord que la Generalitat ha actuat amb rapidesa i abans que la pilota se’ls fes grossa (ara, el que toca, és acollonir a Madrid com aquell anunci de la gasosa, si no hi ha Concert Econòmic, fotem el camp) s’han plantat al Baix Ebre i han dit a la gent que abans de Nadal tothom tindrà els seus diners.
Però això no és això. Mentre veiem com els senyors que manen molt del banc aquell de l’estel de Miró surten tots amb el seu cotxe i el seu xofer del pàrquing, després de les reunions de manar molt, a l’Ebre hi ha hagut gent que potser ha tingut temptacions de seguir el mateix camí de George Bailey. No ens podem permetre que passin aquestes coses. Que una cosa és menjar iogurts grecs o incrementar la ingesta de raviolis per ser solidaris amb els països intervinguts i una altra de molt diferent que vagis al caixer, posis la targeta, i a la pantalla hi surti un paio extenent la mà davant el seu nas i et faci “Tururú”.
No sé a quin canal de televisió passaran enguany la peli de Capra, però si els audímetres permeten discriminar l’audiència i s’adonen que prop de l’Ebre, el film no té massa èxit, no ho atribuieixin a la falta de cinefília dels ebrencs; malauradament allò que la realitat supera totes les ficcions, fatalment, haurà tornat a ser i encara que es perdin una obra mestra del cinema, a la bona gent de l’Aldea, els ho perdonarem.
I és que en el fons sempre ens queda el fet que el títol de Capra, almenys, ens dóna esperances. Volem ser benevolents i no creure que en veritat, el que ha passat a l'Aldea, com ha passat a moooooooooooooolts altres llocs, se li podria posar un altre títol del mateix director. Qui no recorda aquella altra obra mestra titulada Un gàngster per a un miracle?
El meu amic em diu que ha conegut algú. M’ho diu com ho fem els homes: després d’haver engolit dues o tres o quatre cerveses, no fos cas que corrés la brama que ell és un d’aquells que diuen aquestes coses sobris, dels que expressen els seus sentiments sense donar voltes a mil temes trivials abans de parlar del que veritablement ens ha fet trobar en aquest bar.
Em diu que està angoixat. De la primera cita, que va anar molt bé, ja n'ha passat una setmana i no en sap res de res d’aquesta persona.
El meu amic comença a fer la llista de les carabasses. No l’ha trucat al telèfon fixe de casa ni al mòbil. No li ha enviat cap sms. Res tampoc al What’s app. No li ha escrit cap mail a cap dels cinc comptes que té oberts. Tot i que s’han fet amics al Facebook, no se li ha dignat a marcar un trist “M’agrada” a cap dels seus comentaris al perfil. Cap missatge, tampoc, en aquesta xarxa social.
També se segueixen al Twitter. Però tampoc no li ha arribat cap missatge directe. Ni parlar-ne de retwitejar alguna de les seves piulades. Al bloc que actualitza de tant en tant, tampoc no li ha deixat cap comentari, tot i que consta com a seguidora del que ell s’empesca digitalment. Als xats, tant el de Facebook, com el de Google, malgrat connectar-s’hi dia sí, dia també, tampoc hi ha tingut sort.
Torno a aquella època una mica idiota de la adolescència. La meva adolescència. En aquell temps en què només hi havia un telèfon per comunicar-se amb l’aimada. Això, o escriure cartes. Hi ha algú que encara escrigui cartes? I d’amor? He de confessar que n’he escrit unes quantes al llarg de la meva vida. Fa molt de temps d’això. Molt. On deuen ser?
Faig un glop de cervesa i penso que sí, que ara tenim mil sistemes de comunicar-nos els uns amb els altres, però també íntimament lligades a aquest allau de maneres de relacionar-nos, l’ansietat inherent que provoca quan no rebem resposta, multiplicada.
Em ve al cap una vella cançó d’Els Pets, aquella que diu “Si ja quasi no recordes l’ansietat d’esperar aquella trucada d’amagat…” I xoques l’ampolla color de tardor amb la de l'amic dient-li que sí home sí, que ja ho veuràs com tot anirà bé i després parlem del Barça, no fos cas…
Diumenge vaig seguir la nit electoral de les eleccions espanyoles a l'Ateneu Francesc Layret. A camí entre els barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, sempre és un plaer deixar-s’hi caure per fer una cervesa entre bona gent i seguir les activitats tant interessants que s’hi fan.
Tots els que érem allí, ho sabíem que la nit no ens donaria gaires sorpreses. L’ascens del PP era un fet més enllà de la matemàtica parlamentària. Només calia saber de quin mal hauríem de morir en nombre d’escons. Els 186 aconseguits van ser un gerro d’aigua freda. Les majories absolutes, diguin el que diguin, sempre són una temptació massa poderosa.
Vam aplaudir, en canvi, que en la propera legislatura s’hi sentirà la veu d’almenys 10 diputats obertament independentistes. Els 3 d’Erc i els 7 d’Amaiur. També que la gent de Compromís tornava a tenir representació. Érem conscients, però, que el mapa de la península ibèrica diumenge va deixar-se de dir la pell de brau per passar a ser la pell del blau. Entre el desànim, però, no em vaig voler donar a aquesta aclaparadora majoria.
El dia 13 de novembre, per exemple, a Agramunt, vaig tenir l’honor de moderar una taula rodona organitzada pel PEN Català on els guionistes de la pel•lícula Fènix 11*23, al voltant del cas de l’Eric Bertran, van voler deixar-nos constància la capacitat de la Guàrdia Civil per la literatura més repressora i malèvola. A contiunació la Nazanin Amirian ens va mostrar com les gastaven a l’Iran.
Dos dies després, també aixoplugats pel PEN Català, a Vilaweb, vam llegir poemes per recordar la barbàrie que viuen escriptors i periodistes a Mèxic. La Montserrat Abelló ens ho va deixat ben dit en el seu preciós poema Aprenc a dir que no. En podeu veure el video aquí.
És d’aquesta manera, que entre tant de blau omnipotent i arrabassador, jo pensava que malgrat tot, l’hegemonia dels que tot ho voldrien veure sota el mateix color, no era tan agredolça si podia gaudir de l’humil privilegi de formar part dels qui calladets no estem més guapos. A l’Ateneu Layret, a Vilaweb, al PEN Català, ja fa temps que no els dóna la gana de veure-ho tot amb les ulleres de la majoria.
S’alcen veus encara. S’erigeixen aparents intranscendents actes que no tenen una gran repercussió, però que en canvi, tan sols perquè hi hagi algú al darrera que aposti per fer sorgir totes aquestes realitats moltes vegades alienes a la nostra més immediata, ja es suficient victòria per tornar a tenir a les mans un retolador i marcar-hi, entre tanta blavor marejadora, uns punts de color ferms i diàfans que ens permetin dir que ja no és el temps plorar ni de lamentar-se, perquè fa temps que els plantem cara. Perquè fa temps que hem après a dir que no. I que duri.
Aquesta tarda a les 19:00h a Vilaweb, una colla d’escriptors i lletraferits, llegirem textos propis i aliens per recordar, avui que s’escau el Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat, a la gent de lletra assassinada a Mèxic i a tot el món.
Demà dia 13 de novembre es dóna el tret de sortida dels actes del PEN Català per commemorar el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat que s'escau cada 15 de novembre. Podeu consultar aquí tots els actes programats.
L'acte serà a Agramunt, a les 12h, a l'Espai Guinovart i consistirà en la taula rodona que moderaré "Quan el cinema enfoca la llibertat d'expressió".
Comptarà amb la presència dels guionistes Hèctor Hernàndez Vicens i Albert Plans, que han escrit la pel·lícula Fènix 11*23 dirigida pel Joel Joan al voltant del cas de l'Èric Bertan. També hi intervindrà l'escriptora iraniana Nazanin Amirian que ens parlarà sobre la censura en el cinema del seu país.
Posteriorment amb l'Àngels Marzo, el Ferran Aisa, la Nazanin Amirian i jo mateíx, farem un petit recital literari.
La companyia Teatredetics farà una intervenció poeticoteatral.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
