Ulisses20

Ens acomiadem d’aquelles dones que tan bé ens havien atés, i no vull pensar els comentaris posteriors, de les muses: oh, quins homes més estranys, sobretot aquell de la barba que s’expressava d’aital manera, i imagine que, el diumenge següent, l’endemà, les dones agafarien les mantetes, els drapets, els fregalls, els plumeros, els espolsadors, i deixaren aquell redós preparat per rebre el nom de santuari, dels valencians amants de les lletres. Net, almenys. Pulcre per versar un colp l’any, si molt m’ho apureu.

Venim caminant a l’ateneu, ens preparem per a la conferència del Poeta, que no ens deixarà indeferents, ens enjoiarà que no hi ha cap indret, que puga reunir totes les condicions: la passió de la Caseta Blanca té un valor extraordinari, sentimental i literari, sí, de primer pel que significa pensar aquelles festes privades d’uns joves, escriptors, liberals, vividors, en aquell segle XIX, no ho oblidem: després, amb la mort de Querol, l’indret passarà a tenir la condició necessària: santuari. Hi haurà més morts, de dones joves i grans, la paÜra de la tuberculosi, i la Caseta esdevindrà única, l’autèntica renaixença, la porta del paradís, el vi francés, la mare de déu de l’amor formós: del paganisme al misticisme, a la filigrana. 

Ara cal deixar venir un nou Aguirre Matiol, un mecenes que vulga recuperar l’ofici de potenciar la cultura, els poetes, un home de valors altíssims, suprems, que deixe organitzar unes paellotes, que porta una banda de música, que trobe unes peretes de llum, una garlanda, uns jocs floralescos ben valencians… en favor del Jardí edènic, d’un topònim final, mític, de la vida moderna dels valencians. OB, la meua caseta!

Però la crisi, ai, potser que estovara el deler, allunyarà la febre, el record que un dia Bétera va tenir la visita d’un home de la Safor, que també escrivia versos, com Llorente, com Querol, que tanque definitivament aqueixa maleïda tradició d’oblits, dels valencians. Per Josep Piera, que un dia va ser a Bétera.

«Jo tinc, al peu de la serra, una caseta…