Sorpreses d’aniversari
D’acord: sóc un poc malpensat i desconfiat. Escèptic si voleu. Però jo m’olorava els pèls del gat amagat. Més que olorar-me’ls, volia olorar-me’ls. M’explique: quan el 22 d’agost, el dia de l’aniversari, no vaig rebre cap missatge de felicitació dels amics més pròxims, dels companys amb qui he crescut i he compartit molts moments des que anava a l’escoleta, em vaig posar una-mica-prou-bastant-força-molt trist. L’ésser humà tendeix a buscar la racionalitat dels petits detalls. O si no l’ésser humà, jo, sí. Cap se’n recorda? Però si el féisbuc gairebé t’obliga a felicitar… I li ho vaig comentar a la mare: “Mama, cap? Cap?!?!” Però ella no deia res, i quan li vaig apuntar aquell “tu en saps alguna cosa”, no va poder evitar un somriure delator. “Saps? Li diré a Cris que m’has dit que en saps alguna cosa, perquè ella me la comente i després li respondre que era mentida.” “No cal que faces ningun lío!”, mentre continuava somrient. Paral·lelament, vaig insistir-li a Cris que em donara pistes, i quan li vaig deixar caure que igual era una festa sorpresa -m’hi vaig jugar 5, 10 i 15 euros que sí, i ella, cabuda, que no-, es va fer la cabrejada i em va dir que després el bac seria més gran. Vaig començar a creure que potser sí, que sí que se n’havien oblidat, aquells amics amb qui he viscut i visc a València, aquells amics amb qui hem aprés de l’escola, de l’institut i del carrer. En arribar diumenge, Cris va estar tota la vesprada desapareguda, arreglant la sorpresa de la nit. I per què no m’han fet cap comentari? Si ahir vaig dinar amb ells… “Àngel, a les 10 passes a per mi. No, millor, a les 10.15, que et convide a sopar”. Quan vaig anar a sa casa i li vaig preguntar on sopàvem, em va dir que triara: “tinc ganes de pasta, vols que anem a Xàtiva?” “D’acord, anem-hi… o ja si això vas al Tapeo”. I va començar a maleir-me, a amenaçar-me que no se’m podia fer cap sorpresa, que era l’última volta, que si tal, que si Pasqual, en aquell somriure tocat amb una lleugera malícia inicial. En entrar al bar -a la porta havia vist uns quants amics ja-, tots van cridar, tots van aplaudir, tots em van felicitar i els vaig explicar la meua angúnia dos dies abans.
He començat defininit-me com a malpensat i desconfiat. Sí, ho sóc, per a bé o per a mal. Però, igualment, de manera inconscient -o conscient, perquè n’era, de conscient- confiava en ells, confiava en les persones que han estat al meu costat en els pitjors dies, en el traspàs dels avis, que m’han abraçat i m’han vist plorar, però també amb qui tant he rigut, amb qui tants bons moments he passat, amb qui tant hem fet el burro. Confiava en la família que s’elegeix, perquè, tot i que sone a tòpic, els he elegits molt bé, els he elegits els millors. O m’han elegit ells a mi, tant fa qui és l’actor i el pacient ací. El que importa és que van donar forma a un dels dies més feliços que recorde, a un dia amb molt de color en uns últims temps una mica grisos. Moltíssimes gràcies a tots, a -alfabèticament- Álex, a Andreu, a Bernat, a Carlos, a Dani, a David, a Inma, a Juanma, a Miguel, a Quique, a Sandra, a Sergi, a Vicent! Moltíssimes gràcies pel millor regal! Si tornara a nàixer, voldria tenir la mateixa sort, i si no fóra tan tímid i vergonyós, perquè jo sóc molt tímid i vergonyós, els diria que els estime, que els estime moltíssim, i que no saben la força i l’ànim que donen.
I, és clar, la culpa, una volta més, una enèssima volta més, de tanta felicitat va ser de la de sempre, de l’altra meitat de l’ànima, de la persona que més em coneix i suporta les meues eixides de xiquet infantil, de l’ésser més pur i transparent, de la bondat feta carn, de la bellesa feta imatge, de la perfecció feta dona. Moltíssimes gràcies, Cris, per sostindre’m un any més, per fer-me feliç un any més, per fer-me somriure cada dia, per fer-me costat en tants instants, de depressió i d’eufòria, de rialles i de plors, sense esperar res a canvi. La vida no ens ho posa gens fàcil, ho saps i ho sabem, però amb tu, el camí és planer, tranquil, calmat i agradable. Caminar al teu costat, amb la teua mà i la meua unides, compartint gustos, aficions, lectures, explicacions i historietes del dia a dia és el millor regal possible. Els xicotets detalls els transformes en fets històrics -de la nostra història, vull dir. Moltíssimes gràcies, de veritat! No saps com t’estime, ni jo tampoc sabré mai com dir-t’ho ni com demostrar-t’ho. Però t’estime, t’estime moltíssim, t’estime!
I als pares i sogres, tots els familiars, els amics, els companys, els no tan amics, els coneguts, els compartidors d’espai feisbucaire, moltíssimes gràcies igualment per perdre uns moments de la vostra vida en les diverses felicitacions, des de les més profundes que em van traure una llagrimeta (moltíssimes gràcies, gran cosí i gran amic Vicente!) o les que em comentaven que el calendari els recordava que era un dia molt especial (moltíssimes gràcies, plural!), a les tantes i tantes divertides. Moltíssimes gràcies a tots, no sabeu com d’especials sou!
Després del sopar, mentre em convidaven a beure’m uns quants colpets pels anys complits, els assistents van signar un àlbum de fotos amb dedicatòries de tot tipus, des de frases com a personatges històrics, a lletres cantades entre Estellés i Fuster. Alguns encara ens quedàrem fins ben entrada la matinada fora del bar explicant-me com ho havien tramat, com els pares i els sogres ho havien fet tot perquè eixira perfecte, recordant anècdotes, contant batalletes i arreglant la merda de món que deixa de ser tan merda quan estàs ben acompanyat. Això, però, un altre dia, que no vull desbaratar aquesta entrada tan sentimental que m’ha eixit…