L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Morts i puputs


Per si els vanitosos de la meva família haguessin estat pocs, ja n’hi havia una altra remesa, idò, Mirentxu, després de les remenades de plomall d’aquella mestressona de n’Arantxa, embrutida per la vulgaritat de sentir bravejar de la hisenda nit i dia i del patrimoni que a ella li correspondria d’administrar: res més que terra a l’Havana Mirentxu; hi ha hisendes que just tenen la funció de proveir de correlat unes fantasies la versemblança de les quals és l’única connexió possible amb la realitat. Feta malbé precoçment pels baixos instints que guien una cobdícia que aspira a ser envejada, li reforçaren els submisos afalacs i les adoracions al Vedell d’Or. Èbria d’una estufera que només cerca dominar, la matriarca mossona i autoritària que per insultar algú el titllava de pobre i que no donava valor a res que no es pogués pesar amb unes balances d’argenter, va desencaminar la meva filla, instal·lant-la en la insensibilitat al caliuet que preserva els alens que basteixen una llar, però ben alerta a advertir-la que, si ella era a temps de veure eixalar la seva néta, no se li dreçaria un sol cabell damunt el seu cap decorat amb una puput que just hi podrien fer un plomall. La pastura del kitch, com tu saps més bé que no pas jo, tot en gros percep les estridències que perforen els otolits, però no pot sentir l’enfilada melodia de l’embat.
           Només els mancava en Gori, ja, per destrossar. Els covards solen ser febles però astuts; no són intel·ligents però són murris i especuladors; no mesuren mai les seves forces amb algú que els podria doblegar, però s’acarnissen amb criatures grenyals i desvalgudes amb l’objectiu d’esclavitzar-los a la secta de les faves comptades perquè els facin la feina bruta d’oprimir i de dominar l’altri, van així de sobrats. Així és que en Gori, amb una personalitat introvertida, tímida i un poc mística al qual sempre havien menystingut i que potser per això mateix jo vaig haver de protegir, fou allistat com mercenari per anar a una guerra que no seria mai la seva i per a batre’s en combats que estaven molt per sobre de les seves forces i del seu abast. Pensa que era un alumne de primer grau quan el van fer catedràtic. És massa aviat encara per saber si l’encàrrec també està per sobre de la seva capacitat o potser es tracta d’una missió que ja s’hauria de desplegar massa enfora dels seus interessos actuals, però ell en un moment donat s’hi va comprometre i és un excés d’orgullós per reconèixer que ho va fer molt pressionat, ara no pot rectificar.
           Una vegada em va dir, ja fa anys, que tu ho sabies que la Felízia va voler que la documentació de la Recordatòria se la quedés ell, quan ja s’havia adonada del poc cas que les institucions en feien, de les seves caixes de papers i documents, sempre imitant la conducta del ca de l’hortolà (aquell que no menja ni deixa menjar) i que consentien que hi arribessin primer les rates que els investigadors, als seus fons documentals. Diu que na Felízia li va dir que volia que als documents els tinguessin els joves perquè el futur seria només d’ells, i no d’aquests quatre bocs que remenen els patrimonis documentals als soterranis dels arxius. I diu que li va deixar dit que la selecció de les coses que havien de figurar, l’havien de fer ells, al marge del criteri dels pretesament entesos i només prenent en consideració les afinitats i els gustos dels que encara tenien la llet als morros: allò que en cada moment pogués passar pel cap als barbamecs amb el sistema nerviós blindat a ritme de ska, tot rebutjant el que no els acabés de fer el pes quan s’acabaven de xutar, sempre al marge del criteri dels especialistes en art: tots uns venuts i uns fenicis i uns grecs, segons ells, només que mancats de l’esperit i de l’estil d’aquests últims i tan sols semblants a ells per l’enclí al lladronici i al diner. Insisteix que la Felízia solemnement li va confiar que ni en Bruno ni ella no havien dubtat mai que no hi ha una altra salvació per a ningú que no sigui l’adhesió dels que habiten cada moment concret. I si per poder ressuscitar en Bruno, en Gori s’havia d’aferrar a aquells morts que ni a tu ni a mi no ens acabaven de fer el pes, doncs que s’hi aferrés.

          El que no vaig saber endevinar, i jo no faig mai preguntes com tu saps, és per què havien de ser aquells, justament, els papers que en Gori havia de custodiar, i no uns altres o tots els papers, amb el mateix raonament que el futur pertany als joves entusiastes i no als decrèpits panxacontents que de la feina l’únic que en podem gaudir és el profit immediat del sou de funcionari i la seguretat laboral que dóna el saber que no ens poden despatxar ni que facem les coses de mala gana i malament, obsedits amb la cotització de les pensions que gaudirem en esser vells, més que amb els continguts o els sentits que pugui tenir allò que estem fent. Mira quina remenada que em va pegar. Però el pitjor de tot havia estat el dir-me que tu n’estaves al corrent, la qual cosa m’havia paregut una clara advertència que tu i jo ja no podríem coincidir pus mai més. No sé què pugui saber en Gori que jo no sàpiga, ni si hi està ficat aquell cosapoca que tu ja et pots imaginar qui és; però si resulta que els esperits també fan costat a aquest comando tan destructiu, val més que plegui, oi Mirentxu?         

        En Bruno va construir uns blindatges tan fets a mida, per a aquelles pobres ànimes que suposava gravitant entre la bassa de la lluna i les gotellades de mercuri que els vespres li vessaven per alt i feien regalims damunt les herbes del camp, que la distància traçada per la claror de l’astre que més sap fer somiar va fer-se més densa i gràvida a mesura que els seus familiars anaven traspassant. I al costat de la pantera que li feia companyia vora el foc, quan la Felízia ja havia desistit de batre’s amb el seu silenci i quan ja havia entès que dins la seva ànima ell no li faria mai redòs, acaronava el gec que havia duit posat el seu pare durant el viatge d’emigrar a Argentina, acaronava uns guants, esflorava els pètals d’una rosa, escrivia el seu nom, reconstruïa el que havia estat el seu viure, mirava de recordar cada paraula que hagués dit, contactava amb els qui l’haguessin conegut, compilava totes les dades que la seva biografia hagués produït i estibava una càpsula, un satèl·lit, que era posada en l’òrbita de l’art: i allà els instal·lava el confiat idealisme que a en Bruno li feia concebre la creativitat com l’única salvació possible, encara que els morts no fossin artistes ni afeccionats a l’art i fins i tot haguessin estat incapaços de gaudir-ne mai i no n’haguessin arribat a copsar mai ni un borrall ni en poguessin percebre, de l’art, ni el centelleig de l’estel més lluent que brilli damunt un cel que n’està tot brufat. Ell s’adonava que perquè el seu invent funcionés havia d’embellir la persona de referència, i d’aquí en dedueixo que no tenia gaire bon concepte dels que l’envoltaven. Perquè no es tornessin repugnants i menyspreables (degut a la putrefacció, en el cas dels difunts: al marge dels fetitxos de gent viva que també incinerava) ell hi havia d’intervenir i els havia de manipular. Es proposava d’estalviar-los el procés degradant suprimint-ne les etapes infectes, els cucs i tot això, per tal d’arribar al resultat final de la inòcua i inert cendra sense les males olors que se senten pel camí, a les quals barrava dràsticament el pas mitjançant el foc purificador (molt de la Inquisició tot plegat, no ho trobes?). I desdramatitzava la incineració d’una manera massa frívola, suposo, quan al principi dels anys trenta va escriure que el foc només adelanta allò a què arribaria la natura inexorablement, encara que més lenta. En Bruno sempre enllestia aviat, no li agradava perdre el temps, i sense plantejar-se falsos conflictes morals. La idea que l’única forma de perpetuar un ésser humà que en Bruno va prendre en consideració fos convertir les seves despulles en un objecte artístic, m’admira, a més de suggerir que ell d’immortal només hi considerava l’art. Al capdavall, Mirentxu, en Bruno potser que no hagués estat tan religiós com les parets de l’esglèsia de Tarrella ens volen fer creure sempre que anam a un funeral o quan ens conviden a un bateig o a un dels pocs casaments que, al nostre entorn,  encara es fan per l’esglèsia. I a les Primeres Comunions que no s’han deixat de celebrar. I al Tedèum de mestre Miquel Tortell, que just d’evocar-lo m’arreveixina el pèl: el sonor i vibrant colofó de les nostres festes patronals.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!