L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

La fosca s’afegia a l’ombra de la muntanya, i la muntanya, amb el seu càrritx fregava la persiana i feia saltar les capes de pintura vella igual que el paper de vidre, els vespres que t’escrivia

Quan vaig començar aquest testament, ja et vaig advertir que per poder-te escriure el sol primer ha d’haver afluixat les regnes amb què la seva poderosa tirania fa recular les muntanyes. Travades amb la llum, en ocupar les muntanyes el lloc que una visió distanciada els assigna, no em queda un altre remei que atendre les seves poderoses raons i oblidar-me una mica de tu i de la taula d’en Rodríguez Bisbal mitjançant la qual (curiosa contingència) tu i jo ens podem saludar.
          Sobiranes de tots els volums que la geometria de Tarrella ha desplegat, si es dreça una muntanya, es mostrarà sempre amb la sòbria elegància i amb l’aplom que només una aristocràcia decantada del combat sap exhibir. La descriptiva prosa d’una serralada escampa amb contundència el pensament, damunt el paper blau del cel, que per mostrar el poder no han de tenyir els xaragalls d’hemoglobina, sinó que han d’impulsar el vigor de cada anhel a més alçada per veure des d’un cim alat tot el que hi pugui haver en els enfonys de la distància. Mirades àmplies que els llagrimosos ulls de les cloïsses no puguin espiar. La bonhomia de les muntanyes és invencible perquè no tem ni plany. Quin adversari li podria enfosquir les rossegueres, si no és la fugaç veta negra que breument el vol d’un voltor li ha cinglat arran? Em sembla que ja t’ho havia dit Mirentxu que els fonaments de l’ordre han de menester visibilitat per executar els seus estatuts, i que allò que no té una superfície, com la teva presència ara mateix aquí, fa part del caos i no es pot extreure de la cavitat on la sentim glatir si no és amb l’impuls heroic de plantar cara a l’abisme, amb un transtorn de la conducta provocat pels neguits que donen les incerteses o amb la força creadora que té el desig de descobrir la veritat excavant una rasa que defugi els traçats habituals.
.          Així, quan la tela asfàltica de la foscor em proporciona els embalatges per facturar la vanitat diürna juntament amb el caos nocturn perquè l’obscuritat els pasta homogenis, quan les muntanyes que en Bruno pintava, transportades per la foscor missatgera, freguen motes del seu càrritx contra els travessers de les meves persianes pulint-les igual que el paper de vidre i fent botir les capes de pintura vella; quan l’absència de perfils visibles em permet d’instal·lar-te com una reina i també d’interrogar-te, el túnel que va de la vèrtola que acumula silenci fins al xap dels llavis que han de dir una paraula ja pot començar a transportar la mercaderia que he carregada, fins que, quan fa devers una hora que escric, en Gori m’avisa que la pantalla grossa ja està a punt i que el futó està desenrotllat i el sac de dormir i el pontxo que el cobreixen ja m’esperen, i només falta pitjar play amb el comandament perquè comenci la pel·lícula que m’ha de redreçar l’espinada.
          Sé que tu no et podries imaginar en Gori devorant tot el material que tracta de la incineració. Fa anys que vaig llegir que els ianquis l’han copiat, o han tingut la mateixa idea que va tenir en Bruno i també presenten les cendres amb un envoltori artístic que per les fotos que vaig veure no passa de pretensió. Evidentment, els dissenyadors de les funeràries nord-americanes no tenen el calat del pensament d’en Bruno ni la seva formidable capacitat d’enlairar-se. Però em fa por que en Gori no s’hi hagi acostat per la truculència, tu ja saps que als adolescents aquest tema els escamna. No li puc dir que no llegeixi perquè tota la vida li he dit que llegís i no vull que em perdi el poc respecte que em penso que encara em té. S’hi va afeccionar quan hi havia l’escampadissa damunt la taula del menjador; de la cuina el sentia dir hòstia, hostia el temps que esperava per dinar. I a partir de llavors, cada vegada que veia na Felízia li preguntava de la ceràmica i tu ja saps que na Felízia es comunicava molt millor amb els joves, amb els infants i amb la gent més senzilla del poble que no amb els que no ens podíem permetre el luxe de perdre la brúixola perquè teníem responsabilitats i problemes que no són de la incumbència ni dels vells ni dels infants. En aquesta època vaig trobar més bitllets de cent dòlars que mai per dins les butxaques dels texans d’en Gori, i em vaig acostumar a inspeccionar-les abans de ficar-los a la rentadora: una cosa que encara m’indigna Mirentxu i encara enterboleix els millors moments passats amb ella. M’indignava haver de mirar si dins les butxaques hi havia bitllets de cent dòlars; hauria preferit només buscar-hi kleenex. Els kleenex també es desintegren i deixen la roba empeloïda. Però em feia fàstic consentir que un bitllet de cent dòlars s’hagués de desintegrar dins la bugada igual que es desfà un kleenex, encara que l’haguessin posat en circulació per extorquir-me. En Gori encara no havia trobat la manera de gastar-se’ls ràpidament que ara sap, però m’estimo més no parlar-ne.
          El cas és que el meu fill es va desentendre del futbol i que quan els seus amics venien a cercar-lo gairebé sempre se’n tornaven de buit. I no t’ho perdis: va capgirar el seu expedient acadèmic en el bon sentit. Si en aquell temps s’hagués començat a dutxar cada dia crec que l’hauria duit al psiquiatre, perquè un canvi de personalitat tan dràstic no deu ser de bon averany. Afortunadament això no es va produir, ni tampoc ara, i la pesta que fan els seus peus quan es treu les esportives en estirar-se al futó a l’hora de la pel·lícula em dóna la seguretat que proporcionen les coses conegudes des de sempre, a més de diluir el perfum de na Felízia, que com més va més espai vital em disputa. Així, almenys puc mantenir en equilibri les mateixes olors que tu, uns altres temps ara abolits, també vares sentir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!