L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

El fragment de Viacrucis de tot d’una publicat amb el número 24 ha entrat en un procés de clonació que no sabem on pot conduir. De moment consta de tres peces: a, b, c

Si haguessis estat aquí quan vàrem fer els inventaris de la Ceràmica Recordatòria, sé que t’hauria agafat alguna cosa, m’hi jugo un pèsol. El primer dia va ser bestial.

          Ja feia devers dues setmanes que n’Andolin examinava la documentació (jo encara no m’hi havia posada) i un dia al bar mentre berenàvem em va dir que havia trobat el document de la oficina de registres i marques de quan Clementi va patentar aquella modalitat de ceràmica.

          –Se coneix que tenia por que no li copiessin l’invent –va començar a dir n’Andolin des d’una una rígida màscara de sarcasme que jo ja tenia acostumada. D’això, va dir, en volia fer una indústria…

          Però en aquells moments el batlle i el regidor d’hisenda entraven al bar i ens van veure i s’assegueren a la nostra taula, així és que vàrem fer zàping ràpidament i els cadàvers reberen cristiana sepultura, fins el dia que ens avisaren per anar al museu amb la còpia de l’inventari que va venir de Buenos Aires amb els contenidors. Havíem de comprovar si les partides de ceràmica dels inventaris generals coincidien amb el contingut de les caixes de Recordatòria encara precintades.

           Tot d’una en arribar vàrem veure que na Felízia i en Barraxet ja entraven per la porta falsa. Era dilluns i el museu no estava obert al públic, condició imprescindible per a una escrupolosa verificació, cosa per cosa, que les caixes contenien  allò reflectit a les llistes. Vàrem passar tots junts i l’estudiant va entravessar una barra de ferro a l’accés després d’haver rodat dues vegades la clau; una barra passada per dues mitges baules de ferro encastades a la paret Mirentxu, així és que ja no podràs dir que el nostre museu no compleix la normativa internacional de seguretat. Un cop al magatzem, la becària va posar totes les caixes damunt aquell jubileu en forma de taula que les mans d’en Bruno havien brodat: la descripció minuciosa de cada somni que podia haver tingut un vell roure quan tots els vents travessaven l’arborada remor del seu brancam, fins que un llamp va interrompre les seves fantasies i en Bruno, sempre atent a allò que es produia en un redol de l’existència una mica elevat, un tros amunt del desgavell i el pànic, n’havia fet aquella somiadora taula que na Felízia havia aconseguit de recuperar en una subhasta poques setmanes abans de fer-ne la donació al poble de Tarrella. Ni la lent d’un microspi no hauria pogut ser tan minuciosa com l’expansiva expressivitat d’en Bruno quan va enterrar, amb fastos de faraó, aquell gran arbre.

          En Barraxet duia un bolígraf Bic entravessat damunt una orella com la barra de ferro que el becari havia fet lliscar entre dues anelles a l’accés d’emergència, un complement que li donava l’aire del caníbal que s’endiumenja amb les seves joies per prendre part en algun ritual sagrat que inclou el sacrifici d’una víctima, que pel que ja teníem comprovat, no fallava que havia de ser l’ajuntament. A mi em va tocar de seure a la banda d’ell que mostrava la cara xapada. Ja veus que no hauria pogut dir que fou una reunió distesa i fins i tot avorrida, que era el que tocava; però tu ja saps que en aquella història res no s’havia esdevingut amb la prevista inèrcia que resol els afers del dia a dia gairebé automàticament, perquè amb aquella encruia de na Felízia sumada a la inòpia heptasil·làbica d’en Barraxet abans d’iniciar-se el procés del seu desconcert i trasbals, no hi havia res que es pogués adaptar als ritmes del treball habitual. El cas és que a n’Andolin, que de vegades peca una mica d’ingenu, no sé li va ocórrer una altra cosa, per trencar el glaç, que amollar, com si fos la cosa més natural, que aquelles peces estaven fetes amb cendra de gent morta, en el mateix moment que la becària es mirava l’abeurador per a ocells en què l’idealisme exacerbat d’en Bruno diposità les cendres del seu nebodet mort: i el que es va trencar, justament, fou això. Encara no ens coneixíem i comprendria que no ho poguessis recordar, però vaig ser jo qui et va trucar per informar-te de la desgràcia que havia causat una becària del museu colpida per l’horror, i qui et va pregar que ens recomanessis un bon restaurador per recuperar la peça. Afortunadament teníem tots els bocins ben estotjats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!