L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

L’antic Viacrucis 24 ha estat reescrit i ha donat dos Viacrucis 24: l’a i el b

Quina llàstima Mirentxu que tu i jo no hem sabut contrarrestar la força centrífuga que ha arrabassat un darrere de l’altre els maons que protegien la nostra llar d’inclemències i malvestats i ara haurem de consentir que la repulsiva bava del llimac escrigui la història del cargol. El llimac ens representarà. El qui en va saber, d’alçar coberts i sostres i de crear aixoplucs que protegissin el cor i el pensament de les batusses o el menyspreu que els podrien afeblir (baldament és conegut que el menyspreu destrueix els qui hi recorren però no pot abatre els benaurats que té en el seu punt de mira), i el qui va saber instal·lar sòlidament a l’escalf d’un redòs els amors i les petites alegries que la serenitat i la calma saben descobrir,  va ser en Bruno.

         Configurat amb el do de convertir el cau més recòndit i més íntim d’una sensibilitat tan afinada com la seva en un fenomen de masses, en Bruno hauria pogut sentar les bases d’una nova civilització. Però tenia unes expectatives més ambicioses: va elevar amb el seu buf la baluerna de la llar a la somiadora lleugeresa de la bombolla que s’aguanta enlaire, i la va saber mantenir sempre amunt fora perdre alçada, gràcil i flexible dins d’una franja de vellutada brisa tèbia on tot va anar lliscant plàcidament  banda amunt els precipicis sense haver de menester nusos opressius ni ancoratges. En va saber molt més ell, de seleccionar les fibres que dins l’obscuritat sostindran els rodals de totes les caminades de tots els somnis de tots els anhels de totes les passions que fan sentir un ser humà acollit i no tan sols allotjat, que la Felízia o que cap mercenari dels que ella allistava amb els mateixos objectius, una legió d’arreplegats presents o futurs que li donarien suport, incloses, ja ho havia dit, nosaltres. Car el geni d’en Bruno posseïa el vigor de la certesa i va copsar el criteri amb què els ocells procedien a la selecció de tiges per construir els seus nius, i ara t’estic parlant del Niu de l’Àguila, un niu que consta que ell va veure, com tu bé saps: el mateix niu que vares veure tu mateixa, vida, ja fa anys. Molt devastada hauries de tenir la memòria per haver-hi extraviat aquell fabulós niu. La imponent cistella del niu de l’àguila peixatera encara està damasquinada als basalts, i solixent encara viu sotmesa a l’enlluernadora potestat que els platallons d’una veta de quars senyen damunt les turmalines del cap de Catalunya, però resisteix impertèrrita dins del mateix nínxol de magnetita que fa més de cent anys que els seus últims estadants varen desallotjar per mudar-se a la planta geriàtrica del zoològic municipal. Em sap greu Mirentxu haver-te fet pensar que el mateix dia que tu i jo vàrem fer la visita de rigor a l’habitatge buit del formidable ocellàs que havia dissenyat les primeres rutes comercials de tot aquest redol, la noia d’en Xavi va desaparèixer amb el que ens havia deixat la Riva per acostar-nos a aquell esgarrifós penya-segat..

          Ja ens podíem trencar les banyes tu i jo per veure si trobaríem el mecanisme que feia funcionar els seus enginys i podria engegar els nostres! Al principi jo m’hi vaig abraonar igualment que m’aferro al receptari de cuina ràpida quan s’acosta l’hora de dinar i encara no sé de quin llenyam li he de fer la creu. Però era inútil, perquè ell sentia el bram de l’aigua que corria terra endins molt enfora de les atònites sabates de pell negra que s’havia llustrat i que degut a la sequera tornaven a estar cobertes de pols; sentia el bram de l’aigua igualment que un saurí sent vibrar la vergueta d’ullastre molt enfora d’on caldrà que perforin perquè l’aigua pugui rajar. No hi havia receptes i no hem sabut formular la llei que va regir el funcionament d’aquells mecanismes tan ben compassats que en Bruno Clementi va posar en circulació tot menyspreant, amb desdenyosa elegància, els caòtics al·luvions, els tediosos repertoris i els catàlegs de variada quincalla que podrien fer part dels recursos de qualsevol pixatinter i que per produir un pensament d’ambre només aporten el qué inverteix una gota de resina accidentalment vessada damunt les ales d’un petit insecte que quan anava a emprendre el vol varen quedar atrapades. A vegades penso que tota l’energia que va despendre per bastir els paradissos artificials on projectà la seva vida no s’hauria alliberada si ell no hagués vist molt més clar que nosaltres que un àngel permanentment de servei ens mostra amb el tall d’una espasa i a tots igualment el camí per desallotjar un redol que té tota la pinta de ser la infantesa. Suposo que el furor imaginatiu que guiava totes les seves actuacions arquitectòniques i que dic jo si l’originà el pavor de l’expulsió del Paradís, també tenia el correlat de l’abandó forçós del seu país natal, que no era un altre que Itàlia (i la Felízia ja podia dir missa), un abandó que va coincidir també amb el final de la infància. Com preteníem que no destinés cabals a la construcció d’un paradís, si ell amb les mateixes passes que tothom ha de donar per perdre’n un de sol n’havia perdut dos? L’impacte havia de ser brutal. No és estrany que detonar les seves càrregues produeixi energia nuclear. Ja fa temps que no em sorprenc en detectar mil detalls en els seus ranxos, en les seves estancias, en les seves quintas que em remeten a una mena de voluntat de maquetació, de velades, o no tan velades, referènciaes a algun altre lloc. Creus que era per això que blindava les noves construccions amb tota aquella carnisseria espiritista? Semblava que per damunt de tot s’havia disposat a protegir la seva llar d’una invasió no amistosa de l’altri, fossin marcians, fossin llangardaixos o fossin estols d’ocellarros de bec potent. Però emplaçar sentinelles morts a les barbacanes, si no era just per entomar el xàfec o amb un càrrec de poca responsabilitat com el que assignen als espantaocells, em continua semblant una exageració. És clar que ell matava dos ocells amb un sol tret: per una banda, salvava el mort, i per l’altra s’estalviava la pòlissa de sinistres. Tanmateix, una cosa és que els morts no li fessin ni por ni manies i l’altra que els tingués prou confiança per contractar-los amb nòmina de segurates i per confiar-los càrrecs com el que l’Agnes Morehead figura que ostentava a Rebeca, abans que a Manderley instal·lessin porter automàtic i es decidissin a prescindir de la governanta. En vida mai no els havia atribuït aquella capacitat destructiva ni aquella resistència de què suposava que la mort els havia dotats, unes qualitats que ell es proposava de reforçar amb uns mètodes que no tenien res a veure amb la manca d’ambició dels taxidermistes, aquesta colla folklòrica encabotada a mantenir eternament un extasiat i momentani esglai als ulls d’una geneta ara morta; un cop d’ull qualsevol estampat en un sol punt immòvil d’un temps transcorregut i sense fer-hi cap més precisió, sense cap guspira de la brutal contingència que havia pogut deixar una criatura en tan prostrada indefensió i esglai. Els mètodes d’en Bruno Clementi tampoc no tenien res a veure amb els de Frankestein. No. Ell convertia tot d’una els cossos i els objectes que hi estaven relacionats en cendra, no els apedaçava; els destruïa per facilitar-los el trànsit a una natura espiritual on serien realment invencibles, realment immortals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!