L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Hauríem de començar a parlar de la ceràmica

Ja t’he dit que vaig pujar a les golfes perquè volia protegir el futó blanc amb una tela, però no hi va haver manera de trobar un teixit que cobrís amb una certa expectativa d’eficiència i un rudiment de creativitat el rònec quadrilàter japonès, també disposat a admetre, si calia, amb una resignació avariciosa, llençols escatimats de quan la Vídua de Tolrà administrava les calaixeres de cada casa amb criteris econòmics massa obsedits amb la supervivència. Finalment, el tamany al qual ha llegut de correspondre a la voluptuosa provocació del tatami, ha estat el del sac de dormir apropiat per a acampades a alta muntanya; amb la cremallera obscenament esbadellada, se sobreentén. Per cert, no trobes que és més bona idea? El fico a la rentadora cada setmana. I per esborrar la sensació que ens hem ajagut damunt l’impermeable, en Gori va tenir la idea de cobrir el sac amb el ponxo que li vares portar de San Rafael la segona vegada que vares aparèixer. No sé si encara ho recordes, però ell no se n’ha oblidat mai d’aquest regal teu Mirentxu, encara que quan el va rebre fos tan menut.

         Creuries que fins que no el vaig haver rentat i assolellat mitja dotzena de vegades, a aquell sac, la Felízia va interrompre totes les pel·lis que en Gori i jo vàrem veure d’ajaguts al seu damunt amb les mateixes interferències de la casta de telegrames que tu i jo sempre li vèiem escriure a ella amb la tecla enxumbada de ‘Poême’? Si només n’haguera sentit la fortor jo, hauria pensat que el cap em feia fantasies; però era en Gori el qui deia Hola Felízia cada dos per tres: i és que t’aveses als fantasmes Mirentxu i t’adaptaries a un ca mort i tot només per a no haver-te de sucar tant els alls dins el capoll.

          Però quan vaig reprendre en solitari la història que tu i jo havíem clausurat en el fons del guarda-roba en el mateix moment en què les flames convertien el cos de na Felízia en pols, es va encetar un procés nou Mirentxu, diferent de cap actuació professional teva i al marge del meu treball administratiu a les oficines de l’ajuntament. Crec que en Clementi, passats els gairebé cent anys que segons com t’ho miris ens separen i segons com, ens ajunten superposats a les mateixes penyes que serven la nostra ombra barrejada, ha tornat a trobar la manera de relacionar-se directament amb la gent senzilla que a ell li agradava d’estar. He trobat un paper on conta a Marianella que els tarrellencs som genti come noi…

          Quan vaig tornar a llegir, amb calma, aquell conte on Clementi explica tot el procés de la construcció del seu ranxo, des de les teules fins a les rajoles, sempre pastant les argiles amb les seves pròpies mans, vaig pensar que ja és hora que en comencem a parlar sense manies Mirentxu de la  fantasmagòrica Ceràmica Recordatòria. Amb el seu  desinhibit atreviment, vull dir. Amb la mateixa confiança amb què ell (també el seu temps, i el seu país) tractava els morts i alguns fetitxos, i també els ideals, per què no parlar-ne dels ideals que n’hi ha que han tingut, evidentment en uns altres temps, no ara, que només de sentir-te anomenar els ideals la gent es pixa davant els teus morros. De quina manera el podria perjudicar, que traguéssim a rotlle les cendres d’una muda de roba del seu pare i les que es varen obtenir de les despulles del cos del seu nebot Pablito i expliquéssim el que en va fer, ni de la passada per les flames de tants objectes vinculats a la memòria d’aquelles persones o objectes que no volia oblidar i que no es poden perdre. Cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions; partint de materials de primera mà, això sí. Si ell va deixar dit amb tanta naturalitat el que pensava i el que sentia, qui som nosaltres per interferir aquest missatge. I ara no em preguntis quina fou la primera reacció meva, perquè si et dic que vaig romandre aborronada hauré dit poc. Però  cadascú és cadasqual: ja m’ha bastat el que hauré hagut de cavil·lar per jo mateixa per, encara de més a més, haver de donar el farratge ruminat als altres. 

          No et diré que no cregués que manar tantes feines als morts, que transformar-los en la tassa que cada dia ens acostam als llavis a l’hora del te, que destinar-los al terrat com un vulgar para-llamps, fos una solució massa dramàtica i també massa autoritària, a banda de fer-los pencar al sector serveis tota l’eternitat, que aviat és dit. Per què haurien de respondre tan submisos, els morts, a la desesperació que ens provoca la seva absència, en comptes d’unir-se contra aquella explotació tan bèstia i denunciar-lo al sindicat? (i per què no m’envies un dels teus pantys foradats Mirentxu i els passaré pel microones i barrejaré les escorrialles amb la crema d’aloe amb què m’unto la pell, si hem d’acatar amb una literalitat tan rígida uns pensaments d’en Bruno que ell no hauria rectificat ni haurien sofert cap esmena, perquè no va desistir mai de cap projecte seu. Una altra cosa és que els pogués tirar endavant.) 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!