L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Ni encara que arribis a casa teva amb el cap xapat

 
 Ja ho sé que les paraules són molt males de governar, però hi ha vegades (no sempre) que una pedra també pot fer mal. Depèn de l’hora que t’endevini el cap, baldament te l’hagin hagut d’engrapar amb mitja dotzena de gafes. Si és a les onze del matí no ha estat res; ara, si eren les dues i ja hi havia taula posada, poca broma.
          Jo no ho vaig veure, no devia haver nascut; només ho he sentit contar. Ho he sentit contar moltes vegades, cosa que no m’explic. Sé les dues versions, que per desgràcia no són contradictòries i apareixien automàticament i simultània.
          Hora de dinar no era mai a taula amb els altres, la qual cosa era una infracció greu, fins i tot quan el dinar no era arròs de peix, cosa improbable, pràcticament impossible encara que a la mar hi hagués un gran temporal, atès que hom disposava de recursos sofisticats per l’època, unes mesures que ningú no sol prendre tret que la resta d’aliments disponible sigui tòxica o els provoqui una repugnància indescriptible, per les raons que siguin. No he arribat a aclarir què tenien contra els ous estrellats i les patates fregides, en un moments en què el colesterol no semblava que amenacés la vida de ningú.
         El cas és que per tirar l’arròs dins l’olla tothom havia de ser a casa, ni que fos arròs ‘bomba’ de l’Albufera. També haurien pogut llevar dramatisme al fet que l’arròs s’estovi: no s’ha mort mai ningú per haver menjat arròs estovat, al contrari, és més bo de digerir. A més, no era ell, l’absent, que se l’havia de menjar?
          Aquest trauma de la cocció de l’arròs ens l’hauríem pogut estalviar perfectament. Que no parlessin mai de política ni de religió, s’explica, perquè els podíem comprometre i no eren bromes, però muntar aquelles atraccions perquè l’olla bollia i no hi podien tirar l’arròs perquè ell no havia comparegut, era un pur deliri masoquista. La percepció d’estar vivint en un període tirànic i calamitós, me la va donar més aquella contingència de l’arròs de peix que no saber, quan va ser hora, de la guerra incivil i el que estava passant. 
          En dignar-se a comparèixer, entrava com una bala i a més amollant pestes contra un o l’altre; figurava que l’havien entretingut. És un mètode com qualsevol altre d’esquivar la bronca. I no solia passar d’aquí. Això cada vegada igual, llevat del dia que va arribar amb el cap xapat i xop de sang pertot (un bany de sang, contaven) i ell va entrar tan tranquil que li podien torrar faves al cul, amb les mans dins les butxaques i fent veure que no copsava la terroritzada consternació que momentàniament els va paralitzar un parell de segons, fins que varen prendre alè per començar la corredissa: un a aturar el foc, l’altre que ja telefonava, l’altre que treia tovalloles, l’altre que corria cap a ca les monges perquè els obrissin la sala de cures….
          Que no volgués destapar el qui ho va fer, se comprèn perquè els cuetes tenien molt mala fama. Que els grans no hi insistissin també s’entén perquè tenien per norma no posar-se mai amb els negocis de la canalla. Ara, el que fa voltar el cap és no reconèixer que aquí havia passat alguna cosa, la contumaç resolució de no abandonar una hipòtesi d’emergència que no negaré que en un primer moment no fos molt útil, però que, igualment com l’arròs estovat, només li serviria per fer-se una cataplasma. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!