L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

Qualsevol et podia espolsar, tenien aquest enclí. Oficialment ho feien en bé teu. Però ara només volia dir d’un vici que va agafar el comerç, suposo que per aparentar honradesa

 A les botigues de Mallorca i a les fleques on feien les ensaïmades més bones, en corries un fum. Almenys a les que jo comprava. I he vist maltractar gent que onsevulla l’haurien rebuda amb una reverència, de tan fina que era, i fins i tot vaig veure maltractar una monja pel seu bé: per més fer, diuen els que ho fan, si encara n’hi ha que ho facin; el cas de la monja era a una casa particular, però el sistema era el mateix. La monja ho va entendre perfectament (era mallorquina) que la fessin fora d’una casa amb quatre empentes com si fos un pedaç brut, i encara reia com una endarrerida mental, la molt somera: tot aquest espectacle per no saber dir que aquella nit el vetllarien ells, el malaltet, i que anés al convent a descansar al seu llit. Hala, mira si era bo d’arreglar.
         Un dia que m’enviaren a comprar formatge maonès a Can Descalç, quan encara hi havia els amos vells, vaig veure malmenar el propietari d’una fàbrica de sabates d’Inca; li movien una escandalera perquè tocava tomàquets d’uns canastros exposats artísticament. La gent sempre ha tocat el gènere a les botigues de queviures, i més si fa tanta toquera com feia tot el que venien a aquell colmado fantàstic; i si no tocaves t’ho havies de menjar tot grapejat: és a dir: o grapejaves tu o t’havies de menjar el gènere grapejat de l’altri. Però això d’aquests tomàquets decoratius i com de plàstic, semblants als d’ara (els record amb un llustre i un cromatisme que és de veure) no era el cas general
          Per començar, els rics no anaven a la botiga, hi enviaven la criada; i els homes, encara menys, quantimés si eren senyors. Si n’hi trobaves algun i la seva dona no estava malalta, el més segur és que fos un estrafalari, sobretot si grapejava pels canastros per cerciorar-se de la bona qualitat del producte. Els homes normals no feien aquestes mestressades, es limitaven a demanar les cebes o el que els havien dit que duguessin i ja n’hem parlat prou. El cas és que aquest senyor era un bon afeccionat a la cuina, i quan vaig ser més gran vàrem ser molt amics, encara que ell hauria pogut ser el meu avi, biològicament parlant.
          L’amo de Can Descalç li va pegar una estirada a la mànega d’una elegantíssima americana blazer blau marí (sempre es comprà la roba a Londres) que em va deixar atònita. A ell també. Fins que es va morir, fa 18 anys, de tant en tant ens venien a la memòria els tomàquets i l’amo en Joan, que era un pensament meravellós perquè feia referència a l’única cosa compartida d’incògnit abans de trobar-nos per uns altres conductes. El va empènyer amb quatre manotades cap a un quarto fosc i jo sentia que li deia beneit més que beneit. Li havia pres la bossa dels tomàquets i l’havia llençada dins un canastro on hi havia primeres fulles de col i d’enciam i d’altres verdures estantisses. 
         –Beneit més que beneit! Bàmbol! No sabia que vostè fos tan beneit!
          Fins que li va amollar que els canastros de fora eren la propaganda, només ho venien als estrangers. La gent d’aquí, era a la banda de darrere que triàvem.
          Ah sí: les ensaïmades: les millors es compren als forns que quan hi vas amb gent externa et cau la cara de vergonya, perquè t’esbronquen davant ells. Els que t’acompanyen, el més segur és que no volguessin exposar la teva vida quan t’han demanat on podrien comprar una ensaïmada bona, i els sap greu que hagis hagut d’aguantar un eixabuc perquè no recordaves que el llevat de l’ensaïmada ha de tovar divuit hores.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!