L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS
Redòs per a la serenitat municipal
ARA S’USA ESCARNIR
Basta donar un cop d’ull a la programació de TV per veure què n’esperen, de nosaltres
Treuen un personatge conegut (ha de ser conegut, perquè tothom ha de tenir ben present la referència que ha de proporcionar versemblança al blasme) amb la seva coixesa quatriplicada, el seu tic nerviós exacerbat, un defecte de fonació que transformi els seus mots en grunys… Tot seguit, engeguen la màquina de les rialles. Això és l’escola que fan: fer befa dels altres (generalment, dels seus handicaps), fer-ne escarni públic, i habilitar aquest detritus en tant que únic entreteniment homologable i compatible amb la resta de l’espècie digne de ser mencionat. És bo de veure en quin concepte ens tenen i el que esperen obtenir de nosaltres. De nosaltres n’esperen un grau d’embrutiment tan sense retorn, que la mort i tot s’hagi de veure amb feines per trastocar.
Escarnir estava molt perseguit quan jo vaig aparèixer. Figurar que ets un altre perquè en facin befa (de l’altre: tu ets el gran artista), perquè se’n riguin, és de les coses que quan la gent va trobar que li convenia civilitzar-se aquella mica foren descartades i retirades del repertori. Contaven que per castigar els nins, els mestres els posaven un floquet i els feien recórrer, vermells com un domàs de tanta vergonya, les aules de les nines de ca les monges: perquè aquelles estorbades se’n riguessin d’ells cara alta. Això era la pedagogia, i encara gràcies. Només es podien salvar els/les que no hi foren a temps, a aquelles capoladores de carn de la instrucció pública que l’estat que figura que ens representa ens havia adjudicat. M’agradaria tenir notícies de la persona (monja, capellà o mestre) que va erradicar aquestes pràctiques; havia de ser una persona molt especial, una capsa de seny. No crec que fos el poble en bloc. El poble en bloc d’ençà de les Germanies que no s’alça per pronunciar-se en pro de la dignitat, o almenys jo no n’he rebut noves d’un tal aixecamernt en els encontorns que pastur. El poble es limita a gaudir de l’espectacle assegut a la taula-braser, tot cofoi d’ingerir la gasòfia que han aguisada especialment per a ell.
–Mira quines ballarines que m’ha duit el meu fill! -em va dir un vell del veinat quan era petita. Quan vaig entrar per veure-les, l’únic que hi vaig saber descobrir va ser la tele en marxa.
L’únic que ja deman, d’ençà que un dia de molt de fred vaig sortir de cameva amb una gorra de llana, és que no em tornin a preguntar si m’estic fent la químio. Només faltaria que em negassin el dret a tenir un càncer i haver de donar explicacions a l’un i a l’altre com si em justifiqués. Per això no em va donar la gana de treure’m quatre blens de pèl de davall el barret de mariner. Si m’ha d’arribar res, encara m’estim més que sigui això que no un perfum i caminar una mica a la biorxa o com elèctrica, per a no satisfer les expectatives en què els índexs d’audiència projecten la seva deplorable infàmia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enhorabona per fer veure la cara lletja de la capacitat catalana per al teatre. Bon article.
em sembla que un bon grapat de gent mirem als còmics de la tele per veure les coordenades del seu esquema depauperat; potser ho mirem perquè molts ens diuen que ho miren; per riure ja tenim els nostres propis recursos més naturals, és una llàstima que els media acaben "colonitzant coses bàsiques de la vida", com deia Jürguen Habermas,
bona nit i dolços somnis
Veig que l’Avui publica un vídeo de propaganda electoral del candidat ZP, titular d’unes celles dramàtiques en forma d’accent circumflex que ell explota. Ja que no li ha sortit un estel d’or al front, com a na Catalineta de les Rondalles Mallorquines (perquè et surtin aquestes coses has de ser molt bona nina, o nin) el candidat ha hagut de consentir que fessin befa del seu cellam, i a més a més l’han fet participar en el seu autolinxament, la qual cosa és una bona actitud, perquè encara seria més mal. Riure’s d’un mateix ajuda dues vegades i és la manera més sana de fer befa: et posa content i a més desdramatitza el teu defecte. Tanmateix, i atès que és una cosa que es podria arreglar amb unes pinces de depilar i quatre estirades de pèl, d’entrada fa que la persona que exposa la cara (i les cerres) als draconians escrutinis a què la imatge és sotmesa, i més la d’un polític en períodes electorals, inspiri unas certa simpatia mediàtica. Fins que caus de la figuera i t’adones de tot: sí que s’havia depilat les celles, però en sentit contrari a eixamplar l’angle dels accents circumflexos. Se n’havia depilat els costats externs per accentuar el vertigen de l’electorat. Si els dissenyadors no explotaven això, on s’haurien pogut aferrar per fixar el personatge ben sòlidament en el centre del sisme mediàtic? Per això mateix tots els que li fan costat desfilen un darrera l’altre amb els dits índex superposats damunt les celles per venir a dir: ‘som dels teus’…
Que em podries ajudar aquest cap de setmana a dissenyar un bon eslògan electoral pels candidats nostrats? Jo tenc la desgràcia de no saber dibuixar, tant com m’hauria agradat de saber-ne, i també m’agrada el disseny comercial: però a l’hora de proveir de volums i de substància palpable els invents que faig, naufraguen perquè no hi hagut un mestre d’aixa prou experimentat per fer surar les pasteres.
Als nostres els podríem caracteritzar de malabaristes, per fer el youtube: malabaristes vestits de frac o d’esmoking, juga amb els colors. El que ha de ser igual és la part de baix: pantalons o faldilla negres, perquè les cames han d’estar al costat d’un gran dau de vidre ple de cebes (és amb les cebes que han de fer els jocs malabars). Cadascú hi ha de jugar en el seu redol, i també en poden llençar a l’altre (CIU pot enviar una ceba a ERC, vull dir: però sense mala idea; bon gust i estètica). En conjunt, l’espectacle ha de semblar una nit estelada, el moviment dels planetes a l’univers o una pluja de confetti…