L'HIDROAVIÓ APAGAFOCS

La independència de Kosova
DILLUNS, 18 DE FEBRER DEL 2008 | Europa

Cada vegada que parlem de la independència d’Estats nous i relativament petits (repúbliques bàltiques, Montenegro, ara Kosova), surten veus dient que “aquest no és el cas de Catalunya” o que “això no es pot comparar amb Catalunya”. Les reaccions són ridícules i amaguen una altra cosa: són ridícules perquè a) és evident que cada cosa és cada cosa, és a dir, una cosa diferent, però també perquè b) és igualment evident que sí que es poden comparar els casos i que només cal veure quines conclusions es treuen de la comparació. El que aquestes reaccions, diguem-ne, de “distracció” amaguen és que no es vol que es pensi en “el cas català” com un cas igualment possible. (A més, totes les veus que volen distreure i que diuen que no es poden comparar els casos, són les que els comparen, però per dir que això, aquí, no.)

Jo avui parlaré de Kosova justament perquè m’agrada saludar la independència d’un Estat nou a Europa i també perquè les característiques d’aquest cas són tan especials que precisament ajuden a entendre que hi pot haver casos especials, molt especials, en un procés d’independència. D’una banda, hi ha la terrible experiència bèl·lica, de persecució i repressió que ha sofert el país durant molts anys i que l’ha deixat en una situació d’equilibri precari i problemàtic. Això ara no ho comentaré. D’altra banda, el procés efectiu d’independència s’ha produït en pocs anys. No en fa tants que la situació a Kosova era tan lamentable que tothom pensava en convertir la zona en un protectorat de l’ONU gairebé per sempre més. Les darreres eleccions, però, van ser decisives. El poble es va decantar per l’opció independentista i tots els passos que en l’escena internacional ja s’anaven fent per dotar Kosova d’una amplíssima majoria es van convertir en moviments decidits cap a la independència.

Personalment entenc molt bé les reticències dels serbis. Al capdavall, Kosova és el bressol de Sèrbia i, per tant, la seva separació ha de resultar especialment sensible. Que Rússia recolzi Sèrbia tampoc no és cap sorpresa. És normal que vulgui tenir un aliat més fort, més fidel, més gran a la zona, i que no li agradi gens ni mica tenir un petit Estat independent que mira decididament cap a l’Oest. Amb això arribo al punt que em sembla clau: Kosova no seria avui independent si no hagués estat pel suport exprés, fort, dels EUA. Europa no hauria recolzat un procés com aquest, tant perquè tem un rebrot de dificultats a la zona com perquè alguns Estats europeus (entre ells, Espanya) temen el mal exemple de la independència de Kosova. Ara, però, les coses ja són fetes. De mica en mica, el nou Estat aniran rebent reconeixements explícits. No passarà res dramàtic a l’escena internacional i la voluntat dels ciutadans kosovars s’haurà imposat. L’enhorabona!

Dos apunts finals. D’una banda, tornar a remarcar que a Kosova -a diferència de Montenegro, per exemple-, no hi ha hagut referèndum per a la independència, sinó eleccions generals i lliures que s’han decantat per aquesta opció. El primer ministre elegit ha fet la proposta al Parlament i aquest ha proclamat la independència. D’altra banda, que això s’ha fet sense acord explícit de Nacions Unides, però, en canvi, amb el suport clar, decidit, dels Estats Units d’Amèrica. Aquest és un punt absolutament decisiu. És justament el punt que em fa pensar que, a Catalunya, una certa visió estranyament progressista, ens ha portat a ser antiianquis per sistema. Que els ianquis n’han fet -no només en les aliances amb Franco- i en fan -a l’Irak i arreu- de tots colors, no en tinc cap dubte. Però, justament són els que encara en poden fer de TOTS colors, és a dir, de colors que a nosaltres també ens agradin i ens afavoreixin.

A mi, em sembla molt bé mantenir -i procuro fer-ho- una actitud molt crítica amb l’actual govern dels EUA i amb el govern que calgui. El que em sembla estratègicament molt i molt equivocat és que els catalans no treballem per tenir allà grups amics, grups d’influència, grups de suport (lobbies). Al capdavall, el govern dels EUA -com tots, d’altra banda- treballa sota la pressió d’aquests grups interns. Als catalans, no ens convé l’antiamericanisme visceral -ni ens convé cap visceralitat contraproduent-, sinó que ens cal cultivar l’amistat catalano-nordamericana. No és d’Europa que ens vindrà l’ajut determinant cap a la nostra possible independència. Potser tampoc no ens vindrà de l’altra banda de l’Atlàntic, però és més fàcil (i serà més decisiu) que ens vingui d’allà que d’aquí, sigui perquè ells també acabin recolzant Escòcia, sigui perquè acabin afavorint una nova distribució de competències europees. En tot cas, a un país petit com el nostre, ser amic del més gran, no li pot fer cap mal, sinó al contrari. Les relacions polítiques són relacions de poder. Fins que els EUA siguin el més poderós de tots, cosa que no és gens clara que duri gaire més.

Kosova ha sabut amb qui havia d’estar. Kosova és independent. Ja ho sé que Catalunya (Països Catalans, algun dia) no és el mateix cas. Però també sé que hi ha comparacions i reflexions que poden ser útils.