Preparant la final
El dilluns 17 de febrer Eduardo Martín, un noi de setze anys, va guanyar les proves prèvies en superar amb facilitat, a la tanda de preguntes, els altres dos candidats.
Era natural de la Jonquera però des de feia un any vivia a Madrid. De les set proves d’aquell programa en va fallar dues. Val a dir que els realitzadors no van tenir en compte la seva edat, ja que, o no ho tenien previst o bé consideraven que l’edat no havia d’influir en la tria del millor.
A partir d’aquella primera participació es perd el rastre del concurs a la premsa i no es reprèn fins al cap d’un mes, cosa que fa pensar que deuria caure eliminat el 12 de març. És a dir, com en el cas de la concursant anterior, la participació del jove Martín havia durat només quatre setmanes i no havia obtingut cap repercussió mediàtica.
El concurs havia perdut definitivament l’atractiu que la participació del ye-yé li havia donat. Les audiències havien anat davallant i els programadors de la televisió es van començar a plantejar, una vegada més, l’opció d’impulsar una final singular que rellancés el concurs, encara que aleshores no semblaven haver-se plantejat si seria, con preveien al gener, parcial o bé serviria per posar un final definitiu al concurs. Dependria, probablement, del que succeís amb l’audiència durant l’actuació de l’aspirant següent. Amb el concurs a mal borràs era la darrera esperança de recuperar l’interès dels espectadors.
El 17 de març, doncs, va començar a participar-hi la que seria la catorzena i última concursant d’Un millón para el mejor. La seleccionada va ser la senyora Viri de Riobóo, una xilena amb passaport espanyol que, segons va dir, era casada i tenia quatre fills: tres nenes i un nen en edats compreses entre els cinc i els onze anys. Pilar Urbano, que en aquell temps comentava el concurs per a Nuevo Diario, la va descriure com una dona «alta, esbelta, de elegante porte y serena desenvoltura. Con los nervios templados».
El procés de selecció va ocupar la primera part del programa i la conversa posterior amb José Luis Pecker gairebé la resta, per la qual cosa només va haver-hi temps per plantejar-li tres proves de les quals les dues primeres van saldar-se amb sengles NO i, en conseqüència, la concursant se’n va anar cap a casa amb 1.250 pessetes menys que quan va començar.
L’inici havia estat desastrós per a la senyora De Riobóo. Pel que s’havia vist, ni la música ni el càlcul semblaven ser el seu fort, i la tercera prova, en què li van demanar que fes una construcció amb peces de fusta i expliqués el que volia significar, el jurat la va acceptar amb quatre SÍ contra tres NO, sense que la periodista Urbano entengués ben bé el perquè d’aquesta decisió.
En aquells dies es preparava la celebració del Festival d’Eurovisión, que havia de celebrar-se el 29 de març al Teatro Real de Madrid i en el qual Salomé havia d’interpretar la cançó «Vivo cantando».
Alguns països, però, es van negar a participar-hi perquè Espanya es trobava en estat d’excepció des de finals de gener, un problema que es va resoldre pocs dies abans de la celebració del Festival quan el Consejo de Ministros va acordar d’aixecar la mesura.
La nota publicada pel Ministerio de la Gobernación el 25 de març sobre les activitats de la Policia i la Guàrdia Civil durant l’estat d’excepció deia que al País Basc s’havien efectuat moltes detencions de membres d’ETA, però, sobretot, d’estudiants i membres de Comissions Obreres a la resta del territori. També explicava que a Barcelona s’havia desarticulat el PSUC en detenir-ne tots els membres que no havien aconseguit fugir. Com a complement, cal esmentar que es van desarticular les comissions obreres de Telefónica, que havien sabotejat un programa de TVE, així com el PORE (Partit Obrer Revolucionari), de tendència trotskista, que editava literatura clandestina destinada a militars i als comitès d’acció de la Universitat.
Un dia abans que l’estat d’excepció s’aixequés, el concurs va continuar i, com calia esperar, el programa es va omplir de proves relacionades amb el festival d’Eurovisió. Una opció que, segons Pilar Urbano, va fer que el concurs resultés lent i reiteratiu.
La concursant es va desenvolupar prou bé, ja que de les deu proves que li van correspondre se’n va sortir en vuit i no va poder fer-ho en dues que, juntament amb les del programa anterior, la van deixar en una situació força compromesa: quatre proves fallades d’un total de tretze.
Per acabar-ho d’adobar, la setmana següent, els realitzadors del concurs van cometre un error monumental, ja que, en aquella Espanya de fortes influències clericals, no se’ls va ocórrer una idea millor que triar com a tema central del programa la passió i mort de Crist amb motiu de la celebració de la Setmana Santa. Això no va caure gaire bé a una part important de la població i, en conseqüència, aquell concurs que lliscava sense aturador cap a la decadència va rebre el que segurament va ser el cop de mort. La premsa es va encendre i no és possible trobar-hi cap detall de les proves que la concursant va haver de superar, encara que es deia que havia fallat en un parell, les mateixes que el dilluns següent, amb la qual cosa quedava tan sols a dos errors de l’eliminació.
Una eliminació, doncs, cantada, que es va consumar el 14 d’abril, quan Viri de Riobóo no va saber resoldre un problema d’escacs que li va proposar el mallorquí Artur Pomar, el primer Gran Mestre Internacional de l’Estat espanyol, i quan tampoc no va poder distingir, entre sis aparells de ràdio cinc dels quals emetien el mateix programa, quin era el que tenia el so apagat.
Els dos últims xecs que va signar la van deixar fora de la competició, amb la qual cosa la seva presència es va acabar abans que transcorregués el temps assignat al concurs. Aleshores, aprofitant que entre els invitats hi havia el famós barman Perico Chicote, es va improvisar a l’estudi una mena de copa de comiat en el transcurs de la qual va saltar la sorpresa, ja que, mentre tots els participants en el programa participaven en la festa en pantalla, el presentador José Luis Pecker es va adreçar a l’audiència llançant un desafiament a tots els guanyadors del concurs perquè competíssim entre nosaltres amb l’objectiu de determinar qui era el millor i, per tant, a qui se li lliuraria el milió de pessetes que donava nom al programa i que fins aleshores ningú no havia aconseguit.
Teníem dret, per tant, a participar en aquest desafiament, que ben aviat es diria «La final», Rosa Zumárraga, Rafael Canalejo, Mercedes Carbó, Francisco Ruiz i jo mateix.
Tan aviat com es va anunciar la final, els mitjans espanyols van començar a moure’s i no van trigar gaire a fer-se ressò d’uns rumors que apuntaven al fet que l’alcalde no estaria interessat a prendre-hi part, segons deia, perquè les seves ocupacions al capdavant de l’ajuntament el tenien molt ocupat. De fet, el mateix alcalde, que devia disposar d’informació privilegiada, ja havia dit el 13 de febrer a La Vanguardia, mentre es trobava a Barcelona rodant una pel·lícula sobre la seva actuació en el concurs, que no pensava participar en la final que TVE faria el mes de maig.
Els altres quatre, per contra, ens vam manifestar partidaris de participar-hi, encara que no n’hi va haver cap que ho fes amb entusiasme. El raonament que tothom es feia era: en començar la final hi ha cinc guanyadors i quan aquesta s’acabi hi haurà quatre perdedors i només un guanyador. D’altra banda, es comentava que hi havia circumstàncies que potser podien influir en el desenvolupament del concurs, com era el fet que dos dels concursants vivíem a Barcelona, on es produïa el programa, i els altres haurien de desplaçar-se setmanalment des dels seus llocs d’origen per participar-hi.
Les intencions manifestades per l’alcalde de Bélmez i l’estira i arronsa entre els seus conciutadans, ves a saber impulsats per què o per qui, disposats a sotmetre a referèndum la participació del seu alcalde en la final, va acabar amb unes declaracions del Sr. Canalejo al Diario de Córdoba del 18 d’abril, en les quals va manifestar que no podia defraudar els seus, ja que «sabia que no hi havia cap persona al poble que no volgués veure’l un altre cop davant les càmeres i que, per tant, havia demanat que se suspengués el referèndum afirmant que participaria a la final». No sabrem mai si el Règim, davant la possibilitat que una força viva perdés el seu prestigi, va tenir res a veure en els canvis d’opinió que, en un sentit i en l’altre, es van produir en aquells moments. L’essencial, però, va ser que finalment l’alcalde va acceptar el desafiament de TVE.
Per la meva part, la convocatòria em va agafar, un altre cop, desprevingut.
Ja he explicat que, per fugir dels inconvenients de la popularitat, després de la meva primera participació m’havia acabat afaitant el bigoti, i com que la convocatòria es va fer de manera tan sobtada no tenia, en una setmana, cap possibilitat de deixar-me’l créixer novament, cosa que va fer que em presentés a la final amb la cara neta, com habitualment la duia, i sense cap opció d’evitar els inconvenients de la popularitat, que, sens dubte, pel sol fet de participar, una audiència com la que es preveia ens proporcionaria.
Les coses es van precipitar, ja que el dilluns següent s’havia d’emetre un programa pilot on es donaria a conèixer la forma com, a partir d’aquell moment, es desenvoluparia el concurs: quina durada tindria, com serien les proves, qui compondria el jurat i, en definitiva, quins serien els mecanismes d’avaluació de les proves que donarien, al final, el guanyador del suculent premi.
Al llarg de la setmana, productors de TVE em van trucar per saber si tenia intenció d’acceptar el desafiament i, quan els vaig dir que sí, em van convocar el diumenge 20 a les nou del vespre al Palau de les Nacions de la Fira de Mostres de Barcelona, on estava a punt d’inaugurar-se el Saló Internacional de l’Automòbil.