Un milió... de fa molt temps

(continuació)

Tot seguit van reaparèixer les proves de pissarra. És cert que les primeres setmanes en què vaig concursar van ser aquesta mena de proves les que més se’m van ennuegar. Aquest cop, però, no va ser així.

La prova consistia a desxifrar en tres minuts un missatge encriptat. El codi no era difícil i el vaig descobrir de seguida: consistia a substituir per lletres els seus ordinals corresponents —en romà i àrab— a l’alfabet.

Aquí vaig estar a punt de cometre un error, ja que no vaig tenir en compte la lletra CH i el resultat no tenia sentit, però me’n vaig adonar molt aviat i vaig tenir temps de corregir-ho. Per cert, aquest detall no va passar desapercebut al Sr. Narcís-Jordi Aragó, que pocs dies després va publicar un editorial a Presència, setmanari que aleshores ell dirigia, fent notar que el fet de ser català —l’alfabet del català no conté aquesta lletra— havia estat a punt de fer-me perdre el concurs i comentant, també, els fets que es van produir al final del mateix programa.

Encara que sigui avançar-se una mica als esdeveniments, crec que, en dies com avui, val la pena de donar-hi una ullada.

Un cop corregit l’error, el missatge desxifrat deia: La cabellera de Berenice.

Era exactament la frase amagada i, conseqüentment, vaig obtenir un SÍ de tots els membres del jurat i prova superada.

Convertit, doncs, en agent secret, després de desxifrar el missatge, per superar l’obstacle següent havia d’amagar un microfilm a qualsevol lloc de l’escenari i en Joaquim Prat tenia un minut per trobar-lo. Si el trobava quedaria eliminat, i si no el trobava continuaria endavant en el concurs.

Li ho vaig posar difícil, ja que el vaig amagar entre el coll de la camisa i el clatell d’un dels de la sala de festes. Vull creure que el va buscar amb interès, però no ho podria assegurar. El fet és que, pel lloc on era, li va resultar impossible de trobar-lo, i d’aquesta manera vaig poder superar la prova.

Érem a l’equador del programa final i encara seguia viu en el concurs.

La vuitena prova va ser aquella que esperava des de feia força estona.

Un cop més sis noies, les mateixes que havien aparegut a l’inici amb les flors, van fer una desfilada amb abrics de pell. Com m’imaginava, tres eren de les pells dels felins que el pelleter m’havia mostrat advertint-me de la seva similitud.

N’hi havia, doncs, un de tigre, un de guepard i un d’ocelot, que havia après a diferenciar i, a més, un de castor, que vaig encertar per casualitat, un de visó —que duia la Marilys—, que vaig reconèixer fàcilment, i el darrer de foca, que també vaig reconèixer, i els tres ja esmentats.

No vaig cometre cap error i en aquell instant es va produir, em va semblar, un canvi de signe decisiu en la meva valoració com a concursant, ja que ningú no s’esperava —en primer lloc les models però tampoc el jurat— que fos capaç de superar aquella prova.

El jurat, per tant, no va tenir cap més remei que adjudicar-me els set SÍ un altre cop.

Per acabar-ho d’arrodonir, a continuació em van proposar una altra prova de pissarra en què, en tres minuts, a partir de l’enunciat d’una frase, havia de deduir si les tres afirmacions que la seguien eren correctes o no ho eren.

La frase començava per: “Si X es rojo Y será verde” i continuava donant pistes per endevinar els colors de les lletres.

No era gaire difícil però requeria una certa concentració que en aquell moment vaig poder recuperar.

Al final vaig respondre bé i vaig superar aquella novena prova. Tot era ja més a prop.

Abans del tercer dilluns de participació, quan ja havia perdut bous i esquelles i tothom em considerava pràcticament eliminat, el meu amic metge Amadeu em va aconsellar que, abans de participar en el programa, em prengués una pastilla per vèncer l’ansietat que la situació d’eliminació imminent em produïa. I, de fet, la va encertar de ple, ja que els meus resultats, des del dia en què la vaig començar a prendre, havien canviat de signe decisivament.

Segurament per aquest motiu, quan em van proposar que, sense pronunciar cap paraula i seguint les instruccions d’un artista de mim allà present, interpretés el fet de pujar unes escales, l’avarícia i, finalment, un titella, em trobava tan relaxat que em vaig permetre d’introduir-hi algun element còmic que va fer que el públic assistent es posés, per primera vegada, a aplaudir empenyent el jurat a concedir-me, altre cop, els set SÍ.

Després d’aquesta actuació només em quedaven quatre obstacles mes per superar.

Tot seguit, va aparèixer a la sala de festes un cambrer que ens va demanar a tots els presents què volíem prendre. Mentre anava recollint les comandes de la gent que m’acompanyava al plató, vaig recordar el que l’Amadeu m’havia dit: “Ni gota d’alcohol o corres el risc que es potenciï l’efecte de les pastilles i et quedis penjat”. Amb aquest consell ben present, no se’m va passar pel cap altra cosa que demanar una Coca Cola.

En aquell moment no me’n vaig adonar, però l’endemà vaig ser conscient que a gran part dels telespectadors els va semblar que feia un anunci. Més endavant explicaré quines en van ser les conseqüències.

Però continuem. Un cop tothom va haver demanat, el cambrer se’n va anar i no va trigar a reaparèixer amb les consumicions, que va anar servint a cadascú de nosaltres. El compte se’l va quedar el presentador i jo no veia de cap manera per on anaven les coses. Aviat vaig sortir de dubtes quan en Prat em va dir que, per superar la prova, havia de calcular el preu de tot allò que ens havien servit.

Jo no anava gaire sovint a sales de festes, entre altres coses perquè a Barcelona estava més sol que la una i, per tant, la petició em va agafar sense gaires eines per calcular-ho. Vaig pensar quant podia costar tot allò a la botiga, hi vaig afegir un marge raonable per a una sala de festes i em vaig aventurar a dir que l’import de les consumicions devia estar entre 750 i 800 pessetes. En Prat va mirar la nota i va dir que allà posava 700 pessetes, amb la qual cosa el jurat, d’acord amb l’opinió de tothom, va considerar que la desviació havia estat petita i va donar la prova per superada.

Anàvem arribant al final, ja teníem el resultat de la dolorosa, però figurava que jo no duia prou diners per pagar-la i, per tant, com si es tractés d’un mal acudit, em vaig veure en la necessitat de rentar els plats.

Però no d’una manera convencional. Davant meu va aparèixer un estri que no havia vist en la meva vida. Em van dir que era una rentaplats. A sobre hi havia una pila de plats i uns gots i, pel que semblava, l’aparell estava connectat a una presa d’aigua i a la xarxa elèctrica.

Col·locar-hi les peces de vaixella no va representar cap complicació, ja que de seguida vaig veure, a les dues safates que tenia l’aparell, els llocs on es podien situar plats i gots, així que aviat vaig aconseguir omplir i tancar la màquina. El problema consistia ara a posar-la en funcionament.

Vaig mirar els botons, que estaven retolats en alemany —ho sabia perquè n’havia estudiat durant dos mesos en acabar l’escola—, i sobre un botó vaig veure un signe que, d’acord amb els meus coneixements d’electrònica, vaig identificar com d’encesa. Sense dubtar-ho, el vaig prémer i, ignorant-ne el perquè, l’aparell es va engegar. Prova totalment superada i nous aplaudiments del públic assistent.

Semblava que la cosa anava de baixada; només em restaven per superar dues proves i, si tot succeïa com en els casos anteriors, la darrera seria una prova protocol·lària sense cap dificultat per superar-la. Diríem que seria una cosa així com l’última etapa del Tour de França, on gairebé mai ningú gosa desbancar el que guanya.

Però encara quedava una altra prova per arribar a la darrera.

I aquest cop l’orquestra del Mestre Solà va arrencar interpretant la cançó “Cuando me enamoro” sense que ningú m’advertís de res. Vaig creure que la cançó anticipava alguna prova fins que el saxo solista va fallar estrepitosament una nota i tots van seguir tocant com si res. Al cap de poc temps, una altra pífia, i així fins a quatre notes falses.

La prova resultava evident: em demanarien quantes eren les notes falses que havien sonat. La resposta era igualment evident: quatre. I com que eren aquestes, ni una més ni una menys, la tretzena prova de la nit va quedar resolta i ja podia dir que tenia el premi a tocar.

(continuarà)