L’hora de la veritat

La setmana abans del tercer dilluns de juny va resultar mogudeta.

El dimarts 11 em van trucar de Televisió Espanyola per confirmar-me que el dia 17 de juny a les nou del vespre, m’esperaven als estudis de l’Hospitalet de Llobregat, per tenir temps de maquillar-me abans de començar el programa.

L’Albiol, per la seva banda, em va preguntar si m’ho havia pensat bé, ja que, després de tot el que ens havia costat aconseguir que em readmetessin, amb la meva tossudesa, estava a punt de fer inútils tots els esforços realitzats. Li vaig confirmar que ho tenia ben decidit i que no em faria enrere i em va deixar per inútil.

Aquell mateix dia, vaig tenir un ensurt, en assabentar-me d’una cosa que no sabia i que em va preocupar. Efectivament, quan li vaig comunicar a l’Antoni Morral, el meu cap del departament d’electrònica de consum, que anava a participar al concurs, em va dir que el seu sogre era en Jesús Oyamburu, conegut productor de programes de Radio Nacional de España, i que en aquell moment exercia també de productor a Un millón para el mejor.

El Sr. Oyamburu era el pare de dues bessones, la María Jesús, que era la dona del meu cap, i la María Antonia, que era una actriu de cinema coneguda amb el nom artístic de Sonia Bruno, que en els anys seixanta va prendre part en algunes pel·lícules dirigides per Francesc Rovira Beleta, Manolo Summers, Luis García Berlanga i d’altres de no tan rellevants, i la carrera de la qual es va veure interrompuda de cop quan, l’any següent, es va casar amb José Martínez, jugador de futbol del Real Madrid conegut com a «Pirri».

Quan li vaig explicar que havia decidit no esperar més i que anava a participar en el concurs la setmana següent, em va comentar que potser no feia bé, ja que, a més de tots els inconvenients, que ja coneixia, el mateix dia competiria amb mi com a candidat al programa en Mario Urbano, una persona molt propera, en aquells moments, a la família de la seva dona.

Em va sorprendre que no m’ho hagués dit abans, i de fet em va costar fer-li-ho explicar clarament.

Pels antecedents viscuts, em va semblar que aquest fet podia suposar un inconvenient addicional i, tal com havien anat les coses, va fer que em poses en guàrdia, ja que tenia l’evidència que les circumstàncies externes podien influir decisivament en el desenvolupament del programa.

De totes formes, aquestes cabòries es van acabar automàticament quan finalment va arribar el gran dia.

El dilluns següent a les nou del vespre, en una zona mal urbanitzada, al costat d’un descampat on gairebé no hi havia voravia, vaig aparcar, a prop del Teatre de l’Opera de l’Hospitalet, el meu cotxe, un Simca 1300 que m’havia comprat feia un parell d’anys amb la indemnització que un despatx francès d’advocats havia aconseguit de la companyia d’assegurances per l’accident de trànsit que vaig patir a Tolosa de Llenguadoc durant el primer any de la meva estada en aquella ciutat.

La gent de la televisió em va rebre, com esperava, amb pulcritud, com a qualsevol altre concursant.

De seguida em van fer passar al lloc habilitat per al maquillatge, on ja hi havia un dels candidats i la Sra. Margarida Llopart, responsable de maquillatge de TVE a Catalunya, i les seves noies, que ens van preparar per aparèixer sense lluentors davant de les càmeres.

Cap a les deu ens van dur als tres candidats al plató, on en Joaquín Prat i la secretària del programa, la señorita Montse —més tard sabria que era una actriu anomenada Montserrat Cierco— ens esperaven.

Érem l’amic de l’Oyamburu, en José Maria Guadalajara, un enginyer de telecomunicacions que més tard ocuparia un càrrec de responsabilitat a la Companyia Telefònica a Catalunya i jo.

A l’hora d’asseure’ns per respondre les preguntes prèvies ens van situar, des del punt de vista de la càmera, a en Guadalajara a l’esquerra, a mi al mig i a la dreta el contrincant teòricament més perillós.

Com ja he explicat en un altre lloc, per superar la fase prèvia calia respondre unes quantes preguntes de coneixements generals. Jo, com era normal, estava una mica nerviós, més que res perquè era conscient que, si no aconseguia passar aquesta fase, després de totes les meves peripècies, el ridícul que faria davant tots els que les coneixien seria monumental. Les preguntes no eren gaire difícils, però la novetat de l’entorn, les càmeres, el presentador, la secretària i la colla de persones que es movien darrere de les càmeres no constituïen els millors elements ambientals per concentrar-se i estimular la memòria.

Ens van fer sis preguntes a cadascú, de les quals només en vaig respondre correctament quatre, les mateixes que el conegut d’en Oyamburu, per la qual cosa es va fer necessari un desempat. La pregunta que em va permetre de participar a la recerca del milió va ser: quin era el nom del port de Roma? La resposta degué sonar, per a alguns, com un renec, però la vaig encertar. Era Òstia. I com que el meu contrincant no va encertar la resposta a la pregunta que li van formular, em van proclamar sisè candidat al concurs i em van dir que ja tenia el milió.

En Joaquín Prat em va presentar als telespectadors, va fer un esbós del meu currículum universitari i va donar a conèixer les persones que formaven el jurat.

A continuació, com si això formés part d’un ritual necessari, em va demanar per què m’havia presentat al concurs i, en cas d’aconseguir una suma important, què pensava fer amb els diners que em va ensenyar dins d’un maletí.

Suposo que aquesta darrera pregunta era conseqüència dels xous muntats pels dos primers guanyadors quan ho van explicar.

Naturalment, en la meva resposta no em vaig embolicar gaire i vaig dir que m’hi havia presentat perquè m’agradava competir i ho considerava una experiència interessant, i, pel que fa al destí dels diners, que no m’agradava fer plans sobre qüestions especulatives. I sense perdre més temps vam passar al desenvolupament del programa.

Jo tenia al cap el que m’havia dit en Miravitlles en relació amb les poques possibilitats que tenia de ser el tercer guanyador consecutiu; tenia ben clar que aquestes dependrien de la mena de proves que em proposessin i de l’actitud que prengués el jurat. Calia, doncs, tenir el cap fred i, com que no podia influir sobre les proves que em plantejarien, vaig mirar de prendre-m’ho amb senzillesa i serietat, intentant guanyar-me, almenys, la simpatia dels que havien de jutjar la meva actuació i de la gent que ens pogués estar veient. No tenia cap experiència de la força que l’opinió popular podria tenir, però m’ho vaig imaginar i els fets, més endavant, m’ho van confirmar.

Després que en Joaquín Prat recordés, un cop més, que les preguntes les enviaven els espectadors, la primera prova que em va proposar va consistir a anar caminant amb els ulls embenats mantenint-me sobre una línia recta que havien marcat a terra i fent tres recorreguts d’anada i tornada entre els seus extrems.

Començàvem bé. Aquella prova, que semblava inofensiva, era molt complicada per a mi, ja que una mínima diferència en la llargària de les cames, i jo havia tingut un accident que m’havia afectat la cama esquerra, feia que, si no tenies el control visual per corregir les derives, et desviessis cap al costat de la cama curta.

No obstant això, vaig fer els tres recorreguts intentant corregir la desviació però no ho vaig aconseguir del tot, i quan em vaig treure la vena no era, ni molt menys, en el lloc on se suposava que havia d’arribar. Afortunadament, algú, potser el doctor Navès, es va adonar de la dificultat i va fer d’assessor dels altres, però el fet és que el jurat es va mostrar generós i quatre dels seus membres em van donar un SÍ contra tres que van dir que NO,  amb la qual cosa, i als punts, vaig superar la prova.

Tot seguit, en Prat em va situar davant un quiosc de premsa amb una sèrie de diaris de provincias. N’hi havia deu i la prova consistia a identificar on es publicaven.

En vaig encertar nou i no van poder fer altra cosa que donar-me un SÍ per unanimitat.

A la tercera prova havia d’identificar quatre estats a partir dels seus països fronterers.

Els mapes corresponien a Hongria, Bolívia, Laos i Kenya. Vaig encertar els tres primers, però l’últim, en lloc de Kenya vaig dir que era Angola. El jurat va il·luminar sis SÍ i tan sols un NO, i d’aquesta manera va donar la prova per superada.

Tot seguit em van posar sobre una taula cinc minerals i em van donar cinc rètols amb els cinc noms: cinabri, galena, quars, sofre i pirita, i em van demanar que els posés al costat de les mostres corresponents. En vaig encertar tres i vaig intercanviar el de la galena i el de la pirita. Aquests dos minerals, si ho mireu a Google, s’assemblen molt, per la qual cosa suposo que el jurat va ser generós i em va aprovar per cinc a dos. Prova superada.

A la cinquena prova havia de visionar una projecció cinematogràfica on apareixien una sèrie d’animals salvatges que calia identificar: una girafa, un xacal, uns hipopòtams, un antílop i diversos elefants.

El xacal vaig dir que era un llop o una guineu, no ho recordo, però tots ells eren del gènere canis, i vaig confondre l’antílop amb un ant, que no s’assemblen gens excepte que tots dos tenen banyes. O sigui, que en vaig encertar tres de cinc, i el jurat degué considerar que estava prou bé, ja que em va atorgar sis SÍ contra un sol NO. Continuava impol·lut.

Tot seguit em van plantejar la primera de les moltes proves de lògica de pissarra que em va tocar resoldre al llarg de la meva participació. En un suposat dialecte africà hi havia tres frases amb la seva traducció al castellà i una quarta que calia que traduís basant-me en la traducció de les tres primeres. La resposta que vaig donar va ser: «Las estrellas lucen de noche en el cielo», quan, segons el presentador, havia de ser «Las estrellas brillan de noche». El jurat s’ho va pensar una bona estona i finalment van aparèixer quatre SÍ i tres NO. Ja duia sis proves i encara no havia signat cap xec. De moment la cosa semblava anar prou bé.

(continuarà)

Un pensament a “L’hora de la veritat

  1. Gran Sonia Bruno!
    Llàstima d’actriu, però ja se sap que en aquella època els mascles ibèrics no volien que la dona treballés fora de casa…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *