llegir-escriure

La llengua normativa. Què és correcte i què incorrecte. Això ho puc dir? Llengua literària, comuna, estàndard… Expressions lligades al desenvolupament i la normalització de la llengua, un debat obert des de fa anys a la societat catalana, com a mínim des de la famosa polèmica ortogràfica  del 1796 al Diario de Barcelona. Al segle XIX, els literats catalans que es queixaven de la falta d’uniformitat de l’ortografia (també n’hi havia que no) es pensaven que posant-se d’acord amb quatre punts, no gaire importants, n’hi hauria prou per unificar-la. Això ho creia, per exemple, en Claudi Omar i Barrera en un article a La Vanguardia del 17 de febrer de 1892: “¿qué es lo que diversifica hoy los métodos de escribir? Los plurales acabados en as o en es, les terminaciones atx, etx, itx, otx, utx, la aplicación de la ç y alguno otros detalles sin importancia”, com explica Josep Miracle a Història anecdòtica de l’ortografia catalana (Edicions la Paraula Viva, 1976, p. 54). Pompeu Fabra, en un article a La Vanguardia del 22 de març de 1892, va ser el primer a defensar que amb aquests quatre canvis no n’hi hauria prou, que la feina era més feixuga: “He ahí nuestra ortografía: es la castellana con cuatro convenciones impropias de estos tiempos y un sistema de apostrofación que llega a dificultar la lectura de nuestra lengua, ya que según el se marcan elisiones imposibles. Y creen algunos que lo único que hay que hacer para bien de nuestra literatura es “ponernos de acuerdo sobre la forma de escribir les o las, vatx o vaig, meteix o mateix, baixo o baxo y otras fruslerias en que discrepamos”. Como si, por otra parte, no discreparamos más que en cuestiones ortográficas. ¿No discrepamos en algo más importante? ¿Estamos todos acordes sobre cuál ha de ser el moderno catalán literario?”. El debat es pot seguir en esdeveniments com la campanya de L’Avenç (1890), les Bases de Manresa (1892), el Bolletí de mossèn Alcover (1901), el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906)…

Foto: Pompeu Fabra, per Ramon Casas. 

El 1907 Enric Prat de la Riba va crear a Barcelona l’Institut d’Estudis Catalans. Quatre anys més tard, el 4 de febrer de 1911, el va ampliar amb la creació de la Secció Filològica i la Secció de Ciències. La Secció d’Estudis Filològics i Expansió de la Llengua Catalana (nom complet) va nomenar una ponència per tractar el tema de l’ortografia. Estava formada per experts de les tres seccions: Antoni M. Alcover, Josep Carner, Frederic Clascar, Pompeu Fabra i Lluís Segalà, per la Filològica; Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch i Miquel dels Sants Oliver, per la Històrico-arqueològica, i Pere Coromines i Eugeni d’Ors, per la de Ciències. Les Normes Ortogràfiques van ser aprovades pel plenari de l’Institut d’Estudis Catalans després de moltes reunions i publicades el 1913. 

Amb la publicació de les Normes Ortogràfiques, s’havien definit dos fronts clars: els que n’eren partidaris i els antinormistes, organitzats al voltant dels Jocs Florals i, a partir del 1915, de l’Acadèmia de la Llengua Catalana. Entre aquests, algunes personalitats com Narcís Oller, Victor Català, Apel·les Mestres, Josep Pin i Soler…, i el més combatiu, Francesc Matheu. Prendre partit per les Normes de l’Institut, per les Regles de l’Acadèmia (1916), o per cap, és una decisió lingüística però sobretot patriòtica, ideològica. Fixem-nos en un article a Ilustració Catalana (3 de gener de 1916, p.14): “Per amor a la Llengua uníuvos tots, y entre tots fèu lo qu’ella fretura. Posèuhi’l cor tant com el cap. L’interès de la Llengua està per sobre de tot interès particular, per sobre de tota vanitat. Fèmli tots homenatge y subjectèmnos als seus manaments.” 

El text té tan sols catorze pàgines, de les quals quatre són el pròleg. S’hi recullen vint-i-quatre normes. Són les que, de manera força reduïda, enumero a continuació, respectant la terminologia de l’època:

1. Plurals en -es i terminacions verbals en -es, -en, -em, -eu.

2. g davant e i i.

3. h etimològica.

4. Els nexes grecollatins ph, th, ch i rh s’escriuen f, t, c o g, i r.

5. La i asil·làbica (semivocal) rere vocal s’escriu i. Quan no sigui asil·làbica o sigui una i tònica no accentuda gràficament, s’hi posa dièresi (hi ha quatre excepcions).

6. La conjunció derivada del llatí et s’escriu i.

7. Ús de l·l.

8. Davant b, p i m s’escriu m. Davant f s’escriu m (conserven n els prefixos con-, en- i in-). Davant n s’escriu n o m segons la pronúncia. Davant c i t s’escriu mp. Davant altres consonants s’escriu n.

9. La preposició derivada del llatí apud s’escriu amb.

10. q davant u asil·làbica, amb dièresi davant e i i.

11. Mots erudits amb s o ss segons el llatí. El prefix trans- sempre amb s.

12. El so de s sorda que, seguint un criteri alhora etimològic i tradicional, tothom convé a representar per c davant e i i, s’escriu amb ç davant a, o i u. S’accepta s i ss en els mots d’origen àrab. No cal escriure ç davant de consonat ni en principi de paraula.

13. La x (pronunciada cs, c o gz) s’escriu x. El so de x palatal es representarà per x en general i per ix darrere a, e, o o u quan no siguin diftongs.

14. b d g a final de paraula en mots erudits i derivats. Darrere consonant o darrere vocal no accentuada, b d g o p t c segons el derivat. Darrere vocal accentuada, sempre p t c.

15. A fi de mot, -tx en derivats com despatxar, la resta de casos -ig.

16. Accent greu i agut. S’accentuen els mots aguts acabats en vocal més -s i -n, i els mots plans en què la vocal tònica és una i o una u seguida de vocal (estudía) Accent diacrític: s’accentuen els dos mots que puguin portar confussió (sò i só), excepte si un és neutre (sà i sa).

17. Davant de vocal o h es trenca la contracció al, del.

18. S’admeten els pronoms en, et, es…, al costat de me, te, se…

19. S’usaran les formes sil·làbiques (plenes o reforçades) davant de vocals (porti els llibres). Les asil·làbiques, en combinacions de verbs i pronoms (mira’m), combinacions de pronoms (me’n dóna), preposició i article (entre’ls dits) i, facultativament, en monosíl·labs (que, no). Sempre acostades a la paraula anterior i separades per un apòstrol.

20. Hi, ho són invariables.

21. Distinció entre li i l’hi.

22. No s’admet els-e, ens-e, en-e, amb-e.

23. Guionet entre el verb i els pronoms àtons, o l’apòstrof si és una forma enclítica asil·làbica.

24. No s’escriurà pera sinó per a.

Cada punt va ser objecte de debat i discussió. En sis mesos, del juliol al desembre del 1912 es van redactar tres versions de les Normes. S’ha d’entendre que les Normes eren la base del que havia de ser l’ortografia de la llengua catalana, per tant, havien de recollir el màxim d’adhesions. Per aquest motiu i per les discussions de la ponència no van ser exhaustives, només tractaven les qüestions indefugibles, però no era el punt final de la feina de codificació, sinó més aviat el punt de sortida o, més exactament, els fonaments, la base de l’edifici ortogràfic, com explica Josep Miracle (p. 261), “La Secció de Ciències no havia demanat sinó una avançada, un canemàs, una guia, unes normes. I això ja era una realitat”. L’objectiu final era la plena modernització de la llengua catalana. 

En resum, que preparant aquest punt pel centenari de les Normes no he pogut evitar comparar la polèmica del 1913 amb l’actual sobre la Declaració de sobirania: les discussions bizantines al voltant d’una paraula, les crides a la unitat per part de les dues parts, els posicionaments personals, la sensació general de garbuix… 

Les Normes es van imposar, amb el temps i no sense dificultats, perquè resolien una necessitat de la societat i, a més, la resolien d’una manera entenedora i directa. Si la Declaració de soberania s’imposa ha de ser per les mateixes raons. Això sí, cal que tinguem clar l’objectiu final, com el tenia Fabra quan debatia sobre si escriure vaig o vatx.