ferrar oques – trencar l’olla

L’espai natural d’afirmació i creixement d’una llengua és la conversa, la tertúlia, una taula, els amics al seu voltant, escarxofats al seient i amb tot el temps del món…

A Masquefa fa temps que cada dijous el Francesc Estruch, de cal Pere Llec, convida els amics a reunir-se una estona al Casal o a l’Hotel, a sopar, fer-la petar, riure, fer memòria… La majoria membres honorables de la generació del Baby Boom, organitzats a través del whatsapp.

I gairebé sempre als sopars del dijous a Masquefa la llengua pren presència de manera discreta. I jo, únic filòleg de la colla, en prenc apunts mentals. Excepte ahir, que els vaig passar al paper. I avui m’he animat a traslladar-los a la pantalla.

D’expressions d’aquelles dels avis, que ara amb prou feiens es diuen, en coneixia unes quantes, però ahir em van sorprendre amb una surrealista ferrar oques, que és el que es preguntava quan algú volia saber si algú altre tenia feina: “què fas demà al matí, ferrar oques?”. Algú hi va afegir que això es deia amb un matís picant, ja fos sexual o viciós, que no tots els de la taula van reconèixer.

Més tard, un va aparèixer amb un cafè amb gel, que bé podria ser un suau, és a dir, un cafè amb gasosa. I es va encetar el debat de si també es podia fer amb sifó, possibilitant denegada amb vehemència. “Un suau es fa amb grasiosa!”, amb accent a la o, que és com n’havíem dit tota la vida abans de la interferència del català escrit, i per això a la taula es reinvindica amb orgull.

No recordo com vam acabar parlant de bestioles com les cuques de llum i els dragons, que abans se’n veien més, i dels sabaters, que caminen per sobre de l’aigua, i d’una mena de cucs, de pell metàl·lica, que es cargolen quan els toques: les senyorites.

D’aquí es va passar al món de quan érem canalla, i als jocs infantils, com el Pare Carbasser, habitual de les nits d’estiu, quan es prenia la fresca a la porta de casa. Un preguntava “El Pare Carbasser quan va venir de la guerra va portar…”, i a partir d’aquí havies de descobrir què era fent preguntes i no es podia contestar ni si ni no, ni blanc ni negre, ni or ni plata. I si t’equivocaves havies trencat l’olla, igual que a cuit amagar quan deies el nom d’algú que no era, i llavors havies de tornar a parar.

I també com l’arri arri tatanet, anirem a Sant Benet, comprarem un… I aquí és quan algú diu un formatget. I hi intervinc per explicar que jo deia un panellet, i que també havia sentir a dir a Manresa un vitanet. En aquest punt no hi va haver consens… 

I d’altres paraules que ens van acompanyar de petits, com el puntax, el nom d’un estri per fer punta al llàpits, substantiu invariable. Llavors desconeixíem que Puntax era una marca comercial.

I, en fi, vam aconseguir tancar la nit sense parlar ni del Barça ni del Procés.

 

Un pensament a “ferrar oques – trencar l’olla

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *