llegir-escriure

   Continuem amb la descripció de la llengua que el jove Salvador
   va fa servir al seu diari.

    Portrait photographs of celebrities, Carl Van Vechten photograph collection.
      Library of Congress LOT 12735, no. 275, LC-USZ62-116608  

Una de les característiques del català de Dalí és l’ús de les preposicions a i en (escrita an) en el complement directe de persona, alternant-les totes dues sense que hi hagi sabut veure un criteri clar: La força ha sufocat la rebel·lió a tiros, matant an en Chueca (p.81), als qui manaren fusellar an els soldats (p.87), A l’andén hem trobat a una colla de caçadors (p.90), A l’eixir de foot-ball trobem an en Sala (p.155), tot esperant an el paleta (p.177), Veig an en Subies (p.177), Ell no estima a la Lola (p.189). 

Dalí fa servir formes dialectals, com ara els renecs que diu la vella Llúcia perquè el Salvador li ha pintat un retrat ple d’arrugues: Tafoi de xicot (…), llamp me mau!  (p.51). O formes com ara les següents, d’algunes de les quals no n’he tret l’entrellat: són informacions bufarulles (p.52), un cirabotes feia xistes poca-soltes; un miquirinel·li de militar esperava cada jorn les noies a l’eixir de dibuix (p.65), i una cadena de rellotge sis i tretze (p.89), Riem i compro cacaus i avellanes (p.114), Els camps de blat s’estenen vora el camí, ple d’escardots (p.139), El brugit de la civilització m’atorrolla (p.147), una fumanta tassa de cafè amb llet (p.149), És segur que ben prompte es firmarà la pau amb els rojos (p.153), Les remercio en un somriure amarg (p.155), Els rossinyols i altres ocells embaumen l’aire d’una quieta poesia (p.139), un seguit d’emocions que embaumaven la meva ànima d’un dolç benestar (p.159), no surt a pescar pel temps que sempre amenaça “grop” (p.164),el meu cor bat adelerat (p.187), la pluja xarbota els vidres (p.187), els fanals es reflecten en els sots (p.195), En aqueixa terrassa hi havia geranis encesos de color, tomateres, carbasseres i una figuera (p.167), Canten unes cardines rera la gàbia (p.211), la llum, el sol, el cel, auceeeeeells! (p.212). D’aquests termes, miquirinel·li no l’he trobat enlloc, així que més que un dialectalisme potser és un dalinisme… I bufarull només l’he trobat com a nom de persona o de lloc. Embaumar surt al Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll com a sinònim de perfumar, i també hi surt cirar, “enllustrar sabates o altres coses de cuiro”, provinent del francès, i escardot, variant de card. I el grop és una “nuvolada tempestuosa congriada sobtadament”, típica de l’Empordà. Reflectar és una variant de reflectir. I remerciar un gal·licisme per regraciar. Cardina es com en diuen de les caderneres des de Salses fins a Olot, i també a Solsona. Sobre els cacaus, sembla que és un abreujament de cacauet. Com que la terminació et és un sufix que s’afegeix a l’arrel per indicar petitesa, també es pot fer el procediment invers. Esclar que aquest no és el cas, ja que cacauet ve del nàhuatl o asteca. El mateix diccionari assenyala que és una forma que es diu a Tortosa i València, però jo també l’he sentit en gent de Lleida. Pel que fa a l’expressió sis i tretze, em remeto a l’explicació que dóna Fèlix Fanés: “Entre les parades que s’instal·laven a Figueres durant les festes de la Santa Creu n’hi havia unes que s’anomenaven sis i tretze, que eren una mena de tómboles. Un rellotge de sis i tretze podria ser, doncs, un rellotge de fira.”

També utilitza l’adverbi pas sense el no, A l’Institut pas res de nou (p.173). 

Així mateix, fa servir força vegades formes com testa en comptes de cap, volta en lloc de cop o vegada, eixir en comptes de sortir, roig en lloc de vermell i jorn en comptes de dia: amb la testa coberta (p.71), després d’haver eixit (p.74), cada volta que arriba (p.179), Una volta al llit, hi penso (p.187), les cases de davant són totes roges (p.180), Ha fet un jorn melangiós i núvol (p. 46).

Els dies de la setmana els diu amb el verb ésser tant en tercera persona com en primera, però sempre acompanyat del pronom partitiu: Avui n’és divendres (p.173), Avui en som dilluns (p.179), Fa  fins que el dissabte n’és arribat (p.113).

Fa servir dues expressions relacionades amb jocs: Juguem a cuit (p.140), abans corren i juguen a fet i a amagar (p.139). La primera només la trobo, un altre cop, al diccionari d’Alcover-Moll: “joc de nois i de noies, en el qual un dels jugadors, designat per la sort mitjançant una fórmula per a comptar, ha d’encalçar els altres i anar-los agafant d’un en un fins que els ha agafats tots, i aleshores para el primer que ha agafat (Puigcerdà, Ribes, Ripollès, Empordà, Gir., Vic, Vallès, Barc., Ll.)”. La segona, sí que la recull el diccionari de l’IEC però sense les preposicions.

Aquest català popular, recull d’oralitat, amb castellanismes, sí, però també amb molts termes propis de l’Empordà, amb un lèxic ric, l’amaneix ací a allà amb arcaismes provinents del català escrit, perduts en la parla. Serien casos com ara jorn, puix, ço, quelcom, cuitar: Ha fet un jorn seré, però fred (p.47), Hem anat, com cada jorn, al rosari (p.54). Sols deu procurar-se per la revolució, puix dintre els règims capitalistes… (p.55), Regnava molta agitació entre els estudiants, puix corren rumors… (p.67), En els moments actuals, ço que defensen els treballadors (p.77), quelcom devia haver-hi de molt greu (p.85), tot lo que agrada cuita a acabar-se (p.191).

Finalment, el jove Dalí utilitza l’expressió senyor Esteve amb el significat evident de botiguer o burgès, contraposat als revolucionaris: Això són homes, senyors Esteves! (p.69), ha fet arrufar el nas a algun senyor Esteve (p.206). I als setze anys ja fa servir un mot que va acabar fent seu i convertint-lo en una marca de la casa: l’adjectiu putrefacte substantivitat. desbarrem i estudiem putrefactes (p.171).