CALAIX DESASTRE

Això no són trets, això és que algun pagès ha muntat una d’aquelles màquines  amb una precisió cronomètrica i sistemàtica que fan fàstic per tal d’allunyar els pardals.

Algú diria: Pagesos!; però ja sabeu que a mi generalitzar no m’agrada, allò de que tots els “…” són iguals, no,  i potser la única dita que subscric, encara que no enterament, és aquella que diu: Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos, llevat d’algunes  anòmales excepcions, doncs tinc algun amic advocat que és un encant de persona i la meva filla gran és a punt de convertir-se en advocada i a l’infern com a que no. I ja em perdonareu, però és que he dormit malament. De fet fa dies que dormo malament. Jo tinc el son fluix, la veritat, des que va nàixer la meva filla gran i la molt punyetera es va passar tres anys i mig sense dormir cap nit, però l’altre dia cap allà les cinc de la matinada, moment en que es produeix la fase REM del son i que suposadament l’inconscient o subconscient envia informació al conscient, em vaig despertar sobresaltada pel que semblaven dos trets, PAM, PAM. Tal i com està el món, un assassinat, vaig pensar, fent cas del què semblava dir-me l’inconscient, però en dos minuts i mig aproximadament, una altre cop PAM, PAM. Una lluita entre dues bandes, o entre una banda i la policia, continuava dient el meu inconscient. No havien passat dos minuts i mig més, un altre cop PAM, PAM, dos tret més. Aquí hi haurà més morts que a l’ Iraq vaig tornar a pensar, i quan m’aixecava del llit per anar a telefonar a la policia, el meu inconscient, en un flash d’aquells que només té l’inconscient, em va dir: Nena, això no són trets, això és que algun pagès ha muntat una d’aquelles màquines  amb una precisió cronomètrica i sistemàtica que fan fàstic per tal d’allunyar els pardals dels raïms. El pagès deu viure lluny de la vinya, però.  I sí, sí, era això. Des d’aquell dia i suposo que fins el dia de la verema, matemàtica i automàticament, cada nit cap allà a les cinc de la matinada i fins a les set més o menys, comencen els jocs d’artilleria amb una precisió cronomètrica cada dos minuts i mig. Es deu pensar el pobre pagès que els ocells són tant ingenus que no captaran el missatge que de cinc a set el menjador està tancat. O potser és que a partir de les set, enlloc de petards, el pagès es planta a la vinya i comença a moure els braços com un autòmat. Doncs mira, potser aquesta seria una bona  solució, demanar alguna subvenció, ara que tot està subvencionat, per posar diferents espantaocells com els de tota la vida, però  autòmats i que no fessin soroll. Perquè no us podeu arribar a imaginar la quantitat de coses que es poden acabar pensant i fantasiejant en dues hores cada dia a la matinada. Fins i tot suposes que si tinguessis una escopeta a les mans i el cul o la cara del pagès a prop faries diana plena segur; evoques l’idea que tant de bo li agafi la fil·loxera a la vinya, planeges muntar una manifestació per no consumir  vi, però de seguida t’adones que tindries pocs seguidors i fracassaries; cavi-les fer campanya per consumir Sangre de Toro enlloc de productes de la terra, jo que sóc de fer país, que fins i tot a San Francisco demano el meu Oda del Castell del Remei al preu que sigui… Mare meva, estic desvariejant, penso. I cada cop entenc i comprenc més al personatge que interpretava en Michael Douglas a Un día de furia, i que fa que qualsevol persona en un determinat moment i circumstàncies pugui perdre els estreps i convertir-se en una persona violenta. Alienació mental transitòria, addueixen els advocats de torn, que no sé si ho han après el primer any de carrera o d’algun guió cinematogràfic, però que a l’acusat li fa posar cara de “Veieu que n’és de llest el meu advocat”. Ja us ho he dit abans, m’heu de perdonar, he dormit malament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!