La imatge que guarde de tu
Antònia Lurbe Lacomba va morir el 3 de març de dos mil deu, a la una i mitja del migdia, en un poble de València. En silenci, amb tranquil·litat, gitada al llit, mentre la seua filla Antònia li agafava la mà. Sense dir ni una paraula, se li escapà l’ànima i es va abandonar a un son etern, de la qual només tornaria quan pensàrem en ella i dibuixàrem un somriure al rostre.
Antònia Lurbe Lacomba, nascuda al Cabanyal, va morir un tres de març, als setanta-cinc anys. Tranquil·la, voltada de tantes medecines. Sense por, amb convicció que la seua hora havia arribat. Segura, amb l’esperança que es retrobaria amb en Bernat. Se n’anà, i l’única cosa d’ella que ens deixà va ser el seu cos, per poc de temps, perquè vint-i-quatre hores després desapareixeria darrere del mur del cementeri del barri d’on provenia.
Antònia Lurbe Lacomba va morir el tres de març del dos mil deu, quan jo acabava de complir els onze anys, feia tres setmanes, i era a l’escola, inconscient que a casa, a l’àvia se li acabava la vida, i que no tornaria mai. Tampoc era conscient de què era tenir càncer fins feia dos mesos, quan la mare de ma mare va recaure.
Antònia Lurbe Lacomba, mare d’una sola filla, va morir el tres de març del dos mil deu, després de molts anys de quimioteràpies i visites a l’oncòleg, quan el càncer que patia es va apoderar del batec del seu cor.
Antònia Lurbe Lacomba va morir un tres de març. El quatre de març no em deixaren anar acomiadar-la, no volien que patira. Però jo haguera preferit dir-li un últim adéu. Ens deixà amb un somriure, i aquesta és la imatge que vaig decidir guardar en la memòria, cada vegada que la recorde, el somriure.
Marina C.