Créixer i definir-se

Buscant en Google definicions d’adolescència, n’he trobat dues que m’han cridat l’atenció. La primera deia: “la neu i l’adolescència són els únics problemes que desapareixen si els ignores el temps suficient” d’Earl Wilson. La segona: “La mare naturalesa és providencial. Ella ens dóna dotze anys per desenvolupar amor pels nostres fills abans de convertir-los en adolescents”, era de William Galvin.

Bé, després de llegir la segona he hagut de buscar la definició de providencial. Per si vosaltres tampoc no sabeu què vol dir, segons Google ser providencial vol dir ”ser molt oportú”. Per què tenim aquestes idees sobre l’adolescència? Els que ja han passat aquesta etapa solen descriure-la com la millor etapa de la vida, en què totes les portes se t’obrin i tens el poder de definir-te a tu mateix. Comences a ser conscient que no viuràs amb tons pares tota la vida, que hauràs d’estudiar una carrera, buscar un treball, formar una família… En definitiva, que hauràs d’escollir la vida que vols tenir d’ara endavant.

Està clar que tot açò junt pot crear molta pressió sobre algú, sobretot a qui no té clar què vol fer o com aconseguir això que vol. Si tots acabem passant per aquests moments, per què a tu et fa la impressió que ningú no t’entén? Bé, m’estic prenent massa llibertats al generalitzar tant. Està clar que cadascú som un món i que els problemes que puc tenir jo seran completament diferents dels que tinga una altra persona, però pense que almenys hi ha algunes coses per les quals tots passem.

És inevitable, no? A mi, personalment, em fa molta ràbia quan sent que mons pares no m’entenen o que ni tan sols s’esforcen per fer-ho. A vegades em sembla que només estan ací per dir-me tot el que faig malament o el que no els agrada de mi. ”No et poses eixa roba, no et queda gens bé”, ”No et faces una cua, et queden millor els cabells solts”, ”No pots anar dient què penses arreu perquè potser a algú no li agrada i poden fer-te mal” Són necessaris aquets tipus de comentaris? No ho sé, pot ser que siguen només coses meues i de la meua edat, però pense que ningú no té dret a dir-me com he de vestir, de pentinar-me o inclús de pensar. Ni tan sols mons pares. De veritat estic demanant una cosa tan difícil?

En definitiva, el que volia expressar en aquest article és que pense que l’adolescència no és fàcil, que cadascú la vivim a la nostra manera i que l’hem de gaudir, és clar, també a la nostra manera.

E.A.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *