ICCAT i la pesca Il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU): atrapats en la trampa del Laissez faire

ICCAT i la pesca Il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU): atrapats en la trampa del Laissez faire (per Michael Earle i Raül Romeva)

 

Hi va haver un moment en què ICCAT (la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina Atlàntica i espècies afins), es trobava a l’avantguarda de la lluita contra la pesca il·legal, no documentada i no reglamentada (IUU), i liderava el debat innovant amb tota mena de mesures i instruments. Així, per exemple, ICCAT va ser la primera organització regional que va prohibir les importacions de països que eren sospitosos de permetre que hi haguessin vaixells que naveguessin amb els seus pavellons (banderes) amb l’objectiu d’esquivar les regles i normes internacionals. Igualment, també va ser la primera a establir una llista negra de vaixells que han estat caçats practicant pesca il·legal o a-legal.

En els seus inicis, la ICCAT actuava de manera realment valenta en relació a les Parts no Contractants (és a dir, els països que no eren parts integrants de l’organització), i adoptava regularment recomanacions que van conduir a un significatiu nombre de prohibicions a les importacions de diversos productes (Tonyina Vermella, Patudo, Peix Espasa,…). Ulteriorment, en un moment donat, i davant les crítiques de ser especialment dura amb les parts no contractants, oblidant-se de les responsabilitats de les parts membre, va començar a actuar, també, contra algunes d’aquestes.

Una de les conseqüències d’imposar sancions a alguns dels països va ser que molts vaixells van optar per canviar de pavelló, una pràctica que, malauradament, resulta extremadament fàcil de dur a terme en l’actual marc (http://www.flagsofconvenience.com/) . ICCAT es va trobar llavors immersa en un singular joc que podríem anomenar: ‘a la caça de la bandera’. Aquest joc consistia a que quan un vaixell deixava un registre que estava essent objecte d’una prohibició a la importació, per un altre, obligant la ICCAT a investigar, trobar i finalment identificar, el país que havia consentit a concedir la seva bandera.

Una altra conseqüència va ser que les Parts no-Contractants van anar esdevenint progressivament en Parts Contractants, de manera que, com que aquells estats dels quals s’havia prohibit importar formaven ara part de l’organització, i a alguns se’ls va aixecar les sancions (amb l’argument que aquests estats havien fet substancials esforços per millorar les seves pràctiques), tot i que no en tots els casos, ja que a alguns dels nou membres de la ICCAT se’ls van aplicar noves sancions en tant que parts contractants.

Amb el temps, però, el nombre de països subjectes a prohibicions a la importació van anar disminuint a gran velocitat fins el punt que actualment no en queda cap en aquesta situació, i que només 40 vaixells es troben en una llista provisional de pesca IUU, la qual ha de ser discutida enguany. Aquesta xifra contrasta amb la llista de l’any 2000, que comptava amb … 345 vaixells!!

D’aquesta evolució dels fets se’n poden extreure almenys dues conclusions. La primera seria que la ICCAT ha estat tan efectiva en la seva lluita contra la pesca Il·legal, que aquesta ha estat pràcticament eradicada. Tanmateix, n’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la llarga llista de temes tractats enguany en el si del Comitè de Compliment (Compliance Committee, CoC) per constatar que això no ha estat així. La segona lectura, en canvi, seria que els membres de la ICCAT es van adonar que si es podia sancionar a estats que eren Parts Contractants, es podria donar el cas que algun dia els acabés tocant a ells! Solució? Jo t’ajudo a tu (et perdono les males pràctiques) amb la confiança que quan em toqui a mi tu facis el mateix. En els anys que fa que segueixo el tema, constato any rere any, i de manera fefaentment, que aquesta és malauradament la dinàmica.

La pesca és una indústria global, amb flotes mòbils, capital mòbil i múltiples mercats. És per això que només es pot combatre la pesca il·legal, de manera efectiva, si es fa de manera multilateral. El problema és que, fins ara, les Organitzacions Regionals de Pesca (RFMOs), inclosa la ICCAT, han demostrat ser del tot ineficaces, de manera que ens cal trobar altres aproximacions al problema i mesures concretes que enforteixin els fòrums multilaterals.

Aquest és, de fet, l’enfocament que la mateixa Unió Europea es va veure forçada a adoptar quan va adoptar el seu Reglament IUU, l’any 2008. En efecte, les sancions comercials imposades per la ICCAT van resultar ser les precursores de normes similars que s’han incorporat al Reglament IUU. I és que no hem de menystenir el fet que l’amenaça de prohibir l’entrada de peix en el principal mercat suposa una eina prou important. El problema és que altres mercats igualment importants, com el dels Estats Units i el Japó, han fracassat a l’hora de dur a terme accions i, igual com d’altres mercats emergents, podrien convertir-se en noves destinacions per a les captures il·legals.

 

****

 

VERSION IN ENGLISH

 

ICCAT & IUU fishing: the age of Laissez faire (by Michael Earle and Raül Romeva)

 

There was a time several years ago when ICCAT was at the forefront of the global campaign to fight Illegal, Unreported and Unregulated (IUU) fishing, pioneering innovative and multilateral tools. ICCAT was the first to impose import bans from countries that were suspected of allowing vessels flying their flag to disregard international rules and norms. It also was the first or at least among the first to establish black lists of vessels that had been observed fishing illegally or extra-legally.

Initially, ICCAT took action against Non-Contracting Parties, countries that were not members of the organisation, adopting recommendations that led to a number of import bans for various products (bluefin tuna, bigeye tuna, swordfish). Then, confronted with accusations of bias for only acting against Non-Contracting Parties, it began to act against Contracting Parties as well.

One unfortunate, but inevitable, consequence of imposing a series of import bans against individual countries was reflagging on the part of vessels, an extremely easy exercise (http://www.flagsofconvenience.com/). ICCAT thus engaged in a game that resembled “chase the flag” as vessels would leave one register that was subject to an import ban for another, leaving ICCAT to scramble to find, and then identify, the recipient flag State. Another consequence was that the Non-Contracting Parties became Contracting Parties, and as States that were subject to import bans joined ICCAT, the import bans were lifted – with only limited demonstration that the new Contracting Parties had done anything to clean up their act and could be trusted to implement the rules effectively. Unsurprisingly, in some cases these new members had to be re-identified as Contracting Parties and subject to a new ban.

But after a few years, the number of countries that were subject to import bans, or vessels on the IUU list, dwindled, to the extent that there are currently no import bans and only 40 vessels on the provisional IUU vessel list, to be discussed this year. By contrast, there were 345 vessels on the list in 2000.

There are at least two conclusions that could be drawn from this recent history. One is that ICCAT has become such an effective fisheries management organisation that IUU fishing has been virtually eradicated. One only needs to look at the long list of issues discussed this year by the Committee on Compliance to realise that is unfortunately not the case. Alternatively, it could be that the members of ICCAT eventually realised that if import bans could be imposed on Contracting Parties, then at some point they could be affected themselves! That concern is likely to have played a part in the recent decline in ICCAT notifications as the last few days’ debates in the Committee on Compliance have shown.

Fishing is such a global industry, with mobile fleets, mobile capital and multiple markets, that a multilateral approach to combatting IUU fishing is the only way to be effective. But if the RFMOs, including ICCAT, have shown themselves to be less than effective, other approaches must be found, that hopefully will reinvigorate the multilateral fora.

That is the approach that the EU was forced to take, when, in 2008, its famous IUU Regulation was adopted. Indeed, the trade sanctions imposed by ICCAT were a precursor to similar provisions that are incorporated in the IUU regulation. Preventing IUU-caught fish to access the most important market is a powerful tool. But other major markets such as the United States and Japan have so far failed to take action and emerging markets could well be a new destination for tuna caught illegally.

Font foto: European Commission

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *