Raül Romeva i Rueda

M’incorporo avui a la reunió anual de la ICCAT (International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas). La cimera va començar fa dos dies, a Ciutat del Cap (Sudàfrica). Des de l’any 2006 que assisteixo en nom del Parlament Europeu a aquesta cimera, en la meva condició de ponent de diversos informes relacionats amb espècies subjecte de gestió per aquesta organització.

Entre els aspectes més destacables de l’agenda hi ha, com sempre, una espècie que centra bona part de l’atenció política i mediàtica: la Tonyina Vermella, famosa per ser l’espècie més apreciada per a fer Sushi. En aquest cas particular, si bé és cert que d’acord amb certes estimacions recents, la situació ha millorat sensiblement els darrers anys, aquesta espècie tan icònica encara no ha sortit de la fase crítica. El problema, enguany, és que moltes delegacions (entre elles l’espanyola) estan posant una enorme pressió per tal que s’augmentin les quota autoritzades a pescar.

A banda de la Tonyina Vermella, però, cal esmentar també d’altres espècies que reclamen una atenció especial. És el cas de diversos tipus de taurons, el peix espasa o d’altres túnids. Malgrat que aquestes espècies no són tan icòniques com la Tonyina Vermella, la seva situació és igualment greu, i en alguns casos fins i tot pitjor.

Jornada inaugural: Anàlisi científica i pressupost

La reunió va començar amb una revisió de les recomanacions científiques així com del pressupost de la ICCAT.

Tal i com ha succeït en anteriors ocasions: malgrat que la majoria de veus valora molt positivament la tasca científica (SCRS), i la consideren clau per poder determinar les quotes a partir d’una bona valoració de la situació dels estocs, també lamenten que sigui tan ‘car’ fer aquests estudis. Allò que lamenten, en concret, és que hi hagi científics externs a l’equip propi de la ICCAT, que són, diuen, el que encareix la factura, i proposen prescindir-ne. Però compte! Aquesta demanada no és banal, ni purament econòmica. Vull recordar que donat que la majoria de científics del SCRS venen nomenats pels governs dels Estats membres, la qual cosa, no ens enganyem, en qüestiona sovint l’objectivitat. És per això que convé comptar sempre amb veus ‘externes’ que puguin fer valoracions sense estar condicionats a les pressions dels respectius governs.

Segon dia (19 November): entrant en matèria

És el segon dia, quan comencen, les reunions de les Comissions específiques destinades a les espècies objecte de supervisió per part de la ICCAT, que s’entra en les matèries més controvertides.

Tot plegat comença amb una explicació, per part del Comitè Científic, sobre com està la cosa per a cada una de les espècies, seguit dels comentaris de les diferents delegacions. L’objectiu és valor si les mesures de gestió implementades són adequades, o si cal canviar alguna cosa.

A tall d’exemple dels nombrosos i importants moviments polítics que hi ha en el si de la ICCAT (la qual cosa posa de manifest els enormes interessos econòmics que s’hi mouen) esmentaré la situació de dues espècies: la Tonyina Vermella i el Peix Espasa (dues situacions clarament diferents, almenys pel què fa a la resposta dels respectius sectors).

Tonyina Vermella

Els científics diuen que, gràcies als plans de recuperació duts a terme fins a la data, els estocs de Tonyina Vermella ha començat a recuperar-se. Efectivament hi ha alguns signes positius. No obstant això, el mateix comitè científic adverteix que la recuperació és tan fràgil i puntual que recomana no augmentar la quota de captures fins que les dades no siguin molt més clares. En concret, la postura científica és la següent: “the Committee cannot give robust advice that would support a substantial change in the TAC.” En altres paraules, la seva recomanació és mantenir el nivell de quotes similar al que s’ha autoritzat els darrers anys (13.500 tones), si realment es vol que la situació millor de manera significativa.

Però si alguna cosa he après després d’anys de seguir aquestes cimeres, és que si alguna cosa mou les diferents delegacions governamentals presents al voltant de la taula no és, precisament, l’esperit d’aplicar un principi de precaució. Ans al contrari, un país darrera l’altre va prendre la paraula per acusar el comitè científic de tota mena de ‘maldats’: que si no té en compte ‘totes’ les opinions possibles, que si és massa ambigu en la seva exposició, que si no compren o no sap avaluar la informació que li aporten des del sector,… Segons aquests països, s’haurien d’augmentar les quotes de pesca per tal de poder treure profit de tots aquests anys ‘de sacrifici’.

Un cop més, convé recordar que aquest anys anomenats per alguns ‘de sacrifici’, són conseqüència de molts anys (els anteriors) en què s’ha pescat molt per sobre de les possibilitats del mar (alguns anys fins i tot més del doble de les captures autoritzades), de vegades (sovint) de manera il·legal, la qual cosa ha permès a molts dels qui ara es lamenten guanyar molts diners.

O sigui, que el ‘sacrifici’ és en realitat degut a la pròpia avarícia que una part significativa del sector a protagonitzat al llarg dels darrers anys, especialment a partir dels anys noranta.

És de justícia reconèixer, però, que entre les delegacions que es van manifestar a favor de mantenir l’status quo actual (és a dir, de no augmentar les quotes actuals) hi ha la delegació de la Unió Europea (malgrat les pressions espanyoles, el país més interessat a augmentar la quota). Personalment valoro molt positivament que la Comissió Europea (que actua com a veu de la UE, amb mandat dels governs) hagi mantingut la promesa, de moment, que ens va fer quan fa uns dies vàrem tractar aquest tema al Parlament Europeu, en el marc de la discussió del meu informe.

Malauradament, temo que aquestes veus, per ara minoritàries, hauran de ser molt potents i estar preparades per fer front a una enorme pressió per part de qui sí vol augmentar la quota.

Peix Espasa

En relació al Peix Espasa del sud, l’ambient va ser radicalment diferent. En aquest cas, la valoració científica va posar de manifest la manca de prou informació (poques dades) per tal de poder establir una avaluació inqüestionable, tot i que van apuntar que, en principi, no es podia afirmar que els estocs estiguessin sobrepescats.

Aquí, la reacció del sector va ser força il·lustrativa: hi va haver unanimitat en afirmar que la pesca no estava essent tan bona com la recomanació científica semblava apuntar, de manera que apostava per una reducció de la quota.

Quina paradoxa (si comparem aquesta actitud amb la del sector que pesca Tonyina Vermella)! És a dir, que quan els estocs no semblen estar en un estatus de bona salut, enlloc d’augmentar, el propi sector recomana reduir la quota, amb l’objectiu de recuperar l’espècie.

Potser seria hora que els països (i el sector) interessats en la Tonyina Vermella en prenguessin nota.