Acord europeu sobre regulació financera: sí, però…
Els negociadors del Parlament Europeu acaben d’arribar a un acord amb el Consell en relació a una nova arquitectura financera europea.
La proposta, però, ha de ser adoptada formalment pel plenari del Parlament europeu, cosa que s’hauria de fer durant les properes setmanes.
Segons l’acord temporal al qual els negociadors han arribat, establirà tres noves Autoritats europees de Vigilància (per als bancs, seguretats|assegurances, pensions i mercats financers) i un Comitè europeu del risc sistèmic (CERS), que seran actius a partir de gener de 2011. Les noves autoritats reguladores tindran el dret d’intervenir sobre els mercats i d’actuar enfront de les instàncies de vigilància nacionals amb força constrenyedora.
Personalment celebro aquesta proposta d’acord obre la via a una nova arquitectura financera europea, i és un pas important, llargament esperat i reclamat pel Grup Verds/ALE, envers l’enfortiment de la regulació dels mercats financers europeus.
És evident, almenys per a mi, que l’objectiu final ha de ser evitar un eventual retorn del caos financer dels últims anys, però és precisament per aquest motiu que crec que les mesures acordades, si bé són necessàries, són insuficients.
Cal felicitar-nos pel fet que s’hagi donat la importància que mereix la creació d’autoritats de vigilància financera, i puc dir sense pudor que és gràcies a la insistència del Parlament Europeu que aquestes autoritats acabin essent realment vinculants. Per altra banda, és evident que la correlació de forces actual, fruit de les eleccions, ha fet que algunes propostes que vàrem fer des de Verds/ALE no hagi trobat el suport necessari per avançar, però malgrat tot cal recordar que algunes de les nostres propostes han estat finalment incorporades durant les converses negociadores. Per exemple, donat el permanent risc d’especulació sobre que assetja els mercats financers, els Verds vàrem proposar que aquestes autoritats financeres puguin suspendre en certs casos el comerç de productes de risc, així mateix, en cas de desacord entre les instàncies de vigilància nacionals, les autoritats europees començaran un procediment de mediació vinclant, i en cas d’urgència, aquestes autoritats també podran fer part de les seves decisions directament a les institucions financeres. Finalment, aquestes agències controlaran el risc sistèmic i desenvoluparan “tests de resistència” adaptats per a les institucions que es trobin en dificultats.
En canvi, és lamentable que el Consell hagi exigit el dret de declarar una urgència. i és també desgraciat que el Consell hagi insistit en la seva voluntat de dispersar les autoritats entre tres ciutats (Londres, París i Francfort).
Finalment, de cara a aconseguir més transparència en les normes comptables financeres, els Verds hem donat un clar suport a l’adopció de regles vinculants en matèria de comptabilitat, país per país, per a les empreses europees, cosa que lamentablement ha estat rebutjada tant pel Consell i com per la Comissió. Tanmateix, sí hem obtingut un compromís de part de la Comissió Europea a adoptar una comunicació sobre la comptabilitat, país per país, d’aquí setembre de 2011, exposant les grans línies que cal implementar per aconseguir un màxim de transparència.
Font foto: Banc Central Europeu
A la fi es fan avenços en el camí per evitar el domini de les institucions financeres sobre la política democràtica.
Hi ha però encara molt i molt a fer.
Al meu entendre el pas complementari del que s’està a punt de culminar, seria el d’evitar la malversació de fons institucionals.
M’explico: en una Europa mínimament ben gestionda hauria de ser impossible un pla com el radial dels TAV espanyols, on no hi ha ni un estudi de rendabilitat digne d’aquest nom, on la bogeria i malaltia dels dirigents de les escòries de l’Imperi pensen aconseguir el que ells en diuen “la vertebración de España”, i que no és res més que la transformació del territori espanyol en un suburbi de Madrid.
Igualment no hauria de ser possible en una Europa on la responsabilitat econòmica fos una exigència, la presa de decisions estatals en contra de les contrades més desenvolupades: per exemple la prohibició de que l’aeroport del Prat tingui vols intercontinentals.
Europa ha fet una important tasca contra els monopolis, que és la forma espanyola preferida d’organització de l’economia productiva, però a Espanya ha fracassat estripitosament: AENA i el sector energètic en són la prova més notable.
Europa no posa prou atenció en les malversacions espanyoles i en part la responsabilitat recau en els parlamentaris europeus de l’Estat que no en són i no volen ser-ne còmplices.
És hora de desenmescarar el mal ús de la paraula solidaritat per part dels qui han usurpat l’esquerra espanyola. Si no ho fa l’esquerra veritable, els agents contraris als principis d’una democràcia digne d’aquest nom ho utilitzaran en benefici dels seus designis contraris al benestar de la població i solament dirigits als seus beneficis immensos…
Al meu entendre aquest temes són de la major importància per a la nostra societat catalana que en sofreix en carn viva les seves pitjors conseqüències.