JORDI SURINYACH

Aquest 24 de juliol, es commemora el setanta aniversari de la mort de Joan Peiró i Bellis, afusellat pels franquistes a Paterna, després d’un judici sumari. Fou en Quimet Sala, pescador anarquista, que em va explicar –  quan  jo era un jve universitari de només disset anys,  la historia d’aquest sindicalista de la CNT, obrer autodidacta i  cooperativista –  dirigent del Forn del Vidre -,  que va arribar a ser Ministre de la República. Vaig llegir “Perill a la Reraguarda”, mig d’ amagat a la biblioteca de la placa Santa Anna i de seguida em va atrapar la forca, contundència i realisme amb que s’expressava un home honest, que denunciava fins i tot els crims dels descontrolats del  seu  propi bàndol. Honorar la figura de Peiró i recuperar de l’oblit la seva trajectòria, és una tasca lloable que a l’hora serveix per aprendre les lliçons de la història. Els tribunals de la democràcia constitucional, fa pocs anys van decidir no acceptar la sol·licitud de revisió i anul·lació del procés contra Joan Peiró. Amb el seu acte processal, és van fer còmplices d’una sentència ignominiosa fruït d’un règim dictatorial. L’acte del 24 de juliol que es farà al cementiri de Mataró, on hi reposen les seves restes mortals després que hi fossin traslladades l’any 1989 des de Paterna on va ser afusellat, és tot un símbol que intenta evitar l’intent conscient dels que encara conserven certs ressorts del poder de l’estat, que justifiquen el cop militar i la ferotge dictadura del General Franco. De violència injustificada n’hi va haver a cada banda i en Joan Peiró va denunciar-ho reiteradament, però mentre uns foren recordats immediatament després de la contesa, no fou el cas dels republicans morts en el conflicte o executats en judicis sumaríssims. Durant quaranta anys, la propaganda oficial va humil.liar els vençuts. Després la constitució  va mantenir un pacte de silenci  i d’oblit, que ens cal entre tots trencar per honorar les víctimes de la dictadura, recuperant així bona part de la decència col·lectiva.