El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 29 de juny de 2011

RIO ROJO (road movie amb vaques)

M’agrada el western, ja ho he dit altres vegades. Rio Rojo (1948) és un dels meus preferits. Hi surt una mica tot: un Wayne tossut, un vell que prepara tasses de cafè, un jove (Montgomery Clift), una dona apassionada (Joanne Dru), indis…

No és una idea brillant, ja ho sé, però veient Rio Rojo he tornat a pensar que segurament les road movies van sorgir d’aquest anar a l’oest (amb permís d’Homer i l’Odissea), sigui amb caravanes o amb vaques. La cosa, a Riu Roig (si se’m permet), va d’un desengany, una mena d’adopció, una aventura, una obsessió, un motí, una amenaça de persecució a mort, una trobada amb carros i dones, amb indis apatxes i, finalment, amb la via del tren. Hi ha uns gestos senzills que es tornen mítics: aixecar la mà per fer que la resta de genets s’aturin; arrencar la fletxa de la carn d’una dona; servir cafè en un tupí abonyegat; aixecar-se d’un salt del jaç; posar un document, diners, sota el barret… buscar un gual per travessar el riu, uns núvols que s’encastellen. En fi, una de les meravelles del segle XX, això del western. I si té final feliç, encara millor.



  1. a mi també m’agraden molt els westerns el meu preferit és l’home que va matar Liberty Valance i ara recordo una frase d’aquest que comentes (que també m’agrada molt)
    En John Ireland parla amb el jovenet Monty Clift…
    “NOmés hi ha dues coses més boniques que una arma, un rellotge suïs i una dona, has tingut mai un rellotge suïs”

    ens veiem
    R

  2. A mi també m’agraden els Western’s i “L’home va matar a Liberty Valance” també és el meu preferit. Ara, la darrera escena de “Sol davant del perill” quan el Gary Cooper llença a terra l’estrella de Sheriff i se’n va, poca broma, amb la Grace Kelly al só de la música de Dimitri Tiomkin no té desperdici 

  3. aviam, senyor.
    que ja s’han acabat les vacances, i això del riu roju ja ens ho sabem de memòria. aviam si comença a treballar una mica i escriu els posts que toquen, que ja fa tard.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent