El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 12 d'abril de 2011

RAONS SENTIMENTALS AMB ESPANYA

Ara que farà vuitanta anys de la proclamació de la República per part de l’ “Avi” Macià, i després dels resultats de la consulta independentista a la Gran Barcelona, m’han vingut a la memòria comentaris que sento de tant en tant. Són de gent que parla de la “vinculació sentimental que tenim amb Espanya” i, com em passa sovint, hi donat bastantes voltes…

Les raons sentimentals que esgrimeixen són de mena molt diversa. N’hi ha que parlen de coses tan terrenals com ara que a ells els agrada molt el pernil de salamanca o les olives sevillanes o el formatge de Burgos. I jo penso, coi, i a mi també! Però també m’agrada el roquefort, el bacallà d’Islàndia i la cervesa Guiness i no per això deixo que els francesos, els islandesos o els irlandesos decideixin com ens hem de governar els que en consumim.  Després també hi ha qui es declara enamorat de Granada, Santiago de Compostel.la i els camps de Sòria. I jo penso, coi, jo també n’estic enamorat i hi vull poder anar sempre que vulgui… i no per això… N’hi ha d’altres, d’un nivell més culte, que parlen de la grandesa de la literatura castellana. I, ep!, aquí també m’hi  trobaran: el Quixot, el Lazarillo, las Coblas de Manrique, Lorca, Machado, per dir-ne quatre o cinc dels que primer em vénen al cap. Però, ésclar, he de compartir “Estat” amb aquests literats -que per altra banda molts ja són morts- o n’hi ha prou amb poder llegir-los sempre que em ve de gust? No puc fer amb ells el mateix que faig amb la Virginia Woolf, Tolstoi o Alain-Fournier? Em direu que als castellans els puc llegir més bé en la seva llengua original. I sí. És una sort. Però no per això… Vull dir que a mi m’agrada molt anar a caçar bolets a un bosc molt espès de pins que m’enamora, però no per això en vull ser propietari, en tinc prou de poder-hi anar quan en tinc ganes. I tampoc desitjo que el propietari d’aquest bosc decideixi res per mi. També hi ha aquells que “són molt d’anar a Madrid”. Com jo. A mi que no em treguin el poder anar de tant en tant al Reina Sofia, al Prado o a remenar pel Rastro, però això no vol dir… I el mateix em passa amb París, Londres, Venècia i Budapest. Després hi ha les raons més “purament sentimentals”, allò de tenir família a l’altra banda, tenir arrels allà baix, haver nascut no sé on… però no havíem  quedat que la gent es pot fer d’allà on vol? Sembla que algú s’imagina que al segle XXI a Europa tenir un Estat propi vulgui dir aixecar una mena de mur de Berlin! No sé, veig que són unes raons una mica limitades, curtes de mira. Què passa amb la gent que té família a l’Argentina, França, Suïssa o el Senegal? És que estimen menys la seva família perquè viu en un altre Estat? Autogovernar-se sense límits no hauria d’afectar per a res cap d’aquestes “raons sentimentals”, que ja dic que comparteixo. A mi em cauen molt bé i fins i tot aprecio alguns dels meus veïns, però no per això els deixo que prenguin decisions sobre la decoració de casa meva o l’educació dels meus fills. I amb la família igual.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent