El camp de l'Erra

Baltasar Porcel no va morir a principis d’estiu (sospiten algunes persones). Porcel, segons aquestes mateixes persones, podria haver simulat la seva pròpia mort i després haver fugit del país -dels Països Catalans- i estar vivint d’incògnit en una província remota de la Xina. Uns turistes andorrans l’haurien vist , amb la seva “inconfusible perilla“, a casa d’una vídua que té una pensió il.legal a la ciutat de (segueix un nom impronunciable)… 

D’altres persones (genteta de bé que tenen iot, veler o barca amb un motoret fora borda) asseguren que l’han vist fent nudisme -simultàniament- a Cabrera, a Sa Dragonera i a Conillera (de manera que també dubten que sigui mort, com a mínim del tot). A mi, aquestes coses esotèriques, aquestes aparicions i mitges aparicions, aquestes visions amb allargavistes distorsionats, més aviat m’espanten. I per distreure’m m’he posat a debatre amb mi mateix quina és (o hauria de ser considerada, segons la meva més que modesta opinió) l’obra mestra d’aquest escriptor i home immortal (en el sentit més literal de l’expressió).  I la primera de les seves obres majors, la que sempre em venia al cap -des que la vaig conèixer- era, ara i sempre, EL COR DEL SENGLAR (una novel.la que faria empal.lidir d’enveja altres literatures, si no es miressin tant el melic), a voltes també em passava pel cap que potser L’EMPERADOR O L’ULL DEL VENT tenia prous virtuts per a ser considerada la major entre les grans, però aquest estiu m’he rellegit LES PRIMAVERES I LES TARDORS (que havia tastat essent una mica massa jove) i vista ara, que ja he tingut temps de viure vint anys més de vida, m’ha deixat desmanegat i suant la gota i la cansalada. Perquè és una novel.la imperfecta, plena de digressions, però per això mateix tan tremenda, tan absoluta, que és la novel.la total, la tremuja que tot s’ho menja i tot ho transforma (i la que em fa pensar que els que diuen que Porcel encara és viu, però que s’amaga a la pensió il.legal d’una madamme de la Xina o que pren el sol com un llangardaix en una illa deserta, han de tenir raó per força). Hi ha gent que no pot ser que sigui morta. Són massa vitals o massa excessius o són un sac d’ossos inquiet, evocador i creatiu, impossible de podrir….com la Pina Bausch, que també anaven dient per la ràdio que si havia mort a principis d’aquest estiu….i tampoc pot ser. I diuen uns turistes alacantins que l’han vista per Hong Kong netejant vidres de gratacels i, simultàniament, uns parents de Menorca d’aquests alacantins, l’han vista corrent amunt i avall com una boja pel roserar del parc Cervantes de Barcelona, sense sostenidors (“però és igual, tampoc hi havia gaire cosa per sostenir”, es veu que ha sigut el comentari d’un dels menorquins). I encara uns altres, uns barcelonins-barcelonins, se l’haurien trobat fent contursions en una granja del carrer Vallespir, per la Festa Major de Sants. Entre tots, quina Justícia!