PERQUÈ TINC GANES DE VOLER
Vint anys sense l’Ovidi, sense poder-lo escoltar des d’una platea. I mireu com creixen els seus seguidors. Com se’ns aferren les seves cançons. Com es tornen eternes les seves melodies. No és nostàlgia, no; és una altra cosa. També nostàlgia. Camisa negra, mans obertes. De cop, el país se’ns fa més gran. Que diguin el que vulguin. Perquè tenim ganes de voler. Sonen les seves cançons als pisos petits, als baretos, a les eixides, a les revetlles, als campaments d’estiu, a les trobades d’acordions, als ateneus populars, a les cases ocupades…
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.