Ara no recordo si aquesta nit o la passada -porto un seguit de dormides amb molta agitació- he somiat que un amic em portava un llibre del Porcel i em deia…
“Me’l podries signar?” I jo ho trobava molt normal. Recordo que pensava -dins el somni- que, esclar, l’amic m’ho demanava perquè el llibre era del Porcel. De qualsevol altre autor no m’ho hauria pas proposat. Crec que el llibre -gairebé n’estic segur, tot i que en el somni no es veia amb prou claredat- devia ser El cor del senglar, perquè segurament és l’obra mestra del mallorquí. També podria tractar-se de Les primaveres i les tardors, perquè cada vegada que l’he llegit m’ha agradat més. En fi, podria ser qualsevol dels seus llibres, però jo, a l’hora de signar per ell, m’estimaria més que fos un d’aquests dos que he dit. O algun dels seus magnífics reculls de contes. Porcel és un referent literari que ara està allotjat al purgatori. Tots els escriptors, quan moren, passen un temps al purgatori. Deu ser cosa del mal i el bé que han fet en vida (i que els deus han de sospesar). Des d’aquest blog, però, faig una crida: que Porcel (l’obra de Porcel) surti del purgatori i, sobretot, que no entri als llimbs. No ens ho podem permetre.
Em vaig assabentar de la seva mort amb uns dies de retard venint d’un viatge a Tunísia i quan ho vaig saber vaig tenir un gran disgust.
Sense dubte, un dels grans, en Porcel, d’aquí i d’arreu. I passat el purgatori, arribarà al cel, segur.