El camp de l'Erra

qui riu el penúltim riu més estona; qui setmana passa legislatura empeny; a cada votada perdem un llençol; a mals no gaire grans, remeis mediocres; qui amb criatures dorm, pixat es lleva; qui no vulgui pols que no vagi a l’era; qui estigui lliure d’haver pactat que tiri la primera pedra; no volies caldo: tres tasses! temps, senyor, dona i fortuna donen voltes com la lluna. Conclusió per a dies d’incertesa: passi el que passi, mai més et tornaràs a banyar en la mateixa aigua… 

Al Camp de l’Erra, que encara és un erm, no hi sembrarem ni el blat de la política ni la cogula dels media, però el vent sempre porta llavors perdudes i aquests dies volten moltes llavors, tant de les bones com de les dolentes, i el vendaval que s’ha aixecat és dels que s’emporten els dallonses dels micos. La venjança sempre s’ha dit que és un plat que es menja fred, quan el que l’ha de patir ja no s’ho espera, quan el fet venjat queda molt lluny, el delicte ja ha prescrit, el mal ja ha caducat. Una venjança tèbia no és tan de mal empassar, però encara emprenya. Tot això de la venjança m’ha portat a pensar en un conte d’Edgar Allan Poe que es diu "El barril d’amontillat" i que segons alguns crítics, és un conte…"en l’abisme de la venjança".  He buscat al diccionari de l’Enciclopèdia aviam si aquest "amontillat" era correcte en català. I sí. Diu: amontillat m enol Tipus de xerès, semblant al vi de Montilla, de color d’ambre, que amb l’envelliment s’enfosqueix.

Les darreres paraules m’han deixat una inquietud, una vaga sensació d’inseguretat, una mena de por infundada, una sensació com les que et deixen alguns dels contes de Poe. Després he corregut a llegir El barril d’amontillat i he trobat que els contes de Poe, amb l’envelliment, també s’enfosqueixen una mica. En fi. Feu la prova.