LA GRAN AVENTURA ANUAL
Quan arriba la calor, l’horitzó es deixata amb la calitja, el cos ens va gran i el cervell se’ns estova. Aquest cervell nostre, estovat i lent, i el món al nostre voltant, deixatat i espès, i el nostre cos, suat i engrandit, són el camp de cultiu ideal per a la imaginació desbocada i les pors. I curiosament, és amb aquest deplorable estat de cos i esperit que emprenem la gran aventura anual. El gran viatge. Però uns dies abans de sortir ens agafen aquelles pors, aquells tremolors de cames, aquella angúnia de sedentaris…
Són diverses les pors. Hi ha les pors pràctiques, de perdre el tren, l’avió o el ferri. Les pors burocràtiques, de tenir el passaport caducat, el llibre de família extraviat, els bitllets oblidats en algun calaix. Hi ha les pors metafísiques de perdre’s per una selva, emmalaltir de malària, accidentar-nos en una carreterota local. Hi ha les pors catastrofistes, de ser segrestat, de caure l’avió, de ser víctima d’un atemptat. Hi ha també les pors senzilles -i en el fons, i comparades amb les altres, bastant més tranquil.litzadores-, de no trobar prou adequat l’hotel, de no apreciar el menjar, de quedar decebut pel paisatge, d’ensopegar mal temps….Però cada any, amb el cervell espès i la imaginació desbocada, lluitant contra la mandra de darrera hora i contra les grans pors d’una raça -la humana- que fa molt temps que va deixar el nomadisme de la necessitat, cada any, hi ha més gent que s’engresca i més gent que repeteix en això del gran viatge d’estiu. I un cop embarcats, tot i intuir que anirem de fracàs en fracàs, una gran il.lusió, una gran ànsia, una alegria infantil, ens envaeixen i s’expandeixen pel nostre cervell estovat i ens oblidem de nosaltres mateixos; llavors, algunes vegades, amb sort, arriba el gran èxit d’un viatge -encara que sigui d’estiu-, èxit que consisteix en enamorar-se del lloc, voler viure allí, fins i tot jugar amb la idea de buscar-hi una feina, un pis, un nou entorn humà, una vida nova. Quan s’acosta el dia de tornar ens anem desfent d’aquesta idea "absurda" i redescobrim les nostres vides, els nostres pobles, el nostre entorn, el nostre país. Quan fa un temps que som a casa ben escarxofats a la butaca, tornen els freds. El cervell se’ns espavila. El cos se’ns tensa. La imaginació torna a mare. I allò de l’estiu queda com un somni borrós, com una malenconiosa estampa de colors, com un altre món, una altra vida possible on podem tornar amb la imaginació sempre que vulguem. Vet aquí un viatge.