LA DIVINA COMEDIETA
El jardí de l’Ateneu, diuen que romàntic, té ocells. Ocellada. Piu, piu, xiribiribec i veus que un es penja d’una tija de planta aquàtica i xip, xap, es remulla el bec. Els socis de tota la vida fan tertúlia i diuen mireu, pobrets, mireu com es mengen les restes de la magdalena. De Proust, pensa un de la taula de més avall. Som de ple a la divina comedieta protagonitzada per un munt de personatges: cambrers, tertulians, ocellets i desvagats. Els desvagats fan cara de fracàs vital o d’idees espesses o de projectes de mal executar ara mateix que tan bé s’està aquí amb aquesta cervesa. Va caient la tarda i s’encenen els fanals de la plaça privada, amb palmeres altíssimes, el bust de Josep Pla, les taules de marbre. La remor de fons diuen que és de la ciutat, però no hi ha ciutat més enllà dels vidres, de les escales. Ja no es veuen ocells ara. Se senten rialles. Algú que diu, que recita, tots i tots els símptomes possibles de tal i tal malura com un sonet i una lletania de cara a l’examen de medicina. Recullen les engrunes. Proust es ramifica cap enrere i després vol tornar endavant amb el coll de la camisa net… Algú camina amb elegància mirant el mòbil, aixecant la vista també amb cura, mirant a dreta i esquerra. Es veu la llum taronja de la biblioteca, llum carbassa, llumí dels hiverns tous mediterranots. Olor de sofre. Havà. Cigarreta. Herbetes per prendre amb el dit xic alçat i fer la divina comedieta. Queda descartat infern. Si un cas paradís. O purgatori. Un gran tema de tertúlia són els tertulians, d’altres penyes. Però tot queda tan recollit, tan quiet, encantador, fressa d’heura. M’aixeco i vaig cap a la sala de més endins, allà on hi ha el bust de Joaquim Borralleres, l’ateneista que em fa de guia. Sento una dona que diu doncs la Rahola li va dir. I un home més avall que replica és difícil pensar en Lenin com si. I una altra dona més avall que deixa anar, doncs, nano, va ser un goig sense alegria. Quan el Borralleres tornava d’estiuejar, els seus companys de la penya li deien, i doncs si que ha fet mal temps a Prats de Lluçanès! Es veu que no havia agafat gens de color a la cara. Això deia, diuen, Pla parlant d’ell. Juraria que ho he vist escrit. On? Polls de granja amb gespa. Gent de recintes tancats però airejats. Escac sense mat. Carta a terra. Cervells que fumegen, a més dels havans, les cigarretes, la ràbia, el pensar fort, el creure en tu mateix. Projectes literaris, una cançó d’amor i de guerra, la justícia, un petit assaig sobre les mosques. I diuen si es veu el fum que surt pati amunt des de la Rambla de Canaletes. I ho crec. Sóc monjo d’aquest claustre. I m’ho crec.